Help Me Make It Through The Night (Kris Kristofferson)

 

Country Music-6:

La noticia de la mort, el passat dissabte 28 de setembre, als 88 anys, de  KRIS KRISTOFFERSON em va enxampar el dilluns 30 mentre escrivia l'esborrany de la CdD d'aquesta setmana, per el que vaig haver de canviar de pla, tot i què no gaire puix que ja tenia previst dedicar-li el pròxim article de la secció Country Music del blog.

I això perquè, a principis dels anys 70 del s. XX, quan d'adolescent començava la meva afició (o, millor dit, passió) per la música popular, va ser un dels meus ídols del gènere, així com altres "coneguts nostres" com Willie Nelson o Johnny Cash. Un interès que, deixem-ho clar, va durar ben poc, concretament el temps en el que va publicar els seus dos primers àlbums, Kristofferson (1970) i The Silver Tongued Devil And I (1971), enregistrats gràcies al ressò que van obtenir moltes de les seves composicions interpretades per altres cantants, com aquells dos i altres de l'aleshores esplendorosa ciutat de Nashville, Tennessee.

I és que no ho ha va tenir fàcil en els seus inicis aquest fill de militar d’alta graduació, nascut a Texas però criat a Califòrnia, a qui l'abandó de l'exèrcit, al que accedí per pressió del seu pare, amb el grau de capità, li va costar el rebuig de per vida de la família, però que, ja abans, s'havia graduat en Literatura anglesa a la Universitat d'Oxford (Anglaterra) i havia destacat en diversos esports com el futbol americà i la boxa, activitats a les que sempre va prioritzar l'artística.

I tampoc no li va durar gaire l'èxit solista, ja que la seva estrella -amb breus excepcions com el primer disc, Full Moon (1973), a mitges amb la seva segona esposa, Rita Coolidge, o Highwayman (1986), el debut homònim del quartet The Highwaymen, completat amb els esmentats Nelson i Cash i un altre "conegut", Waylon Jennings- va anar llanguint en la dotzena d'àlbums posteriors, al contrari d'una longeva carrera cinematogràfica amb desenes de films, alguns de tan destacats com Pat Garrett & Billy The Kid (Sam Peckinpah, 1973), Alicia ja no viu aquí (Martin Scorsese, 1974), Ha nascut una estrella, coprotagonitzat amb Barbra Streisand (Frank Pierson, 1976), la nissaga Blade, amb Wesley Snipes o un remake de El planeta del simis (Tim Burton, 2001).

A l'hora de triar la CdD, no he tingut cap dubte, havia de ser un tema del seminal Kristofferson, un LP que, inicialment, passaria desapercebut però la interpretació de dos temes del qual, Sunday Mornin', Comin' Down per Johnny Cash i, sobretot, Me And Bobby McGee (vegeu aquí) per Janis Joplin (i aquí) -qui avui, precisament, fa 54 anys que ens va deixar-  van impulsar de tal manera que la discogràfica el reeditaria amb la decisió, per a mi abominable, de canviar el títol original amb el cognom del cantautor pel d'aquesta cèlebre composició, de la que el productor, Fred Foster, n'és coautor.

Un àlbum amb 12 tracks amb melodies tan senzilles com les lletres, no exemptes de poesia, al voltant de problemes quotidians com l'amor, el sexe, la solitud o la llibertat, la temàtica habitual de la música country del moment, de les que escollit com a CdD la seqüenciada en cinquè lloc, Help Me Make It Through The Night.

Una balada que ha estat versionada per multitud de grans cantants de country com Sammi Smith, Tammy Wynette, Joan Baez, el mateix Elvis Presley o, com no? Willie Nelson i Johnny Cash, en la que una persona anhela una intimitat sexual que, com diu el títol, "l'hi ajudi a passar la nit", una lletra controvertida, a oïdes dels més puritans, per massa explícita...sobretot quan qui la interpretava era una dona.

- KRIS KRISTOFFERSON. Help Me Make It Through The Night. Kristofferson (1970).

Haunted (Spanish Love Songs)

Amb aquest nom sobre l'origen del qual no en tinc ni idea, SPANISH LOVE SONGS és una banda de Los Angeles, Califòrnia, integrada incialment pel cantant i guitarrista Dylan Slocum, el guitarrista Kyle McAulay, el bateria Ruber Duarte i el baixista Gabe Mayeshiro qui, després del primer disc, Giant Sings The Blues (2015), va ser substituït per Trevor Dietrich, al temps que s'incorporava la teclista Meridith Van Woert, esposa de Slocum.

Amb un estil que podem classificar com a emo-punk-rock en base a unes apassionades melodies, acreditades al quintet, i unes lletres, escrites pel cantant, de temàtica existencial però irònicament macabres amb la intencionalitat d'ajudar a superar els mals moments i trobar la felicitat amb el que tens (resiliència se'n diu, em sembla) o, com s'autoanomenen de grouchrock que, en català, vindria a dir "rock rondinaire", s'han anat guanyant adeptes en els seus LP posteriors, Schmaltz (2018), Brave Faces Everyone (2020), fins arribar al darrer, No Joy (2023), que els ha de consolidar.

Un àlbums coproduït amb Collin Pastore i mesclat per Carlos De la Garza, amb 12 tracks en les que, sense parar de cercar respostes a les grans preguntes de la vida (perdoneu-me la expressió), ens conviden a moure'ns i afegir-nos a les tornades, com a Lifers, Pendulum, Clean-Up Crew, Marvel o la CdD, Haunted, una composició inundada de nostàlgia ("Però no estàs embruixat [haunted]…serà tan desolador com sempre...però és una manera de viure", diu) però amb una contundència que ens evoca, salvant les distàncies, la E Street Band.

Ara potser sí que m'he passat, disculpeu-me de nou.

- SPANISH LOVE SONGS. Haunted. No Joy (2023). 

 

30 Days In The Hole (Humble Pie)

 

L’altre dia, mentre practicava l’hora d’activitat física diària que m’he auto-prescrit, reflexionava sobre aquesta CdD i em va venir al cap el mot “carisma”.

I així, se’m va ocórrer establir mentalment un ranking sobre aquest qualificatiu en els músics, i més concretament en el guitarristes de rock, a dalt de l’escenari. Una classificació encapçalada indubtablement per Jimi Hendrix i amb el “fanalet de cua” reservat per a Eric Clapton, Slowhand, entre mig dels quals hi hauria una llista infinita (a la que convido els seguidors del blog a afegir-ne els que considereu) en els primers llocs de la qual, per raons òbvies d’espai, n’anomenaré només mitja dotzena.

I aquí tenim aquells que, sense ser els cantants de la banda, competeixen amb aquests per acaparar els focus, com puguin ser Keith Richards, Mr. Riff, de The Rolling Stones; Jimmy Page, de Led Zeppelin  o Peter Towshend, de The Who  i uns quants que exercien ambdues funcions com Chuck Berry, Bruce Springsteen o els malaurats Marc Bolan, de T. Rex i, ara hi anem, el protagonista del post d’avui, Steve Marriott.

Un personatge conegut de tots vosaltres per l’article que vam dedicar en el seu dia al grup Small Faces, (del que recordareu aquesta interpretació) al que va abandonar sobtadament per crear amb el també cantant i guitarrista Peter Frampton (per el que se'ls va arribar a etiquetar de "supergup") el quartet HUMBLE PIE, que completava la secció rítmica integrada pel baixista Greg Ridley i el baterista Jerry Shirley.

Una formació que en els seus dos primers àlbums mostrava influències del blues, el boogie, el folk, el country i el rock però que, de la mà de Marriott, va virar el seu so cap al hard-rock en els següents, l'homòleg Humble Pie (1970), Rock On (1971) i el doble LP en directe Performance: Rockin' The Filmore (1971), en el que incloïen llargs desenvolupaments de temes propis i versions com del mític Rollin' Stone de Muddy Waters (vegeu aquí), amb els que es van guanyar la consideració de pioners del heavy-metal.

Uns discos molt rebuts que van reforçar el "carisma", la paraula que m'ha inspirat aquest article, de l'ex Small Faces i, de rebot, l'abandó de Frampton per endegar una inicialment reeixida carrera solista (i aquí), però no l'ensorrament que es presagiava de la banda que, encara amb el següent, Smokin' (1972), assoliria el cim de la seva discografia.  Produït pel mateix Marriott i amb la participació de músics com Alexis Korner i un altre ídol meu, Stephen Stills, alterna versions com el C'mon Everybody d’Eddie Cochran amb composicions pròpies com 30 Days In The Hole, la CdD d'avui, en la que l'autor es lamenta del mes que va passar a la garjola per possessió de petites quantitats de cocaïna i altres substàncies il·legals. 

Una fita inabastable per als tres àlbums posteriors i en el dos que seguirien a la separació i posterior reagrupament, cinc anys després, circumstància que empitjoraria el voluble caràcter de Marriott, agreujat pel consum de drogues i alcohol i un parell de divorcis, així com per greus dificultats econòmiques, sembla que a conseqüència de la mala elecció de successius mànagers, fins a la seva prematura mort el 1991, als 44 anys, sense relació amb tot això, com seria d'esperar, sinó per un incendi fortuït al seu dormitori, provocat per una cigarreta mal apagada.

A mi, què voleu que us digui?...em va saber molt greu, la seva actitud escènica (com podeu comprovar al segon vídeo) m'encantava. Com diuen en castellà: "genio y figura..."

Per cert, en un proper article del blog recordarem què se'n va fer dels Small Faces.

- HUMBLE PIE. 30 Days In The Hole. Smokin' (1972).

Whose Authority (Nada Surf)

 

Creat per dos amics del Lycée Français de New York, el guitarrista, cantant i lletrista Matthew Caws i el baixista fill de madrilenys Daniel Lorca, i completat amb Ira Elliot a la bateria, NADA SURF és un grup d’indie rock que va saltar a la fama amb el seu disc de debut, High/Low (1996), produït per Ric Ocasek, de The Cars, gràcies al tema Popular, un dels hits d'aquell estiu en el que narren de manera sarcàstica com ser el més admirat de l'institut (vegeu aquí).

Un èxit que va crear unes expectatives que inicialment va llastar una seva carrera que s'ha anat consolidant en la seva obra posterior, amb una desena d'àlbums -el darrer dels quals, Moon Mirror (2024), després de quatre anys d'espera, està previst ser publicat precisament avui- dels que en destacaria alguns com Let Go (2003), The Weight Is A Gift (2005), produït per Chris Walla, de Death Cab For Cutie o Lucky (2008), en el que tanmateix participa el co-líder d'aquests, Ben Gibbard, i a partir del qual van incorporar un altre guitarrista, Doug Gillard, ex Guided By Voices.

Una discografia en la que, partint del power pop de guitarres, a la clàssica barreja d'energia i melodia dels inicis han anat incorporant teclats i sintetitzadors que han aportat noves textures, mantenint unes lletres profundes i reflexives que, interpretades amb tanta emoció com sinceritat, s'han guanyat la complicitat dels seus fans.

Com a CdD he escollit un tema del seu cinquè LP i un dels meus preferits, Lucky, un disc de maduresa produït per John Goodmanson i en el que col·laboren multitud de músics com l'esmentat Gibbard, John Roderick, de The Long Winters, o Juliana Hatfield a les veus, Ed Harcourt al piano o Martin Wenk, el trompetista de Calexico, amb tracks tan destacades com la inicial, See These Bones, Beautiful Beat, I Like What You Say o la vital i lluminosa Whose Authority que podeu escoltar tot seguit en la seva versió original i en un directe...per allò de les cares.

-NADA SURF. Whose Authority. Lucky (2008).

My Sweet Lord (George Harrison)

Per al post amb que iniciem la XV temporada de la "Cançó del Divendres" (CdD) he triat, com és norma en aquest blog, un tema de The Beatles però, tal com vaig fer el dia 6 de setembre del 2013, el del tercer aniversari, es tracta d'una composició de GEORGE HARRISON, de qui us vaig parlar abastament a l'esmentat article (i que podeu repescar aquí).

Es tracta del seu hit més icònic, inclòs en el que, després de dos àlbums, Wonderwall Music (1968) i Electric Sound (1969), de caràcter experimental, podem considerar el seu debut, All Things Must Pass (1970), ni més ni menys que un triple LP, crec que el primer a la història del rock, en el que el, des de feia uns mesos, ex-beatle, amb 27 anys, buidava tot el talent reprimit a l'ombra del tàndem Lennon-McCartney.

Una obra monumental, coproduïda amb un erràtic Phil Spector, en la que l'acompanyaven una munió de grans músics amics, molts d'ells "coneguts nostres", com Ringo Starr, Eric Clapton i el també ex-Cream Ginger Baker, els "socis" Billy Preston i Klaus Voormann, Dave Mason (Traffic), Maurice Gibb (Bee Gees), Peter Frampton o un Phil Collins abans de formar Genesis...

Son dos vinils amb 17 tracks -amb un tercer, a mode de "bonus tracks", amb improvisacions i temes instrumentals, titulat apart com Apple Jam- amb lletres d'alt contingut espiritual, fruit de la seva integració al moviment Hare Krishna i conversió al visnuisme, branca de la religió hinduista, d'una qualitat mitjana, que no superaria en la mitja dotzena d'àlbums posteriors, fins a la seva mort a finals del 2001, amb 58 anys, a conseqüència d'un càncer de pulmó.

Un discos que s'inicien amb un tema, I'd Have You Anytime, composat a mitges amb el seu amic Bob Dylan (que no participaria en l'enregistrament), de qui també versiona el conegut If Not For You (ja us ho avanço, candidat a una futura Dylan Cover), seguit d'altres de tan variats com fantàstics com Wah-Wah,  Isn't It A Pity, What Is Life o, és clar, la CdD, My Sweet Lord.

Una cançó, a més a més de la homònima All Things Must Pass, que, incomprensiblement, vam poder escoltar publicada uns mesos abans per Billy Preston al seu àlbum Encouraging Words (1970), en la que, interpretant per primera vegada una slide-guitar, crida a abandonar el sectarisme religiós alternant la expressió judeocristiana Hallelujah amb el mantra Hare Krishna:

               Mm (Hallelujah)
               My sweet Lord (Hallelujah)
               Mm, my Lord (Hallelujah)
               Mm, my Lord (Hare Krishna)
               My, my, my Lord (Hare Krishna)
               Oh, my sweet Lord (Krishna, Krishna)
               Oh-oh-oh (Hare, Hare)...

que resta de manera inexorable unida al seu autor però que ha d'arrossegar l'estigma d'haver estat acusat de plagi ("inconscient", va dictaminar el jutge), concretament de He's So Fine, una composició de Ronnie Mack interpretada amb èxit el 1963 pel grup vocal femení The Chiffons (com podeu comprovar aquí).

La cançó més emblemàtica d'un disc amb el que el "Beatle tranquil" obtindria una dolça venjança dels seus ex-companys, als que sembla passar factura, tant amb el títol ("Tot s’ha d’acabar") com amb la fotografia de la caràtula, obtinguda per Barry Feinstein al jardí de la seva mansió de Friar Park, en la que se'l veu acompanyat ni més ni menys que de quatre gnoms, del que hi ha constància que no els va fer cap gràcia.

- GEORGE HARRISON. My Sweet Lord. All Things Must Pass (1970).

 

All Along The Watchtower (Bob Dylan/Jimi Hendrix)

Dylan Covers-6:

Per entendre una mica, si això és possible tractant-se de BOB DYLAN, el críptic significat del seu tema que avui compararem amb una reeixida versió del mateix, cal posar-nos en context. I va ser que, l'estiu del 1966, amb el cantautor en un moment de màxima popularitat però exprimit amb un seguit de gires arreu del món i amb la seva salut física i mental al límit, va patir un (mai ben explicat) accident de motocicleta que, si més no, li va servir per descansar, recloent-se al soterrani de la famosa casa a prop de Woodstock coneguda com a Big Pink (vegeu aquí) on, acompanyat de The Band, va assajar i enregistrar múltiples temes, alguns dels quals donarien lloc un temps després a l'àlbum The Basement Tapes (1975), però també per aprofundir en la lectura de la Bíblia (fins i tot temps després s'acabaria convertint al cristianisme) i del cançoner de Hank Williams, el pioner del country.

Unes reflexions que van influir en el seu següent disc, que pren el nom d'un bandoler del segle XIX, John Wesley Harding (1967), en el que s'allunya del blues-rock dels dos precedents, Highway 61 Revisited (1965) i Blonde On Blonde (1966), així com del rock psicodèlic que començava a imperar en aquell moment, per tornar al folk dels seus inicis, acompanyant-se únicament de guitarra, harmònica, piano, steel-guitar (Peter Drake), baix (Charlie McCoy) i bateria (Kenny Buttrey), que enregistraria a Nashville, Tennessee, en uns pocs dies i publicaria gairebé sense promoció (ni tan sols se'n van editar singles) per la qual cosa a mi, personalment, m'hauria passat desapercebut si no fos per contenir la CdD d'avui, All Along The Watchtower, que donaria lloc a un memorable cover.

Una composició senzilla, amb només tres versos, sense tornada i amb uns pocs acords, en la que el "bard de Minnesota" descriu en un estil parabòlic, la dramàtica conversa ("Hi ha d'haver alguna manera de sortir d'aquí...") entre un joker (traduïble com a "burleta") i un lladre en la que, defugint qüestions concretes, redueix la confrontació a la essència: els valors humans contra l'ordre establert, representat, en una possible al·lusió a les companyies discogràfiques, per aquests prínceps ("aquests homes de negocis que es beuen el meu vi") que, intentant conservar el poder, vigilen des de la torre d'ivori, la seva talaia (the watchtower), a la que, com expressa al darrer vers de forma amenaçant, "s'aproximen dos cavallers, al temps que gruny el gat salvatge i el vent comença a udolar...".

Una cançó que s'ha escoltat en múltiples pel·lícules, sèries de TV i fins i tot videojocs, ja sigui la enregistrada  pel seu autor o en la versió que compartim avui, l'èxit de la qual va superar amb escreix la original. És la que va incloure Jimi Hendrix en el seu tercer i darrer disc, acreditat com a THE JIMI HENDRIX EXPERIENCE, el doble LP Electic Ladyland (1968), una obra transcendental de la història del rock en la que, al trio que completaven el baixista Noel Redding i el baterista Mitch Mitchell, s'hi van sumar una munió d'amics com tres dels membres de Traffic, Steve Winwood, Chris Wood i Dave Mason (que interpreta la guitarra acústica de 12 cordes en el tema avui en qüestió), Buddy Miles, Al Kooper, Jack Casady (de Jefferson Airplane) o Brian Jones (de The Rolling Stones).

Un tema que han reinterpretat molts altres artistes sense que cap d'ells s'hagi apropat a la del malaurat guitarrista, a la que el mateix Dylan va qualificar com a definitiva, fins al punt d'adoptar alguns arranjaments a l’hora d’interpretar-la al seus concerts, alguns d'ells enregistrats en directe, com en aquest magistral Before The Flood (1974), acompanyat de The Band, amb el no menys virtuós Robbie Robertson a la guitarra, que no m'he pogut resistir d'afegir com a tercer vídeo d'avui.

Tornem al setembre, amics i seguidors del blog.

- BOB DYLAN/THE JIMI HENDRIX EXPERIENCE/BOB DYLAN & THE BAND. All Along The Watchtower. John Wesley Harding (1967)/Electric Ladyland (1968)/Before The Flood (1974).

 

Alegria (Antònia Font)

Anit vam anar al Teatre Grec per assistir al concert que, en el marc del Grec Festival de Barcelona 2024, van oferir els ANTÒNIA FONT, la banda liderada pel compositor i guitarrista Joan Miquel Oliver, a qui acompanyen, des de els seus inicis, l'any 1997, els germans Pere (baterista) i Pau Debon (cantant), el teclista Jaume Manresa i, des del 2000, el baixista Joan Roca, en substitució de l'original, Pere Estarellas. 

Un grup amb un estil inconfusible, no tant pel pop-rock amb aires folk de la seva Mallorca natal com per les lletres, d'un marcat caràcter surrealista, amb temàtica sovint al voltant de l'espai, l'astronomia o l'astronàutica que, fins al 2013, any en el que es van acomiadar indefinidament, havien publicat àlbums com el seminal Antònia Font (1998), el de l'entranyable Viure sense tu; A Rússia (2001), el del tema homònim o Tots els motors; Alegria (2002), el del mateix tema, Alquimistes-samurais o Dins d'aquest iglú; Taxi (2004), el de Portaavions o Extraterrestres; Batiscafo Katiuscas (2006), en el que, amb Wa yeah! o la homònima, fan un gir letrístic cap a la solitud i malenconia; Coser i cantar (2007), una mena de greatests hits amb 20 tracks enregistrades amb l'acompanyament dels 50 músics de la Bratislava Symphony Orchestra; Lamparetes (2011), el de Calgary 88 o Clint Eastwood i Vostè és qui (2012), el més experimental, amb 40 tracks d'entre 01:30" i 02:30" minuts de durada, amb el que, després de 16 anys, posarien fi a la banda.

Un moment a partir del qual els membres del quintet van emprendre projectes diversos, artísticament el més interessant ha estat el d'Oliver, amb mitja dotzena de discos en solitari, així com diverses obres literàries en el camp de la poesia, la narrativa i el teatre, que no son l'objectiu d'aquest post.

El que pocs fans esperàvem va ser la sobtada reaparició al Festival Primavera Sound Barcelona de l'any 2021, seguida de la publicació del que resulta el seu darrer treball, Un minut estroboscòpica (2022), que fins anit només havia estat presentat en format acústic i en sales de petit aforament, amb un altre hit per afegir al sarró, Oh, la la.

Com a CdD he triat, per duplicat, en la versió original i en directe amb l'orquestra, probablement el seu tema més popular i d'indubtable caràcter festiu, que bona falta ens fa en els temps que corren. Us en recordeu?:

          Cau es sol de s'horabaixa

          dins s'horitzó

          damunt sa mar arrissada es avions

          Cau es sol de s'horabaixa

          vermell i calent

          me sala i m'arengada sa pell...

          I alegria...

- ANTÒNIA FONT. Alegria. Alegria (2002).