30 Days In The Hole (Humble Pie)

 

L’altre dia, mentre practicava l’hora d’activitat física diària que m’he auto-prescrit, reflexionava sobre aquesta CdD i em va venir al cap el mot “carisma”.

I així, se’m va ocórrer establir mentalment un ranking sobre aquest qualificatiu en els músics, i més concretament en el guitarristes de rock, a dalt de l’escenari. Una classificació encapçalada indubtablement per Jimi Hendrix i amb el “fanalet de cua” reservat per a Eric Clapton, Slowhand, entre mig dels quals hi hauria una llista infinita (a la que convido els seguidors del blog a afegir-ne els que considereu) en els primers llocs de la qual, per raons òbvies d’espai, n’anomenaré només mitja dotzena.

I aquí tenim aquells que, sense ser els cantants de la banda, competeixen amb aquests per acaparar els focus, com puguin ser Keith Richards, Mr. Riff, de The Rolling Stones; Jimmy Page, de Led Zeppelin  o Peter Towshend, de The Who  i uns quants que exercien ambdues funcions com Chuck Berry, Bruce Springsteen o els malaurats Marc Bolan, de T. Rex i, ara hi anem, el protagonista del post d’avui, Steve Marriott.

Un personatge conegut de tots vosaltres per l’article que vam dedicar en el seu dia al grup Small Faces, (del que recordareu aquesta interpretació) al que va abandonar sobtadament per crear amb el també cantant i guitarrista Peter Frampton (per el que se'ls va arribar a etiquetar de "supergup") el quartet HUMBLE PIE, que completava la secció rítmica integrada pel baixista Greg Ridley i el baterista Jerry Shirley.

Una formació que en els seus dos primers àlbums mostrava influències del blues, el boogie, el folk, el country i el rock però que, de la mà de Marriott, va virar el seu so cap al hard-rock en els següents, l'homòleg Humble Pie (1970), Rock On (1971) i el doble LP en directe Performance: Rockin' The Filmore (1971), en el que incloïen llargs desenvolupaments de temes propis i versions com del mític Rollin' Stone de Muddy Waters (vegeu aquí), amb els que es van guanyar la consideració de pioners del heavy-metal.

Uns discos molt rebuts que van reforçar el "carisma", la paraula que m'ha inspirat aquest article, de l'ex Small Faces i, de rebot, l'abandó de Frampton per endegar una inicialment reeixida carrera solista (i aquí), però no l'ensorrament que es presagiava de la banda que, encara amb el següent, Smokin' (1972), assoliria el cim de la seva discografia.  Produït pel mateix Marriott i amb la participació de músics com Alexis Korner i un altre ídol meu, Stephen Stills, alterna versions com el C'mon Everybody d’Eddie Cochran amb composicions pròpies com 30 Days In The Hole, la CdD d'avui, en la que l'autor es lamenta del mes que va passar a la garjola per possessió de petites quantitats de cocaïna i altres substàncies il·legals. 

Una fita inabastable per als tres àlbums posteriors i en el dos que seguirien a la separació i posterior reagrupament, cinc anys després, circumstància que empitjoraria el voluble caràcter de Marriott, agreujat pel consum de drogues i alcohol i un parell de divorcis, així com per greus dificultats econòmiques, sembla que a conseqüència de la mala elecció de successius mànagers, fins a la seva prematura mort el 1991, als 44 anys, sense relació amb tot això, com seria d'esperar, sinó per un incendi fortuït al seu dormitori, provocat per una cigarreta mal apagada.

A mi, què voleu que us digui?...em va saber molt greu, la seva actitud escènica (com podeu comprovar al segon vídeo) m'encantava. Com diuen en castellà: "genio y figura..."

Per cert, en un proper article del blog recordarem què se'n va fer dels Small Faces.

- HUMBLE PIE. 30 Days In The Hole. Smokin' (1972).