Stray (The Mysterines)

 

Després d'uns quants EP i un LP, Reeling (2022), composat en plena pandèmia Covid-19, produït per Catherine Marks, enregistrat a Londres i molt celebrat per la crítica, THE MYSTERINES van voler canviar de manera notable a l'hora d'editar el sempre temut "segon disc".

I així, el quartet de la perifèria de Liverpool, creat per la compositora principal, cantant i guitarrista Lia Metcalfe i el baixista George Faraver i completat amb el guitarra solista Callum Thompson i el bateria Paul Crilly, es van desplaçar a Los Angeles, Califòrnia, per treballar amb l'afamat productor John Singleton als comandaments de la seva continuació, Afraid Of Tomorrows (2024).

Un àlbum amb 12 tracks, acreditades a Metcalfe i Crilly però en el procés de creació del qual han intervingut de manera més participativa tots els membres, amb un resultat que, abastant múltiples subgèneres (blues-garage-psych rock, grunge...) d’indie rock que ens evoquen referents que els seguidors del blog coneixeu bé com PJ Harvey, Hole, Placebo o The Strokes, rebaixa la urgència del seminal debut alentint el ritme, amb predomini de cadències mig tempo i un nou enfocament líric, amb lletres més fosques i introspectives que ara mostren canvis vitals des d'una primera perspectiva d'angoixa juvenil a una altra de més actual, és a dir, més madura, amb influències reconegudes de mites com Tom Waits, Elliott Smith o la mateixa Billie Holiday, "Lady Day", i en les que la veu profunda i apassionada de la Metcalfe expressa sentiments de temor per errors comesos, addiccions, pèrdues o soledat, com suggereix el títol, la "por als dies que vindran".

Com a CdD he triat la segona de l'LP, Stray, iniciada amb un riff de guitarra de Thompson, amb l'impuls de la secció rítmica formada per Faraver i Crilly, però de seguida és Metcalfe, amb la seva característica veu, qui pren el timó, del que en resulta un so inquietant que esclata amb els cors de la tornada:

 

We're stray
We're stray
We're stray
Can we just rewind back?

de la que en podeu gaudir en la versió original enllaçant amb el vídeo dirigit per Matilda Harding-Kemp (aquí), que ha estat molt popular però que a mi, particularment, em resulta insofrible, per el que us deixo amb un directe, per a que els conegueu, tot i que a l'escenari tampoc son res de l'altre mon. Em quedo amb l'audio del disc.

- THE MYSTERINES. Stray. Afraid Of Tomorrows (2024).

 </o:p>

You Can Leave Your Hat On (Randy Newman/Joe Cocker)

 

Covers...

Nascut a Los Angeles, Califòrnia, en el si d'una família jueva de músics especialitzats en bandes sonores (BSO) per a pel·lícules de Hollywood, RANDY NEWMAN es va iniciar precoçment, encara adolescent, en la composició i va ser interpretat per altres cantants com Judy Collins, Dusty Springfield, Peggy Lee, Three Dog Night o Harry Nilsson, qui en va enregistrar un àlbum sencer, abans de debutar com a solista, amb l'homònim Randy Newman (1968), amb arranjaments clarament cinematogràfics, seguit del 12 Songs (1970), amb una orientació més propera al pop-rock, de la síntesi dels quals en sortirien el tercer i  potser el més conegut, Sail Away (1972) i el també magnífic Good Old Boys (1974).

Els primers d'una discografia que, fins al 2017, compren una dotzena de LP, amb intervals cada vegada més llargs, a favor d'una d'alternativa centrada en BSO i temes per a pel·lícules, amb les que, a més a més de millors beneficis econòmics,  ha obtinguts multitud de premis i reconeixements, fonamentalment per a films d'animació per a les companyies Pixar i Disney, com les franquícies Toy Story, Monsters, Inc. o Cars i convencionals com Ragtime (Milos Forman, 1981), Awakenings, estrenada aquí com a Despertares (Penny Marshall, 1991), Marriage Story/Historia de un matrimonio (Noah Baumbach, 2019) o la mateixa de la CdD d'avui.

Es tracta d'un tema de l'esmentat Sail Away, un disc coproduït per Lenny Waronker i Russ Titelman, que destaca pel seu característic, i no sempre ben entès, intel·ligent i sarcàstic sentit de l'humor, en el que, en menys de 31 minuts, tracta de manera convincent dotze històries que no ens deixen indiferents, com el tràfic d'esclaus (a la homònima que el titula), la religió (God's Song [That's Why I Love]), la contaminació ambiental (Burn On), el preu de la fama (Lonely At The Top, inicialment escrita per a un Frank Sinatra que mai no la va arribar a enregistrar), la educació dels fills (Memo To My Son), o l'abandonament dels vells al final de la vida (Old Man) amb una sorprenent vigència com la sàtira política (Political Science) en la que diu quelcom que, 50 anys després, us sonarà actual: "Àsia està plena de gent, Europa és massa vella, Àfrica massa calenta, el Canadà massa fred i Sud-Amèrica ens roba el nom..."

Un àlbum en el que la seva poc dotada veu s'acompanya d'un omnipresent piano i un grup de grans instrumentistes, alguns de "coneguts" nostres, com el bateria Jim Keltner i l'extraordinari guitarrista Ry Cooder, qui aporta la seva stil guitar a Last Night I Had A Dream i, diguem-ho ja, a la ultra famosa You Can Leave Your Hat On, un rock mig tempo en la que, sobre un ondulant i contagiós riff de piano d'estil funky que ha esdevingut clàssic, un individu, més aviat apocat, en paraules del compositor, demana a una dona que es tregui la roba a poc a poc però que es deixi posat el barret.

Una cançó que anys després versionaria (i d'aquí que, amb aquest post, recuperem la secció Covers del blog) JOE COCKER en el seu disc Cocker (1986) però que obtindria la més gran popularitat, amb els corresponents royalties per als implicats, com a música de fons de la escena del sonat streptease de Kim Basinger, davant d'un bocabadat Mickey Rourke, a la pel·lícula 9 1/2 Weeks/9 semanas y media (Adrian Lyne, 1986), estereotip, amb ulls d'avui, del masclisme més ranci.

Un tema interpretat per altres cantants famosos com Etta James o Tom Jones, qui hi aporta un aire més frívol i adient al tarannà de la pel·lícula, i posteriorment obra de teatre, The Full Monty (Peter Cattaneo, 1997), a la memorable paròdia de l’streptease (vegeu aquí), en aquest cas múltiple i masculí.

- RANDY NEWMAN/JOE COCKER. You Can Leave Your Hat On. Sail Away (1972)/Cocker (1986).

 

Stacy's Mom (Fountains Of Wayne)

 

La noticia de la reaparició dels novaiorquesos THE FOUNTAINS OF WAYNE, dotze anys després de la seva dissolució, com explicaré al final del post, m'ha deixat una sensació agredolça.

Als seguidors del blog que no els conegueu direm que, amb un nom inspirat en una botiga de jardineria de New Jersey, va ser el projecte de dos compositors amics, el cantant principal Chris Collingwood i el baixista Adam Schlesinger, qui, en base als seus mèrits instrumentals, acabarien incorporant de ple dret als dos músics inicialment contractats, el guitarrista Jody Porter i el bateria Brian Young.

Un quartet que, entre el 1996 i el 2011, publicarien cinc discos d'aquest pop-rock de guitarres que tant m'agrada, dels quals, només el tercer, Welcome Interstate Managers (2003), i gràcies a un tema, la CdD d'avui, va tenir un mínim reconeixement, motiu pel que, sumat als problemes de salut mental i alcoholisme de Collingwood, acabarien tirant la tovallola.

Un àlbum potser excessivament llarg, en el que s'haurien pogut estalviar alguna de les seves 17 tracks, de les que, no obstant, en podem destacar unes quantes com la inicial Mexican Wine i altres gemes power pop com Bright Future In Sales o Hackensack, així com altres d'instrumentació acústica com Hey Julie o country com Hung Up On You, totes absolutament eclipsades per la seqüenciada en tercer lloc, Stacy's Mom.

Composicions enganxoses amb lletres intranscendents sobre temes que afecten a la classe mitjana de la costa est com la feina, els viatges, les relacions sentimentals, com és el cas de la CdD, en la que, amb un argument inspirat en la cèlebre Mrs. Robinson de Simon & Garfunkel, i una guitarra que ens evoca la Just What I Needed dels seus admirats The Cars, ens relata la fascinació d'un adolescent per la mare d'una amiga, com ve a dir la cèlebre tornada: "La mare de la Stacy ho té tot, ella és tot el que vull, he esperat tant de temps...no és noia per a mi, sé que pot estar malament però estic enamorat de la mare de la Stacy". 

Stacy's mom has got it goin' on
She's all I want
And I've waited for so long
Stacy, can't you see?
You're just not the girl for me
I know it might be wrong but
I'm in love with Stacy's mom

Un tema que va gaudir de gran popularitat, en gran part per l'explícit vídeo, dirigit per Chris Applebaum i protagonitzat per la model i actriu neozelandesa Rachel Hunter que no us deixarà indiferents.

Una cançó i un disc que em porten grats records, motiu pel que me'n alegraria molt de la tornada dels FOW si no fos perquè la reunió no serà completa, ja que Adam Schlesinger ens va deixar l'any 2020 a conseqüència de la Covid-19. A la seva memòria, doncs, dedico aquesta CdD.

- FOUNTAINS OF WAYNE. Stacy's Mom. Welcome Interstate Managers (2003).

End Of A Friendship (Julia Jacklin)

Després d'un parell d'àlbums, Don't Let The Kids Win (2016) i Crushing (2019) dels que no en tenia coneixement i que, escoltats retrospectivament, em semblen igual de bons, vaig descobrir la cantautora i guitarrista JULIA JACKLIN en el seu tercer i, per ara, darrer, Pre Pleasure (2022), un disc musicalment, com els anteriors, a cavall entre el dream pop i l’alt-country, que en evoca altres artistes actuals i "conegudes" nostres com Angel Olsen, Mitski o Sharon Van Etten que han portat al límit la fusió del folk amb altres gèneres musicals.

Un LP produït per Marcus Paquin i enregistrat amb l'acompanyament d'alguns membres de The Weather Station i de The Macedonian Symphonic Orchestra, dirigida per un altre "conegut", Owen Pallett, en el que la australiana se'ns mostra com una escriptora excepcional, amb unes lletres directes, introspectives i personals i intemporals alhora, amb temàtica al voltant de la religió, el preu de la fama, la sexualitat, les relacions maternofilials i afectives, dels 10 tracks del qual en destacaria algunes com la inicial, Lydia Wears A Cross, I Was Neon; Love, Try Not To Let Go (en la que substitueix la guitarra pel piano); Be, Careful With Yourself o la que el finalitza i CdD d'avui, End Of A Friendship.

Una composició en la que relata, com el seu títol indica, el final d'una amistat, un tema tractat en multitud de cançons però en poques d'una manera tan sincera com quan reviu la conversa final en la que diu:  "Va enumerar les coses que no li agradaven de mi i jo em vaig asseure allà, en silenci, acceptant el nostre destí, sempre ens va costar relacionar-nos..." i que, gràcies a uns espectaculars arranjaments de cordes, assoleix un clímax d'aires cinematogràfics.

Ho podeu comprovar al videoclip oficial, enregistrat per la mateixa autora, la cara de la qual s'aprecia en el minut final.

- JULIA JACKLIN. End Of A Friendship. Pre Pleasure (2022).

The Tracks Of My Tears (Smokey Robinson & The Miracles)

 

MN(I)O-17:

El post d’avui, el dissetè de la serie dedicada a la “música negra” que va fer furor als anys 60 i 70 del s. XX está dedicat a un grup format per uns estudiants de la Northern High School de Detroit, Michigan, The Miracles, indiscutiblement liderats pel cantant principal, William “Smokey” Robinson, personatge fonamental en l’èxit d’estils com el rhythm & blues i el soul, tant pel seu talent artístic com comercial.

De fet, va ser aquest qui va recomanar al seu valedor dels inicis, Berry Gordy, crear una discogràfica, Tamla Records, la posteriorment afamada Motown, qui l'anomenaria vicepresident i li permetria el que a pocs altres artistes, poder interpretar les seves pròpies cançons en detriment de les dels compositors oficials de la casa (vegeu aquí).  

Una formació creada per Robinson, i els seus amics Ronald "Ronnie" White i Warren "Pete" Moore, completada amb els cosins Robert "Bobby" i Emerson "Sonny" Rogers, qui deixaria el lloc a sa germana Claudette -futura esposa del frontman, amb qui tindria dos fills, anomenats precisament Berry i Tamla, moment en el qual va abandonar les actuacions amb el grup (i l’aparició a les portades dels discos), tot i que va continuar participant en els enregistraments- i el guitarrista Marv Tarplin (a qui podeu veure aquí, al darrera, en aquesta una mica desafinada interpretació d'un dels seus temes més coneguts, You Really Got A Hold On Me). 

Una banda que, després de publicar més de mitja dotzena d'àlbums en el primer lustre de la dècada, va canviar el nom pel de SMOKEY ROBINSON & THE MIRACLES a partir del Going To A Go-Go (1965) i en la dotzena de posteriors, fins al 1972, en el que el cantant va emprendre una reeixida carrera solista, pràcticament fins a l'actualitat, ja amb 85 anys, superats alguns problemes amb la cocaïna a la dècada dels 80, amb alguna que altra reagrupació amb la resta de The Miracles, tanmateix en actiu tot i que amb alguna obligada substitució de membres.

Com a CdD n'he triat una del seu setè LP, l'esmentat Going To A Go-Go, produït per Robinson, qui participa, amb uns o altres "Miracles" en onze de les dotze tracks, de les en destacaria algunes com l'homònima que el titula, Ooo Baby Bay, My Girl Has Gone o aquella en la que un home que ha sortit d'una relació sentimental intenta amagar el seu dolor però no pot esborrar "les petjades de les seves llàgrimes", The Tracks Of My Tears, de la que en voldria destacar els arranjaments vocals, obra de Moore, i la introducció de guitarra de Tarplin (inexplicablement absent del vídeo), els altres dos co-autors.

- SMOKEY ROBINSON & THE MIRACLES. The Tracks Of My Tears. Going To A Go-Go (1965).

Ghost Under Rocks (Ra Ra Riot)

 

Ara fa més o menys un any que els RA RA RIOT, després de cinc sense publicar cap àlbum nou, van llançar un grapat de singles, preludi d'un nou LP que no hem consta que hagi aparegut.

Es tracta d'una banda d’indie-rock creada el 2006 per un grup d'amics de la Universitat de Syracuse, New York, integrada per una instrumentació clàssica de rock, amb, cantant-teclista (Wes Miles), baix (Mathieu Santos), guitarra (Milo Bonacci) i bateria (Cameron Wisch), a la que una petita secció de corda amb un violoncel (Alexandra Lawn) i un violí (Rebecca Zeller) aporta un segell característic de pop de cambra.

Un sextet que, d'entrada, va d'haver de superar la mort del primer bateria, John Pike, el cos del qual va aparèixer ofegat a la Buzzard's Bay, a prop de Providence, Rhode Island, on havien actuat, a més a més coautor de la meitat dels temes del seu aclamat, i no superat, àlbum de debut, The Rhumb Line (2008).

Un disc, així com el següent, The Orchard (2010), amb tendència al barroquisme, a partir dels quals, amb l'abandó de Lawn i l'assumpció de les seves tasques per Zeller i diversos canvis de bateria, van evolucionar eclècticament cap al synth-pop a Beta Love (2013) i a la new wave en els dos darrers, Need Your Light (2016) i Superbloom (2019), obres que us poden evocar a grups coneguts del blog com Death Cab For Cutie, Arcade Fire, The Decemberists o, sobretot, els Final Fantasy d’Owen Pallett.

Com a CdD n'he triat una del seminal The Rhumb Line, el nom del qual fa referència a un bar de Gloucester, Massachusetts, esmentat en un dels seus deu temes, St. Peter's Day Festival, en el que reten homenatge a l'enyorat Pike, i que en conté uns quants més d'interessants -tots d'autoria pròpia excepte una versió de Suspended In Gaffa, de Kate Bush- com  Each Year, Dying Is Fine, Too Too Too Fast, Run My Mouth o aquesta Ghost Under Rocks que l'enceta, obra de Pike, of course, en la que, sota una trepidant percussió post-punk, flota una malenconiosa línia de violoncel que us encisarà.

Per no dir de la tornada:

     Here you are, you are breathing like little ghost under rocks

     That don't sound in pocket...

- RA RA RIOT. Ghost Under Rocks. The Rhumb Line (2008).

Ballad Of A Thin Man (Bob Dylan/Cat Power)

Dylan Covers-12:

Aquesta nit està programada al festival Barcelona Primavera Sound 2025 l'actuació de CAT POWER, que presentarà el seu darrer disc, Cat Power Sings Dylan: The 1966 Royal Albert Hall Concert (2023), un àlbum enregistrat en directe el dia 5 de novembre de 2022 en aquest famós auditori londinenc en el que "Chan" Marshall (el seu veritable nom de pila) interpreta fil per randa aquell concert d'una gira destinada a canviar el curs de la història del rock, publicat oficialment el 1998 com a Bob Dylan Live 1966, The Royal Albert Hall Concert (The Bootleg Series Vol. 4) però mantenint el títol d'una edició "pirata" de 30 anys abans, quan en realitat l'esdeveniment va tenir lloc al Free Trade Hall de Manchester, concretament el 17 de maig.

Aquell concert en el que el "Bard de Minnesota" va interpretar 15 temes, els set primers en format acústic i en solitari, acompanyant-se únicament de la guitarra i l'harmònica, i la resta elèctric, amb el suport d'un grup anomenat aleshores The Hawks però que, se seguida, tothom coneixeríem com The Band, el que desconcertaria una part del públic, i n'indignaria una altra, fins al punt de guanyar-se, cap al final de l'espectacle, mentre tocaven la mítica Like A Rolling Stone, el conegut insult de "Judes!"

Un àlbum memorable que la cantautora d'Atlanta, Georgia, reinterpreta en el mateix ordre i, fins i tot, els mateixos arranjaments, en el que podem escoltar Dylan Covers que han estat protagonistes d'aquesta secció del blog com It's All Over Now,Baby Blue; Mr. Tambourine Man o l'esmentada Like a Rolling Stone i altres candidates a ser-ho com Visions Of Johanna, Desolation Row, Just Like A Woman, Just Like Tom Thumb's Blues o la CdD d'avui, Ballad Of A Thin Man.

Un tema publicat originalment al Highway 61 Revisited (1965) en el que un enigmàtic Mr. Jones pren el relleu a la "senyoreta solitària" (Mrs. Lonely) de l'antològica Like A Rolling Stone, com un personatge -la veritable identitat del qual l'autor sempre s'ha negat a revelar però que, per a molts, ve a representar a tots els seus seguidors i especialment els periodistes, que no el deixaven d'incordiar amb preguntes, sovint estúpides- que no para de caure en situacions estranyes, un arquetip de persona mediocre que no sap el que li està passant i així, al final de cada estrofa, es pregunta: "Perquè alguna cosa està passant aquí però no saps què és, oi senyor Jones?"

 Because something is happening here but you don't know what it is

Do you, Mr. Jones?

 Una meravellosa composició posicionada en catorzè lloc del setlist de 15, durant la interpretació de la qual per Cat Power algú va voler recrear l'anècdota primigènia, tot i que avançant-se en un tema, increpant-li el crit de "Judes!", al que la senyora Marshall, seguint el guió però al contrari del memorable "No et crec, ets un mentider" de Dylan, fent palesa la seva lleialtat a l'autor, respon amb un lacònic "Jesús".

S'haurà d'estar amatent al que passi aquesta nit al "Primavera".

 - BOB DYLAN/CAT POWER. Ballad Of A Thin Man. Bob Dylan Live 1966, The Royal Albert Hall Concert (1998)/Cat Power Sings Dylan: The 1966 Royal Albert Hall Concert (2023).