While My Guitar Gently Weeps (The Beatles)

Pel tercer aniversari del blog "La cançó del divendres (CdD)" he escollit un tema de THE BEATLES, però aquesta vegada és una composició de George Harrison, conegut com "el beatle tranquil" o "silenciós". I és que darrera d'aquesta personalitat introvertida que va viure permanentment a l'ombra del tàndem Lennon-McCartney, hi havia (recordem que va morir prematurament als 58 anys de càncer a la cavitat oral) un músic fantàstic, el que va demostrar en les poques ocasions en que aquests li van permetre, i serveixin com a exemple Taxman, del disc Revolver (1966), Something i Here Comes The Sun, de l’Abbey Road (1969) o la CdD d'avui. També ho va fer en la seva carrera post-beatles en solitari, sobretot en el primer disc, el triple LP All Things Must Pass (1970), el que conté My Sweet Lord, i amb la seva participació en el "supergrup" The Traveling Wilburys (juntament amb Bob Dylan, Roy Orbison, Tom Petty i Jeff Lynne). El que potser és menys conegut és la seva faceta com a productor cinematogràfic, amb la seva companyia Handmade Films, l'èxit més gran de la qual va ser "La vida de Brian" (dels Monty Python, 1979), en la que fins i tot hi te un petit paper en les escenes finals.

Aquesta CdD és una de les quatre composicions que Harrison va aportar i cantar al novè disc dels Beatles, un àlbum que aixeca controvèrsies, amb acèrrims defensors i detractors. És una obra excessiva i caòtica, fruit de la inspiració de tres dels fab four durant la seva frustrant estada a la Índia, de la que van tornar decebuts del guru espiritual Maharishi Malesh Yogi i per la malaltissa competència entre ells que els va portar a negar-se, com els proposava el productor George Martin (Brian Epstein, el seu mànager, havia mort uns mesos abans), a descartar cap tema, motiu per el que va acabar sent un doble LP amb 30 cançons amb un eclèctic ventall de gèneres com el pop, el blues, les balades acústiques i el hard-rock, algunes de les quals, reconeguem-ho, son autèntics "maons".

El disc es va anomenar simplement The Beatles (1968) tot i què, per la seva famosa caràtula amb les lletres encunyades, es coneix també com a The White Album, va ser el primer amb la seva discogràfica Apple Records i conté meravelles com Back In The U.S.S.R. (tot un homenatge al Back In The U.S.A. dels Beach Boys), Dear Prudence, Glass Onion, While My Guitar Gently Weeps, I'm So Tired, Blackbird, Piggies, Don't Pass Me By (de Ringo Starr), Julia (la mare de John Lennon), Birthday o Sexy Sadie (dedicada cínicament al nefast Maharishi).

While My Guitar Gently Weeps és la 7ª cançó de la cara A del primer disc i es diu que el seu nom ve de les primeres paraules (Gently Weeps) que l'autor va llegir a l'atzar en un llibre xinés i que, fruit de les seves creences en teories "relativistes", van originar la resta del text. Harrison, que tot i ser un bon guitarrista no pot ser considerat un virtuós de l'instrument, sembla que tenia problemes per "fer plorar suaument" la guitarra com pretenia, motiu pel que va demanar al seu amic Eric Clapton (paradoxalment amic havent-li pres la dona!) que interpretés la línia solista d'aquest tema, que ha esdevingut mítica i que podeu escoltar en la versió original i en la de l'històric concert per Bangladesh (1971).

- THE BEATLES. While My Guitar Gently Weeps. The Beatles (The White Album) (1968).

http://youtu.be/kJfeLkw7-ck

I Want To Hold Your Hand (The Beatles)

La CdD d'aquesta setmana en la que el blog compleix vuit anys, com és habitual en cada aniversari, és de THE BEATLES. Concretament un tema composat a quatre mans per Lennon i McCartney al piano del soterrani de la casa dels pares de Jane Asher, aleshores la xicota de Macca, amb la intenció, seguint les recomanacions del seu mànager Brian Epstein, de conquerir el mercat americà. Un cançó que van enregistrar als estudis EMI, de Londres, posteriorment coneguts com Abbey Road (vegeu aquí), amb el productor George Martin, que va usar per primera vegada una tecnologia de quatre pistes en lloc de les dues habituals, per el que van utilitzar els instruments bàsics amb els que els hem vist immortalitzats en tantes fotografies, John Lennon una guitarra Rickenbacker, Paul MacCartney un baix Hofner, George Harrison una guitarra Gretsch Country Gentleman i Ringo Starr una bateria Ludwig (vegeu video).

Una composició editada únicament en format single al Regne Unit però, com era habitual a la època fins que el Sgt. Pepper's (1967) ho va canviar (vegeu aquí), inclosa a l'àlbum Meet The Beatles (1964) als USA, que, amb la mateixa caràtula amb el retrat de Robert Freeman, amb un to blau afegit a l'original en blanc i negre, no era més que una reedició amb retard del With The Beatles (1963), reduït de 14 a 12 tracks, amb cinc d'eliminats i tres d’afegits, la CdD i les dues cares B del singles amb que es va publicar, This Boy a Europa i I Shaw Her Standing There a l'altre costat de l'oceà.

Una cançó que, complint els desitjos de Epstein, suposaria el seu primer hit americà, posició de la que seria desbancada, inversament al que va passar a la Gran Bretanya, per una altra dels mateixos artistes, She Loves You, cosa que no passava des de que ho fes Elvis Presley amb Do Not Be Cruel i Love Me Tender, respectivament, i que no seria més que el primer dels set números 1 dels "fab four” a les llistes dels USA en un any.

Els "beatlemaníacs" ja sabeu de quina estem parlant, és clar, però la resta segur que també la coneixeu, ja que és un dels seus temes més populars i figura a les llistes de millors cançons de The Beatles i de tots els temps en la història del rock, tot i està formada simplement per dos ponts amb un vers que els interconnecta.

Una cançó cantada en la seva totalitat en harmonia per Lennon i McCartney, sense un veritable solista que, interpretada el dia 9 de febrer de 1964, en el show de TV de Ed Sullivan, va donar el tret de sortida de la tantes vegades esmentada "british invasion" de la música popular americana.

Us imagineu a John i Paul al piano del celler dels Asher a Londres...?

         Oh yeah!, I'll tell you something,

          I think you'll understant

         When I'll say that something

         I wanna hold your hand...

- THE BEATLES. I Want To Hold Your Hand (1963).

Love Me Do (The Beatles)

Avui, 3 de juliol, es compleixen 50 anys de la actuació de THE BEATLES a Barcelona, com a punt final d'una gira europea que van iniciar el 17 de juny a Varsòvia (Polònia) i, després de passar per diverses ciutats, va acabar a la Plaça de braus Monumental, al dia següent d'haver-ho fet a la de Las Ventas, de Madrid. Per aconseguir-ho van tenir bastant mèrit les gestions de l'empresari i promotor Francisco Bermúdez, representant d'artistes com Raphael, que va fer veure a les autoritats de la època, no cal dir que molt poc inclinades a aquests esdeveniments, que no convenia un conflicte diplomàtic amb la Gran Bretanya, quant feia poc que la reina els acabava de condecorar com a "Caballers de l'Ordre de l'Imperi Britànic".

Com a curiositat us diré que el concert va contar amb l'actuació de Los Sírex com a teloners (a Madrid ho van ser Los Pekenikes) i el preu de les entrades oscil·lava entre les 75 i 450 pessetes. Tot i què els fab four ja estaven acostumats a la fama, van intentar guanyar-se el públic local des del primer moment, per la qual cosa no van parar de recórrer als tòpics, des de la baixada de l'avió a Madrid, abillats amb una "montera" de torero, fins al barret cordovès que va lluir John Lennon, que no se'l va treure en tota l'actuació, el que suposo  l'equivalent a sortir avui en dia amb les samarretes dels corresponents equips de futbol.

En aquell moment The Beatles ja havien publicat tres LP, el primer dels quals, Please Please Me (1963), gravat a correcuita, en poc més de 10 hores, als estudis Abbey Road a les ordres del seu productor habitual, George Martin, consta de 14 temes, vuit de composició pròpia i sis versions (el que era habitual a la època). Prèviament ja havien publicat dos singles, el primer amb Love Me Do a la cara A, que no va passar del número 17 a les llistes d'èxits i el segon, amb Please Please Me, que ja va ser número 1 i donaria nom al posterior LP. Totes les cançons estan cantades per John Lennon i Paul McCartney, en solitari o a duo, excepte una per George Harrison i una altra (el que seria tradició a tots els 11 LP posteriors) per Ringo Starr. Com a anècdota us diré que és l'únic dels seus discos que les composicions figuren acreditades a McCartney-Lennon i no a la inversa. La portada es obra del fotògraf Angus McBean i està presa a les escales de les oficines de la discogràfica EMI a Londres, lloc al que tornarien anys després per repetir la fotografia, que il·lustraria el segon doble LP recopilatori, conegut com a "Disc blau" (1967-1970), mentre que utilitzarien la mateixa foto del Please Please Me per al primer, el "Disc vermell" (1962-1966).

Com a CdD he escollit la esmentada Love Me Do, el track número 8 d'aquest àlbum genial que finalitza amb un dels seus grans èxits als concerts, el Twist And Shout, acreditada a Medley-Russell, del grup Top Notes i popularitzada per la versió que en van fer The Isley Brothers. Un disc frenètic, fresc i alegre que sembla no aportar massa a l'estil musical del moment però que seria el començament d'alguna cosa que ho va canviar tot, que va situar-se ràpidament com a número 1 de vendes, lloc del que no seria desbancat fins a 30 setmanes després, precisament per With The Beatles (1963). El mite, si voleu la “beatlemanía”, ja havia començat!

Love Me Do és principalment una composició de Paul McCartney de quant tenia 15 o 16 anys, a la que John Lennon hi va fer alguna petita contribució. Hi havia dubtes sobre que dels dos cantaria el solo però el fet de que Lennon, a instància del productor, toqués l'harmònica va decidir que fos el primer. El que si que va portar de corcoll a Martin va ser que no quedava content amb la bateria, per la qual cosa la versió del single, amb Ringo a les baquetes, és diferent a la del LP, a la que, descartada també la versió de Peter Best (el convidat dels organitzadors del Barcelona Beatles Weekend-Les Corts 2015, celebrat el passat cap de setmana), reservada per al recopilatori Anthology 1 (1995) , escoltem un músic "professional" dels estudis de gravació, Andy White, amb Ringo relegat a la pandereta (que no s'escolta a la versió del single, motiu pel que les podeu diferenciar), amb el consegüent empipament del beatle que, tot i les disculpes del productor, sembla que va durar molts anys.

La composició és tan simple que es toca amb un parell d'acords però resulta irresistiblement atractiva i cal destacar les harmonies vocals a l'estil Everly Brothers i la inconfusible harmònica de Lennon, que havia aprés a tocar del seu oncle George, el difunt espòs de la tieta Mimi que el va criar (vegeu aquí), tot i què l'instrument que utilitza aquí sembla que el va sostreure d'una botiga de Arheim (Paisos Baixos), el molt...deixem-ho!

A continuació podeu venir un petit resum de com va tractar la TV l'esdeveniment del que avui es compleixen 50 anys i, desprès la CdD.

Vinga, que ja sona:

          Love, love me do

          You know I love you...

- THE BEATLES. Love Me Do. Please Please Me (1963).

Penny Lane (The Beatles)

 

La CdD d'avui, la que commemora el XV Aniversari del blog, està dedicada, com és norma, a THE BEATLES, els fab four que "ho van canviar tot", si més no per a la meva generació. I, en aquest cas, es tracta d'un tema, Penny Lane, acreditat per conveni al tàndem Lennon-McCartney però d'autoria pràcticament exclusiva del segon, que va ser editat com a single de dues cares A, compartit ni més ni menys que amb Strawberry Fields Forever -precisament el primer dels 682 posts publicats fins ara- i inclòs després en l'edició americana de l'LP Magical Mystery Tour (1967) però que no formaria part de l'insòlit doble single amb el mateix nom que va sortir a Europa (vegeu aquí).

Una cançó que fa referència a un carrer real de la seva Liverpool natal o, més concretament, a una cruïlla amb una rotonda on confluïen diverses línies d'autobús que comunicaven l'apartat barri on vivien els dos beatles esmentats amb el centre urbà i a prop de l'església de St. Barnabas al cor de la qual havia cantat Paul McCartney de petit.

Amb una lletra costumista, i un xic nostàlgica, en la que apareixen personatges com un barber, el negoci del qual ha persistit a la jubilació del propietari (In Penny Lane, there is a barber showing photographs...); un banquer, establiment posteriorment substituït per una clínica (On the corner is a banker with a motorcar...); un bomber (Penny Lane, there is a fireman with an hourglass...) i una infermera ben eixerida (A pretty nurse is selling poppies from a tray...), es diu que va ser John Lennon qui hi va aportar, a la frase repetida de "Penny Lane és a les meves orelles i els meus ulls" (Penny Lane is in my ears and in my eyes), els ver que diu "A four of fish and finger pies" que, literalment significa "Quatre de peix i pastissos de dits" però que, en argot, és una obscenitat que em resisteixo a traduir.

Una balada basada en una melodia de piano, al que, amb la banda en ple procés experimental, s'hi afegeixen un seguit d'instruments clàssics -arranjats i dirigits, esclar, pel productor, George Martin- dels que sobresurt un solo de trompeta piccolo a càrrec de David Mason (no confondre amb Dave Mason, el guitarrista de Traffic), inspirat en el 2on Concert de Brandenburg de J.S. Bach, que ha esdevingut un homenatge a la ciutat que els va veure créixer, fins al punt d'haver resistit una iniciativa del consistori de canviar el nom d'aquest i altres carrers, per estar vinculats a personatges com el tal James Penny, enriquit amb el tràfic d'esclaus al s. XVIII, el contrari del que succeiria a Barcelona amb Antonio López, Marquès de Comillas, desaparegut del nomenclàtor l'any 2018.

Penny Lane no és només una cançó sinó una prova més de la immensa capacitat de Macca per capturar la bellesa de l'ordinari per convertir-ho en extraordinari.

- THE BEATLES. Penny Lane. Magical Mystery Tour (1967).

Hey Jude (The Beatles)

A l'hora de triar la Cançó del Divendres (CdD) d'avui, data en la que aquest blog compleix 10 anys, no ho he dubtat gens, l'elecció ha estat fàcil, es tracta del primer disc que em vaig comprar...o, més ben dit, em van regalar els pares, pel Nadal del 1968, juntament amb un  "tocadiscos", monoaural, com era habitual a l'època, fetitxe a la meva adolescència i que m'acompanyaria fins que, ara sí, em vaig poder permetre  un equip hi-fi amb el meu segon sou de MIR.

Un single, el primer editat pel flamant segell Apple Records, gravat durant les sessions de The Beatles (1968), conegut popularment com The White Album, tot i què sense cap previsió d'incloure'l en el doble LP, amb Revolution, un tema de John Lennon a la cara B i un de Paul McCartney a la A, la CdD, Hey Jude.

Una composició anomenada inicialment Hey Jules, nom que Macca, per la seva millor sonoritat, va decidir canviar per Jude, amb la intenció de consolar a Julian, el nen de cinc anys fill de John Lennon i Cynthia Powell que acabaven de divorciar-se amb motiu de la nova relació del primer amb Yoko Ono. Una intencionalitat que no va quedar clara en el seu moment, fins al punt que el narcisista beatle es pensava que anava dedicada a ell mentre el destinatari trigaria un quart de segle a descobrir l'estima que llavors l'encara amic del seu pare sentia per ell.

Una cançó inusualment llarga per a la època, amb la dificultat que això representava per a la seva difusió a les emissores de radio, que es va convertir en el single més reeixit dels fab four i un dels més venuts de la història. Un tema de 07'11", gravat als Trident Studios, que ja disposaven d'un equip de vuit pistes, contra les quatre habituals dels d'EMI (posteriorment coneguts com Abbey Road), dividit en dues parts ben diferenciades, una primera, de tres minuts, en la que la versàtil veu de McCartney, recolzada inicialment en el piano, al que es van afegint els altres instruments, amb una estructura convencional vers-tornada, al final de cada qual repeteix un breu "Na-na-na-na", fins a la quarta, en que canvia a una coda en la que la resta de la banda, acompanyada d'una orquestra de 36 membres, dirigida pel productor George Martin, repeteix a mode de mantra l'èpic "Na-na-na-na...Hey Jude" durant quatre minuts fins acabar en un efecte fade out (fos final).

Com els seguidors del blog haureu pogut comprovar per les CdD que l’han precedit en aquests deu anys, no la considero ni molt menys entre les millors de la discografia de The Beatles però les circumstàncies la van fer, per a mi, quelcom especial, ja es diu que “la primera vegada (en aquest cas el primer disc) mai no s’oblida”.

Som-hi doncs amb vídeo de Michael Lindsay-Hogg, amb un protagonistes als que es veu ben poc motivats...

          Hey Jude, don't make it bad
          Take a sad song and make it better
          Remember to let her into your heart
          Then you can start to make it better...

...fins al moment de la coda, quan som convidats a sumar-nos als cors i tot cobra vida:

          Na-na-na-na...Hey Jude.

 - THE BEATLES. Hey Jude (1968).

Tomorrow Never Knows (The Beatles)

En el primer aniversari d'aquest blog em sento obligat a tornar a "ells", als millors de tots, als quatre fabulosos de Liverpool, dels que recomano tota la discografia, però especialment aquests sis discos: Ruber Soul (1965), Revolver (1966), Sgt. Pepper's Lonely Heart Club Band (1967), Magical Mystery Tour (1967) en la versió americana en format LP, més extens que el doble EP europeu, The Beatles (1968), el doble LP més conegut com The White Album i que encara seria millor si s'haguès suprimit algun tema i publicat com a LP simple i Abbey Road (1969), que malgrat haver-se publicat abans del Let It Be (1970), en realitat es va gravar desprès, es a dir, que es l'autèntic darrer disc de THE BEATLES.

Penso que si haguessin publicat tan sols un d'aquests discos ja tindrien un lloc a la història de la música pop, però si ens fixem en el que van fer en aquest lustre gloriós comprendrem el que han significat per a tota una generació, tan des del punt de vista musical com sociològic.

Però havia de triar nomes una cançó i la he escollit d'un àlbum considerat per molts beatlemaníacs com el millor, Revolver, un disc revolucionari, tan pel tractament del so, aprofundint en les possibilitats que oferia l'estudi de gravació de Abbey Road amb multitud de sorolls i efectes sonors; pels instruments utilitzats (cordes, trompes, clavicordis, instruments indis com la tabla i el sitar), com per la mateixa temàtica abordada (sexe, drogues...). I el resultat final es un disc perfecte, amb un estil absolutament variat que va des de la psicodèlia al music-hall, passant per les balades clàssiques, l’àcid-rock, el blues, el soul, el funk i ...la música tradicional índia.

I aquesta CdD es el tema més innovador del disc, l'intent d'un enormement inspirat John Lennon de traslladar un viatge de LSD a una cançó de tres minuts, amb efectes sonors que inclouen melodies repetitives (loops), guitarres sonant a l'inrevés, el so de la tabla...amb uns resultats impossibles de reproduir en directe, motiu per el que aviat, i per a desconsol de tots els seus fans, van deixar d'oferir concerts.

I que me'n dieu de la poc convencional portada, una impressionant foto-collage dissenyada pel seu amic Klaus Voormann?

Si teniu la oportunitat d'assistir a un concert de MiNE! (veure aquí), els quals solen incloure la seva particular versió d'un o dos cançons que els hi agraden i teniu la sort, com em va succeir a mi en l'actuació de fa uns mesos a la sala Luz de Gas, de BCN, de que sigui aquest tema, us ben asseguro que us en recordareu d'aquesta CdD tota la vida.

 - THE BEATLES. Tomorrow Never Knows. Revolver (1966).

Vídeo afegit posteriorment.

Now & Then (The Beatles)

 

Els seguidors habituals del blog coneixeu prou bé la norma de no publicar cap post els divendres del mes d'agost i els que, a la resta de l'any, cauen en festiu a casa nostra, compromís aquest que m'he saltat en diverses ocasions, sigui per fets puntuals (vegeu aquí) o recurrents, com és la data d'avui, en la que es compleixen 43 anys del vil assassinat de John Lennon (i aquí).

I així, com és habitual, tenia previst compartir una composició seva, ja sigui de la seva etapa amb THE BEATLES o en solitari, però la recent publicació, acompanyada d'una sonada campanya de marketing i amb el conseqüent rebombori a les xarxes socials, d'un tema inèdit, recuperat amb l’ajut de la Intel·ligència Artificial (IA), el que ha generat certa polèmica, m'ha fet reconsiderar-ho i triar aquest com a CdD d'avui:

 

El 2 de novembre de 2023, The Beatles van llançar una nova cançó, "Now & Then", escrita i cantada per John Lennon. La cançó va ser gravada el 1970, durant les sessions d'enregistrament de Let It Be, però mai va ser acabada. Va ser completada per Paul McCartney i Ringo Starr el 2022, amb l'ajuda de Yoko Ono.

"Now & Then" és una cançó folk-rock amb un so malenconiós. La lletra explora els temes del temps, la memòria i el canvi. Lennon canta sobre com els records de la infància poden romandre amb nosaltres al llarg de les nostres vides, fins i tot quan el món que ens envolta canvia.

La cançó comença amb una guitarra acústica i una veu suau de Lennon. A mesura que la cançó avança, s'hi afegeixen més instruments, incloent-hi un baix, una bateria i un òrgan. El so és simple però efectiu, i la veu de Lennon és commovedora.

La lletra de la cançó és un tribut a la infància. Lennon recorda moments feliços de la seva infància, com ara jugar al parc i passar temps amb els seus pares. També reflexiona sobre com aquests records ho han modelat com a persona.

A la tornada, Lennon canta:

     Nou and then I think of you And how we used to be We were young and free and the world was ours to see

Aquestes línies capturen la nostàlgia de la infància. Lennon recorda un temps en què tot era possible i el futur semblava brillant.

Al pont, Lennon canta sobre com el temps ha canviat la seva vida. Ara és un adult amb responsabilitats, però encara conserva els records de la infantesa.

Al cor final, Lennon canta:

     Nou and then I think of you And how we used to be We were young and free and the world was ours to see

Aquestes línies suggereixen que, malgrat el canvi, els records de la infància sempre estaran amb nosaltres. Són un recordatori d'un temps on tot era possible.

"Now & Then" és una cançó commovedora i reflexiva. És un tribut a la infància i a la importància dels records. És una cançó que ressonarà amb oients de totes les edats.

La cançó "Now & Then" es pot interpretar de diverses maneres. Una interpretació és que és una cançó sobre la nostàlgia de la infància. Lennon recorda un temps en què era jove i lliure, i el món semblava ple de possibilitats. La cançó és un recordatori que els records de la infància sempre estaran amb nosaltres, fins i tot quan el món que ens envolta canviï.

Una altra interpretació és que la cançó és sobre el canvi. Lennon reflexiona sobre com el temps ha canviat la vida. Ja no és un nen i ara té responsabilitats. La cançó és un recordatori que el canvi és inevitable, però que els records del nostre passat sempre estaran amb nosaltres.

Independentment de la interpretació que se li doni, "Now & Then" és una cançó bella i commovedora. És un tribut a la infància i a la importància dels records.

 

Nota: En conseqüència amb el tema d'avui, per primera, i espero que única, vegada en els més de 13 anys de vida del blog, la part d’aquest article, que he identificat amb la grafia de la font Arial, en lloc de la Times New Roman habitual, no ha estat escrit per l'autor sinó pel sistema d'IA ChatGPT, la qual cosa espero que em sabreu disculpar.

- THE BEATLES. Now & Then (2023).

Now & Then (The Beatles)

 

Els seguidors habituals del blog coneixeu prou bé la norma de no publicar cap post els divendres del mes d'agost i els que, a la resta de l'any, cauen en festiu a casa nostra, compromís aquest que m'he saltat en diverses ocasions, sigui per fets puntuals (vegeu aquí) o recurrents, com és la data d'avui, en la que es compleixen 43 anys del vil assassinat de John Lennon (i aquí).

I així, com és habitual, tenia previst compartir una composició seva, ja sigui de la seva etapa amb THE BEATLES o en solitari, però la recent publicació, acompanyada d'una sonada campanya de marketing i amb el conseqüent rebombori a les xarxes socials, d'un tema inèdit, recuperat amb l’ajut de la Intel·ligència Artificial (IA), el que ha generat certa polèmica, m'ha fet reconsiderar-ho i triar aquest com a CdD d'avui:

 

El 2 de novembre de 2023, The Beatles van llançar una nova cançó, "Now & Then", escrita i cantada per John Lennon. La cançó va ser gravada el 1970, durant les sessions d'enregistrament de Let It Be, però mai va ser acabada. Va ser completada per Paul McCartney i Ringo Starr el 2022, amb l'ajuda de Yoko Ono.

"Now & Then" és una cançó folk-rock amb un so malenconiós. La lletra explora els temes del temps, la memòria i el canvi. Lennon canta sobre com els records de la infància poden romandre amb nosaltres al llarg de les nostres vides, fins i tot quan el món que ens envolta canvia.

La cançó comença amb una guitarra acústica i una veu suau de Lennon. A mesura que la cançó avança, s'hi afegeixen més instruments, incloent-hi un baix, una bateria i un òrgan. El so és simple però efectiu, i la veu de Lennon és commovedora.

La lletra de la cançó és un tribut a la infància. Lennon recorda moments feliços de la seva infància, com ara jugar al parc i passar temps amb els seus pares. També reflexiona sobre com aquests records ho han modelat com a persona.

A la tornada, Lennon canta:

     Nou and then I think of you And how we used to be We were young and free and the world was ours to see

Aquestes línies capturen la nostàlgia de la infància. Lennon recorda un temps en què tot era possible i el futur semblava brillant.

Al pont, Lennon canta sobre com el temps ha canviat la seva vida. Ara és un adult amb responsabilitats, però encara conserva els records de la infantesa.

Al cor final, Lennon canta:

     Nou and then I think of you And how we used to be We were young and free and the world was ours to see

Aquestes línies suggereixen que, malgrat el canvi, els records de la infància sempre estaran amb nosaltres. Són un recordatori d'un temps on tot era possible.

"Now & Then" és una cançó commovedora i reflexiva. És un tribut a la infància i a la importància dels records. És una cançó que ressonarà amb oients de totes les edats.

La cançó "Now & Then" es pot interpretar de diverses maneres. Una interpretació és que és una cançó sobre la nostàlgia de la infància. Lennon recorda un temps en què era jove i lliure, i el món semblava ple de possibilitats. La cançó és un recordatori que els records de la infància sempre estaran amb nosaltres, fins i tot quan el món que ens envolta canviï.

Una altra interpretació és que la cançó és sobre el canvi. Lennon reflexiona sobre com el temps ha canviat la vida. Ja no és un nen i ara té responsabilitats. La cançó és un recordatori que el canvi és inevitable, però que els records del nostre passat sempre estaran amb nosaltres.

Independentment de la interpretació que se li doni, "Now & Then" és una cançó bella i commovedora. És un tribut a la infància i a la importància dels records.

 

Nota: En conseqüència amb el tema d'avui, per primera, i espero que única, vegada en els més de 13 anys de vida del blog, la part d’aquest article, que he identificat amb la grafia de la font Arial, en lloc de la Times New Roman habitual, no ha estat escrit per l'autor sinó pel sistema d'IA ChatGPT, la qual cosa espero que em sabreu disculpar.

- THE BEATLES. Now & Then (2023).

With A Little Help From My Friends (Joe Cocker/The Beatles)

COVERS 2:

En el quatre anys i mig d'existència del blog hem escoltat unes quantes CdD que son versions (terme al que en endavant ens referirem tal com es coneix en terminologia anglosaxona, covers) de temes originals d'altres artistes, exemples de les quals son la que Enrique Morente va fer del Manhattan de Leonard Cohen (vegeu aquí), Khaled i Noa del Imagine de John Lennon (aquí), Aretha Franklin del Respect d’Otis Redding (aquí) o Patti Smith del Gloria de Van Morrison (i aquí).

Però no va ser fins al post de Stand By Me, del que vaig proposar el cover de John Lennon i l'original de Ben E. King (vegeu aquí), que em vaig plantejar iniciar una secció fixa periòdica del blog, com ja ho eren les de MN(I)O i PdR'n'R. I, des del primer moment vaig tenir clar quin seria el post número dos de la secció, però la mort del protagonista el passat més de desembre m'ha  fet endarrerir una mica més del previst la publicació, per tal d'evitar l'efecte oportunisme.

I estic segur que a la  majoria de seguidors de la CdD quan parlem de covers una de les primeres que us venen al cap és aquesta que JOE COCKER va fer del With A Little Help From My Friends de TheBeatles. Jo, particularment, va ser la primera cançó que li vaig veure interpretar i la sensació que em va produir em perdura 45 anys desprès.

Aquest cantant britànic va publicar amb gran èxit el seu primer disc el 1969, amb el títol homònim de la CdD, que contenia altres versions cèlebres com Feeling Alright, de Dave Mason (de Traffic), Just Like A Woman i I Shall Be Released, de BobDylan, així com tres temes propis, dels que destacaria Marjorine, composats a mitges amb Chris Stainton, el teclista de la seva banda, The Grease Band, de la que, per a la gravació del disc, van formar part músics de la categoria de Jimmy Page (de Led Zeppelin) i Albert Lee a les guitarres, o Stevie Winwood (Traffic i altres) a l'orgue.

I aquesta va ser la característica de la seva carrera -interrompuda temporalment a conseqüència de les seves addiccions-, la alternança de temes propis, els menys, amb grandíssims covers, com Honky Tonk Woman (The Rolling Stones), The Weight (The Band), The Letter (The Box Tops), Something, She Came In Through The Bathroom Window o Let It Be (The Beatles), You Are So Beatiful (Billy Preston), Unchain My Heart (popularitzada abans per Ray Charles) o You Can leave Your Hat On (Randy Newman). A l'èxit d'aquesta darrera va contribuir el que formés part de la banda sonora de la pel·lícula "Nine 1/2 weeks" (Adrian Lyne, 1986) al so de la qual Kim Basinger fa un sonat streptease per a Mickey Rourke. Tanmateix va ser molt popular (oscar inclòs) la interpretació, a duo amb Jennifer Warnes, del tema Up Where We Belong, per a la banda sonora de “An Officer And A Gentleman” (Taylor Hackford, 1982), interpretada per Richard Gere.

De totes les versions possibles de With A Little Help From My Friends per part de Joe Cocker he escollit la que em va impactar a mi en el seu moment, la que va efectuar al festival de Woodstock de 1969, una actuació físicament intensa, amb uns vibrants moviments de braços i mans que el van fer conèixer com ¨l'home de la guitarra invisible" i una veu més pròpia d'un home negre de mitjana edat que d'un jovenet blanc de 25 anys. El cover suposa un canvi radical del original, amb un alentiment del compàs i una llarga introducció instrumental que la fa ràpidament recognoscible.

I a continuació la podeu comparar amb la versió original de The Beatles, publicada al mític disc Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967), composada per John Lennon amb la participació de Paul McCartney de tal manera que pogués ser cantada còmodament per Ringo Starr, que manté parcialment una conversa amb els altres tres quan, a la pregunta:

          Would you believe in a love at first sight?

Respon:

          Yes, I'm certain that it happens all the time.

- JOE COCKER/THE BEATLES. With A Little Help From My Friends. With A Little Help From My Friends (1969)/Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967).

Across The Universe (The Beatles/David Bowie)

Covers 12 :

La CdD d'avui, composada per John Lennon -de l'assassinat del qual en farà 39 anys demà passat-, tot i què acreditada per conveni a Lennon-McCartney, és un tema de l'LP més controvertit de THE BEATLES, Let It Be (1970). Un disc gravat en el pitjor moment de la banda, quan la energia juvenil i la companyonia havia deixat pas al cinisme i la discòrdia que presagiaven la seva separació, del que Paul McCartney (qui si no?) va intentar rescatar-los, tornant a l'estudi per gravar a la "antigua usanza", motiu pel que el títol inicialment previst era el del tema homònim Get Back, el que aniria acompanyat de la gravació d'un documental, dirigit pel cineasta Michael Lindsay-Hogg (fill biològic no reconegut del genial Orson Welles), i d'un concert de comiat per el que es van suggerir diversos escenaris inversemblants com les piràmides d'Egipte, un vaixell o un hospital que s'acabaria realitzant, sembla que a proposta de Ringo Starr, a la terrassa de la seu d’Apple Corps del carrer Savile Row de Londres.

Un documental que reflecteix perfectament la tensa convivència, fins i tot hostilitat, entre els membres, amb un Lennon (aleshores enganxat a la heroïna) cada vegada més absent, un George Harrison molt emprenyat pel menyspreu dels líders i amb McCartney patint una profunda animadversió per part dels altres tres.  És comprensible, doncs, que el resultat, amb una implicació mínima del productor George Martin i els seus col·laboradors (Alan Parsons, Geoff Emerick...) no agradés a ningú, fins al punt que el projecte va quedar aparcat, immersos com estaven, de nou per iniciativa de Macca, en la gravació del Abbey Road (1969), a la fi la seva obra pòstuma (vegeu aquí).

Però poc desprès, sorprenentment, Lennon va decidir rescatar el material i el va posar en mans del productor americà Phil Spector, qui, contravenint l'esperit original de la gravació, pensada per tornar a les arrels, amb una orquestra de 35 membres i 14 veus femenines li va aplicar multitud de capes orquestrals (el conegut wall of sound) i cors que la van desvirtuar, pel que va rebre crítiques de la premsa musical, de molts seguidors i de la resta dels fab four.

Unes orquestracions sumptuoses paleses a les grandíssimes balades Let It Be, que acabaria donant nom al disc, i The Long And Winding Road (de McCartney), o Across The Universe (de Lennon), i menys evidents a temes d'esperit blues com I've Got A Feeling o For You Blue (una de les dues aportacions de Harrison a l'LP) o rock, com One After 909 o, amb la inestimable participació del teclista Billy Preston, l'esmentat Get Back (gravat en directe i amb el que finalitza el documental i del que podeu gaudir aquí), que, en perspectiva, fan que aquest àlbum, clarament per sota de l'estàndard dels seus autors, segueixi sent superior a la majoria del que es publicava en aquell moment, el que no va impedir que, molts anys més tard, de nou gràcies a McCartney, s'edités completament deslliurat del "mur spectorià" o, com ells van considerar, "despullat", i rebatejat com Let It Be...Naked (2003).

Com a CdD he triat la esmentada Across The Universe, composada des del llit, uns anys abans, per Lennon, després d'una discussió amb la, aleshores, seva esposa Cynthia, la primera versió de la qual es va publicar en el disc benèfic No One's Gonna Change Our World (1969), en el que van participar artistes com The Hollies i The Bee Gees i que, gens de l'a grat de l'autor, va acabar arraconada fins que Spector, traint el seu esperit acústic i lisèrgic, la va recuperar per al Let It Be.

Una composició de la us cridarà l'atenció la frase Jau guru deva om, que ve a significar "Gràcies (o Llarga vida) al guru (mestre espiritual)", que solia utilitzar el beatle per concentrar-se a meditar, però que no apareix a la versió que us proposo a continuació. És la que va gravar un altre mite del blog, David Bowie, en el seu disc Young Americans (1975), una obra en la que el "Duc blanc" va fer gala de l'esperit camaleònic que se li atribueix, girant sobtadament del glam-rock al rhythm & blues i al blue-eyed soul més genuí. Un àlbum produït per Tony Visconti que conté un dels hits més reeixits de l'artista, Fame, un tema funk composat a tres mans, juntament amb Lennon i el guitarrista Carlos Alomar, en la que fou la primera col·laboració amb Bowie, i que es perllongaria durant varies dècades, i en el que aquest Across the Universe, tanmateix amb la participació a la guitarra i la veu del seu creador, sembla més que rés un homenatge al seu ídol i amic, en el que es permet incloure una línia de l'icònic A Day In The Life, CdD en el seu dia (vegeu aquí).

Com a curiositat us diré que el dia 5 de febrer de 2008, a proposta de Martin Lewis, historiador de The Beatles, la NASA, per commemorar el seu 50é aniversari, i el 45é del Deep Space Network (DSN) va transmetre el tema, des del DSN's Madrid Deep Space Communication de les afores de la capital de España (estat que, per cert, celebra avui -dia feiner per al blog- el Dia d'una Constitució molt polèmica), amb el consentiment de Paul McCartney, Yoko Ono i Apple Records, en direcció a la estrella Polaris, situada a 431 anys llum de la Terra.

- THE BEATLES. Across The Universe. Let It Be (1970) / DAVID BOWIE. Young Americans (1975).