Finally (The Frames)

La recent publicació de El mal camino (Ediciones B, 2015), la segona novel·la de de Mikel Santiago, m'ha recordat la CdD que em va inspirar la òpera prima d'aquest escriptor i músic ocasional, en la que esmentava en diverses ocasions als nostres protagonistes d'avui (vegeu aquí).

I és que, THE FRAMES, amb el permís de U2, son tota una institució a la seva Irlanda natal. Fundats a Dublín pel cantant i guitarrista Glen Hansard, amb constants canvis en els altres membres de la formació, excepte el fidel teclista i violinista Colm Mac Con Iomaire, han publicat, des de 1991 a 2006, mitja dotzena d'àlbums d'estudi i un parell més en directe, dels que destacaria Dance The Devil (1999), For The Birds (2001) i  Burn The Maps (2004), el penúltim, més ambiciós i, per a mi, millor de tots.

Les composicions de Hansard mantenen una estructura similar, iniciada amb atmosferes lentes que es desenvolupen al temps que augmenten en intensitat, capaces d'aixecar estadis sencers, una cosa semblant al que, per aquestes contrades, aconseguirien uns quants anys desprès els molt més coneguts i populars Coldplay.

Al poc d'editar The Cost (2006), probablement la seva obra pòstuma, Hansard va emprendre una carrera alternativa com a presentador de TV, i musicalment, podem seguir-li els passos amb la banda The Swell Seasons, amb la que, entre el 2006 i el 2009, ha publicat tres LP més, abans de debutar finalment en solitari amb Rhythm And Repose (2012), obra que va presentar a l’Auditori de Barcelona en el marc del Festival del Mil·leni del 2013.

Burn The Maps, gravat en part als Audio Electric Studios de Steve Albini, a Chicago (Illinois, USA) i produït per l’actual i l’anterior guitarristes del grup, Rob Bochnick i David Odlum respectivament, és el seu àlbum més íntim i personal, alternant moments intensos amb altres de silenciosos i amb orquestracions glorioses, amb cada detall al seu lloc, de tal forma que els més obertament dramàtics s'alternen fugaçment amb els més delicats, sense arribar a aclaparar mai a l'oient.

Els meus temes preferits del disc son Dream Awake, Fake  i el track  número dos i CdD d’avui, Finally, paradigma del que us he dit, una composició intensa i dolça alhora, amb un Hansard que tant canta desbocat com, desprès d'un solo de violí que funciona com a pont, a punt de destrossar-se la gola, es torna introspectiu, mantenint l'equilibri en tot moment.

- THE FRAMES. Finally. Burn The Maps (2004).