Abans de continuar llegint, recomanaria als soferts seguidors del blog que visiteu de nou el post anterior de LED ZEPPELIN (aquí) i així podem entrar directament en matèria amb
la CdD d’avui.
Aquesta setmana he escollit un tema icònic, a
l'alçada del Whole Lotta Love, del Led Zeppelin II (1969), el meu primer LP
i CdD en el seu dia o de la Stairway To
Heaven, del Led Zeppelin IV
(1971), per a molts el seu millor àlbum, dret que li disputa el que comentarem
avui.
Es tracta de Physical
Graffiti (1975), la sisena obra mestra consecutiva, publicat gairebé dos
anys desprès de l'anterior, Houses Of The
Holy (1973), el que va donar prou material per a un format doble LP, tot i
què sembla que la meitat dels temes (que jo no sé endevinar) ja havien estat
composats i descartats amb anterioritat. Una obra que ens mostra la banda en
plenitud creativa i amb un ampli registre de rangs, des del blues al hard-rock (etiqueta que ells sempre han rebutjat), passant pel folk-rock acústic, el prog-rock i, com a novetat, com podreu
comprovar en la CdD d'avui, el rock
orquestral amb influències orientals.
Un àlbum, el primer gravat a la seva pròpia
companyia discogràfica Swan Song, amb
una de les caràtules, dissenyada per Peter
Corriston, més memorables de la història, a la que es representa un edifici
real, fotografiat de dia a la portada i de nit a la contraportada, amb les
finestres encunyades, de tal manera que en introduir la coberta
interior es lletreja el títol. Si voleu "peregrinar-hi", el
trobareu al número 97 de la St. Mark's Place del Greenwich Village de Nova
York, però us desagradarà veure com uns oportunistes han instal·lat una botiga
de roba de segona mà, anomenada, naturalment, Physical Graffiti Vintage
Clothing i un bar, el nom del qual ja us podeu imaginar. Des del 2015,
coincidint amb la reedició del disc en format "de luxe",
remasteritzat i amb material extra, podeu visitar la web oficial de la banda on trobareu un vídeo interactiu en el que,
entrant per qualsevol finestra, podeu recórrer les 16 habitacions de l'edifici.
Un disc que molts fans, en base al seu caràcter
aventurat i experimental, consideren tant o més bo que cap altre, a partir del
qual van començar les desgràcies. Un greu accident de trànsit del
cantant, Robert Plant, amb la seva
esposa, del que van trigar mesos a recuperar-se, va ser el preludi de la mort per
malaltia, amb sis anys, del seu fill Karac i l'addicció a la heroïna del
guitarrista Jimmy Page no va ajudar
a que els Zep aixequessin el cap en els dos àlbums posteriors, però la ser la
mort del bateria John "Bonzo"
Bonham per intoxicació alcohòlica el que els va liquidar definitivament.
Page i Plant han anat publicat material en
solitari i, fins i tot un disc com a duo i John Paul Jones, el baixita i
teclista, ha desenvolupat una brillant carrera com a productor i la única
vegada que s'han reunit, amb Jason
Bonham substituint el seu pare a la bateria, va ser el 1988 en un concert
amb motiu del 40 aniversari de Atlantic
Records.
Com a CdD d'avui he triat el tema més destacat de
l'àlbum i dels millors de la seva discografia. Seqüenciat com a darrer tema de
la cara b del primer disc en format vinil, Kashmir
es basa en un riff de guitarra amb
una afinació especial (celta), escrit per Page amb la col·laboració de Bonham,
al que, sota la producció de Jones, que hi toca el mellotró, es van afegint
línies d'inspiració oriental, aràbiga i hindú, amb cordes i vents interpretats
per músics de Mumbay (India).
La lletra, escrita per Plant durant un viatge pel
desert del Sahara, al sud de Marroc, fa referència a una regió, la sobirania de
la qual es disputen la India i el Pakistàn, que els Zep no havien
trepitjat mai i barreja sensacions reals i oníriques (Let the sun beat down upon my face, stars to fill my dream.../Que el
sol colpegi la meva cara i les estrelles omplin els meus somnis...) d'un
viatger en el espai i el temps (I am a
traveler of both time and space.../Soc un viatger del temps i de l'espai...).
La cançó favorita del cantant i, per a mi, si
més no, pel seu caràcter de pionera en el terreny de la fusió musical, la
composició més original de la banda i la seva gran aportació al rock progressiu. Ara jutgeu vosaltres.
- LED ZEPPELIN. Kashmir.
Physical Graffiti (1975).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada