All Along The Watchtower (Bob Dylan/Jimi Hendrix)

Dylan Covers-6:

Per entendre una mica, si això és possible tractant-se de BOB DYLAN, el críptic significat del seu tema que avui compararem amb una reeixida versió del mateix, cal posar-nos en context. I va ser que, l'estiu del 1966, amb el cantautor en un moment de màxima popularitat però exprimit amb un seguit de gires arreu del món i amb la seva salut física i mental al límit, va patir un (mai ben explicat) accident de motocicleta que, si més no, li va servir per descansar, recloent-se al soterrani de la famosa casa a prop de Woodstock coneguda com a Big Pink (vegeu aquí) on, acompanyat de The Band, va assajar i enregistrar múltiples temes, alguns dels quals donarien lloc un temps després a l'àlbum The Basement Tapes (1975), però també per aprofundir en la lectura de la Bíblia (fins i tot temps després s'acabaria convertint al cristianisme) i del cançoner de Hank Williams, el pioner del country.

Unes reflexions que van influir en el seu següent disc, que pren el nom d'un bandoler del segle XIX, John Wesley Harding (1967), en el que s'allunya del blues-rock dels dos precedents, Highway 61 Revisited (1965) i Blonde On Blonde (1966), així com del rock psicodèlic que començava a imperar en aquell moment, per tornar al folk dels seus inicis, acompanyant-se únicament de guitarra, harmònica, piano, steel-guitar (Peter Drake), baix (Charlie McCoy) i bateria (Kenny Buttrey), que enregistraria a Nashville, Tennessee, en uns pocs dies i publicaria gairebé sense promoció (ni tan sols se'n van editar singles) per la qual cosa a mi, personalment, m'hauria passat desapercebut si no fos per contenir la CdD d'avui, All Along The Watchtower, que donaria lloc a un memorable cover.

Una composició senzilla, amb només tres versos, sense tornada i amb uns pocs acords, en la que el "bard de Minnesota" descriu en un estil parabòlic, la dramàtica conversa ("Hi ha d'haver alguna manera de sortir d'aquí...") entre un joker (traduïble com a "burleta") i un lladre en la que, defugint qüestions concretes, redueix la confrontació a la essència: els valors humans contra l'ordre establert, representat, en una possible al·lusió a les companyies discogràfiques, per aquests prínceps ("aquests homes de negocis que es beuen el meu vi") que, intentant conservar el poder, vigilen des de la torre d'ivori, la seva talaia (the watchtower), a la que, com expressa al darrer vers de forma amenaçant, "s'aproximen dos cavallers, al temps que gruny el gat salvatge i el vent comença a udolar...".

Una cançó que s'ha escoltat en múltiples pel·lícules, sèries de TV i fins i tot videojocs, ja sigui la enregistrada  pel seu autor o en la versió que compartim avui, l'èxit de la qual va superar amb escreix la original. És la que va incloure Jimi Hendrix en el seu tercer i darrer disc, acreditat com a THE JIMI HENDRIX EXPERIENCE, el doble LP Electic Ladyland (1968), una obra transcendental de la història del rock en la que, al trio que completaven el baixista Noel Redding i el baterista Mitch Mitchell, s'hi van sumar una munió d'amics com tres dels membres de Traffic, Steve Winwood, Chris Wood i Dave Mason (que interpreta la guitarra acústica de 12 cordes en el tema avui en qüestió), Buddy Miles, Al Kooper, Jack Casady (de Jefferson Airplane) o Brian Jones (de The Rolling Stones).

Un tema que han reinterpretat molts altres artistes sense que cap d'ells s'hagi apropat a la del malaurat guitarrista, a la que el mateix Dylan va qualificar com a definitiva, fins al punt d'adoptar alguns arranjaments a l’hora d’interpretar-la al seus concerts, alguns d'ells enregistrats en directe, com en aquest magistral Before The Flood (1974), acompanyat de The Band, amb el no menys virtuós Robbie Robertson a la guitarra, que no m'he pogut resistir d'afegir com a tercer vídeo d'avui.

Tornem al setembre, amics i seguidors del blog.

- BOB DYLAN/THE JIMI HENDRIX EXPERIENCE/BOB DYLAN & THE BAND. All Along The Watchtower. John Wesley Harding (1967)/Electric Ladyland (1968)/Before The Flood (1974).

 

Alegria (Antònia Font)

Anit vam anar al Teatre Grec per assistir al concert que, en el marc del Grec Festival de Barcelona 2024, van oferir els ANTÒNIA FONT, la banda liderada pel compositor i guitarrista Joan Miquel Oliver, a qui acompanyen, des de els seus inicis, l'any 1997, els germans Pere (baterista) i Pau Debon (cantant), el teclista Jaume Manresa i, des del 2000, el baixista Joan Roca, en substitució de l'original, Pere Estarellas. 

Un grup amb un estil inconfusible, no tant pel pop-rock amb aires folk de la seva Mallorca natal com per les lletres, d'un marcat caràcter surrealista, amb temàtica sovint al voltant de l'espai, l'astronomia o l'astronàutica que, fins al 2013, any en el que es van acomiadar indefinidament, havien publicat àlbums com el seminal Antònia Font (1998), el de l'entranyable Viure sense tu; A Rússia (2001), el del tema homònim o Tots els motors; Alegria (2002), el del mateix tema, Alquimistes-samurais o Dins d'aquest iglú; Taxi (2004), el de Portaavions o Extraterrestres; Batiscafo Katiuscas (2006), en el que, amb Wa yeah! o la homònima, fan un gir letrístic cap a la solitud i malenconia; Coser i cantar (2007), una mena de greatests hits amb 20 tracks enregistrades amb l'acompanyament dels 50 músics de la Bratislava Symphony Orchestra; Lamparetes (2011), el de Calgary 88 o Clint Eastwood i Vostè és qui (2012), el més experimental, amb 40 tracks d'entre 01:30" i 02:30" minuts de durada, amb el que, després de 16 anys, posarien fi a la banda.

Un moment a partir del qual els membres del quintet van emprendre projectes diversos, artísticament el més interessant ha estat el d'Oliver, amb mitja dotzena de discos en solitari, així com diverses obres literàries en el camp de la poesia, la narrativa i el teatre, que no son l'objectiu d'aquest post.

El que pocs fans esperàvem va ser la sobtada reaparició al Festival Primavera Sound Barcelona de l'any 2021, seguida de la publicació del que resulta el seu darrer treball, Un minut estroboscòpica (2022), que fins anit només havia estat presentat en format acústic i en sales de petit aforament, amb un altre hit per afegir al sarró, Oh, la la.

Com a CdD he triat, per duplicat, en la versió original i en directe amb l'orquestra, probablement el seu tema més popular i d'indubtable caràcter festiu, que bona falta ens fa en els temps que corren. Us en recordeu?:

          Cau es sol de s'horabaixa

          dins s'horitzó

          damunt sa mar arrissada es avions

          Cau es sol de s'horabaixa

          vermell i calent

          me sala i m'arengada sa pell...

          I alegria...

- ANTÒNIA FONT. Alegria. Alegria (2002).

 

Three Cheers! (The Umbrellas)

 

THE UMBRELLAS és un quartet de San Francisco, Califòrnia, integrat pel cantant principal i guitarrista solista Matt Ferrara, la guitarrista rítmica i cantant Morgan Stanley, el baixista Nick Oka i el baterista Keith Frerichs que, després d'un inici gairebé desapercebut amb l'homònim The Umbrellas (2021), han publicat fa unes setmanes aquest Fairweather Friend (2024) que els ha de donar a conèixer a tot arreu.

Amb un estil que conjuga el rock de guitarres amb sabor a "garatge" a l'estil del moviment conegut als anys 80 del passat segle com Paisley Underground, exemplificat amb "coneguts" nostres com The Bangles o The Dream Syndicate, amb l’indie-pop més genuïnament escocès de la mateixa època, igualment ben representat al blog amb grups com Belle & Sebastian o The Delgados, el pas endavant ha estat notable, fonamentalment per una producció més sofisticada, tant en els arranjaments de guitarres com de les harmonies vocals.

Un àlbum amb 10 tracks, caracteritzades per la interacció de les veus de Ferrara i Stanley, que musicalment va del punk-rock amb algun tret noise en les interpretades pel primer, com Toe The Line o Say What You Mean, al  jangle-pop més irresistible en els d'ella, com Echoes o When You Find Out (amb una "anomalia" acústica, Blue), de les que he triat com a CdD la que l'enceta, Three Cheers!, una melodia alegre, aparentment optimista, que emmascara una lletra, obra d'Oka, el baixista, sobre les lluites de poder a la vida quotidiana, sigui a la feina o amb els amics, el contundent inici amb la secció rítmica de la qual representa bé el que us he comentat.

Tres hurra! per ells.

- THE UMBRELLAS. Three Cheers! Fairweather Friend (2024).

Are You Sure Hank Done It This Way (Waylon Jennings)

 

Country Music -5:

En aquest cinquè post de la sèrie dedicada a la música country recordarem un artista no tan famós com a compositor, faceta en la que no es prodigava gaire, sinó com a autèntic renovador d'un gènere que als anys 70 del passat segle estava dominat per la indústria musical, amb el conegut "so Nashville", contra les convencionals normes de la qual es va revelar, donant lloc a un moviment a contracorrent que s'acabaria coneixent com a "fora de la llei" i els seus membres com a "proscrits", en el seu idioma The Outlaws.

Parlem del texà WAYLON JENNINGS, amb una discografia amb més de 50 publicacions, les més reeixides de les quals es concentren a la dècada dels 70, ja sigui en solitari com Lonesome, On'ry And Mean (1973), Honky Tonk Heroes (1973), The Ramblin' Man (1974) o Dreaming My Dreams (1975), o en col·laboració amb altres músics com en seu íntim amic Willie Nelson, la seva esposa Jessi Colter i Tompall Glaser a Wanted! The Outlaws (1976), amb temes com Mammas Don't Let Your Babies Grow Up To Be Cowboys; Ol' Waylon (1977), el de Luckenback, Texas (Back To The Basics Of Love) o Waylon & Willie (1978), el de la coneguda I've Always Been Crazy.

Un èxit que va influir en tota la generació d'artistes posteriors del que es coneix com "alt-country", al que no va ser aliena la seva imatge, més propera a una estrella del rock, estil del que va agafar el pitjor, una greu addicció a les amfetamines que, a més a més d'una davallada artística, li comportaria uns no menys greus problemes financers, i fins i tot judicials i una llarga rehabilitació que acabaria 10 anys més tard, moment en el que recuperaria part del seu esplendor amb el "supergrup" The Highwaymen, amb l'esmentat Nelson, Johnny Cash i Kris Kristofferson, amb la publicació de tres àlbums, Highwaymen (1985), Highwaymen 2 (1990) i The Road Goes On Forever (1995), només el primer dels quals va tenir un cert ressò.

Una rehabilitació de la que en va quedar com a seqüela  una gana insaciable que li provocaria una diabetis amb severes complicacions cardiovasculars (amputació d'un peu inclosa) per les que moriria l'any 2002, amb 64 anys. Una mort de la que se'n havia deslliurat uns anys abans quan, actuant com a baixista de la banda de Buddy Holly, va cedir a un refredat "Big Bopper" Richardson el seu lloc a l'avió que s'acabaria estavellant, ja ho sabeu..."el dia que va morir la música" (vegeu aquí).

Com a CdD n'he triat una de l'esmentat Dreaming My Dreams, el 22é de la seva discografia, amb 11 tracks de caire sentimental, algunes  tan reeixides com Let's All Help The Cowboys (Sing The Blues) o la mateixa Dreaming My Dreams With You, de les que en només dues figura Jennings com a autor, com aquesta Are You Sure Hank Done It This Way, el seu particular homenatge al venerable Hank Williams des d'una perspectiva "outlaw".

- WAYLON JENNINGS. Are You Sure Hank Done It This Way. Dreaming My Dreams (1975).

Crashing Through (Friko)

 

Integrat per tres amics de l'institut de Evanston, localitat a tocar de Chicago, Illinois, el cantant i guitarrista Niko Kapetan, la baterista Bailey Minzenberger i el baixista Luke Stamos, posteriorment substituït per David Fuller, FRIKO és una banda d’ndie-rock que fusiona sense complexos el post-punk amb el rock de cambra i l'experimental de tal manera que, a les seves composicions -amb unes lletres farcides de referències geogràfiques a la seva ciutat que, evocant icones com Leonard Cohen o Nick Drake, transmeten tanta desesperança com rebel·lia (com suggereix el títol del seu àlbum de debut, "D'on venim, on anem") per fer front a les dificultats quotidianes-  és habitual passar de la calma més absoluta a la mateixa explosió roquera, amb uns crescendos característics, la intensitat dels qual sovint acaba en grandiosos finals en els que participen a tota veu des dels coproductors Scott Tallarida i Jack Henry, fins la colla d'amics del col·lectiu Hallogallo (que pren el nom d'una coneguda cançó de Neu!, el grup de krautrock alemany) que els aplega.

Una estructura compositiva palesa en molts temes del seu aclamat i recent disc, Where We've Been, Where We Go From Here (2024), com Crimson To Chrome, Crashing Through (la CdD d'avui), Chemical o Get Numb To It! que s'alternen amb balades en les que predomina la calma com la homònima que l'enceta, For Ella, Statues o Cardinal, la coda acústica amb que acaba.

- FRIKO. Crashing Through. Where We've Been, Where We Go From Here (2024).

Blowin' In The Wind (Bob Dylan/Sam Cooke)

 

Dylan Covers-5:

Per al cinquè post de la sèrie dedicada a temes de BOB DYLAN que comparem amb les corresponents versions per altres artistes, amb la condició de que hagin estat abans protagonistes d'una CdD, he triat el primer que vaig escoltar d'ell i que ha esdevingut un dels més emblemàtics de la seva carrera.

És el que, publicat com a single l'any 1962, inicia el seu segon LP, The Freewheelin' Bob Dylan (1962), el de la icònica caràtula amb la fotografia amb la seva xicota d'aleshores, Suze Rotolo, en el que figuren altres cançons atemporals com Girl From The North Country, Masters Of War o, A Hard Rain's A-Gonna Fall, una de les meves favorites.

Una composició -la lletra de la qual sembla estar inspirada en un passatge del llibre Bound For Glory/Destí a la glòria, del seu admirat Woody Guthrie i la música, segons va revelar Pete Seeger, i va reconèixer el mateix Dylan, en l'espiritual canadenc No More Auction Block/No més subhastes, un gospel cantant per esclaus fugits del sud- inicialment desapercebuda, que obtindria un gran ressò en la interpretació que en van fer Peter, Paul & Mary fins a convertir-se en un himne en defensa dels drets civils i contra la guerra del Vietnam i que, a malgrat seu, convertiria el conegut com el "bard de Minnesota" en un referent de la cançó-protesta. 

Amb una estructura senzilla en la que a cada vers es fa preguntes retòriques (How many...?) al voltant de temes com la guerra, la pau i la llibertat, a les que el cantautor, amb 21 anys, respon amb els versos de la famosa (i impenetrable) tornada que li dòna títol i que diu:

               The answer, my friend, is blowin' in the wind

               The answer is blowin' in the wind

que podríem traduir com "La resposta, amic meu, està bufant (o, millor, flotant) al vent", per a mi queda molt millor tal com, de jovenet, la vaig escoltar en català per l'efímer Grup de Folk, en el disc Festival Folk (1967), enregistrat en directe en un concert al Parc de la Ciutadella de Barcelona (vegeu aquí), que fa:

               Això, amic meu, tan sols ho sap el vent,

               Escolta la resposta dins el vent

Una cançó que ha estat interpretada per grans artistes de la història de la música popular com la seva amiga (i quelcom més) Joan Baez, Marianne Faithfull o el que he escollit per a la cover d'avui, SAM COOKE.

Un tema inclòs en l'únic àlbum en directe publicat en vida del mite del soul, Sam Cooke At The Copa (1964), en el que, al contrari del mític Live At The Harlem Square Club, enregistrat el 1963 però no publicat fins al 1985 (i aquí), més de 20 anys després del seu traspàs, interpreta un material molt menys compromès, adequat a l'audiència majoritàriament blanca i conservadora d'un local, el club Copacabana de New York, en el que havia fracassat en un concert previ el 1958.

Un disc en el que s'alternen temes propis com Twistin' The Night Again o (I Love You) For Sentimental Reasons amb versions d'altri, com la CdD d'avui, que deixaria una profunda impressió en l'intèrpret i en seria font d'inspiració per composar el seu també grandiós himne en defensa dels drets civils A Change Is Gonna Come.

- BOB DYLAN/SAM COOKE. Blowin' In The Wind. The Freewheelin' Bob Dylan (1963)/Sam Cooke At The Copa (1964).

Build A Bridge (Deeper)

 

En el seu disc homònim de debut, l'any 2018, la banda DEEPER  estava integrada pel cantant i guitarrista Nic Gohl, el baixista Drew McBride, el bateria Shiraz Bhatti i el guitarrista Michael Clawson, qui abandonaria la formació (i poc després se suïcidaria), essent substituït pel baixista Kevin Fairbain, tasca que deslliuraria a McBride per agafar una altra guitarra i, el que seria novetat en el segon LP, Auto-Pain (2020), editat en plena pandèmia Covid-19, el sintetitzador.

Dos àlbums en els que els de Chicago oferien sense rubor un revival del post-punk dels 80, alternat amb l’indie-rock de les darrere dècades però que, de la mà d'una nova i molt coneguda discogràfica de Seattle i de l'enginyer i productor Dave Vettraino, ha virat cap a un so més nítid i polit, o, en paraules del mateix Gohl, més pop, en el tercer, Careful! (2023), amb el que han aconseguit arribar a un públic més ampli, com jo mateix.

Un disc amb tretze tracks, tres d'elles en forma de breus interludis instrumentals, concentrades en 39 minuts, de les que, com és habitual al blog, en destacaria algunes com Glare, Bite, Sub, Airplane Air (de la que prové l'expressió “Compte!” que dóna nom a l'àlbum), o la que el tanca, Pressure (una autèntica cançó d'amor del vocalista cap a la seva dona), però, per sobre de totes, la CdD d'avui, Built A Bridge.

Una cançó sobre com fer cançons amb una enganxosa línia de guitarres intricades per part de McBride i Gohl, en la que aquest es diu a sí mateix haver trobat el ritme adequat: "It's the right kind of rhythm, I say to myself..." a la tornada:

It’s the right kind of rhythm, I say to myself

You fall asleep now, you feel like someone else

But that’s alright

That’s alright

It’s the right kind of rhythm, you say to yourself

You fall asleep now, you feel like someone else

Now build a bridge

- DEEPER. Build A Bridge. Careful! (2023).