La Bamba (Ritchie Valens/Los Lobos)

PdR'n'R 12:

El protagonista del post d'avui és un músic la carrera artística del qual, amb poc més de vuit mesos de durada, el va convertir en un autèntic "Pioner del rock & roll". Una carrera tan curta com la seva vida, truncada als 17 anys en aquell accident d'avioneta del fatídic 3 de febrer de 1959, conegut com "el dia que va morir la música" (vegeu aquí).

Parlem de Ricardo Valenzuela, el fill de mexicans, nascut a prop de Los Angeles, Califòrnia, qui, aconsellat per Bob Kane, que el descobriria i contractaria quan liderava com a cantant i guitarrista el grup The Silhouettes, va escurçar el nom, al temps que li donava un aire més anglosaxó, a RITCHIE VALENS. 

Un nom amb el que, influenciat tant pel seu homònim Little Richard i el rockabilly com per la música tradicional mexicana com el mariachi, va gravar dos singles, un amb Come On, Let's Go/Framed (1958) amb el que es donaria a conèixer i un altre amb qui obtindria una gran popularitat, amb Donna a la cara A i una sorpresa a la B, una cançó popular del país dels seus ancestres que interpretaria a ritme de rock i en castellà de la que es vendria més d'un milió de còpies en pocs mesos.

Evidentment, ens referim a La Bamba, una composició d'autor anònim el ritme de la qual, conegut com a son jarocho, identifica l'estat de Veracruz, que guarda una gran similitud amb una altra, Twist And Shout, composada per Phil Medley i Bert Russell per a The Top Notes però famosa per les seves versions a càrrec de The Isley Brothers i, sobretot, The Beatles (vegeu aquí). Un tema que viuria una segona joventut en la versió de Los Lobos, al biòpic La Bamba (Luis Valdez, 1987), interpretat per Lou Diamond Phillips en el paper de Valens, de la que en podeu gaudir tanmateix com a CdD d'avui, una vegada més, perquè qui no ha escoltat i cantat algun cop?:

 

          Para bailar La Bamba

          Para bailar La Bamba se necesita una poca de gracia

          Una poca de gracia 

          Pa' mi, pa' ti, y arriba y arriba

          Y arriba, y arriba

          Por ti seré, por ti seré, por ti seré

 

          Yo no soy marinero...

 

- RITCHIE VALENS/LOS LOBOS. La Bamba (1958/1987).

Brutality (Katie Von Schleicher)

 

KATIE VON SCHLEICHER és una cantautora i multiinstrumentista establerta a Brooklyn, Nova York, que a més a més de co-liderar la banda Wilder Maker, manté una carrera solista en la que, des del 2012, ha publicat quatre discos més ben acollits per la crítica musical que pel públic general.

Una obra en la que ha evolucionat del grunge, amb gravacions domèstiques de baixa fidelitat (lo-fi) a la casa dels seus pares a Maryland, de les que en destacaria Shitty Hits (2017) al pop de càmera del darrer, Consummation (2020), amb una sonoritat espectacular.

Un àlbum amb uns arranjaments i una producció impecables en el que els riffs de guitarra indie i teclats electrònics que em recorden The Magnetic Fields conviuen amb balades malenconioses amb lletres concises i introspectives -inspirades en la pel·lícula titulada aquí "Vértigo" (Alfred Hitchcock,1958), de la que, en base al llibre A Field Guide To Getting Lost (Rebecca Solnit, 2005), en fa una lectura personal des de la perspectiva, no analitzada fins ara, de la dona assetjada, alternativa a la de l'home obsessionat amb el que la solem associar- que interpreta amb un fraseig que m'evoca una altra coneguda del blog, Kate Bush.

Un total de tretze tracks de gènere i tempo variats, dels que, per sobre del single Caged Sleep i els més comercials Loud i Hammer, us en recomano especialment l'inicial You Remind Me, Nowhere, Messenger i la CdD.

Una melodia amb un ritme downtempo que crea una atmosfera molt particular, inquietament fosca, en base a una veu xiuxiuejada, embolcallada de teclats, percussió i centelleigs d'arpa, amb la que explora els seus sentiments, fonamentalment l'aïllament i la ràbia acumulada, la cinematogràfica Brutality. 

- KATIE VON SCHLEICHER. Brutality. Consummation (2020).

The Gold (Manchester Orchestra)

Malgrat el seu nom, els MANCHESTER ORCHESTRA no son oriünds de la industrial urbs del nord-oest d'Anglaterra, bressol per altra part de bandes conegudes del blog com Oasis, The Stone Roses, The Smiths o Joy Division, ans al contrari, venen del sud dels USA, concretament d'Atlanta, Georgia, la ciutat de la Coca-Cola.

Un grup liderat pel cantautor i guitarrista Andy Hull -qui recordareu que el divendres passat col·laborava en la CdD dels Touché Amoré- que, des del 2006, ha publicat cinc àlbums, amb el darrer dels quals, A Black Mile To The Surface (2017), em van captivar.

Un disc gravat en format quartet, completat amb el seu cunyat Robert McDowell a la guitarra i teclats, Tim Very a la bateria i Andy Prince al baix en el que, de la mà de la productora Catherine Marks i els co-productors John Congleton i Jonathan Wilson, han abandonat tot rastre de post-hardcore per oferir-nos uns paisatges sonors més sofisticats i emotius, "emo-pop" per als amants de les etiquetes.

Onze tracks que fan referència al projecte internacional de recerca sobre els neutrins i la desintegració dels protons, situat a l'antiga ciutat de mineria d'or de Lead, South Dakota, conegut com a Deep Underground Neutrino Experiment (DUNE), instal·lat a aquesta milla per sota de la superfície terrestre a la que al·ludeix el títol. Una obra de maduresa amb històries sobre el cicle de la vida adulta, com l'amor, la família, la paternitat, que us convido a escoltar com a mi m'agrada -a l'antiga, podríem dir- d'una tacada i, si pot ser, més d'una vegada, que a cada escolta hi descobrireu nous matisos, sobretot si ho feu amb auriculars (no cal que us recordi de moderar el volum per no perjudicar l'oïda), farcida de perles com The Maze, The Alien, The Sunshine, la mateixa Lead SD o la que he triat com a CdD d'avui.

Una narració en la que Hull estableix un paral·lelisme entre la seva pròpia vida, quan deixa la esposa i el fill per anar de gira , i la dona que enyora el seu marit, endinsat en la profunditat de la mina d'or, The Gold.

- MANCHESTER ORCHESTRA. The Gold. A Black Mile To The Surface (2017).

Limelight (Touché Amoré)

Als seguidors habituals us semblarà estranya la CdD d'avui, d'un estil gens habitual al blog. Es tracta dels TOUCHÉ AMORÉ, un quintet de post-hardcore de Los Angeles, Califòrnia, que, des del 2009, ha publicat cinc LP d'estudi, a més a més d'uns quants EP i directes com 10 Years/1000 Shows: Live at the Regent Theater (2018), gravat en el concert número mil, precisament a L.A., la seva ciutat natal. 

Una formació liderada pel cantant i compositor principal, Jeremy Bolm, molt ben secundat, actualment, pels abrasius guitarristes Clayton Stevens i Nick Steinhardt i la inesgotable secció rítmica integrada per Elliot Babin a la bateria i Tyler Kirby al baix, que practica un so agressiu i contundent, ideal per esvair-nos dels problemes que la maleïda pandèmia ens comporta. 

Uns àlbums interessants, al darrer dels quals, Lament (2020), la producció de Ross Robinson, conegut pel seu treball amb grups com Sepultura, Korn...o els navarresos Berri Txarrak ("Males notícies" en català), ha dut un plus de qualitat, a afegir a unes lletres més madures al voltant del dolor, la pèrdua de l'amistat o dels éssers estimats, l'empatia o l'esperança. 

Un disc gravat a The Bunker Studio, a Brooklyn, NY, que penso que pot agradar fins i tot a l'afeccionat a l'indie-rock més acèrrim, amb onze tracks en menys de 36 minuts, la majoria composicions punk, com la inicial Come Heroine, Reminders, una de les perles de l'àlbum, amb Julien Baker als cors, o Deflector, entre les que trobarem alguna balada com A Broadcast o A Forecast, de les que en destacaria el hit principal i CdD, Limelight, la única de durada superior als cinc minuts de la seva discografia, en la que participa com a coautor i, en el tram final, en la veu, enregistrada als Favorite Gentlemen Studios de Atlanta, Georgia, on resideix, Andy Hull, el cantant de Manchester Orchestra, dels qui parlarem la setmana que ve. 

 - TOUCHÉ AMORÉ. Limelight. Lament (2020).

Soul Man (Sam & Dave)

MN(I)O 13:

El post d'avui de la secció del blog dedicada als grans artistes del rhythm & blues dels anys 60 i 70, il·lustra com pocs la comunió entre el gospel i el soul, no en va Sam Moore i Dave Prater, es van iniciar en els cors religiosos de les seves comunitats, a Florida i Georgia respectivament, abans que la casualitat unís els seus destins al King Of Hearts Club de Miami per formar el duo SAM & DAVE.

Uns cantants les prodigioses veus dels quals, unit a les seves enèrgiques interpretacions, van cridar l'atenció de Jerry Wexler, el conegut directiu d’Atlantis Records, que els va fitxar per la seva filial Stax i va posar a la seva disposició les mítiques bandes de la casa, els seguidors de la secció ja ho sabeu, Booker T. & The MG's (formació que incloïa el compositor i guitarrista Steve Cropper) i els Memphis Horns, per gravar temes, majoritàriament composats i produïts per Isaac Hayes i David Porter, que els convertirien en paradigma del que es coneixeria com a southern soul.

Un estil amb el que, durant tres o quatre anys, van obtenir un gran èxit hits com You Don't Know Like I Know, Hold On I'm Coming, You Got Me Hummin, Something Is Wrong With My Baby però sobretot amb la CdD, Soul Man. 

Una cançó inspirada en els aldarulls protagonitzats pel Moviment pels Drets Civils a Detroit, Michigan, l'any 1967 -en el que els activistes, emulant la historia bíblica de la Pasqua, assenyalaven amb la paraula "soul" (ànima) els edificis habitats per afro-americans que s'havien de respectar de la destrucció- per cridar a presumir de ser un "home de (bona) ànima" i lluitar per superar les pèssimes condicions de vida. 

Un tema que els donaria fama (en el seu moment i en versions posteriors com la del 1978 a càrrec de The Blues Brothers o la del 1986 pel mateix Moore amb Lou Reed) però no milloraria unes complicades relacions personals, agreujades pel consum de drogues, el que, juntament amb la dissolució de l'associació Atlantic-Stax que els privaria del recolzament de Hayes i companyia, l'any 1970 va acabar amb a qui també es coneixia com a "Double Dynamite", amb eventuals reagrupacions fins a la mort de Prater en un accident de trànsit el 1988.

A continuació, doncs, Sam & Dave interpretant un tema de Hayes i Porter, acompanyats en la gravació original per tot l'arsenal d'Stax Records, els MG's: el bateria Al Jackson, el baixista Donald "Duck" Dunn, els esmentats Cropper a la guitarra i Hayes al piano, amb l'excepció del mateix Booker T. Jones, i els Memphis Horns i en un directe en el que s'aprecia la química que, si més no, aconseguien a l'escenari, tot i què l'ensopit públic, majoritàriament blanc, sembla no copsar-ho gaire.

 - SAM & DAVE. Soul Man. Soul Men (1967).

We Are Nowhere And It's Now/One And Done (Bright Eyes)

Em sembla tan exagerat comparar-lo, com es va fer en algun moment, amb Bob Dylan con adient considerar que Conor Oberst va ser un nen prodigi de l’indie-pop, no en va als 14 anys ja liderava a la seva Omaha natal, com a compositor i cantant, la banda Commander Venus, amb qui va gravar un parell d'LP, abans de dissoldre's per centrar-se en el seu projecte personal, BRIGHT EYES.

Un nom (ulls brillants o plorosos) ben escaient, per cert, per a unes composicions introspectives que interpretava amb una veu tremolosa fàcilment identificable, acompanyat inicialment de membres de grups coneguts del blog com Neutral Milk Hotel o Of Montreal però que, amb la incorporació del productor i multiinstrumentista Mike Mogis i del teclista Nate Walcott, prendria el format de trio amb que publicarien una desena d'àlbums dels que, si no el coneixeu, us recomano I'm Wide Awake It's Morning (2005), el sisè de la seva discografia. 

Un disc de perfil folk-rock (americana) -publicat simultàniament, el mateix dia, amb un altre, Digital Ash In A Digital Urn (2005), de caire electro-pop més experimental- amb 10 temes plens de matisos amb instrumentacions variades, interpretats amb les emocions a flor de pell, de les que en destacaria la inicial, At The Bottom Of Everything, amb la participació de Jim James (de My Morning Jacket), Lua, First Day On My Life i la CdD, We Are Nowhere And It's Now, una de les quatre en les que canta la gran Emmylou Harris.

Un àlbum amb el que va obtenir un gran reconeixement, superat en popularitat pel següent, tot i què, per a mi, inferior, Cassadaga (2007), en el que, a base d'instruments, sumptuoses orquestracions i cors, va sobreposar-se a una crisi existencial, circumstància que no es va repetir amb The People's Key (2011), potser el més fluix de la seva discografia.

Un resultat que va portar a la banda a, com diuen les parelles, "donar-se un temps" per reflexionar i emprendre camins paral·lels, en el cas de l'hiperactiu Oberst amb una carrera en solitari en la que ha publicat quatres discs i continuar amb un seguit de col·laboracions -com ja havia fet abans amb Park Ave. o Monsters Of Folk- com Desaparecidos o Better Oblivion Community Center, a qui recentment esmentàvem a la CdD de Phoebe Bridgers.

Per això ha estat una sorpresa que, ara fa uns mesos, nou anys després del seu darrer disc, la formació clàssica de Bright Eyes, amb Oberst, Mogis i Walcott, hagi tornat amb el notable Down In The Weeds, Where The World Once Was Was (2020). Un LP per al que han contat amb la contribució de Jon Theodorei, el bateria de Queens Of The Stone Age, Flea, el baixista de la banda Red Hot Chili Peppers, amb qui Walcott havia anat de gira en alguna ocasió i una orquestra i uns cors, dirigits per Suzie Katayama, que allarguen la nòmina fins a la cinquantena de membres, que li dona un aire grandiloqüent, per no dir barroc.

Catorze tracks acreditats musicalment als tres membres i amb lletres d'Orbest qui, influenciat pel desencís de l'època Trump, així com pel seu divorci, després de set anys amb Corina Figueroa Escamilla (qui participa breument en el tema que enceta el disc, Pageturners Rag), dedica a la memòria del seu germà Matthew, mort el 2016 amb 42 anys, dels que m'agraden especialment Dance And Sing, Mariana Trench, Persona Non Grata, Forced Convalescence i la fenomenal One And Done, avui CdD per partida doble. 

-  BRIGHT EYES. We Are Nowhere And It's Now. I'm Wide Awake It's Morning (2005) / One And Done. Down In The Weeds, Where The World Once Was (2020).

Amanssakoul 'N' Ténéré (Tinariwen)

Africana 19:

Ibrahim Ag Alhabib era encara un nen quan, amb la independència de Mali al començament dels anys 60, va esclatar la primera revolta tuareg a conseqüència de la qual el seu pare, que n’era un dels líders, va ser empresonat i executat i la família es va d’haver d’exiliar a Tamanrasset, al sud d’Algèria.

I va ser a la capital, Alger, on uns anys després va formar amb altres malians la banda TINARIWEN, mot que en la seva llengua, el tamasheq, correspon al plural de Ténéré, i significa, simplement, “deserts” o “llocs buits” en el que fusionaven música de guitarra tradicional amb influències d’artistes de l’Àfrica Occidental com el gran Ali Farka Touré i altres com Bubacar Traoré, Afel Bocoum o Habib Koite, i occidentals con Carlos Santana o Jimi Hendrix, motiu pel que s’ha etiquetat el seu estil, no sense controvèrsia, com a “blues del desert”.

Una música, coneguda com a tishoumaren (o “dels desocupats”) que va ser utilitzada com a missatge de resistència i esperança durant la segona revolució tuareg, en la que alguns membres del grup van arribar a lluitar fins al Pacte Nacional del 1992, moment en el que, de tornada al seu país natal, van iniciar una carrera professional amb la que no es donarien a conèixer internacionalment fins a la seva participació en la primera edició de Le Festival au Désert a l’oasi de Essakan, a mig camí entre Bamako i Tombuctú, l’any 2003.

Una carrera en la que, fins a l’actualitat, han gravat 8 LP que han presentat arreu del mon -com van fer amb Elwan (2017) en el Festivals Blues i Ritmes, al Teatre Principal de Badalona- on sempre han defensat la independència del seu poble, fins i tot amb motiu de la tercera revolta, la del 2012, tristament monopolitzada pels seguidors d’Al Qaeda del Magreb Islàmic, qui, paradoxalment, els han acabat prohibint i perseguint.

Uns discos en els que, en base a unes guitarres hipnòtiques i unes veus adolorides, sovint a la manera de crida-resposta, amb lletres en tamasheq, i ocasionalment en francès, amb continguts polítics i socials al voltant de la petició de sobirania per part del poble tuareg de Mali i Níger, la repressió o l’exili, han obtingut prou popularitat com per aconseguir diversos premis i contar amb la col·laboració de músics occidentals com TV On The Radio i la Dirty Dozen Brass Band de New Orleans a Tassili (2011) o amb Cass McCombs o un vell conegut del blog, Warren Ellis -el col·lega de Nick Cave a The Bad Seeds i Grinderman- en el recent Amadjar (2019) i, amb el carismàtic Abraybone (com també se’l coneix) al capdavant, han estat predecessors d’altres artistes com Tamikrest, Kel Assouf (oriünds del Níger però formats a Brusel·les), Mdou Moctar, Bombino, a qui, per cert, vam dedicar una CdD amb motiu de la seva actuació a Barcelona per la Mercè del 2015 o Songhoy Blues.

Una discografia a la que, a aquells que no els coneixeu, recomano iniciar-vos amb el seu segon LP, aquell amb que els vaig descobrir i el més reeixit de la seva carrera. Em refereixo a Amanssakoul (2004), literalment “El viatger”. Un àlbum en el que relaten la història de la pròpia banda així com els aspectes inquiets i canviants dels nòmades del desert, amb lletres incomprensibles per a la majoria de nosaltres però molt ben descrits amb les guitarres balancejants que evoquen les passes dels camells a la sorra i els inquietants ritmes de trance dels qui, rebutjant el malnom àrab de tuareg (“els abandonats de Déu”), s’anomenen a si mateixos Kel Tamashek (“els que parlen tamashek”).

Un disc amb 11 tracks en les que trobarem rastres de rock (Oulahila Ar Tesninam), rap en francès (Arawan, en la veu de la única dona del grup, Mina Walet Oumar), reggae (Aldhechen Manin), que acaba amb l’instrumental Assoul, en la que una tradicional flauta de pastor ens apropa al més semblant a una nit al desert a la vora del foc i que comença amb la CdD, Amassakoul ‘N’ Ténéré.

Una de les set aportacions d’Ibrahim Ag Alhabib en la que relata les dificultats, no exemptes de nostàlgia, del “Viatger del desert”, títol que, si heu llegit el post atentament, ja haureu deduït, de la que podeu gaudir en el vídeo de la seva actuació a la inauguració del Campionat Mundial de Fútbol de Sudàfrica 2010.

-          TINARIWEN. Amanssakoul ‘N’ Ténéré. Amanssakoul (2004).