Far From Me (Nick Cave & The Bad Seeds)

Amb Your Funeral...My Trial (1986), comprat fa 20 anys a New York City (USA)- ciutat a la que, precisament, he tornat aquest estiu- el quart i per a molts el millor àlbum de la seva primera època, vaig començar a col·leccionar la meva discografia particular de NICK CAVE, la qual consta actualment d'una dotzena de discos però que no tinc previst completar “so pena” d'haver d'ampliar, física i virtualment, l'espai de la meva discoteca.

I és que la obra de l'australià és incommensurable, com podreu apreciar tot seguit: Va començar a Melbourne als anys 70 amb el grup The Boys Next Door, el nom del qual van canviar el 1980 pel de The Birthday Party amb motiu del seu trasllat a London (UK) en busca d'oportunitats -van aconseguir publicar dos discos- i el 1984, definitivament a The Bad Seeds, amb el que han passat a la història de la música popular. El seu estil es caracteritza per un deliberat eclecticisme que va del rock al blues i al gospel, amb tocs arty i post-punk, interpretat dramàticament (i, a vegades, de forma una mica "macarra") amb una profunda i característica veu de baríton i amb foscos arranjaments musicals.

Amb grandíssims músics com els guitarristes Rowland S. Howard, Mick Harvey (l'únic que continua a la formació actual) o l'alemà Blixa Bargeld (de la banda Einstürzende Neubauten), la cantautora Anita Lane, el baixista i pianista anglès Barry Adamson o, en els darrers temps, de Warren Ellis (multiinstrumentista de la banda australiana Dirty Three), ha publicat LP's amb el nom de Nick Cave & The Bad Seeds, amb el seu propi com a solista, dos amb el grup Grinderman (amb membres de The Bad Seeds i altres), ha col·laborat amb Shane McGowan (de The Pogues), amb la banda Current 93, amb l'esmentat Barry Adamson, Johnny Cash, Pulp, Marianne Faithfull o Kylie Minogue, ha compost la banda sonora de pel·lícules de Wim Wenders i Martin Scorsese, juntament amb W. Ellis la de The Road/La carretera (John Hillcoat, 2009) i temes per a diverses pel·lícules, entre elles Scream, Batman Forever, Shek 2 i una de Harry Potter, ha participat com a guionista i actor en diversos films i, per si no en hi hagués prou, ha publicat mitja dotzena de llibres, un dels quals, And the Ass Saw the Angel (1989), va ser Book Of The Year del Time Out Magazine.

Els seus treballs més interessants podrien ser el seu debut, From Her To Eternity (1984), l'esmentat Your Funeral...My Trial (1986), The Good Son (1990), Henry's Dream (1992),  Let Love In (1994), The Boatman's Call (1997), al que ens referirem desprès, No More Shall We Part (2001), el doble Abattoir Blues/The Lyre Of Orpheus (2004), els dos amb Grinderman o Dig, Lazarus, Dig!!! (2008), de nou amb The Bad Seeds però molt influenciat per aquests dos darrers.

Amb aquesta producció em resultava difícil escollir una CdD d'aquest cràpula de vida dissipada, amb múltiples addiccions i relacions sentimentals, de les que es coneixen, si més no, amb artistes com les esmentades Anita Lane i Kylie Minogue, le breu però intensa i esbombada amb una favorita del blog, P.J. Harvey, o de fora del mon de l'espectacle, com la brasilera Viviane Carneiro, Beau Lazenby o, la seva parella actual, la model Susie Brick...però la recent publicació d'un disc en directe, Live From KCRW (2013), m'ha donat la solució.

És aquest un àlbum gravat en un programa de radio americà amb la formació actual de The Bad Seeds, els quals demostren que poden contenir la seva força potencial per oferir una actuació continguda, diria que solemnement reverencial, i que en cap moment fa honor al desplegament instrumental de la portada del disc, sinó tot al contrari, una interpretació esquelèticament simple, despullada, i a baix volum, però impecable.

El disc, de 12 temes, alguns de la seva darrera publicació, Push The Sky Away (2013), el quinzè amb els trenta anys que porta amb The Bad Seeds, i altres de tota la seva carrera, està molt allunyat del que podríem considerar un “greatest hits”, la selecció no és gens òbvia, però hi ha un tema que m'agrada especialment. És una cançó del seu desè disc, The Boatman's Call (1997), àlbum que va significar un radical canvi en el seu estil, dominat fins aleshores per les guitarres, passant a ser composat i interpretat en base al piano, sense abandonar el seu característic to de desolació, fosc i sinistre, amb lletres amb continguts violents i eròtics cuidades fins a l'extrem i que per a molts dels seu seguidors pot ser la obra culminant de la seva carrera.

Va ser una època especialment convulsa de la seva vida, desprès de quatre anys sense publicar res, dedicats a superar les seves addicions a l'alcohol i les drogues i les ruptures successives amb la seva esposa Viviane i la Polly (P.J. Harvey), de la que va ressorgir amb inspiració renovada, com ho proven la cançó que obre el disc, Into My Arms, una de les més cèlebres de la seva discografia, interpretada també al directe al KCRW, així com dos temes més d'aquest The Boatman's Call, People Ain't No Good, i la CdD d'avui.

El tema en qüestió és Far From Me, un impressionant rèquiem sobre una relació amorosa arruïnada, en el que la veu de Cave es veu acompanyada pel seu piano i el violí de Warren Ellis, el seu principal col·laborador en els darrers anys, i que podeu apreciar en la versió “live” actual del 2013, per a mi encara millor que la original del 1997, que teniu també a continuació.

- NICK CAVE & THE BAD SEEDS. Far From Me. Live From KCRW (2013)/The Boatman's Call (1997).

Nota: Comunico als interessats que avui, 3 d'octubre, està previst que surtin a la venda les entrades pel concert que faran a l'Auditori del Fòrum de BCN el dia 21 de maig de 2015.