Requiem For O.M.M.2 (Of Montreal)

Va ser després d'un fracàs sentimental amb una canadenca que Kevin Barnes va decidir anomenar sarcàsticament el seu projecte musical OF MONTREAL, un grup en el que si bé en els inicis s'acompanyava d'altres membres de The Elephant 6 Recording Company -un col·lectiu de músics de la ciutat d'Athens, Georgia, prou conegut dels seguidors del blog- com el baixista Bryan Helium, de Elf Power, va acabar component i gravant pràcticament en solitari.

I és que, des del seu debut l'any 1997 fins al recent Ur Fun (2020), aquest prolífic cantautor ha publicat una vintena d'àlbums, dels que en destacaria alguns com The Gay Parade (1999), Coquelicot Asleep In The Poppies: A Variety Of Whimsical Verse (2001), Satanic Panic In The Attic (2004), The Sunlandic Twins (2005), el meu favorit, o Lousy With Sylvianbriar (2013), el preferit del meu fill A. qui n'entén més de la família.

Una extensa discografia amb un estil musical que abasta diferents gèneres, de la psicodèlia a l’indie-pop, al glam i a l’electro-punk, i amb unes lletres que reflecteixen l'estat d'ànim de l'autor, des de la eufòria a la depressió, al llarg de la seva trajectòria, esquitxades d'incisius comentaris sociopolítics. Un obra que presenta en concerts convertits en autèntics shows (no necessàriament en el bon sentit de la paraula), amb una escenografia provocadora, dissenyada pel seu germà David, responsable tanmateix de la majoria de les portades dels seus àlbums.

Com a CdD he triat un tema del seu setè disc, The Sunlandic Twins, gravat gairebé en solitari per Barnes entre Athens i Oslo, Noruega, el país natal de, aleshores, la seva esposa Nina. Una divertida i addictiva col·lecció de música pop descrita per l'autor com "una incursió en la avant-disco electro cinemàtica del segle XXI", en la que la veu brilla tant com els arranjaments, de les tretze tracks del qual en destacaria, totes de la primera meitat, el que vindria a ser la cara A en format vinil, Requiem For O.M.M.2, la estimulant gema pop que enceta l'àlbum i que he triat com a CdD d'avui, I Was Never Young, Wraith Pinned To The Mist And Other Games o So Begins Our Alabee.

- OF MONTREAL. Requiem For O.M.M.2. The Sunlandic Twins (2005).

Famous Blue Raincoat (Leonard Cohen)

 

A propòsit de Leonard Cohen-3:

Per al seu tercer treball, LEONARD COHEN va seguir contant amb el productor Bob Johnston, qui, als mateixos estudis de Nashville on van gravar l'anterior, va aplicar la mateixa fórmula de deixar la guitarra com a instrument essencial -això sí, amb puntuals i subtils arranjaments de corda de Paul Buckmaster i la participació d'un cor infantil- expressament al marge d'unes lletres que convenia ressaltar, en les que el cantautor mostra, com potser mai en la seva carrera, el seu estat emocional, aleshores especialment fosc i malenconiós.

I, així, podríem dir que els vuit temes que conformen Songs Of Love And Hate (1971) van, com indica el títol, de l'amor a l'odi, sentiments sovint de límits imprecisos, tot i què cadascun d'ells predomina a les cares B i A del disc, en el seu format original en vinil.

Un àlbum que s'inicia amb una cançó monumental, Avalanche (veure aquí), inspirada en un poema del seu llibre Paràsits en el paradís (1966) en la que el canadenc critica sense pietat a qui practica la falsa caritat -i que ha estat versionada per multitud d'artistes, essent la de Nick Cave en el seu disc From Here To Eternity (1984) una de les meves preferides (vegeu aquí)- i s'acaba amb una altra de genial, Joan Of Arc -a la que l'heroïna d'Orleans estableix una conversa amb la foguera a la que ha estat condemnada- però del que les podríem destacar totes sense despreciar-ne cap, com Dress Rehearsal Rag, Love Calls You By Your Name o la CdD, una de les més icòniques de l'autor, a l'alçada de Bird On The Wire, la del post número 2 d'aquesta sèrie.

Em refereixo a Famous Blue Raincoat, una composició que ha estat interpretada per coneguts del blog com Lloyd Cole, Damien Rice, Glen Hansard o la "nostra" Christina Rosenvinge i altres estrelles com Judy Collins (com no?), Joan Baez, Jennifer Warnes o The Handsome Family, en la que, en format epistolar, relata un triangle amorós que mai no s'ha confirmat que fos autobiogràfic, succeït al Clinton Street (carrer de Brooklyn on Cohen va viure un temps) entre una dona anomenada Jane (com la seva esposa), ell mateix i un amic vestit amb aquest "famós impermeable blau" amb una estripada a l'esquena (peça que realment va existir, i concretament de la marca Burberry, tot i què, al contrari, en propietat de l'autor fins que li van robar de l'apartament de Nova York on vivia na Marianne Ihlen, ja ho sabeu, la protagonista dels primer post) a qui anomena com "my brother, my killer" (el meu germà, el meu assassí) i que finalitza amb un "Sincerely, L. Cohen", tot i què com “Sincerely, a friend” en versions posteriors.

Una tràgica cançó de traïció, adulteri i solitud en la que el de Montreal defuig qualsevol actitud recriminatòria per dirigir-se, de manera conciliadora, gairebé fraternal, al seu rival, acceptant amb resignació la decadència del seu matrimoni amb aquest recitat, acompanyat d'unes cordes i uns cors amb prou feines audibles, que comença així:

          It's four in the morning, the end of December

          I'm writing you now just to see if you're better

          New York is cold

          But I like where I'm living

          There's music on Clinton Street

          All through the evening

          I hear that you're building your little house

          Deep in the desert

          You're living for nothing now

          I hope you're keeping some kind of record

 

          Yes, and Jane came by with a lock of your hair

          She said that you gave it to her

          That night that you planned to go clear

          Did you ever go clear?

- LEONARD COHEN. Famous Blue Raincoat. Songs Of Love And Hate (1971).

We Are Nowhere And It's Now/One And Done (Bright Eyes)

Em sembla tan exagerat comparar-lo, com es va fer en algun moment, amb Bob Dylan con adient considerar que Conor Oberst va ser un nen prodigi de l’indie-pop, no en va als 14 anys ja liderava a la seva Omaha natal, com a compositor i cantant, la banda Commander Venus, amb qui va gravar un parell d'LP, abans de dissoldre's per centrar-se en el seu projecte personal, BRIGHT EYES.

Un nom (ulls brillants o plorosos) ben escaient, per cert, per a unes composicions introspectives que interpretava amb una veu tremolosa fàcilment identificable, acompanyat inicialment de membres de grups coneguts del blog com Neutral Milk Hotel o Of Montreal però que, amb la incorporació del productor i multiinstrumentista Mike Mogis i del teclista Nate Walcott, prendria el format de trio amb que publicarien una desena d'àlbums dels que, si no el coneixeu, us recomano I'm Wide Awake It's Morning (2005), el sisè de la seva discografia. 

Un disc de perfil folk-rock (americana) -publicat simultàniament, el mateix dia, amb un altre, Digital Ash In A Digital Urn (2005), de caire electro-pop més experimental- amb 10 temes plens de matisos amb instrumentacions variades, interpretats amb les emocions a flor de pell, de les que en destacaria la inicial, At The Bottom Of Everything, amb la participació de Jim James (de My Morning Jacket), Lua, First Day On My Life i la CdD, We Are Nowhere And It's Now, una de les quatre en les que canta la gran Emmylou Harris.

Un àlbum amb el que va obtenir un gran reconeixement, superat en popularitat pel següent, tot i què, per a mi, inferior, Cassadaga (2007), en el que, a base d'instruments, sumptuoses orquestracions i cors, va sobreposar-se a una crisi existencial, circumstància que no es va repetir amb The People's Key (2011), potser el més fluix de la seva discografia.

Un resultat que va portar a la banda a, com diuen les parelles, "donar-se un temps" per reflexionar i emprendre camins paral·lels, en el cas de l'hiperactiu Oberst amb una carrera en solitari en la que ha publicat quatres discs i continuar amb un seguit de col·laboracions -com ja havia fet abans amb Park Ave. o Monsters Of Folk- com Desaparecidos o Better Oblivion Community Center, a qui recentment esmentàvem a la CdD de Phoebe Bridgers.

Per això ha estat una sorpresa que, ara fa uns mesos, nou anys després del seu darrer disc, la formació clàssica de Bright Eyes, amb Oberst, Mogis i Walcott, hagi tornat amb el notable Down In The Weeds, Where The World Once Was Was (2020). Un LP per al que han contat amb la contribució de Jon Theodorei, el bateria de Queens Of The Stone Age, Flea, el baixista de la banda Red Hot Chili Peppers, amb qui Walcott havia anat de gira en alguna ocasió i una orquestra i uns cors, dirigits per Suzie Katayama, que allarguen la nòmina fins a la cinquantena de membres, que li dona un aire grandiloqüent, per no dir barroc.

Catorze tracks acreditats musicalment als tres membres i amb lletres d'Orbest qui, influenciat pel desencís de l'època Trump, així com pel seu divorci, després de set anys amb Corina Figueroa Escamilla (qui participa breument en el tema que enceta el disc, Pageturners Rag), dedica a la memòria del seu germà Matthew, mort el 2016 amb 42 anys, dels que m'agraden especialment Dance And Sing, Mariana Trench, Persona Non Grata, Forced Convalescence i la fenomenal One And Done, avui CdD per partida doble. 

-  BRIGHT EYES. We Are Nowhere And It's Now. I'm Wide Awake It's Morning (2005) / One And Done. Down In The Weeds, Where The World Once Was (2020).

Radio Free Europe (R.E.M.)

Als lectors ocasionals d'aquest blog els pot sorprendre la CdD d'aquesta setmana però als seguidors habituals segur que no. Els primers esperarien algun dels grans hits comercials dels seus dos discos supervendes de principi dels 90, com Losing My Religion o Shiny Happy People (aquesta amb la inestimable col·laboració de la seva amiga Kate Pierson, vocalista de The B-52's) de Out Of Time (1991) o Drive, Man On The Moon o Everybody Hurts de Automatic For The People (1992), però els segons de ben segur que desitjaran alguna cançó menys òbvia.

I es que, a l'hora de triar un tema dels R.E.M., no he tingut cap dubte: havia de ser la primera cançó que vaig escoltar d'ells i que, ara, al tornar-la a sentir, m'evoca aquell moment d'arribar a casa amb el disc, de vinil es clar, sota el braç, acabat de comprar a Discos Castelló, posar-lo al plat i veure de que anava aquell enrenou que, pel sistema boca-orella, arribava des d'un poble de l'estat de Georgia (U.S.A.), anomenat Athens, del que probablement no hauria sentit a parlar mai si de la seva universitat no haguessin sortit un grapat de grups musicals emblemàtics de l’indie-rock americà, a més a més dels nostres protagonistes d'avui, com els esmentats The B-52's i tots els del Col·lectiu Elephant 6, com The Apples In Stereo, Olivia Tremor Control, Of Montreal, Elf Power o Neutral Milk Hotel (veure aquí).

Els R.E.M., nom que fa referència als "moviments oculars ràpids" que es presenten en una determinada fase del son, es van formar l'any 1981 amb el carismàtic Michael Stipe, vocalista impressionant, versàtil fins l'impensable, capaç de posar-te la pell de gallina en qualsevol moment i autor d'unes lletres enigmàtiques i críptiques que l'han convertit en objecte de culte, Peter Buck a la guitarra, amb un estil molt particular que, en els seus arpegis, ens recorda d'alguna manera tant a The Byrds, com a la Velvet Underground, Mike Mills, sempre brillant, tan a les quatre cordes del seu baix, també Rickenbacker, com a les segones veus i, Bill Berry, que abandonaria el grup el 1996, a la bateria.

I el primer disc de la banda, Murmur (1983), malgrat no assolir l'èxit mainstream dels esmentats 7é i 8é, està considerat, malgrat la seva aparença underground, com un dels millors àlbums dels 80. El mite, fonamentat en la peculiar atmosfera del disc, es fa extensiu a la tanmateix mítica caràtula amb uns arbustos de kuzdu, heura típica de Georgia, i, sobretot, a la contraportada, amb un pont de ferrocarril rural que va estar a punt de ser demolit si no arriba a ser pels fans dels R.E.M. que van arribar a constituir una societat per protegir-lo. Es tracta d'un pont de cavallets que, des d'aleshores es coneixen popularment com a “cavallets Murmur"!. Altres discos imprescindibles del grup son Document (1987), Green (1988) o Monster (1994).

La CdD es el tema que obre el disc, Radio Free Europe, que es va regravar després d'haver estat publicat abans com a single, amb una lletra difícil, marca de la casa, en la que sobresurt la tornada:

               Straight on the boat, where to go?

               Calling on in transit, calling on in transit

               Radio Free Europe

Vagi en homenatge a la banda que la setmana passada va anunciar la sorprenent dissolució amistosa, només uns mesos després d'haver publicat un nou disc, Collapse Into Now (2011), això sí, conservant intacta la credibilitat assolida en  més de 30 anys de carrera.

- R.E.M. Radio Free Europe. Murmur (1983).

Vídeo afegit posteriorment.

In The Aeroplane Over The Sea (Neutral Milk Hotel)

NEUTRAL MILK HOTEL va ser el projecte personal de Jeff Mangum, qui contava per les gravacions i eventuals concerts en directe amb la col·laboració d'amics músics, com Robert Schneider de The Apples In Stereo, i d'altres de grups integrats en  la gloriosa Elephant 6 Recording Company, col·lectiu de músics que, entre 1991 i 2002, intercanviaven experiències a la ciutat de Athens (Georgia), amb gran prestigi en el circuit de la música indi-rock nortamericana dels 90, entre els que figuraven Of Montreal, Elf Power o The Olivia Tremor Control (dels que va ser ocasionalment bateria) i que tant han influït en generacions posteriors com The Decemberist, The Shins, Okkervil River, Arcade Fire i, fins i tot, en els seus vells amics R.E.M.

En la seva efímera vida van publicar dos discos, On Avery Island (1996) i aquesta autèntica obra mestra, In The Aeroplane Over The Sea (1998), amb els que van arrossegar una munió d'adeptes incondicionals (fans) quasi tan obsessius com els de The Smiths, fins a desapareixer d'escena sense que se sàpiga ben bé per que.

A In The Aeroplane... disc conceptual inspirat en el Diari d'Anne Frank, Mangum mostra un exhibicionisme desaforat. Cantant amb un hiperealisme monstruós i amb acompanyaments psicodèlics d'ahir que s'escoltaràn dintre de trenta anys més, aconsegueix un disc de culte, amb tots els respectes, una mena de Sgt. Pepper's... d'Elephant 6.

I, com a mostra, el tema homònim del disc, una melodia perfecta amb un text surrealista no apte per a tots els públics.

Si voleu comprovar-ho, clickeu sobre el petit reproductor.

- NEUTRAL MILK HOTEL. In The Aeroplane Over The Sea. In The Aeroplane Over The Sea (1998).

Vídeos afegits posteriorment.

Are You In Love? (Basia Bulat)

Barbara Josephine Bulat, coneguda artísticament com a BASIA BULAT, és una cantautora de Toronto, Ontario (Canadà), d'origen polonès, que, des del 2007, ha publicat cinc LP, els dos darrers produïts per un conegut de la CdD, Jim James, el líder de My Morning Jacket, amb qui ha establert una gran complicitat artística.

Posseïdora d'una veu rica i expressiva, orienta el seu estil folk-pop cap a una sonoritat -autoarpa inclosa- dels anys 60 i 70, amb influències que van de Dolly Parton, Emmylou Harris i les vocalistes de Fleetwood Mac, Stevie Nicks i Christine McVie, passant per la seva admirada Cecilia (la malaurada madrilenya que va triomfar amb aquell Ramito de Violetas), fins a la seva amiga i col·laboradora Meghan Remy, aka U.S. Girls.

Com a CdD he triat un tema del seu recent disc, Are You In Love? (2020), enregistrada per James als estudis Hi-Dez de Joshue Tree, al desert de Mojave, els aires del qual impregnen els seus solcs, en el que, entre molts altres, participa la seva actual parella, el multiinstrumentista Andrew Woods, que aporta unes atmosferes etèries a un àlbum més proper al pop que els seus precursors.

Una obra gravada parcialment el 2018 però aparcada durant 9 mesos, en els que la mort del pare la va deixar ben tocada, finalitzada a Montreal, on resideix actualment, i remasteritzada a Los Angeles, en la que reflexiona sobre l'amor d'una manera madura, amb un punt de cinisme que ens evoca a unes altres conegudes del blog, les germanes Katie (aka Waxahatchee) i Allison Crutchfield.  

Un disc, presentat amb una caràtula amb una pintura del torontès Kris Knight amb la Bulat prenent el sol amb els ulls tancats, amb tretze tracks que van dels arranjaments més minimalistes als més efectius, de les que destacaria algunes com Electric Roses, coescrita amb la esmentada Meg Remy; Your Girl, amb una clara influència dels Fleetwood Mac (als qui, per cert, dedicarem el post del divendres que ve); la que tanca de manera brillant l'àlbum, Love Is At The End Of The World, i la oda a l'enamorament que l'inicia i CdD d'avui, l'homònima Are You In Love?

- BASIA BULAT. Are You In Love? Are You In Love? (2020).