José Heredia Bermúdez,
conegut artísticament com a RAY HEREDIA,
va formar part, amb José Soto
"Sorderita" i Juan Carmona,
de la primera formació de Ketama,
als que va abandonar després del famós disc homònim de 1985 per iniciar carrera
en solitari.
Aquest gitano
madrileny, fill del "bailaor"
José Heredia, "Josele", tot i no haver cursat estudis
musicals, a més a més de cantar i composar, tocava la guitarra flamenca i
elèctrica, el baix, la percussió i, fins i tot, el piano, per el que no és
estrany que algú l'anomenés el "Prince
espanyol".
Produït per Mario Pacheco, director de la discogràfica Nuevos Medios i Teo Cardalda, de Golpes Bajos, va gravar Quién
no corre, vuela (1991), disc fundacional del moviment conegut com a Nuevo
Flamenco, del que van formar, a més a més dels esmentats Ketama, Kiko Veneno, Camarón, Pata Negra etc.
Malauradament
l'adicció a la heroïna se'l va endur, com a tants músics de la època, i en
particular en el col·lectiu d'ètnia gitana, unes poques setmanes després de
publicar el disc, motiu per el que no el va arribar a promocionar i no va
assolir l'èxit que penso que es mereixia en el seu moment. Però amb el temps ha
anat adquirint repercussió, en part per la reivindicació que n'han fet artistes
com Alejandro Sanz, Estrella Morente, Chambao o Los Planetas
però sobretot a partir de la versió de La
Barbería del Sur per a la banda sonora de la pel·lícula Sobreviviré (Alfonso Alabacete i David
Menkes, 1999).
En aquest àlbum
els teclats i els arranjaments pop de
Cardalda es fusionen naturalment amb les guitarres flamenques, les palmes i la
percussió, als que s'afegeix la veu aspra i melòdica de l'autor, amb unes
lletres plenes de sentiment que, sense ser de l'altre món, traspunten tristesa
i amargor ("El infierno de tu gloria...yo la busco y no la encuentro,
alegria de vivir..."), preludi d'un penós destí.
La CdD d'avui, Alegria de vivir, encapçala i defineix
perfectament l'esperit d'aquest àlbum de 10 tracks,
el darrer dels quals, el fandango El
padre de la criatura, de Manolo
Caracol, està interpretat pel seu pare Josele, amb Enrique de Melchor a la guitarra, i del que en destacaria també
altres com Cobarde, Lo bueno y lo malo
o Su pelo. La mescla del flamenc més
tradicional amb altres gèneres com el pop,
els ritmes llatins i afrocubans, la salsa, el funk i el jazz ha
conformat un so original i personal en aquesta obra imprescindible, avançada al
seu temps, la influència de la qual ha obert camí als artistes esmentats i
molts altres més.
I, abans
d'acabar, per desmitificar una mica, una curiositat: sabeu d'on ve el sobrenom
de Ray? Doncs d'una frase que repetia sovint: "Eres más pesao que el
mosquito del Raid"...i de Rai...Ray...Ray Heredia.
- RAY HEREDIA. Alegria de vivir. Quién no corre, vuela
(1991).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada