American Woman (The Guess Who)

 

Als seguidors del blog d'una certa edat, així com als més documentats, potser no us farà falta l'aclariment però, per evitar malentesos, cal dir que els nostres protagonistes d'avui no tenen res a veure amb el famós grup pioner de la "british invasion" que, per cert va actuar, i per primera vegada, a Barcelona el dia 14 del passat mes de juny, The Who, més que la conseqüència d'un truc publicitari amb una expressa intencionalitat equívoca.

I és que la discogràfica de la banda -creada el 1965 a Winnipeg, Manitoba, sota el lideratge del cantant Chad Allan i el guitarrista Randy Bachman, anomenat aleshores Chad Allan & The Expressions- va promocionar-los amb un nom ("Endevina qui") que, fonamentalment per la pressió dels locutors de ràdio del moment, va esdevenir aquell amb el que han passat a la història, THE GUESS WHO.

Una formació que, partint del garage rock dels inicis i incorporant elements del hard-rock, el pop i la psicodèlia, després d'alguns hits menors al seu país, patiria la primera escissió amb la marxa d'Allan i la entrada del teclista Burton Cummings, que assumiria a més a més, la veu principal, i, amb alguns àlbums més reeixits com Wheatfield Soul (1968) i Canned Wheat (1969), assoliria el cim de la seva carrera amb el sisè, American Woman (1970).  Un disc que presentarien en una extensa gira, a l'acabar la qual Bachman, convertit a la religió mormona, renunciaria als excessos de la fama (allò de "sex, drugs and R'n'R") i abandonaria la formació -per unir-se de nou a Allan i, posteriorment, amb els seus germans Robbie i Tim i amb Fred Turner, per crear Bachman-Turner Overdrive- que, amb el bateria original, Garry Peterson, i el baixista Jim Kale, continuaria publicant tres LP d'estudi, i un primer  Live més, fins a la marxa de Cummings i la conseqüent dissolució el 1975.

Un breu parèntesi seguit d'un primer retorn el 1977, de la mà de Kale, alternant antics i nou membres i conservant un nom que els suposaria diversos problemes legals, amb un seguit de discos, el darrer que em consta el 2001, que allargarien la discografia de la banda fins a la dotzena i mitja, que no passaran a la història però que els ha convertit en la banda més longeva del rock canadenc.

Com a CdD he triat la cançó homònima que enceta el seu disc més emblemàtic, American Woman, una composició sarcàstica ("Dona americana, allunya't de mi... deixa'm estar...no vull veure't més la cara...tinc coses més importants que fer que passar el temps envellint amb tu...dona americana, escolta el que dic..."), acreditada als quatre membres, que, com passaria anys més tard amb la mítica Born in the USA de Bruce Springsteen, obtindria un èxit tan paradoxal com descomunal, probablement també a conseqüència d'una escolta acrítica, tot i que no per a tothom, si més no per a Pat, la esposa del president Richard Nixon, que els va demanar que no la toquessin en una audició a la Casa Blanca.

Una composició que en el format del LP que us proposo, que no en la versió curta del single (que els impacients podeu escoltar aquí), s'inicia amb una introducció de blues acústic fins al minut i quinze segons en que entra el conegut riff de guitarra de Bachman que els faria immortals per als amants del rock.

- THE GUESS WHO. American Woman. American Woman (1970).

Wretched Lie (The Tubs)

 

De la dissolució, l'any 2017, del grup de noise-pop de Cardiff, Gal·les, Joanna Gruesome (en endavant JG) en va sortir tota una constel·lació d'altres d'interconnectats i menys reconeguts com Ex-Vöid o Sniffany And The Nits, fins que el 2019, a Londres, els exmembres i compositors principals Owen "O" Williams a la veu i George "GN" Nichols a la guitarra, amb la participació del baixista Max "Wozza" Warren també ex-JG, i el bateria Matthew Green, van crear THE TUBS, formació que ha debutat fa uns mesos amb un àlbum, Dead Meat (2023), que agradarà a tots aquells a qui us entusiasmi, com a mi, el "rock de guitarres".

Un disc per a l'enregistrament del qual han contat amb la col·laboració del teclista Gus Beamisch i de la cantant, i antiga JG, com no?, Alanna "Lan" McArdle als cors, en el que les lletres, majoritàriament recurrents sobre patologies mentals com el TOC que afecta Williams, s'expressen amb obvies referències al jangle-pop americà, via Austràlia (com en els tres primers temes, Illusion Pt. II, Two Persons Love i I Don't Know How It Works), a l’indie-rock universitari a l'estil REM (a l'homònima Dead Meat) o Hüsker Dü/Sugar (That's Fine i Round The Bend), al post-punk a lo Television (Sniveller), al folk-rock britànic dels 70, conegut com a "so Canterbury", amb Williams i McArdle en els papers que feien Richard i Linda Thompson a Fairport Convention (Duped) o, pel tractament de la veu i, sobretot, de la guitarra de Nichols, a mítics grups, britànics com ells, dels 80, com  The Smiths o The Cure, en la track que el finalitza i CdD d'avui, Wretched Lie, que us recomano escoltar en la versió del vídeo oficial, l'altre, el directe, només l'he afegit per "allò de les cares".

Tot un compendi de rock  alternatiu en aquests nou temes esmentats i en tan sols 27 minuts! Com diu aquell antic refrany castellà, "lo bueno, si breve...".

- THE TUBS. Wretched Lie. Dead Meat (2023).

I Walk The Line (Johnny Cash)

 

Country Music-3:

El tercer post de la sèrie Country Music està dedicat a JOHNNY CASH, un dels artistes més influents d'aquest estil, del que es va convertir en una autèntica icona, tot i què, des dels seus inicis el va compaginar amb el rockabilly, el rock & roll, el gospel, el blues, el folk i, en els darrers anys de la seva carrera, ressorgint amb l’alt-country, amb el resultat d'un de propi i personal, al que contribuïa una veu recognoscible, acompanyada del característic so de la banda, amb un patró conegut, en base a la seva fonètica, com "boom-chicka-boom".

Nascut a la època de la "Gran Depressió" al si d'una família de classe humil d'Arkansas, després de passar per l'exèrcit i diversos treballs poc qualificats va cridar l'atenció de Sam Phillips, el capitost de Sun Records de Memphis, Tennessee (i descobridor de glòries com Elvis Presley o Jerry Lee Lewis), amb qui, a mitjans dels anys 50 del s. XX, va obtenir un gran èxits amb singles com Cry, Cry, Cry (vegeu aquí); Folsom Prison Blues (aquí) o I Walk The Line i amb un primer àlbum, Johnny Cash with his hot and blue guitar (1957), just abans que incompatibles idees artístiques els empenyessin a trencar la relació i fitxar per Columbia Records.

Una fama que el va portar a un ritme desenfrenat de gires per tots els Estats Units i Canadà, amb més de 300 concerts en un any, per al manteniment del qual va caure en l'addicció a les amfetamines, així com a l'alcohol, el que, tot i seguir publicant hits com Ring Of Fire (aquí), li va comportar problemes conjugals (divorci de la seva primera esposa) i legals (presó inclosa per possessió de drogues), que va superar (tot i què anys més tard hi recauria) amb l'ajut de la seva amiga, posteriorment esposa durant 35 anys i, malgrat alguns episodis de maltractament, amor de la seva vida, June Carter, membre de la coneguda Carter Family que esmentàvem al primer post (i aquí), amb qui compartiria escenaris i activisme polític a favor dels drets civils dels presoners i dels nadius americans.

Una època en la que, inexorablement vestit amb roba fosca, motiu pel que se'l coneix com "The man in black" (L'home de negre), va gravar àlbums com el directe At Folsom Prison (1968) o la seva seqüela, At San Quentin (1969), uns dels més emblemàtics de la setantena que va publicar en els més de 50 anys ininterromputs de trajectòria, alternat composicions pròpies amb versions d'artistes tan diversos com The Beatles (In My Life), Bob Dylan (It Ain't Me, Babe), Neil Young (Heart Of Gold), Bruce Springsteen (Highway Patrolman), Depeche Mode (Personal Jesus), U2 (One), Bob Marley (Redemption Song), Nick Cave (The Mercy Seat), Soundgarden (Rusty Cage), Beck (Rowboat), Sheryl Crow (Redemption Day) o Nine Inch Nails (Hurt).

Una carrera que va patir una davallada als anys 80, superada en part amb els tres discos en els que va formar part de The Highwaymen, una mena de "supergrup" de country completat amb Willie Nelson, Waylon Jennings i Kris Kristofferson i, entrats els 90, de la mà de l'afamat productor Rick Rubin, la sèrie  American Recordings, de la que n'han sortit sis LP, els dos darrers pòstums a la seva mort, només uns mesos després que la seva estimada June, l'any 2003, a conseqüència de les complicacions de la diabetis que patia.

Un matrimoni amb una biografia tan fascinant com polèmica, portada al cinema en el biòpic Walk The Line (vegeu la imatge), estrenada aquí com En la cuerda floja (James Mangold, 2005), amb una superba interpretació de Joaquín Phoenix  i Reese Witherspoon en els papers de la parella, que no heu de confondre amb una altra pel·lícula més antiga, I Walk The Line,  aquí Yo vigilo el camino (John Frankenheimer, 1970), amb un magistral Gregory Peck com el madur sheriff d'una localitat rural seduït per la jove filla d'un destil·lador il·legal de whiskey al que persegueix, el cartell de la qual il·lustra aquest article i amb una banda sonora en la que destaca el tema homònim, enregistrat el 1956, per el que compleix el criteri cronològic (ser posterior a la meva data de naixement) per poder ser la CdD d'avui.

- JOHNNY CASH. I Walk The Line (1956)

Chosen To Deserve (Wednesday)

 

Liderada per Karly Hartzman, cantant i guitarrista, WEDNESDAY és una banda d’indie-rock de Carolina del Nord amb influències del shoegaze, el noise i el grunge, populars a la dècada dels 90 del s. XX, amb les típiques guitarres carregades de distorsió, amb l'afegit de la steel guitar, més pròpia del country i el folk, de Xandy Chelmis, que els proporciona un so personal, al que s'ha d'afegir la passional interpretació vocal de l'autora d'unes lletres sobre personatges desproveïts de cap mena de glamour, tan tristos i anodins com el decadent sud profund del que provenen, això sí, amb una visió certament contemporània.

Una formació completada amb el guitarrista i segona veu Jake Lenderman, el bateria Alan Miller i el baixista Margo Schultz que, després de tres discos amb temes originals i un de versions, fa poc han publicat el que els ha consagrat, Rat Saw God (2023), un àlbum produït per Alex Farrar, qui ho ha fet abans per a altres coneguts del blog com Angel Olsen o Snail Mail, amb 10 tracks en tot just 37', de durades tan dispars que van del minut i mig de la primera, Hot Rotten Grass Smell, als més de 8 de la següent, Bull Believer, de les que en destacaria altres com Quarry, TV In THe Gas Pump o la seqüenciada en cinquè lloc, amb una genial combinació de riff de guitarra i pedal steel, Chosen To Deserve, que he triat com a CdD d'avui.

Seguim amb grups amb dones al capdavant, i més que en vindran, avisats esteu. 

- WEDNESDAY. Chosen To Deserve. Rat Saw God (2023).

The Night I Couldn't Stop Crying (Devastations)

 

La primera vegada que vaig escoltar Sex & Mayhem, la track (vegeu aquí) que enceta Coal (2005), el segon disc dels nostres protagonistes d'avui, em va semblar estar sentint un nou tema de Tindersticks, però, no. Es tractava d'un trio de Melbourne,  tot i què, de la mà del seu mentor, Alexander Hacke, de la banda alemanya Einsturzende Neubauten, afincat a Berlín, format pel cantant i baixista Conrad Standish, el guitarrista i segona veu Tom Carlyon i el bateria Hugo Cran, anomenat DEVASTATIONS.

Un nom ben poc escaient, per cert, donat el seu estil intimista i romàntic, enganyosament malenconiós, amb uns arranjaments minimalistes i unes melodies i una estructura general de les cançons amb un toc de classicisme que, per a mi, es fa atemporals. Des de les primeres paraules es fa palesa la influència de coneguts del blog com Stuart A. Staples, dels esmentats Tindersticks, i del també australià Nick Cave, així com de Matt Berninger ( de The National), de Bryan Ferry (antic Roxy Music) o, fins i tot, del mateix Leonard Cohen.

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat Coal, el meu disc preferit dels tres que van publicar, a continuació de l'homòleg The Devastations (2003) i abans de Yes, U (2007), en el que, amb la incorporació del teclista Adam Yang, van fer un gir, per a mi decebedor,  cap a la electrònica, abans de dissoldre's el 2010, per continuar com a duet Standish/Carlyon, amb  l'àlbum Delected Scenes (2013).

Seqüenciada en segon lloc, a The Night I Couldn't Stop Crying la guitarra, els teclats i unes cordes gairebé inaudibles construeixen onades que xoquen i es desfan esplendorosament emfatitzant els canvis dinàmics que provoca la veu de baríton d'Standish, com podreu comprovar tot seguit a la versió original del tema, millor que al directe que només he afegit, ja ho sabeu, per a que els hi veieu les cares.

Una altra banda, també dels antípodes, per cert, com The Sleepy Jackson, a rescatar de l'oblit.

- DEVASTATIONS. The Night I Couldn't Stop Crying. Coal (2005).  

Dedicated To The One I Love (The Mamas & The Papas)

 

A propòsit de The Mamas & The Papas-3:

Sembla increïble que, de portes endins, la vida d'un grup que representava com pocs l'esperit de la època, amb el famós eslògan  "Love & Peace", fos un veritable infern, fruit, com vaig comentar al primer post (vegeu aquí) d'aquesta sèrie “A propòsit de THE MAMAS & THE PAPAS”, de continues infidelitats, drogues i alcohol, fent honor al també conegut "Sex, Drugs & Rock'n'Roll", a les que, amb el temps, s'hi afegiria una acusació d'incest, temes tots ells que obviarem perquè no és objectiu del blog el safareig.

El cas és que, per a la gravació del segon LP, titulat The Mamas & The Papas (1966), Michelle Phillips participaria només en alguns temes, essent substituïda, així com a la gira posterior, per Gene Clarks, de The Byrds, la pitjor qualitat vocal del qual, unit a la falta de carisma, propiciaria la tornada de la ex-model per al tercer i més reeixit àlbum, The Mamas & The Papas Deliver (1967).

Un disc que, amb la banda fent aigües per tot arreu, presentarien en una lamentable actuació a l'esmentat Festival de Monterey (aquí), on els va tocar actuar ni més ni menys que al darrera de dos monstres com The Who i Jimi Hendrix, en el seu màxim esplendor. Una situació que hauria d'haver implicat el final de la seva carrera si no fos que, per motius contractuals, encara en van publicar dos més, The Mamas And The Papas (1968) -ja veieu que amb els títols no s'hi escarrassaven massa- i People Like Us (1971).

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat Deliver, un àlbum amb majoria de composicions de John Phillips com Creeque Alley o Look Through My Window però amb algunes versions com My Girl o Twist And Shout, popularitzades per The Temptations i The Beatles, respectivament, o, enregistrada també abans per The Shirelles, la escollida, Dedicated To The One I Love, un dels hits de la seva discografia, amb la Sra. Phillips com a veu principal, en detriment per primera vegada, d'una Cass Elliot, com comentarem al proper post de la sèrie, buscant-se la vida en solitari.

- THE MAMAS & THE PAPAS. Dedicated To The One I Love. The Mamas & The Papas Deliver (1967).

Fade (Aeon Station)

Amb dos àlbums, Silver (1994) i Seaucus (1996) poc reeixits comercialment i, després de 7 anys de desavinences amb les discogràfiques, The Wrens van obtenir un notable reconeixement amb el tercer, The Meadowlands (2003), però en aquest temps els membres del quartet de New Jersey, el guitarrista i cantant Charles Bissell, els germans Kevin (baixista i cantant) i Greg (guitarrista) Whelan i el bateria Jerry McDonald, s'havien d'haver "buscat la vida" en professions que els hi anaven prou bé, per cert, al marge de la música, per el que cada vegada els costava més enllestir un nou treball.

I així van anar passant els anys fins el 2013, quan, a punt d'editar-lo, el perfeccionista Bissell, un dels dos compositors del grup, es va tirar enrere i el va anar demorant per motius diversos (entre els que s'especula el tractament d'un càncer i problemes mentals) fins que, a finals del 2021, Kevin Whelan, l'altre compositor, va decidir tirar pel dret i, amb els cinc temes que havia aportat i uns altres cinc de nous, amb la col·laboració del seu germà i de McDonald, als qui es van afegir la seva esposa Mary Ann als teclats i segones veus i l'escriptor Tom Beaujour a la guitarra i, és clar, canviant el nom pel de AEON STATION, va publicar el que podem considerar un fals disc de debut, Observatory (2021). 

Un LP, el nom del qual fa referència al seu fill, afectat d'autisme, motiu pel que no parla gaire ni mira directament a la cara però "observa" tot el que l'envolta, amb lletres malenconioses sobre temes relacionats amb la maduresa, no en va sobrepassa la cinquantena, que interpreten amb melodies atemporals properes al power-pop de Big Star però amb uns arranjaments elegants i subtils, "marca de la casa Wrens", alternats amb moments d'una certa èpica que, de ben segur, inspiraria altres coneguts del blog com Arcade Fire o The Shins.

Un disc emocionant que s'inicia amb l'evocador piano de la breu Hold On, a la que segueixen precioses tracks com Leaves, Everything At Once, Queens o la CdD, Fade, a la que comprovareu si tinc o no raó en això de la èpica.

- AEON STATION. Fade. Observatory (2021).