Integrat per tres amics de l'institut de Evanston, localitat a tocar de
Chicago, Illinois, el cantant i guitarrista Niko Kapetan, la baterista Bailey
Minzenberger i el baixista Luke Stamos, posteriorment
substituït per David Fuller, FRIKO és una banda d’ndie-rock
que fusiona sense complexos el post-punk amb el rock de
cambra i l'experimental de tal manera que, a les seves composicions -amb unes
lletres farcides de referències geogràfiques a la seva ciutat que, evocant
icones com Leonard Cohen o Nick Drake, transmeten tanta
desesperança com rebel·lia (com suggereix el títol del seu àlbum de debut,
"D'on venim, on anem") per fer front a les dificultats
quotidianes- és habitual passar de la calma més absoluta a la mateixa
explosió roquera, amb uns crescendos característics, la intensitat
dels qual sovint acaba en grandiosos finals en els que participen a tota veu
des dels coproductors Scott Tallarida i Jack Henry, fins la colla
d'amics del col·lectiu Hallogallo (que pren el nom d'una coneguda cançó
de Neu!, el grup de krautrock alemany) que els aplega.
Una estructura compositiva palesa en molts temes del seu aclamat i recent disc,
Where We've Been, Where We Go From Here (2024), com Crimson To
Chrome, Crashing Through (la CdD d'avui), Chemical o Get
Numb To It! que s'alternen amb balades en les que predomina la calma com la
homònima que l'enceta, For Ella, Statues o Cardinal, la
coda acústica amb que acaba.
- FRIKO. Crashing Through. Where We've Been, Where We Go From
Here (2024).
Per al cinquè post de la sèrie dedicada a temes de BOB DYLAN
que comparem amb les corresponents versions per altres artistes, amb la
condició de que hagin estat abans protagonistes d'una CdD, he triat el primer
que vaig escoltar d'ell i que ha esdevingut un dels més emblemàtics de la seva
carrera.
És el que, publicat com a single l'any 1962, inicia el seu segon LP, The
Freewheelin' Bob Dylan (1962), el de la icònica caràtula amb la
fotografia amb la seva xicota d'aleshores, Suze Rotolo, en el que
figuren altres cançons atemporals com Girl From The North Country, Masters
Of War o, A Hard Rain's A-Gonna Fall, una de les meves favorites.
Una composició -la lletra de la qual sembla estar inspirada en un passatge
del llibre Bound For Glory/Destí a la glòria, del seu admirat Woody
Guthrie i la música, segons va revelar Pete Seeger, i va reconèixer
el mateix Dylan, en l'espiritual canadenc No More Auction Block/No més
subhastes, un gospel cantant per esclaus fugits del sud- inicialment
desapercebuda, que obtindria un gran ressò en la interpretació que en van
fer Peter, Paul & Mary fins a convertir-se en un himne en defensa
dels drets civils i contra la guerra del Vietnam i que, a malgrat seu,
convertiria el conegut com el "bard de Minnesota" en un referent de
la cançó-protesta.
Amb una estructura senzilla en la que a cada vers es fa preguntes
retòriques (How many...?) al voltant de temes com la guerra, la pau i la
llibertat, a les que el cantautor, amb 21 anys, respon amb els versos de la
famosa (i impenetrable) tornada que li dòna títol i que diu:
The answer, my friend, is
blowin' in the wind
The answer is blowin' in the wind
que podríem traduir com "La resposta, amic meu, està bufant
(o, millor, flotant) al vent", per a mi queda molt millor tal com, de
jovenet, la vaig escoltar en català per l'efímer Grup de Folk, en el
disc Festival Folk (1967), enregistrat en directe en un concert
al Parc de la Ciutadella de Barcelona (vegeu aquí), que fa:
Això, amic meu, tan sols
ho sap el vent,
Escolta la resposta dins
el vent
Una cançó que ha estat interpretada per grans artistes de la història de
la música popular com la seva amiga (i quelcom més) Joan Baez, Marianne Faithfull o el que he escollit per a la cover d'avui, SAM COOKE.
Un tema inclòs en l'únic àlbum en directe publicat en vida del mite del soul,
Sam Cooke At The Copa (1964), en el que, al contrari del mític Live
At The Harlem Square Club, enregistrat el 1963 però no publicat fins al
1985 (i aquí), més de 20 anys després del seu traspàs, interpreta un material
molt menys compromès, adequat a l'audiència majoritàriament blanca i
conservadora d'un local, el club Copacabana de New York, en el que havia
fracassat en un concert previ el 1958.
Un disc en el que s'alternen temes propis com Twistin' The Night Again
o (I Love You) For Sentimental Reasons amb versions d'altri, com la CdD
d'avui, que deixaria una profunda impressió en l'intèrpret i en seria font
d'inspiració per composar el seu també grandiós himne en defensa dels drets
civils A Change Is Gonna Come.
- BOB DYLAN/SAM COOKE. Blowin'
In The Wind. The Freewheelin' Bob Dylan (1963)/Sam
Cooke At The Copa (1964).
En el seu disc homònim de debut, l'any 2018, la banda DEEPER
estava integrada pel cantant i guitarrista Nic Gohl, el baixista Drew
McBride, el bateria Shiraz Bhatti i el guitarrista Michael
Clawson, qui abandonaria la formació (i poc després se suïcidaria), essent
substituït pel baixista Kevin Fairbain, tasca que deslliuraria a McBride
per agafar una altra guitarra i, el que seria novetat en el segon LP, Auto-Pain
(2020), editat en plena pandèmia Covid-19, el sintetitzador.
Dos àlbums en els que els de Chicago oferien sense rubor un revival
del post-punk dels 80, alternat amb l’indie-rock de les darrere
dècades però que, de la mà d'una nova i molt coneguda discogràfica de Seattle i
de l'enginyer i productor Dave Vettraino, ha virat cap a un so més
nítid i polit, o, en paraules del mateix Gohl, més pop, en el tercer, Careful!
(2023), amb el que han aconseguit arribar a un públic més ampli, com jo mateix.
Un disc amb tretze tracks, tres d'elles en forma de breus interludis
instrumentals, concentrades en 39 minuts, de les que, com és habitual al blog,
en destacaria algunes com Glare, Bite, Sub, Airplane Air (de la que
prové l'expressió “Compte!” que dóna nom a l'àlbum), o la que el
tanca, Pressure (una autèntica cançó d'amor del vocalista cap a la seva
dona), però, per sobre de totes, la CdD d'avui, Built A Bridge.
Una cançó sobre com fer cançons amb una enganxosa línia de guitarres intricades
per part de McBride i Gohl, en la que aquest es diu a sí mateix haver trobat el
ritme adequat: "It's the right kind of rhythm, I say to myself..."
a la tornada:
It’s the right kind of rhythm, I
say to myself
You fall asleep now, you feel like
someone else
But that’s alright
That’s alright
It’s the right kind of rhythm, you
say to yourself
Demà passat està prevista l'actuació al Palau Sant Jordi de Barcelona dels
mexicans MANÁ, no tan sols la música dels quals sinó només escoltar el
seu nom m'evoca inexorablement una tarda d'agost a la ciutat de Mérida
(Yucatán), de visita a les zones arqueològiques d'Uxmal i Chichén
Itzá, gaudint d'un cervesa Modelo mentre al bar sonava de fons l'MTV
Unplugged (1999) que acabaven de publicar.
Un disc enregistrat a Miami en el que els de Guadalajara, Jalisco,
interpreten temes propis de tres dels seus quatre àlbums anteriors com Rayando
el sol, Perdido en un barco o l'homòleg (un relat, a ritme de reggae,
d'un nen sense llar) del Falta amor (1990); Vivir sin aire
i Oye mi amor, del ¿Dónde jugarán los niños? (1992); No
ha parado de llover, Ana (en el que descriuen la desesperació d'una
noia embarassada amb 15 anys) i l'homòleg (oda a l'activista ecologista Chico
Méndez, assassinat per defensar l'Amazònia) del Cuando los ángeles
lloran (1993) o En el muelle de San Blas, del Sueños
líquidos (1997), així com versions d'altri com Desapariciones,
de Rubén Blades; Se me olvidó otra vez, de Juan Gabriel; Te
solté la rienda, de José Alfredo Jiménez o Coladito, un
interludi musical en forma de duel entre l'autor, el percussionista de jazz
afrocubà Luís Conte i Alejandro "el Animal" González,
el bateria i coautor del quartet que, després d'alguns canvis, completaven
definitivament el compositor principal, cantant i guitarrista Fernando,
Fher, Olvera; el baixista Juan Diego Calleros i el guitarrista Sergio
Vallín.
Una banda en el seu màxim moment de popularitat, premiada amb diversos
reconeixements per la industria musical, la qual van explotar amb múltiples
gires arreu del món, així com en reeixides col·laboracions amb artistes com Carlos Santana, en la coneguda Corazón espinado, composada per Fher, del Supernatural
(1999) o, posteriorment, amb Zucchero Fornaciari, amb Baila morena,
del Shake (2001), motius pels que, penso, van descuidar una mica
la gravació de material nou. Així, entre la demora del següent LP, Revolución
de amor (2002), i l'any sabàtic que es van prendre tot seguit, jo els
vaig perdre la pista i no he arribat a escoltar cap dels posteriors, Amar
es combatir (2006), Drama y luz (2011) ni el darrer del
que en tinc constància, Cama incendiada (2015), ni tan sols amb
el reclam de la participació d'artistes com els esmentats Blades, Santana i
Zucchero i altres de tan reconeguts com Juan Luís Guerra o la mateixa Shakira.
El grup més famós d'aquell moviment mexicà conegut com a "Rock en
tu idioma", del que també van formar part els Maldita Vecindad,
Café Tacuba i altres, amb mèrits afegits com la iniciativa de
col·laborar en la protecció del medi ambient amb la creació l'any 1995 de la Fundación
Ecológica Selva Negra per el que obtindrien el reconeixement de l'ONU, que
el 2003 els nomenaria Ambaixadors de la Bona Voluntat de la Organització per a
l'Agricultura i l'Alimentació (FAO), honorant així el nom de Maná, una paraula
polinèsia que significa "energia positiva".
I, de totes les esmentades, he triat com a CdD una del Sueños
líquidos -el disc al desplegable interior del qual apareix una tal Letizia
Ortiz, futura reina d'Espanya, aleshores estudiant de periodisme- inspirada
en una tràgica història real, relatada en primera persona per la protagonista, Rebeca
Méndez Jiménez, al mateix Fher. Resulta que, pocs dies abans del seu
casament amb un pescador anomenat Manuel, al qual va anar a acomiadar al Moll
de San Blas (que no és el de la imatge, que data del 2016), el temporal Priscila
va provocar el naufragi de l'embarcació, sense que mai no es pogués recuperar
el cos de l'estimat.
I va ser que Rebeca, que mai no acceptaria la situació, aniria a rebre'l
cada diumenge a la tarda, amb la mateixa roba (no fos que no la reconegués)
durant 41 anys, des del 1971 al 2012 en el que va morir, als 63. Una persona a
la que anomenaven "la loca del Muelle de San Blas" però a la
que, amb el temps, i potser gràcies a la popularitat d'aquesta composició de
Fher Olvera i Álex González, se li ha erigit fins a tres estàtues a la regió de
la Riviera Nayarit, al litoral pacífic de Mèxic i propera a Puerto
Vallarta, esdevinguda lloc de culte per als fans de la banda.
-MANÁ: En el Muelle de San Blas. Sueños líquidos
(1997)/Unplugged (1999).
Fill d'un greco-xipriota i una sueca propietaris d'un restaurant a Londres,
el cantautor i multiinstrumentista Steven Demetre Georgiou, per
suggeriment de la seva xicota, qui li atribuïa tenir "ulls de gat",
va escollir CAT STEVENS com a nom artístic.
Una carrera en la que, després d'un parell d'àlbums poc reeixits, donaria
un canvi de rumb a partir d'un ingrés hospitalari i una llarga
convalescència a causa d'una tuberculosi pulmonar, període en el que va tenir
temps per reflexionar sobre el seu estil de vida i la espiritualitat, amb
especial interès en les cultures i religions orientals, i composar multitud de
temes, plasmats en discos posteriors com Mona Bone Jackson
(1970), el del hitLady D'Arbanville, dedicat a una nova parella,
l'actriu i model Patricia, Patti, D'Arbanville, avantsala
dels dos cims de la seva discografia, i dels millors de folk-rock dels
70, Tea For The Tillerman (1970), el de Wild World (amb el
que havia triomfat un temps abans el jamaicà Jimmy Cliff) o
Father and Son i Teaser And The Firecat (1971), el de Morning
Has Broken (en realitat una versió d'un himne religiós cristià composat el
1931 per Martin Shaw amb lletra d’Eleanor Farjeon en base a
una melodia tradicional gaèlica-escocesa), Moonshadow o Peace
Train.
Un reconeixements que encara mantindria en el següent, Catch Bull At
Four (1972) però que, amb el canvi de domicili, sembla que per motius
fiscals, a Rio de Janeiro (Brasil); de productor, prescindint de Paul
Samwell-Smith (ex-baixista de The Yardbirds), tot i què mantenint el
fidel guitarrista Alun Davies; i d'estil, cada vegada més a prop del pop-rock,
va anar minvant en els cinc posteriors, poc abans de prendre una decisió que
sorprendria el mon sencer l'any 1977, la seva conversió a la religió
musulmana, l'adopció del nom de Yusuf (Josep) Islam, i
l'abandó de la vida pública per dedicar-se a activitats
altruistes seguint els preceptes de l'Alcorà.
Una època plena de llums i ombres -com el recolzament, del qual
posteriorment es va desdir, a la fàtua (o fatwà en àrab, edicte religiós
que insta a l'execució) que va dictar l'aiatol·là Jomeini contra
l'escriptor indi britànic Salman Rushdie per la publicació d’Els Versos
Satànics (1988); el suport a la organització palestina Hamàs o,
per contra, el rebuig als atemptats de l'11-S del 2001- interrompuda tres
dècades desprès amb la tanmateix inesperada reaparició, amb la publicació de An
Other Cup (2006) i un parell d'àlbums més, acreditats com a Yusuf,
la represa de les gires arreu del mon i, ara com a Yusuf/Cat Stevens,
altres LP com The Laughing Apple (2017) o el darrer, King
Of A Land (2023), que va presentar a l'estat espanyol l'estiu passat.
A l'hora de triar la CdD d'avui m'ha costat decidir-me entre les abans
esmentades, optant finalment per Wild World, la desena de les 11 tracks
del Tea For The Tillerman, àlbum que, per cert, Yusef/Cat
Stevens, per commemorar el 50é aniversari de l'original, va tornar a
enregistrar l'any 2020, tanmateix amb Samwell-Smith però amb nous
arranjaments.
Un tema inspirat en el final de la relació que mantenia amb la Patti, amb
un missatge que amb ulls d'ara qualificaríem de misogin quan, a la tornada, li
diu a la seva examant allò de "Oh, baby, baby, és difícil sobreviure en un
món salvatge...sempre et recordaré com una nena, noia":
Oh, baby, baby, it's a wild world
It's hard to get by just upon a smile
Oh, baby, baby, it's a wild world
I'll always remember you like a child, girl
i del que en podeu gaudir en la versió de l'enregistrament original i en un directe recent al darrer Festival de Glastonbury.
- CAT STEVENS. Wild World. Tea
For The Tillerman (1970).
Oriünds de Madison, Wisconsin, i residents a Chicago, Illinois, SLOW
PULP son un grup creat el 2015 pel guitarrista Henry Stoehr, el
baixista i inicialment cantant Alex Leed i el bateria Theodore Mathews,
als que s'incorporaria la guitarrista i corista Emily Massey
qui de seguida esdevindria la vocalista principal.
Al seu interessant àlbum de debut, Moveys (2020),
necessàriament enregistrat amb motiu del confinament derivat de la pandèmia de
la Covid-19 a l'estudi de la casa de Michael Massey, el pare d'Emily,
qui va fer una breu contribució al
piano, l'ha seguit l'encara millor Yard (2023),
gravat al mateix lloc i així mateix amb Stoehr com a productor, qui demostra un
gran talent en l'ús dels pedals de fuzz de tal manera que la distorsió i
la reverberació conviuen amb moments de sonoritat equilibrada i cristal·lina.
Un disc curt, aquest darrer, amb 10 tracks
en poc més de mitja hora, en el que melodies hereves de l’indie-rock
dels 90, amb alguns tocs de shoegaze, com Cramps, alternen amb
altres properes al dream-pop més malenconiós, com Slugs, o a l’alt-country,
amb pedal steel guitar i harmònica incloses, com Broadview, amb
una constant en les lletres, majoritàriament introspectives al voltant de
relacions disfuncionals en el si de les parelles i a la recerca d'identitat, de
la que n'és paradigma la CdD.
Seqüenciada en segon lloc, a Doubt la
cantant de veu lleugerament nasal reflexiona sobre els sentiment de dubte als
que al·ludeix el títol, buscant l'aprovació externa, quan suplica
reiteradament
Take me out
Put me down
I just wanted your do-do, do-do-do-do, do-do-do-do-do doubt
A l'hora de començar a embrutar el "full en blanc" del que n'ha
de resultar aquest post me'n he adonat de la poca rellevància que
ha tingut el "rock dur", si voleu hard-rock en anglès,
en els 625 publicats anteriorment al blog, però m'ha vingut de gust
oferir-vos-en un tast, sobretot per recordar la CdD d'avui.
És el tema més conegut de la banda californiana VAN HALEN, la dels germans oriünds de Nimega (Països Baixos) Alex, bateria, i Eddie
van Halen, virtuós guitarrista que destacaria per una tècnica anomenada
"tapping" (en la que utilitza les dues mans al pal) que, des
dels debut el 1978 fins a la mort d'aquest el 2020 a conseqüència d'un càncer
de gola, als 65 anys, van publicar una dotzena d'àlbums, els més reeixits dels
quals van ser el primer, l'homònim Van Halen (1978), el
d'un dels seus hits més coneguts, Runnin' With The Devil (vegeu
aquí), i el sisè, 1984 (1984).
El cim d'una carrera a partir del qual aflorarien les diferències
artístiques entre el guitarrista i l'estrafolari vocalista David Lee Roth,
que deixaria el grup (al que tornaria el 2007) per iniciar una també
interessant carrera en solitari, essent substituït primer per Sammy Hagar,
abans cantant de Montrose, donant lloc a una època encara més comercial
de la banda, clarament orientada cap a l'AOR (Adult Oriented Rock),
coneguda pels seus fans com la "Van Hagar" i, posterior i més
breument, per Gary Cherone.
Com us podeu imaginar, el tema d'avui és de l'icònic disc abans esmentat,
el nom del qual figura a la caràtula en números romans com MCMLXXXIV,
en el que, per decisió del productor Ted Templeman i del mateix Eddie
van Halen, i en contra del més "purista" Lee Roth, els teclats van
prendre protagonisme a les guitarres, amb un resultat farcit de hits com
Panama o Hot For Teacher però en el que destaca la segona de les
seves nou tracks.
Acreditada al quartet, que completa el baixista Michael Anthony,
s'inicia amb un riff de sintetitzador, concretament d'un Oberheim
OB-Xa, interpretat pel guitarrista qui, al solo amb aquest
instrument n'hi afegiria un altre, inevitable, a les sis cordes i
que, ben mirada, potser no és tan hard-rock com pop o, si més no,
glam-rock, no creieu?
Una cançó atemporal de la que, tot seguit, en podeu gaudir en el videoclip
dirigit per Pete Angelus i el mateix Lee Roth, amb una lletra, escrita
per aquest, amb un clar missatge optimista i motivador que convida, en el més
pur sentit "roquer", a fer front als desafiaments i aprofitar les
oportunitats que ens dóna la vida, prenent riscos si cal, amb aquest
imperatiu tan intrèpid de "hauries de saltar, salta!"...Jump.
