Després de 10 anys sense
fer-ho, THE MARS VOLTA, el grup format l'any 2001 a El Paso, Texas, pel
cantant i lletrista californià Cedric Bixler-Zavala i el guitarrista
porto-riqueny Omar Rodríguez-López, acompanyats durant la seva
trajectòria per una quinzena de membres més, ha publicat un nou disc.
Dos músics inquiets que,
deixant de banda el punk i el hardcore dels seus inicis amb les
bandes De Facto i At the Drive-In, van triomfar amb un estil
eclèctic que fusiona el prog-kraut-jazz rock amb la música electrònica,
amb algun afegit de llatinoamericana, i unes lletres críptiques, amb
el seu àlbum de debut, De-Loused In The Comatorium (2003), produït per Rick
Rubin i amb la participació de "Flea" i John Frusciante,
els coneguts baixista i guitarrista dels Red Hot Chili Peppers, i de
temàtica conceptual al voltant d'un tal Cerpin Taxt, un morfinòman que, al
despertar-se d'un coma després d'anys, a conseqüència d'una sobredosi, es suïcida
llançant-se des d'un pont a El Paso, sembla que inspirada en el seu amic Julio
Venegas.
Un LP del que he triat la track
número cinc, Drunkship Of Lanterns, com a primera CdD d'avui, al que
seguiria un altre bon disc, Frances The Mute (2005), ara basat en els
diaris recuperats del cotxe de Jeremy Michael Ward, el seu tècnic de so
mort de sobredosi d'heroïna als 27 anys (com no?), i així fins a la mitja
dotzena, fins a la seva dissolució l'any 2013 per seguir amb diversos projectes
sobre els que no ens estendrem.
I ara, fa només unes
setmanes, quan ningú no ens ho esperàvem, ens han sorprès amb l'homònim The
Mars Volta (2022), el setè disc d'una carrera a la que li donen la volta
com a un mitjó, abandonant el so al que ens tenien acostumats per
endinsar-se en estructures més properes al pop convencional i, per tant,
molt més accessible, fins i tot per les lletres, en les que Bixler-Zavala,
alternant l'anglès i el castellà, simplifica el seu missatge mentre relata de
manera biogràfica els gravíssims problemes legals de la seva família en relació
a la pertinença a la Església de la Cienciologia.
Un àlbum, produït pel mateix
Rodríguez-López, amb 14 pistes molt més curtes de l'habitual en ells del que,
amb el seus poc menys de 45 minuts, en resulta el més breu del seu catàleg, de
les que en destacaria algunes com Graveyard Love, Vigil, Que Dios te maldiga
mi corazón (amb els seus minsos 01:41"), Equus 3 o Blacklight Shine,
la que l'enceta i he escollit com a segona CdD d'avui.
- THE MARS VOLTA. Drunkship
Of Lanterns. De-Loused In The Comatorium (2003) / Blacklight Shine.
The Mars Volta (2022).
De la reunió de membres de dos grups
vocals de l'escena de Detroit, The Distants (Otis Williams, Elbridge
"Al" Bryant i Melvin Franklin) i, procedents d'Alabama, The
Primes (Eddie Kendricks i, sense cap parentiu amb l'Otis, Paul
Williams) , en va resultar un dels més importants del segell Motown
Records durant els anys 60 i primera meitat dels 70 del segle passaT, THE
TEMPTATIONS.
Una formació que, des de la seva
creació l'any 1961, tot i els canvis continus, s'ha mantingut fidel al format
de quintet, en el seu millor moment amb el lideratge del baríton David
Ruffin (que havia substituït a Bryant) i el tenor Kendricks, molt ben
secundats en les complexes harmonies aportades pels altres tres,
Franklin, Otis i Paul Williams, que interpretaven amb unes coreografies
espectaculars, obra d'aquest darrer i del coreògraf oficial de la
discogràfica, Cholly Atkins, i vestits amb una elegància que va marcar
tendència a la època.
Amb un estil, barreja de soul
i rhythm & blues, amb el que, inicialment sota la batuta del
compositor i productor Smokey Robinson i de Norman Whitfield i Brian
Holland després, van obtenir un gran èxit durant els anys 60 amb temes com My
Girl (1965), Get Ready (1966), Ain't Too Proud To Beg (1966) o
I can't Get Next To You (1969) i, entrant ja la dècada següent, amb
canvis de productors i, el que seria una constant, de membres -amb Ruffin (mort
el 1992 per sobredosi de cocaïna, amb 52 anys i Kendricks mort a causa d'un
càncer de pulmó als 52, a la mateixa edat que Franklin per un problema
cerebral) sortint i tornant-, així com en el registre musical, orientat cap al funk
amb consciència social propi del moment, amb Just My Imagination (1969)
o Papa Was A Rollin' Stone (1972), el seu tema més emblemàtic i CdD d'avui,
moment a partir del qual la seva flamar es va anar apagant gradualment, sense
arribar a extingir-se.
Així, a dia d'avui, la formació segueix actuant i
publicant discos com el recent Temptations 60 (2022), amb Otis Williams
com a únic membre de la formació inicial i amb la participació de Smokey
Robinson, i amb succedanis com The Temptations Review feat Glenn Leonard
(incorporat al quintet l'any 1975) qui, per cert, actuaran el proper dia 25 de
març a l'Auditori de Girona, en el marc del Black Music Festival 2023.
Papa Was A Rollin' Stone, inclosa a l’àlbum All Directions (1972), és un tema escrit per Barrett
Strong i l'esmentat Norman Whitfield, compositors de la Motown, per
a un grup "de la casa" anomenat The Undisputed Truth que va
passar sense pena i glòria però que el segon, revelant-se con un autèntic
"hitmaker" (fabricant d'èxits) va oferir als
"Temps", refet i allargat fins als gairebé 12 minuts, molta part
d'ells instrumentals (el que no va agradar gaire als intèrprets, al·legant
que treia protagonisme a la seves veus), amb una versió que passaria
a la història popular, i no només d'aquesta música negra (injustament) oblidada,
MN(I)O, que dona nom a aquesta secció del blog.
Una cançó referencial del soul
psicodèlic on conflueixen el funk i el psych-rock, de la que en
podeu gaudir en la versió del single, escurçada a 7 minuts, basada en
una línia de baix de tres notes a la que, amb arranjaments del trombonista Paul
Riser, es van afegint els altres instruments, platerets, guitarra, cordes,
trompetes, piano elèctric, palmes...fins al minut quatre, en el que entren les
veus, amb Otis Williams com a d'introductor i els altres en el paper de quatre
fills (aleshores amb les veus de Dennis Edwards, Richard Street, Damon
Harris i l'altre membre fundador, Melvin Franklin) que, en tres versos
separats per interludis musicals de textures diverses, interroguen a la mare
sobre si és veritat el que es diu del seu pare, allò de que és un autèntic
"bala perduda" (rolling stone).
- THE TEMPTATIONS. Papa
Was A Rollin' Stone. All Directions (1972).
Filla del poeta i professor
de Literatura Miller Williams, la professió del qual la va posar, de ben
joveneta, en contacte amb personatges com Allen Ginsberg, Charles Bukowski o
Flannery O'Connor i portar a viure en diverses ciutats del sud
dels Estats Units i països com Mèxic i Xile, la cantautora LUCINDA WILLIAMS
no va assolir reconeixement fins al seu tercer disc, de títol homònim, el 1988,
als 35 anys d'edat, però va ser el cinquè, publicat una dècada després, el que
la consagraria.
Una demora que alguns malintencionats
van atribuir al seu conegut perfeccionisme a l'hora de gravar però a la que
també va contribuir la fallida successiva de dues discogràfiques amb les que
estava treballant. Un àlbum que va enregistrar inicialment a Nashville, Tennessee,
amb el seu productor habitual, Gurf Morlix, del resultat del qual
va quedar tant descontenta que, mantenint-lo com a guitarrista, el
va tornar a gravar de nou amb Steve Earle i Ray Kennedy i
acabar d'arranjar a Los Angeles per Roy Bittan, el teclista de la E
Street Band de Bruce Springsteen.
Una obra fonamental d'un
estil, el blues-folk-country-rock d'arrels (roots-rock) que, amb
el temps s'anomenaria country alternatiu (alt-country) i, a partir de la
creació dels Americana Music Honors &
Awards l'any 2002, simplement com "Americana",
com molt bé sabeu els seguidors de la CdD. Un disc superbament produït en el
que destaca la veu inconfusible de la Louisiana, amb aquest deix sureny
tan mandrós i arrossegat, així com seductor, a qui fan harmonies vocals Emmylou
Harris i Jim Lauderdale, en el que en les seves tretze tracks
fa un cru viatge per diverses localitats del sud profund del país mentre medita
sobre les complexitats de la passió humana, lamentant-se sobre l'abús infantil,
els matrimonis fallits, les baralles entre borratxos al bar o les conductes
suïcides, amb un títol tan evocador com Car Wheels On A Gravel Road
(1998), en català "Rodes de cotxe per un camí de grava", del que he
triat com a CdD la que l'enceta, Right In Time.
Un LP que representa el cim
d'una carrera amb multitud de col·laboracions i recopilacions però només
14 discos d'estudi, en el darrer dels quals, Good Souls Better Angels
(2020), produït per l'esmentat Kennedy i, per primera vegada, amb la
col·laboració del seu marit, Tom Overby, en les lletres, es mostra
implacable contra xacres de la més rabiosa actualitat com la violència de
gènere, les fake news o la deshumanització que comporten les xarxes
socials. I, amb gairebé 70 anys, en plena forma, com podeu comprovar en la
segona CdD d'avui, una versió acústics de Man Without A Soul, en el que
la també coneguda com "the Outlaw Queen" (la Reina Proscrita),
sense esmentar el nom li fot una bona repassada a l'aleshores inquilí de la
Casa Blanca.
Un àlbum que podria ser el darrer de la seva discografia, degut a les seqüeles d'un ictus que va patir el 2021 i que li comporta certes dificultats per cantar i tocar la
guitarra, de les que li desitgem que es millori i així pugui complir el compromís d'actuar a l'Azkena Rock Festival del pròxim mes de juny del 2023 a Vitoria-Gasteiz.
- LUCINDA WILLIAMS. Right
In Time. Car Wheels On A Gravel Road (1998) / Man Without A Soul.
Good Souls Better Angels (2020).
Nota: Mentre escrivia quest
article me'n he adonat de les vegades que he esmentat en el blog l’alt-country/americana,
en detriment de la música country més tradicional, circumstància que
esmenaré amb una propera secció de la CdD en la que repassarem els artistes més
coneguts d'aquest estil.
Comentava a l'anterior i penúltim post
d'aquesta sèrie que, a partir del seu retir a un monestir budista al poc
d'haver publicat The Future (1992), vaig perdre la pista de LEONARD
COHEN i no vaig tornar a seguir la seva discografia, reiniciada gairebé deu
anys després amb Ten New Songs (2001), seguida de mitja dotzena d'àlbums
més fins al darrer, You Want It Darker(2016), al que s'hauria d'afegir,
enregistrat amb la participació de coneguts del blog com Damien Rice
o Beck, del Thanks For The Dance (2019), publicat pòstumament a
la seva mort a Los Angeles, amb 82 anys, el dia 7 de novembre del 2016,
precisament (i no sé com interpretar-ho!) un dia que jo estava de vacances a
Granada, la ciutat del seu admirat Federico García Lorca.
Una segona part d'una carrera
musical, aleshores alternada amb una recuperada vocació literària (per la qual
l'any 2011 li seria atorgat el Premio Príncipe de Asturias de las
Letras, els 50.000 € de la dotació del qual va donar a la Universidad
d'Oviedo per crear una càtedra al seu nom), condemnada al llanguiment, del que
la va treure un fet altrament comentat en articles precedents, les gravíssimes
irregularitats financeres de la seva deslleial comptable, Kelley Lynch,
que va espoliar el seu patrimoni fins al punt que, després de 15 anys sense
fer-ho, va haver de "tornar a la carretera" per fer un seguit de
gires mundials de les que en van sortir àlbums en directe com Live In London
(2009) o Live In Dublin (2014), per al primer dels quals em manquen
qualificatius.
Un disc gravat al concert de
dues hores i mitja a l’O2 Arena de la capital britànica, davant de
20.000 espectadors, el dia 17 de juliol de 2008 i editat en format doble CD i,
per primera vegada en la seva discografia, en DVD, amb un total de 25 tracks,
la majoria d'elles esmentades en els 11 articles precedents "A propòsit de
Leonard Cohen".
Un concert que avui,
excepcionalment, podeu escoltar en la seva totalitat, i amb el que us desitjo
una bona entrada a aquest incert 2023.
El concert d'avui al Palau Sant Jordi
de Barcelona, està programat com el darrer del més famós cantautor en llengües
catalana i castellana de la història, JOAN MANUEL SERRAT.
El comiat d'una carrera
artística iniciada als anys 60 del segle passat, del que va ser un dels membres
dels Setze Jutges, grup pioner en la defensa de la música en català
i d'un moviment que, inspirat en la chanson francesa, es
coneix com la “Nova cançó”, que va obtenir gran popularitat amb composicions
com Ara que tinc vint anys (1966) o Cançó de matinada i Paraules
d'amor (1967). Unes gravacions que, fidel a l'origen aragonès de sa
mare, va alternar amb el castellà, el que li va originar molts detractors i una
gran polèmica, fins al punt de renunciar a participar al Festival d'Eurovisió
del 1968 amb un tema composat a la seva mida per Manuel De la Calva i Ramón
Arcusa (coneguts artísticament com el Dúo Dinámico), al no
permetre-li interpretar-la en català, la arxiconeguda La, la, la
amb la que, finalment, Massiel acabaria guanyant el certàmen i que, en
plena dictadura franquista, li suposaria al "Noi del Poble Sec" un
veto de 10 anys als mitjans de comunicació estatals.
Una situació que empitjoraria
l'any 1973 quan, a rel d'unes crítiques a la pena de mort dictada a Espanya
contra militants del FRAP i la ETA (el conegut com a “Proceso de Burgos”), es
va d'haver d'exiliar durant un parell d'anys a Mèxic, país en el que,
com a la resta del mon hispanoamericà, és un autèntic ídol. Un personatge
(gairebé) unànimament respectat per les seves opinions i que ha rebut infinitat
de reconeixements de tota mena d'institucions polítiques i
culturals d'arreu, que no detallarem perquè, tanmateix que la seva vessant
d’actor, queda fora de l'àmbit del blog.
Una carrera en la que
"el Nano", com també se'l coneix, ha estat recolzat per magnífics productors
i arranjadors com Francesc Burrull, Ricard Miralles, Augusto
Algueró (coautor de Penélope), Josep Mª Bardagí, Josep Mas
"Kitflus", Joan Albert Amargós o Antoni Ros-Marbà,
de la mà dels quals ha publicat una discografia inabastable de la que em sento
obligat a destacar alguns àlbums -conscient de que els seus incondicionals,
entre els que no em compto, i probablement amb raó, en diferiran-,
obligant-me a no superar la dotzena i que he separat en tres blocs, els
enregistrats en llengua catalana com Ara que tinc vint anys(1967); Serrat/4
(1970), el de Conillet de vellut; Res no és mesquí(1977), en el
que musica poemes de Joan Salvat-Papasseit; Tal com raja (1980),
el de la inoblidable Temps era temps, en la que evoca la mítica
davantera del seu estimat Barça (Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón); o,
després de més de 10 anys sense fer-ho en la seva llengua, Mô (2006); en
llengua castellana com Dedicado a Antonio Machado (1969), el de Cantares
i La saeta; Mediterráneo (1971), del que després en parlarem; Miguel
Hernández (1972), el de Para la libertat; Mi niñez (2000), el
de Señora i Como un gorrión; En tránsito (1981), el de Esos
locos bajitos i No hago otra cosa que pensar en tí; Nadie es
perfecto (1994) o Para piel de manzana (1998), així com alguns en
viu com En directo (1994), El gusto es nuestro (1996),
enregistrat durant la gira conjunta amb Ana Belén, Víctor Manuel
i Miguel Ríos o Dos pájaros de un tiro (2008), ara amb un altre
"pájaro", Joaquín Sabina.
I, en contra del que es pugui pensar,
a l'hora d'escollir la CdD no he tingut cap dubte, perquè hi ha un disc i una
cançó homònima universals, i ho heu endevinat, es tracta de Mediterráneo.
El seu vuitè àlbum, gravat a
Milà, en el que, passejant del pop al jazz i a la música
clàssica, la característica veu, amb aquest vibrat tan personal, de l'autor s'embolcalla amb un arranjaments espectaculars, en moments fins i tot
melodramàtics, de la mà de músics i productors com Juan Carlos Calderón,
Gian Piero Reverberi i l’esmentat Ros-Marbà, al llarg de les seves deu tracks,
totes amb lletra i música de Serrat excepte la darrera, Vencidos, basada
en un poema de León Felipe.
Una obra atemporal que
s'hauria d'escoltar d'una seguida a les escoles, els meus temes preferits de la
qual, posat a triar, son La mujer que yo quiero, Qué va a ser detí i, esclar l'homònima Mediterráneo, la CdD d'avui. Un cant al mar i a
la influència que exerceix en tota la seva riba, "de Algeciras a
Estambul", en el que l'interpreta com a sinònim de llibertat,
tot i què "a fuerza de desventuras", però també sobre la seva
vida, iniciat amb un clar sentiment nostàlgic: "Quizás porque mi niñez
sigue jugando en tu playa...", o comparant-lo amb una dona juganera
quan diu "y te acercas y te vas...eres como una mujer perfumadita de
brea" i en el que, aleshores amb 28 anys, enfronta la mort amb el
desig de ser enterrat “sin duelo, entre la playa y el cielo...cerca del mar,
porque yo nací en el ...” (ja ho sabeu).
El tema més emblemàtic que
enceta el millor àlbum de qui avui, amb 78 anys, amb el darrer concert de la
gira "El vicio de cantar", te previst donar per finalitzada la
seva vida artística, si més no als escenaris, i un dels millors discos de la
història de la música en llengua castellana.
Ara a descansar, molta salut
i gràcies, Nano!
- JOAN MANUEL SERRAT. Mediterráneo.
Mediterráneo (1971).
Amb un nom extret del d'un bloc d’habitatges
de la casa del cantant i guitarrista Barry Johnson a Torrance, localitat
del comtat de Los Angeles, JOYCE MANOR és una banda creada per aquest i
el guitarrista Chase Knobbe, a la que s'hi afegiria el baixista Matt
Ebert i un considerable nombre de bateries que no han aportat
estabilitat a aquest lloc instrumental del combo.
Un grup de power-pop
amb ingredients indie, punk-rock i, fins i tot, emo, que,
des del seu reeixit debut amb l'àlbum homònim el 2011, han publicat cinc LP
més, alguns tan ben acollits com el tercer, Never Hungover Again
(2014) i el quart, Cody (2016), produït per Rob Schnapf i amb la
col·laboració de la nostra coneguda Phoebe Bridgers.
Una carrera a la que Johnson
volia donar descans indefinit quan la pandèmia Covid-19 els va obligar a un
llarg confinament que van aprofitar per composar i gravar el recent publicat 40
oz. to Fresno (2022). Un disc -amb un títol que ret tributa al 40 oz. to
Freedom (1992) del també californià grup d'ska-punkSublime-
produït pel mateix Schnapf, qui incorpora Tony Thaxton, dels Motion
City Soundtrack, com a bateria de sessió, en el que, per no trencar la
costum, interpreten composicions ultracurtes, gairebé totes inferiors als dos
minuts, del que, en poc menys de 17 minuts, en resulten nou tracks, la
primera de les quals és una versió del Souvenir (Architecture &
Morality, 1981) del grup de pop electrònic britànic Orchestral
Manoeuvres In The Dark, seguida d'altres petites perles com NBTSA, You're
Not Famous Anymore, amb un riff que recorda el Should I Stay or
Should I Go (Combat Rock, 1982) de The Clash; Don't Try
i la CdD, Gotta Let It Go.
Un tema enèrgic i apassionant
que evidència l'enorme que pot arribar a ser un una peça de menys de dos
minuts, concretament 1:56, i que agradarà a qui estimi el pop de
guitarres de clàssics atemporals com Pixies, Weezer, Teenage Fanclub i tants altres dels que en podeu gaudir els seguidors blog.
- JOYCE MANOR. Gotta Let
It Go. 40 oz. to Fresno (2022).
El quart àlbum després de la separació
de The Beatles de JOHN LENNON, de l'assassinat del qual ahir en va
fer 42 anys, a l'igual que l'anterior, Some Time In New York City
(1972), va decebre a molts dels seus fans, en part justificable desprès
de dues obres mestres com John Lennon/Plastic Ono Band (1970) i Imagine
(1971), però la veritat és que el disc va estar gravat en un moment incert de
la vida de l'exbeatle, sota la vigilància de l'FBI i una causa
d'extradició oberta per la seva actitud política antibel·licista -tot i què
disfressada per possessió de marihuana al seu Regne Unit natal, que no
es resoldria fins a la dimissió del president Nixon pel tema Watergate
i l'entrada a la Casa Blanca d'un Gerald Ford, que va preferir oblidar
el tema-, però sobretot problemes de convivència amb la seva esposa Yoko Ono,
que donarien lloc a una separació durant un any i mig, període al que
es referirien posteriorment com al lost weekend (cap de
setmana perdut).
El cas és que l'autor,
completament a la deriva, intenta expressar aquests sentiments en un disc introspectiu,
el reconeixement del qual ha anat guanyant pes amb el pas dels anys, i del que
en voldria destacar la magnífica producció, obra del mateix Lennon, per primera
vegada fora de l'òrbita de Phil Spector.
Un LP, Mind Games
(1973), el de la caràtula amb un senzill collage, obra d'ell
mateix, amb un paisatge en el que destaca una muntanya formada per la
silueta de Yoko (per a molts un símbol de l'allunyament de la influència
que exercia sobre ell la seva esposa), per a
l'enregistrament del qual va contar amb una formidable banda, entre els que
destaquen el guitarrista David Spinozza, el bateria Jim Keltner o
un jove Michael Brecker, el posteriorment aclamat saxofonista de jazz,
amb o sense els Steps Ahead, en el que trobarem un poti-poti d'estils
com el country, el gospel o la música coral, alternats amb temes
de rock atemporal i alguna balada, com la CdD d'avui.
Una de les poques
composicions del disc que tothom reconeixereu, l'homònima Mind
Games que l'enceta, el títol inicialment previst de la qual, Make
Love Not War, després de reescriure la lletra va ser substituït
per el d'aquests "jocs mentals", inspirat en el llibre d'autoajuda Mind
Games: The Guide To Inner Space (R. Masters-J. Houston,
1972).
