Red Right Hand (Nick Cave & The Bad Seeds)

 

El pròxim dijous 24 d'octubre està programat un concert de NICK CAVE & THE BAD SEEDS al Palau Sant Jordi de Barcelona, on presentaran Wild God (2024), el disc que, juntament amb els dos precedents, Ghosteen (2019) i Skeleton Tree (2016), forma una mena de trilogia en la que l'australià, permeteu-me la expressió, "exorcitza els seus dimonis" de tot el que ha passat en els darrers temps, com han estat la mort d'un dels seus fills bessons, amb només 15 anys, al caure d'un penya-segat de Brighton després de consumir LSD, el 2015;  d'un altre fill, el gran, amb problemes de salut mental, als 31 anys, a Melbourne, el 2022, i abans, el 2021, de la cantautora i guitarrista, excomponent dels primers Bad Seeds, musa, exparella i, sobretot, amiga íntima Anita Lane, als 61 anys.

Tres LP d'escolta difícil, que recomano només als iniciats en la descomunal discografia de l'autor -breument esmentada en un post anterior al blog (vegeu aquí), precisament coincidint amb la promoció d'una altra actuació a casa nostra, a la que vaig poder assistir, en aquella ocasió a l'Auditori del Fòrum, el 21 de maig del 2015- de la que avui recordarem un dels més reeixits, Let Love In (1994).

Un àlbum en el que Cave (veu i teclats) s'acompanya d'uns Bad Seeds integrats aleshores per Blixa Bargeld a la guitarra i el multiinstrumentista Mick Harvey, que posteriorment abandonarien la formació, amb Martin P. Casey al baix, Conway Savage al piano i Thomas Wydler a la percussió, amb la participació d'un seguit de convidats entre els que en destacaria Rowland S. Howard als cors i Warren Ellis, qui esdevindria fonamental en el futur de la seva carrera, al violí. 

Una banda monumental a la que el productor, Tony Cohen, va saber extreure tot el seu potencial, amb uns arranjaments tan curosos com subtils en les seves deu tracks, composades pel cantant, amb les seves lletres habituals al voltant de la religió, el sexe, l'amor, la culpa, la solitud o la mort, capturats perfectament en els colors rosa i vermell de la caràtula, de les que en destacaria la inicial, Do You Love Me?, que repeteix al final, Nobody's Baby Now, l'homònima I Love It, Ain't Gonna Rain Anymore i, per sobre de totes, la CdD.

Seqüenciada en cinquè lloc i acreditada a Nick Cave, Mick  Harvey i Thomas Wydler, l'atemporal Red Right Hand és un dels highlights dels seus concerts, en base al seu místic i lànguid groove, a la que la veu del primer, l'orgue de Harvey i les campanes tubulars estratègicament addicionades per Wydler aporten un aire tan obscur i inquietant com podeu comprovar en aquest mític concert, enregistrat el dia 20 d'octubre de 2017 al Royal Arena de Copenhagen (Dinamarca).

- NICK CAVE & THE BAD SEEDS. Red Right Hand. Let Love In (1994).

Highway 61 Revisited (Bob Dylan/PJ Harvey)

 

Dylan Covers-7:

Highway 61 Revisited (1965), com vaig comentar abastament en el seu dia (vegeu aquí), és un àlbum, el sisè de la seva discografia, en el que, per a desconcert dels seus fans inicials, BOB DYLAN, canviant no només el so, amb la incorporació d'una banda elèctrica, sinó també la seva personalitat, transmutant-se de trobador compromès a poeta cínic, surrealista i visionari, va marcar un abans i un després en la seva carrera així com en la història del rock.

Un disc que pren el nom de la carretera estatal, o autopista, 61 que comunica la seva Minneapolis natal amb ciutats musicals del sud com St. Louis, Memphis o New Orleans, i que per al de Duluth simbolitzava la llibertat, l'oportunitat de fugir de l'opressiu ambient de Minnesota. Un LP que comença amb una de les cançons més emblemàtiques de la música popular, Like A Rolling Stone, a la que vaig dedicar el post esmentat a l'inici, seguida d'altres vuit tan precioses, candidates a futures Dylan Covers, com Tombstone Blues, Ballad Of A Thin Man, Just Like Tomb Thumb's Blues, Desolation Row, una anormalitat per la seva durada, superior als 11 minuts, en la que el cantautor s'acompanya només amb la guitarra i l'harmònica, i l'homònima que he triat com a CdD d'avui.

Highway 61 Revisited és podria interpretar com un tribut a Robert Johnson en la que, en base a un enèrgic ritme blues-rock al que afegeix l'irritant so d'un xiulet (que us estalviaré als dos vídeos d'avui), narra la història de cinc personatges -el primer dels quals és el mateix Abraham (nom del pare de Dylan, per cert), a qui Déu encomana matar el seu fill Isaac  al mateix lloc  on el mític bluesman va vendre l'ànima al Diable- els problemes dels quals s'acaben resolent a la també coneguda com l'Autopista del Blues.

     Oh God said to Abraham, "Kill me a son"

     Abe says, "Man, you must be putting me on"...

     ...Well Abe says, "Where do you want this killing done?"

     God says, "Out on Highway 61".

I, de les diverses versions que se'n han fet del tema, he triat la que va enregistrar al seu segon LP, Rid Of Me (1993), el darrer en format trio, acompanyada de Steve Vaughan al baix i Rob Ellis a la bateria, la meva admirada PJ HARVEY . Un disc composat en un moment especialment difícil de la vida personal i sentimental de la de Dorset (Anglaterra) a la que el productor, el recentment traspassat Steve Albini, va proporcionar un so molt més cru i agressiu que el del predecessor Dry (1992), amb que va rebre un gran reconeixement de la crítica i el públic, que no faria més que incrementar-se en els següents (vegeu aquí i aquí).

Un àlbum de títol tan inquietant ("Desfés-te de mi") com la fotografia de la caràtula, obra de Maria Mochnacz, en la que es mostra esbandint a l'aire els cabells xops, en el que expressa, només en part autobiogràficament, sentiments com la tristesa, el patiment, el despit, la fúria o l'erotisme, en 13 tracks pròpies, de les que en destacaria algunes com 50 ft Queenie o Man-Suze (en la que la mateixa Polly toca l'orgue, el violoncel i el violí) i una versió de la CdD d'avui, en una frenètica interpretació en la que sembla invocar la mateixa Patti Smith, tinc entès que inclosa per suggeriment dels seus pares, molt fans de l'autor.

-BOB DYLAN/PJ HARVEY. Highway 61 Revisited. Highway 61 Revisited (1965)/Rid Of Me (1993).

Help Me Make It Through The Night (Kris Kristofferson)

 

Country Music-6:

La noticia de la mort, el passat dissabte 28 de setembre, als 88 anys, de  KRIS KRISTOFFERSON em va enxampar el dilluns 30 mentre escrivia l'esborrany de la CdD d'aquesta setmana, per el que vaig haver de canviar de pla, tot i què no gaire puix que ja tenia previst dedicar-li el pròxim article de la secció Country Music del blog.

I això perquè, a principis dels anys 70 del s. XX, quan d'adolescent començava la meva afició (o, millor dit, passió) per la música popular, va ser un dels meus ídols del gènere, així com altres "coneguts nostres" com Willie Nelson o Johnny Cash. Un interès que, deixem-ho clar, va durar ben poc, concretament el temps en el que va publicar els seus dos primers àlbums, Kristofferson (1970) i The Silver Tongued Devil And I (1971), enregistrats gràcies al ressò que van obtenir moltes de les seves composicions interpretades per altres cantants, com aquells dos i altres de l'aleshores esplendorosa ciutat de Nashville, Tennessee.

I és que no ho ha va tenir fàcil en els seus inicis aquest fill de militar d’alta graduació, nascut a Texas però criat a Califòrnia, a qui l'abandó de l'exèrcit, al que accedí per pressió del seu pare, amb el grau de capità, li va costar el rebuig de per vida de la família, però que, ja abans, s'havia graduat en Literatura anglesa a la Universitat d'Oxford (Anglaterra) i havia destacat en diversos esports com el futbol americà i la boxa, activitats a les que sempre va prioritzar l'artística.

I tampoc no li va durar gaire l'èxit solista, ja que la seva estrella -amb breus excepcions com el primer disc, Full Moon (1973), a mitges amb la seva segona esposa, Rita Coolidge, o Highwayman (1986), el debut homònim del quartet The Highwaymen, completat amb els esmentats Nelson i Cash i un altre "conegut", Waylon Jennings- va anar llanguint en la dotzena d'àlbums posteriors, al contrari d'una longeva carrera cinematogràfica amb desenes de films, alguns de tan destacats com Pat Garrett & Billy The Kid (Sam Peckinpah, 1973), Alicia ja no viu aquí (Martin Scorsese, 1974), Ha nascut una estrella, coprotagonitzat amb Barbra Streisand (Frank Pierson, 1976), la nissaga Blade, amb Wesley Snipes o un remake de El planeta del simis (Tim Burton, 2001).

A l'hora de triar la CdD, no he tingut cap dubte, havia de ser un tema del seminal Kristofferson, un LP que, inicialment, passaria desapercebut però la interpretació de dos temes del qual, Sunday Mornin', Comin' Down per Johnny Cash i, sobretot, Me And Bobby McGee (vegeu aquí) per Janis Joplin (i aquí) -qui avui, precisament, fa 54 anys que ens va deixar-  van impulsar de tal manera que la discogràfica el reeditaria amb la decisió, per a mi abominable, de canviar el títol original amb el cognom del cantautor pel d'aquesta cèlebre composició, de la que el productor, Fred Foster, n'és coautor.

Un àlbum amb 12 tracks amb melodies tan senzilles com les lletres, no exemptes de poesia, al voltant de problemes quotidians com l'amor, el sexe, la solitud o la llibertat, la temàtica habitual de la música country del moment, de les que escollit com a CdD la seqüenciada en cinquè lloc, Help Me Make It Through The Night.

Una balada que ha estat versionada per multitud de grans cantants de country com Sammi Smith, Tammy Wynette, Joan Baez, el mateix Elvis Presley o, com no? Willie Nelson i Johnny Cash, en la que una persona anhela una intimitat sexual que, com diu el títol, "l'hi ajudi a passar la nit", una lletra controvertida, a oïdes dels més puritans, per massa explícita...sobretot quan qui la interpretava era una dona.

- KRIS KRISTOFFERSON. Help Me Make It Through The Night. Kristofferson (1970).

Haunted (Spanish Love Songs)

Amb aquest nom sobre l'origen del qual no en tinc ni idea, SPANISH LOVE SONGS és una banda de Los Angeles, Califòrnia, integrada incialment pel cantant i guitarrista Dylan Slocum, el guitarrista Kyle McAulay, el bateria Ruber Duarte i el baixista Gabe Mayeshiro qui, després del primer disc, Giant Sings The Blues (2015), va ser substituït per Trevor Dietrich, al temps que s'incorporava la teclista Meridith Van Woert, esposa de Slocum.

Amb un estil que podem classificar com a emo-punk-rock en base a unes apassionades melodies, acreditades al quintet, i unes lletres, escrites pel cantant, de temàtica existencial però irònicament macabres amb la intencionalitat d'ajudar a superar els mals moments i trobar la felicitat amb el que tens (resiliència se'n diu, em sembla) o, com s'autoanomenen de grouchrock que, en català, vindria a dir "rock rondinaire", s'han anat guanyant adeptes en els seus LP posteriors, Schmaltz (2018), Brave Faces Everyone (2020), fins arribar al darrer, No Joy (2023), que els ha de consolidar.

Un àlbums coproduït amb Collin Pastore i mesclat per Carlos De la Garza, amb 12 tracks en les que, sense parar de cercar respostes a les grans preguntes de la vida (perdoneu-me la expressió), ens conviden a moure'ns i afegir-nos a les tornades, com a Lifers, Pendulum, Clean-Up Crew, Marvel o la CdD, Haunted, una composició inundada de nostàlgia ("Però no estàs embruixat [haunted]…serà tan desolador com sempre...però és una manera de viure", diu) però amb una contundència que ens evoca, salvant les distàncies, la E Street Band.

Ara potser sí que m'he passat, disculpeu-me de nou.

- SPANISH LOVE SONGS. Haunted. No Joy (2023). 

 

30 Days In The Hole (Humble Pie)

 

L’altre dia, mentre practicava l’hora d’activitat física diària que m’he auto-prescrit, reflexionava sobre aquesta CdD i em va venir al cap el mot “carisma”.

I així, se’m va ocórrer establir mentalment un ranking sobre aquest qualificatiu en els músics, i més concretament en el guitarristes de rock, a dalt de l’escenari. Una classificació encapçalada indubtablement per Jimi Hendrix i amb el “fanalet de cua” reservat per a Eric Clapton, Slowhand, entre mig dels quals hi hauria una llista infinita (a la que convido els seguidors del blog a afegir-ne els que considereu) en els primers llocs de la qual, per raons òbvies d’espai, n’anomenaré només mitja dotzena.

I aquí tenim aquells que, sense ser els cantants de la banda, competeixen amb aquests per acaparar els focus, com puguin ser Keith Richards, Mr. Riff, de The Rolling Stones; Jimmy Page, de Led Zeppelin  o Peter Towshend, de The Who  i uns quants que exercien ambdues funcions com Chuck Berry, Bruce Springsteen o els malaurats Marc Bolan, de T. Rex i, ara hi anem, el protagonista del post d’avui, Steve Marriott.

Un personatge conegut de tots vosaltres per l’article que vam dedicar en el seu dia al grup Small Faces, (del que recordareu aquesta interpretació) al que va abandonar sobtadament per crear amb el també cantant i guitarrista Peter Frampton (per el que se'ls va arribar a etiquetar de "supergup") el quartet HUMBLE PIE, que completava la secció rítmica integrada pel baixista Greg Ridley i el baterista Jerry Shirley.

Una formació que en els seus dos primers àlbums mostrava influències del blues, el boogie, el folk, el country i el rock però que, de la mà de Marriott, va virar el seu so cap al hard-rock en els següents, l'homòleg Humble Pie (1970), Rock On (1971) i el doble LP en directe Performance: Rockin' The Filmore (1971), en el que incloïen llargs desenvolupaments de temes propis i versions com del mític Rollin' Stone de Muddy Waters (vegeu aquí), amb els que es van guanyar la consideració de pioners del heavy-metal.

Uns discos molt rebuts que van reforçar el "carisma", la paraula que m'ha inspirat aquest article, de l'ex Small Faces i, de rebot, l'abandó de Frampton per endegar una inicialment reeixida carrera solista (i aquí), però no l'ensorrament que es presagiava de la banda que, encara amb el següent, Smokin' (1972), assoliria el cim de la seva discografia.  Produït pel mateix Marriott i amb la participació de músics com Alexis Korner i un altre ídol meu, Stephen Stills, alterna versions com el C'mon Everybody d’Eddie Cochran amb composicions pròpies com 30 Days In The Hole, la CdD d'avui, en la que l'autor es lamenta del mes que va passar a la garjola per possessió de petites quantitats de cocaïna i altres substàncies il·legals. 

Una fita inabastable per als tres àlbums posteriors i en el dos que seguirien a la separació i posterior reagrupament, cinc anys després, circumstància que empitjoraria el voluble caràcter de Marriott, agreujat pel consum de drogues i alcohol i un parell de divorcis, així com per greus dificultats econòmiques, sembla que a conseqüència de la mala elecció de successius mànagers, fins a la seva prematura mort el 1991, als 44 anys, sense relació amb tot això, com seria d'esperar, sinó per un incendi fortuït al seu dormitori, provocat per una cigarreta mal apagada.

A mi, què voleu que us digui?...em va saber molt greu, la seva actitud escènica (com podeu comprovar al segon vídeo) m'encantava. Com diuen en castellà: "genio y figura..."

Per cert, en un proper article del blog recordarem què se'n va fer dels Small Faces.

- HUMBLE PIE. 30 Days In The Hole. Smokin' (1972).

Whose Authority (Nada Surf)

 

Creat per dos amics del Lycée Français de New York, el guitarrista, cantant i lletrista Matthew Caws i el baixista fill de madrilenys Daniel Lorca, i completat amb Ira Elliot a la bateria, NADA SURF és un grup d’indie rock que va saltar a la fama amb el seu disc de debut, High/Low (1996), produït per Ric Ocasek, de The Cars, gràcies al tema Popular, un dels hits d'aquell estiu en el que narren de manera sarcàstica com ser el més admirat de l'institut (vegeu aquí).

Un èxit que va crear unes expectatives que inicialment va llastar una seva carrera que s'ha anat consolidant en la seva obra posterior, amb una desena d'àlbums -el darrer dels quals, Moon Mirror (2024), després de quatre anys d'espera, està previst ser publicat precisament avui- dels que en destacaria alguns com Let Go (2003), The Weight Is A Gift (2005), produït per Chris Walla, de Death Cab For Cutie o Lucky (2008), en el que tanmateix participa el co-líder d'aquests, Ben Gibbard, i a partir del qual van incorporar un altre guitarrista, Doug Gillard, ex Guided By Voices.

Una discografia en la que, partint del power pop de guitarres, a la clàssica barreja d'energia i melodia dels inicis han anat incorporant teclats i sintetitzadors que han aportat noves textures, mantenint unes lletres profundes i reflexives que, interpretades amb tanta emoció com sinceritat, s'han guanyat la complicitat dels seus fans.

Com a CdD he escollit un tema del seu cinquè LP i un dels meus preferits, Lucky, un disc de maduresa produït per John Goodmanson i en el que col·laboren multitud de músics com l'esmentat Gibbard, John Roderick, de The Long Winters, o Juliana Hatfield a les veus, Ed Harcourt al piano o Martin Wenk, el trompetista de Calexico, amb tracks tan destacades com la inicial, See These Bones, Beautiful Beat, I Like What You Say o la vital i lluminosa Whose Authority que podeu escoltar tot seguit en la seva versió original i en un directe...per allò de les cares.

-NADA SURF. Whose Authority. Lucky (2008).

My Sweet Lord (George Harrison)

Per al post amb que iniciem la XV temporada de la "Cançó del Divendres" (CdD) he triat, com és norma en aquest blog, un tema de The Beatles però, tal com vaig fer el dia 6 de setembre del 2013, el del tercer aniversari, es tracta d'una composició de GEORGE HARRISON, de qui us vaig parlar abastament a l'esmentat article (i que podeu repescar aquí).

Es tracta del seu hit més icònic, inclòs en el que, després de dos àlbums, Wonderwall Music (1968) i Electric Sound (1969), de caràcter experimental, podem considerar el seu debut, All Things Must Pass (1970), ni més ni menys que un triple LP, crec que el primer a la història del rock, en el que el, des de feia uns mesos, ex-beatle, amb 27 anys, buidava tot el talent reprimit a l'ombra del tàndem Lennon-McCartney.

Una obra monumental, coproduïda amb un erràtic Phil Spector, en la que l'acompanyaven una munió de grans músics amics, molts d'ells "coneguts nostres", com Ringo Starr, Eric Clapton i el també ex-Cream Ginger Baker, els "socis" Billy Preston i Klaus Voormann, Dave Mason (Traffic), Maurice Gibb (Bee Gees), Peter Frampton o un Phil Collins abans de formar Genesis...

Son dos vinils amb 17 tracks -amb un tercer, a mode de "bonus tracks", amb improvisacions i temes instrumentals, titulat apart com Apple Jam- amb lletres d'alt contingut espiritual, fruit de la seva integració al moviment Hare Krishna i conversió al visnuisme, branca de la religió hinduista, d'una qualitat mitjana, que no superaria en la mitja dotzena d'àlbums posteriors, fins a la seva mort a finals del 2001, amb 58 anys, a conseqüència d'un càncer de pulmó.

Un discos que s'inicien amb un tema, I'd Have You Anytime, composat a mitges amb el seu amic Bob Dylan (que no participaria en l'enregistrament), de qui també versiona el conegut If Not For You (ja us ho avanço, candidat a una futura Dylan Cover), seguit d'altres de tan variats com fantàstics com Wah-Wah,  Isn't It A Pity, What Is Life o, és clar, la CdD, My Sweet Lord.

Una cançó, a més a més de la homònima All Things Must Pass, que, incomprensiblement, vam poder escoltar publicada uns mesos abans per Billy Preston al seu àlbum Encouraging Words (1970), en la que, interpretant per primera vegada una slide-guitar, crida a abandonar el sectarisme religiós alternant la expressió judeocristiana Hallelujah amb el mantra Hare Krishna:

               Mm (Hallelujah)
               My sweet Lord (Hallelujah)
               Mm, my Lord (Hallelujah)
               Mm, my Lord (Hare Krishna)
               My, my, my Lord (Hare Krishna)
               Oh, my sweet Lord (Krishna, Krishna)
               Oh-oh-oh (Hare, Hare)...

que resta de manera inexorable unida al seu autor però que ha d'arrossegar l'estigma d'haver estat acusat de plagi ("inconscient", va dictaminar el jutge), concretament de He's So Fine, una composició de Ronnie Mack interpretada amb èxit el 1963 pel grup vocal femení The Chiffons (com podeu comprovar aquí).

La cançó més emblemàtica d'un disc amb el que el "Beatle tranquil" obtindria una dolça venjança dels seus ex-companys, als que sembla passar factura, tant amb el títol ("Tot s’ha d’acabar") com amb la fotografia de la caràtula, obtinguda per Barry Feinstein al jardí de la seva mansió de Friar Park, en la que se'l veu acompanyat ni més ni menys que de quatre gnoms, del que hi ha constància que no els va fer cap gràcia.

- GEORGE HARRISON. My Sweet Lord. All Things Must Pass (1970).