Highway 61 Revisited (Bob Dylan/PJ Harvey)

 

Dylan Covers-7:

Highway 61 Revisited (1965), com vaig comentar abastament en el seu dia (vegeu aquí), és un àlbum, el sisè de la seva discografia, en el que, per a desconcert dels seus fans inicials, BOB DYLAN, canviant no només el so, amb la incorporació d'una banda elèctrica, sinó també la seva personalitat, transmutant-se de trobador compromès a poeta cínic, surrealista i visionari, va marcar un abans i un després en la seva carrera així com en la història del rock.

Un disc que pren el nom de la carretera estatal, o autopista, 61 que comunica la seva Minneapolis natal amb ciutats musicals del sud com St. Louis, Memphis o New Orleans, i que per al de Duluth simbolitzava la llibertat, l'oportunitat de fugir de l'opressiu ambient de Minnesota. Un LP que comença amb una de les cançons més emblemàtiques de la música popular, Like A Rolling Stone, a la que vaig dedicar el post esmentat a l'inici, seguida d'altres vuit tan precioses, candidates a futures Dylan Covers, com Tombstone Blues, Ballad Of A Thin Man, Just Like Tomb Thumb's Blues, Desolation Row, una anormalitat per la seva durada, superior als 11 minuts, en la que el cantautor s'acompanya només amb la guitarra i l'harmònica, i l'homònima que he triat com a CdD d'avui.

Highway 61 Revisited és podria interpretar com un tribut a Robert Johnson en la que, en base a un enèrgic ritme blues-rock al que afegeix l'irritant so d'un xiulet (que us estalviaré als dos vídeos d'avui), narra la història de cinc personatges -el primer dels quals és el mateix Abraham (nom del pare de Dylan, per cert), a qui Déu encomana matar el seu fill Isaac  al mateix lloc  on el mític bluesman va vendre l'ànima al Diable- els problemes dels quals s'acaben resolent a la també coneguda com l'Autopista del Blues.

     Oh God said to Abraham, "Kill me a son"

     Abe says, "Man, you must be putting me on"...

     ...Well Abe says, "Where do you want this killing done?"

     God says, "Out on Highway 61".

I, de les diverses versions que se'n han fet del tema, he triat la que va enregistrar al seu segon LP, Rid Of Me (1993), el darrer en format trio, acompanyada de Steve Vaughan al baix i Rob Ellis a la bateria, la meva admirada PJ HARVEY . Un disc composat en un moment especialment difícil de la vida personal i sentimental de la de Dorset (Anglaterra) a la que el productor, el recentment traspassat Steve Albini, va proporcionar un so molt més cru i agressiu que el del predecessor Dry (1992), amb que va rebre un gran reconeixement de la crítica i el públic, que no faria més que incrementar-se en els següents (vegeu aquí i aquí).

Un àlbum de títol tan inquietant ("Desfés-te de mi") com la fotografia de la caràtula, obra de Maria Mochnacz, en la que es mostra esbandint a l'aire els cabells xops, en el que expressa, només en part autobiogràficament, sentiments com la tristesa, el patiment, el despit, la fúria o l'erotisme, en 13 tracks pròpies, de les que en destacaria algunes com 50 ft Queenie o Man-Suze (en la que la mateixa Polly toca l'orgue, el violoncel i el violí) i una versió de la CdD d'avui, en una frenètica interpretació en la que sembla invocar la mateixa Patti Smith, tinc entès que inclosa per suggeriment dels seus pares, molt fans de l'autor.

-BOB DYLAN/PJ HARVEY. Highway 61 Revisited. Highway 61 Revisited (1965)/Rid Of Me (1993).