We Are Nowhere And It's Now/One And Done (Bright Eyes)

Em sembla tan exagerat comparar-lo, com es va fer en algun moment, amb Bob Dylan con adient considerar que Conor Oberst va ser un nen prodigi de l’indie-pop, no en va als 14 anys ja liderava a la seva Omaha natal, com a compositor i cantant, la banda Commander Venus, amb qui va gravar un parell d'LP, abans de dissoldre's per centrar-se en el seu projecte personal, BRIGHT EYES.

Un nom (ulls brillants o plorosos) ben escaient, per cert, per a unes composicions introspectives que interpretava amb una veu tremolosa fàcilment identificable, acompanyat inicialment de membres de grups coneguts del blog com Neutral Milk Hotel o Of Montreal però que, amb la incorporació del productor i multiinstrumentista Mike Mogis i del teclista Nate Walcott, prendria el format de trio amb que publicarien una desena d'àlbums dels que, si no el coneixeu, us recomano I'm Wide Awake It's Morning (2005), el sisè de la seva discografia. 

Un disc de perfil folk-rock (americana) -publicat simultàniament, el mateix dia, amb un altre, Digital Ash In A Digital Urn (2005), de caire electro-pop més experimental- amb 10 temes plens de matisos amb instrumentacions variades, interpretats amb les emocions a flor de pell, de les que en destacaria la inicial, At The Bottom Of Everything, amb la participació de Jim James (de My Morning Jacket), Lua, First Day On My Life i la CdD, We Are Nowhere And It's Now, una de les quatre en les que canta la gran Emmylou Harris.

Un àlbum amb el que va obtenir un gran reconeixement, superat en popularitat pel següent, tot i què, per a mi, inferior, Cassadaga (2007), en el que, a base d'instruments, sumptuoses orquestracions i cors, va sobreposar-se a una crisi existencial, circumstància que no es va repetir amb The People's Key (2011), potser el més fluix de la seva discografia.

Un resultat que va portar a la banda a, com diuen les parelles, "donar-se un temps" per reflexionar i emprendre camins paral·lels, en el cas de l'hiperactiu Oberst amb una carrera en solitari en la que ha publicat quatres discs i continuar amb un seguit de col·laboracions -com ja havia fet abans amb Park Ave. o Monsters Of Folk- com Desaparecidos o Better Oblivion Community Center, a qui recentment esmentàvem a la CdD de Phoebe Bridgers.

Per això ha estat una sorpresa que, ara fa uns mesos, nou anys després del seu darrer disc, la formació clàssica de Bright Eyes, amb Oberst, Mogis i Walcott, hagi tornat amb el notable Down In The Weeds, Where The World Once Was Was (2020). Un LP per al que han contat amb la contribució de Jon Theodorei, el bateria de Queens Of The Stone Age, Flea, el baixista de la banda Red Hot Chili Peppers, amb qui Walcott havia anat de gira en alguna ocasió i una orquestra i uns cors, dirigits per Suzie Katayama, que allarguen la nòmina fins a la cinquantena de membres, que li dona un aire grandiloqüent, per no dir barroc.

Catorze tracks acreditats musicalment als tres membres i amb lletres d'Orbest qui, influenciat pel desencís de l'època Trump, així com pel seu divorci, després de set anys amb Corina Figueroa Escamilla (qui participa breument en el tema que enceta el disc, Pageturners Rag), dedica a la memòria del seu germà Matthew, mort el 2016 amb 42 anys, dels que m'agraden especialment Dance And Sing, Mariana Trench, Persona Non Grata, Forced Convalescence i la fenomenal One And Done, avui CdD per partida doble. 

-  BRIGHT EYES. We Are Nowhere And It's Now. I'm Wide Awake It's Morning (2005) / One And Done. Down In The Weeds, Where The World Once Was (2020).