The Night I Couldn't Stop Crying (Devastations)

 

La primera vegada que vaig escoltar Sex & Mayhem, la track (vegeu aquí) que enceta Coal (2005), el segon disc dels nostres protagonistes d'avui, em va semblar estar sentint un nou tema de Tindersticks, però, no. Es tractava d'un trio de Melbourne,  tot i què, de la mà del seu mentor, Alexander Hacke, de la banda alemanya Einsturzende Neubauten, afincat a Berlín, format pel cantant i baixista Conrad Standish, el guitarrista i segona veu Tom Carlyon i el bateria Hugo Cran, anomenat DEVASTATIONS.

Un nom ben poc escaient, per cert, donat el seu estil intimista i romàntic, enganyosament malenconiós, amb uns arranjaments minimalistes i unes melodies i una estructura general de les cançons amb un toc de classicisme que, per a mi, es fa atemporals. Des de les primeres paraules es fa palesa la influència de coneguts del blog com Stuart A. Staples, dels esmentats Tindersticks, i del també australià Nick Cave, així com de Matt Berninger ( de The National), de Bryan Ferry (antic Roxy Music) o, fins i tot, del mateix Leonard Cohen.

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat Coal, el meu disc preferit dels tres que van publicar, a continuació de l'homòleg The Devastations (2003) i abans de Yes, U (2007), en el que, amb la incorporació del teclista Adam Yang, van fer un gir, per a mi decebedor,  cap a la electrònica, abans de dissoldre's el 2010, per continuar com a duet Standish/Carlyon, amb  l'àlbum Delected Scenes (2013).

Seqüenciada en segon lloc, a The Night I Couldn't Stop Crying la guitarra, els teclats i unes cordes gairebé inaudibles construeixen onades que xoquen i es desfan esplendorosament emfatitzant els canvis dinàmics que provoca la veu de baríton d'Standish, com podreu comprovar tot seguit a la versió original del tema, millor que al directe que només he afegit, ja ho sabeu, per a que els hi veieu les cares.

Una altra banda, també dels antípodes, per cert, com The Sleepy Jackson, a rescatar de l'oblit.

- DEVASTATIONS. The Night I Couldn't Stop Crying. Coal (2005).  

Dedicated To The One I Love (The Mamas & The Papas)

 

A propòsit de The Mamas & The Papas-3:

Sembla increïble que, de portes endins, la vida d'un grup que representava com pocs l'esperit de la època, amb el famós eslògan  "Love & Peace", fos un veritable infern, fruit, com vaig comentar al primer post (vegeu aquí) d'aquesta sèrie “A propòsit de THE MAMAS & THE PAPAS”, de continues infidelitats, drogues i alcohol, fent honor al també conegut "Sex, Drugs & Rock'n'Roll", a les que, amb el temps, s'hi afegiria una acusació d'incest, temes tots ells que obviarem perquè no és objectiu del blog el safareig.

El cas és que, per a la gravació del segon LP, titulat The Mamas & The Papas (1966), Michelle Phillips participaria només en alguns temes, essent substituïda, així com a la gira posterior, per Gene Clarks, de The Byrds, la pitjor qualitat vocal del qual, unit a la falta de carisma, propiciaria la tornada de la ex-model per al tercer i més reeixit àlbum, The Mamas & The Papas Deliver (1967).

Un disc que, amb la banda fent aigües per tot arreu, presentarien en una lamentable actuació a l'esmentat Festival de Monterey (aquí), on els va tocar actuar ni més ni menys que al darrera de dos monstres com The Who i Jimi Hendrix, en el seu màxim esplendor. Una situació que hauria d'haver implicat el final de la seva carrera si no fos que, per motius contractuals, encara en van publicar dos més, The Mamas And The Papas (1968) -ja veieu que amb els títols no s'hi escarrassaven massa- i People Like Us (1971).

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat Deliver, un àlbum amb majoria de composicions de John Phillips com Creeque Alley o Look Through My Window però amb algunes versions com My Girl o Twist And Shout, popularitzades per The Temptations i The Beatles, respectivament, o, enregistrada també abans per The Shirelles, la escollida, Dedicated To The One I Love, un dels hits de la seva discografia, amb la Sra. Phillips com a veu principal, en detriment per primera vegada, d'una Cass Elliot, com comentarem al proper post de la sèrie, buscant-se la vida en solitari.

- THE MAMAS & THE PAPAS. Dedicated To The One I Love. The Mamas & The Papas Deliver (1967).

Fade (Aeon Station)

Amb dos àlbums, Silver (1994) i Seaucus (1996) poc reeixits comercialment i, després de 7 anys de desavinences amb les discogràfiques, The Wrens van obtenir un notable reconeixement amb el tercer, The Meadowlands (2003), però en aquest temps els membres del quartet de New Jersey, el guitarrista i cantant Charles Bissell, els germans Kevin (baixista i cantant) i Greg (guitarrista) Whelan i el bateria Jerry McDonald, s'havien d'haver "buscat la vida" en professions que els hi anaven prou bé, per cert, al marge de la música, per el que cada vegada els costava més enllestir un nou treball.

I així van anar passant els anys fins el 2013, quan, a punt d'editar-lo, el perfeccionista Bissell, un dels dos compositors del grup, es va tirar enrere i el va anar demorant per motius diversos (entre els que s'especula el tractament d'un càncer i problemes mentals) fins que, a finals del 2021, Kevin Whelan, l'altre compositor, va decidir tirar pel dret i, amb els cinc temes que havia aportat i uns altres cinc de nous, amb la col·laboració del seu germà i de McDonald, als qui es van afegir la seva esposa Mary Ann als teclats i segones veus i l'escriptor Tom Beaujour a la guitarra i, és clar, canviant el nom pel de AEON STATION, va publicar el que podem considerar un fals disc de debut, Observatory (2021). 

Un LP, el nom del qual fa referència al seu fill, afectat d'autisme, motiu pel que no parla gaire ni mira directament a la cara però "observa" tot el que l'envolta, amb lletres malenconioses sobre temes relacionats amb la maduresa, no en va sobrepassa la cinquantena, que interpreten amb melodies atemporals properes al power-pop de Big Star però amb uns arranjaments elegants i subtils, "marca de la casa Wrens", alternats amb moments d'una certa èpica que, de ben segur, inspiraria altres coneguts del blog com Arcade Fire o The Shins.

Un disc emocionant que s'inicia amb l'evocador piano de la breu Hold On, a la que segueixen precioses tracks com Leaves, Everything At Once, Queens o la CdD, Fade, a la que comprovareu si tinc o no raó en això de la èpica.

- AEON STATION. Fade. Observatory (2021).

There's A Kind Of Hush (Herman's Hermits)

 

Els HERMAN'S HERMITS van ser un grup de Manchester en actiu des de 1962 a 1974, tot i què el seu període de màxima popularitat es limita al dels anys 1964-65, sobretot als Estats Units, on, a remolc de la tan sovint esmentada en aquest blog  "british invasion", van obtenir un èxit i, diguem-ho alt i clar, unes vendes, gairebé a l'alçada de The Beatles o The Rolling Stones.

Una banda caracteritzada per un pop alegre i juvenil i la veu i presència escènica del seu cantant, Peter Noone, el més jove (amb 16 anys, però amb experiència com a actor a la reeixida sèrie de televisió Coronation Street) i el darrer d'incorporar-se al quintet, la semblança del qual amb el personatge Sherman, de la sèrie de dibuixos animats The Adventures of Rocky and Bullwinkle and Friends, va donar lloc, amb alguna variació, al seu nom artístic.

Una discografia iniciada amb la publicació de I'm Into Something Good (vegeu aquí), composada per la parella Gerry Goffin i Carole King -que donaria lloc a la norma d'alternar alguns temes propis i, majoritàriament, d'altres autors amb versions d'altres com Sam Cooke (Wonderful World) o The Kinks (Dandy)-  a la que seguirien grans hits com Mrs. Brown You've Got A Lovely Daughter, I'm Henry VIII, I'm o Something's Happening, entre molts altres.

Una carrera tutelada amb ma de ferro pel productor Mickie Most, qui, per als enregistraments, no dubtaria, com era habitual a la època, a contractar extraordinaris músics de sessió com Jimmy Page o John Paul Jones (futurs Led Zeppelin) i esprémer el filó comercial, allunyant-los, contra l'opinió d'alguns "Hermits", d’altres bandes coetànies que no paraven d'experimentar al llarg de la musicalment fantàstica dècada dels anys 60 del s. XX.

Un estancament que implicaria la caiguda en picat de la seva popularitat, provocant l'abandó de Noone l'any 1971, per iniciar una decebedora carrera solista i, poc desprès, la dissolució de la banda, seguida de diverses reagrupacions, amb canvis constants de formació, i amb els conseqüents litigis per la propietat del nom.

No obstant, abans d'això havien intentat un tímid apropament a l'incipient fenomen psicodèlic, amb temes com No Milk Today, un dels molts que els hi va compondre Graham Gouldman, versionat a casa nostra per la catalana Lita Torelló, amb el títol de Todo Cambió (vegeu aquí) i There's A Kind Of Hush, el meu preferit de la seva discografia.

Una cançó de Les Reed i Geoff Stephens, enregistrada pel grup d'aquest, The New Vaudeville Band, inclosa en un l'àlbum famós pel seu tema homònim, Winchester Cathedral (1966), i posteriorment per molts altres intèrprets més com Matt Monro, Engelbert Humperdinck, Barry Manilow, Perry Como o The Carpenters, però que assoliria la màxima  popularitat amb aquesta versió dels mancunians que he triat com a CdD d'avui.

- HERMAN'S HERMITS. There's A Kind Of Hush. There's A Kind Of Hush (All Over The World) (1967).

Rain Falls For Mind (The Sleepy Jackson)

 

Amb un nom que fa referència a un antic bateria dormilega, en realitat afectat d'una malaltia anomenada narcolèpsia, THE SLEEPY JACKSON va ser el projecte personal del compositor, cantant de veu distintiva i guitarrista Luke Steele, fill d'una família de músics de Perth, Austràlia Occidental, i, com comprovareu, gran afeccionat a la música dels anys 60 del s. XX, palès en el seu eclèctic estil, des de l’alt-country a l’electro-pop, en el que s'entreveuen influències de The Beach Boys en les harmonies vocals, així com de clàssics del rock atmosfèric (space-rock) posterior com Mercury Rev o The Flaming Lips en els luxosos arranjaments, però sobretot, del mític George Harrison en el tractament de les guitarres.

Un projecte que va tenir uns anys d'èxit amb un parell d'EP i el seu LP de debut, Lovers (2003), amb Good Dances, el seu hit més conegut (vegeu aquí), acompanyat d'altres bons temes com Vampire Racecourse, Acid In My Heart o la que he triat com a CdD d'avui, Rain Falls For Mind.

Un disc relativament reeixit que va tenir continuació amb el tampoc menyspreable Personality-One Was A Spider, One Was A Bird (2006), a partir del qual, sense que us pugui explicar la causa, la banda va desaparèixer del mapa i jo, personalment, tampoc no em vaig interessar gaire per projectes paral·lels d'Steele com Empire Of The Sun.

Una carrera efímera per a la que no se m'acut més que aquell vell refrany castellà que diu: "fué bonito mientras duró", amb aquest parell d'àlbums esmentats que no haurien de caure en l'oblit.

- THE SLEEPY JACKSON. Rain Falls For Mind. Lovers (2003).

Forever In Sunset (Ezra Furman)

 

Tot i haver publicat tres discos liderant, entre el 2006 i el 2011, el quartet The Harpoons, no va ser fins a l'estrena en solitari que EZRA FURMAN va obtenir el reconeixement de la crítica amb el seu debut, Day Of The Dog (2013).

Un LP eclèctic, barreja de folk, pop, punk-rock i blues, que evidencia la influència de mites con Bob Dylan, Patti Smith o Bruce Springsteen, en el que s'acompanya de The Boyfriends, banda que, sense canvis substancials en la seva formació, amb el temps va canviar el nom a The Visions i, darrerament, a The Band With No Name.

Un àlbum seguit del, per a molts, zenit de la seva discografia fins ara, Perpetual Motion People (2015), a partir del qual ha expressat sense embuts la transformació de l'artista des de la pansexualitat al travestisme, per acabar en el trànsit, amb la trilogia que conforma la seva obra posterior, Transangelic Exodus (2018), Twelve Nudes (2019) i, publicat fa només uns mesos, All Of Us Flames (2022).

Un disc, produït per John Congleton, en el que aquesta jueva -i segons tinc entès, aspirant a rabí- de Chicago, aprofitant la popularitat que li va donar la banda sonora de la primera temporada de la telesèrie de Netflix de la que n'és autora, Sex Education (2019), intenta trencar vincles amb la societat patriarcal i donar veu al col·lectiu transgènere del que forma part, de l'opressió contra el qual en fa un paral·lelisme amb l'èxode jueu, ben palès a la frase que conté el títol de l'àlbum, "None of us ashes, all of us flames, and I want us to read it aloud" (Cap de nosaltres cendra, totes som flames...), extreta del tema Book Of Our Names, un dels més reeixits, juntament amb altres com Dressed In Black i els dos més "springteenians" del dotze que conté, el que l'enceta, Train Comes Through, amb el tren com a metàfora del canvi de sexe (que podeu escoltar aquí) i la CdD, Forever In Sunset, amb un crescendo, salvant les distàncies, a l'estil E Street Band.

 - EZRA FURMAN. Forever In Sunset. All Of Us Flames (2022).

Pristeen (Julian Cope)

 

Després de la dissolució, l'any 1982, de The Teardrop Explodes, tal com us avançava el divendres passat (vegeu aquí), el seu frontman, JULIAN COPE, va iniciar una carrera en solitari que, amb més de 35 discos publicats, perdura fins a l'actualitat. Una carrera en la que, després de la mitja dotzena d'àlbums que seguirien al del seu debut, World Shut Your Mouth (1983), faria un gir radical a partir de la lectura del llibre de John Sinclair Guitar Army: Rock and Revolution with The MC5 and the White Party (AbeBooks, 1972),  amb el missatge del qual, que veu el rock com un arma de revolució cultural, s'entusiasmaria i que es traduiria en la edició de dos LP, tots dos dobles, fonamentals de la seva discografia, Peggy Suicide (1991) i Jehovahkill (1992).

Dos obres aclamades per la crítica, en les que exposava les seves excèntriques conviccions personals en contra de les religions organitzades i a favor de la espiritualitat alternativa, incloent l'ocultisme, el paganisme i el culte a les deesses, així com els drets de les dones i l'ecologia, però amb unes vendes decebedores per a Island Records, que acabaria rescindint un contracte que encotillava al xamà, el que -a partir de la seva pròpia organització Head Heritage, a més a més d'una activitat musical en solitari (acompanyat de desenes de col·laboradors), els darrers resultats de la qual son Self Civil War (2020) i England Expectorates (2022), a més a més de grups paral·lels com Queen Elizabeth, Brian Donor o Black Sheep- li va permetre donar curs a un seguit de projectes esotèrics i a una reconeguda activitat literària en camps tan diversos com, tal com esmentava al final del darrer post, la biografia, amb Head-On (1994) i Repossessed (1999); la arquitectura neolítica, amb The Modern Antiquarian (1998) i The Megalithic European (2004); la musicologia, amb tractats sobre música underground alemanya, a Krautrocksampler (1995) i japonesa, a Japrocksampler (2008) i Copendium: An Expedition into the Rock'n'Roll Underworld (2013) o la novel·la de ficció, a One Three One (2014).

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat Peggy Suicide, el nom del qual ens evoca la coneguda Peggy Sue de Buddy Holly, el setè, i per a molts millor, àlbum de la seva discografia. Un doble LP amb 18 tracks enregistrats, seguint els dictàmens de Sinclair, a partir de la primera presa i excel·lentment seqüenciades en les que barreja estils com el pop, el garage-rock, el funk, la psicodelia i el glam, entre altres i, en el que, de manera gairebé conceptual al voltant de la relació entre la humanitat i la Mare Terra, ens alerta d'un possible col·lapse ecològic i social a causa del conglomerat de classes privilegiades com els governs conservadors (en particular el de l'aleshores premier britànica Margaret Thatcher), les grans empreses i, com no?, les religions, amb la seva manca de principis morals en favor del masclisme i l'avarícia.

Un disc amb composicions memorables com Double Vegetation, East Easy Rider, Drive She Said o la meva preferida, Safesurfer (que podeu escoltar aquí), del que he triat la que l'enceta, Pristeen, més que res perquè és de les poques que en hi ha editat un vídeo com déu mana i a mi, com bé sabeu els seguidors del blog, m'agrada que veieu les cares dels artistes.

- JULIAN COPE. Pristeen. Peggy Suicide (1991).