Chaise Longue (Wet Leg)

 

Els nadius de la Illa de Wight, al canal de la Mànega, es refereixen, una mica despectivament, als nouvinguts amb el malnom de "cama mullada", que és com s'acaba al baixar de la barca després de creuar l'estret de Solent que la separa de la Gran Bretanya.

I aquest, WET LEG, és el nom escollit per dues amigues del Platform One College of Music de Newport, la principal localitat de "The Island", la cantant i pianista, reconvertida a guitarra rítmica, Rhian Teasdale i la guitarra solista Hester Chambers, per al seu grup. Una banda en format quintet per a les actuacions en viu, hereva de l’indie-rock i el post-punk dels 90 amb la particularitat d'unes lletres que transmeten l'ansietat i desafecció pròpies dels "millennials" però expressades d'una manera tan lúdica com insolent, i amb un particular sentit de l'humor, extensiu en els seus vídeos, insultantment descarats.

El seu àlbum de debut, l'homònim Wet Leg (2022), el llançament del qual va estar precedit uns mesos abans per singles com Chaise Longue (vegeu aquí), Wet Dream (i aquí) i el doble Too Late Now/Oh No, ha estat aclamat de manera unànime per la crítica i el públic, esdevenint una de les sensacions del moment.

Com a CdD he triat el primer tema esmentat, composat per Teasdale mentre descansava ajaguda precisament al sofà tipus "chaise longue" de l'avi de Chambers, en el que, desprès d'una introducció de bateria i baix, entra la veu, a la que succeeixen unes guitarres implacables que desperten l'entusiasme dels seguidors, com es pot apreciar en el vídeo de l'actuació al Festival de Glastonbury del 2022. 

- WET LEG. Chaise Longue. Wet Leg (2022).