Forever In Sunset (Ezra Furman)

 

Tot i haver publicat tres discos liderant, entre el 2006 i el 2011, el quartet The Harpoons, no va ser fins a l'estrena en solitari que EZRA FURMAN va obtenir el reconeixement de la crítica amb el seu debut, Day Of The Dog (2013).

Un LP eclèctic, barreja de folk, pop, punk-rock i blues, que evidencia la influència de mites con Bob Dylan, Patti Smith o Bruce Springsteen, en el que s'acompanya de The Boyfriends, banda que, sense canvis substancials en la seva formació, amb el temps va canviar el nom a The Visions i, darrerament, a The Band With No Name.

Un àlbum seguit del, per a molts, zenit de la seva discografia fins ara, Perpetual Motion People (2015), a partir del qual ha expressat sense embuts la transformació de l'artista des de la pansexualitat al travestisme, per acabar en el trànsit, amb la trilogia que conforma la seva obra posterior, Transangelic Exodus (2018), Twelve Nudes (2019) i, publicat fa només uns mesos, All Of Us Flames (2022).

Un disc, produït per John Congleton, en el que aquesta jueva -i segons tinc entès, aspirant a rabí- de Chicago, aprofitant la popularitat que li va donar la banda sonora de la primera temporada de la telesèrie de Netflix de la que n'és autora, Sex Education (2019), intenta trencar vincles amb la societat patriarcal i donar veu al col·lectiu transgènere del que forma part, de l'opressió contra el qual en fa un paral·lelisme amb l'èxode jueu, ben palès a la frase que conté el títol de l'àlbum, "None of us ashes, all of us flames, and I want us to read it aloud" (Cap de nosaltres cendra, totes som flames...), extreta del tema Book Of Our Names, un dels més reeixits, juntament amb altres com Dressed In Black i els dos més "springteenians" del dotze que conté, el que l'enceta, Train Comes Through, amb el tren com a metàfora del canvi de sexe (que podeu escoltar aquí) i la CdD, Forever In Sunset, amb un crescendo, salvant les distàncies, a l'estil E Street Band.

 - EZRA FURMAN. Forever In Sunset. All Of Us Flames (2022).

Pristeen (Julian Cope)

 

Després de la dissolució, l'any 1982, de The Teardrop Explodes, tal com us avançava el divendres passat (vegeu aquí), el seu frontman, JULIAN COPE, va iniciar una carrera en solitari que, amb més de 35 discos publicats, perdura fins a l'actualitat. Una carrera en la que, després de la mitja dotzena d'àlbums que seguirien al del seu debut, World Shut Your Mouth (1983), faria un gir radical a partir de la lectura del llibre de John Sinclair Guitar Army: Rock and Revolution with The MC5 and the White Party (AbeBooks, 1972),  amb el missatge del qual, que veu el rock com un arma de revolució cultural, s'entusiasmaria i que es traduiria en la edició de dos LP, tots dos dobles, fonamentals de la seva discografia, Peggy Suicide (1991) i Jehovahkill (1992).

Dos obres aclamades per la crítica, en les que exposava les seves excèntriques conviccions personals en contra de les religions organitzades i a favor de la espiritualitat alternativa, incloent l'ocultisme, el paganisme i el culte a les deesses, així com els drets de les dones i l'ecologia, però amb unes vendes decebedores per a Island Records, que acabaria rescindint un contracte que encotillava al xamà, el que -a partir de la seva pròpia organització Head Heritage, a més a més d'una activitat musical en solitari (acompanyat de desenes de col·laboradors), els darrers resultats de la qual son Self Civil War (2020) i England Expectorates (2022), a més a més de grups paral·lels com Queen Elizabeth, Brian Donor o Black Sheep- li va permetre donar curs a un seguit de projectes esotèrics i a una reconeguda activitat literària en camps tan diversos com, tal com esmentava al final del darrer post, la biografia, amb Head-On (1994) i Repossessed (1999); la arquitectura neolítica, amb The Modern Antiquarian (1998) i The Megalithic European (2004); la musicologia, amb tractats sobre música underground alemanya, a Krautrocksampler (1995) i japonesa, a Japrocksampler (2008) i Copendium: An Expedition into the Rock'n'Roll Underworld (2013) o la novel·la de ficció, a One Three One (2014).

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat Peggy Suicide, el nom del qual ens evoca la coneguda Peggy Sue de Buddy Holly, el setè, i per a molts millor, àlbum de la seva discografia. Un doble LP amb 18 tracks enregistrats, seguint els dictàmens de Sinclair, a partir de la primera presa i excel·lentment seqüenciades en les que barreja estils com el pop, el garage-rock, el funk, la psicodelia i el glam, entre altres i, en el que, de manera gairebé conceptual al voltant de la relació entre la humanitat i la Mare Terra, ens alerta d'un possible col·lapse ecològic i social a causa del conglomerat de classes privilegiades com els governs conservadors (en particular el de l'aleshores premier britànica Margaret Thatcher), les grans empreses i, com no?, les religions, amb la seva manca de principis morals en favor del masclisme i l'avarícia.

Un disc amb composicions memorables com Double Vegetation, East Easy Rider, Drive She Said o la meva preferida, Safesurfer (que podeu escoltar aquí), del que he triat la que l'enceta, Pristeen, més que res perquè és de les poques que en hi ha editat un vídeo com déu mana i a mi, com bé sabeu els seguidors del blog, m'agrada que veieu les cares dels artistes.

- JULIAN COPE. Pristeen. Peggy Suicide (1991).

Reward (The Teardrop Explodes)

 

Abans de formar THE TEARDROP EXPLODES, el cantant i, inicialment, baixista Julian Cope, un personatge tan carismàtic com excèntric, ja se les havia tingut amb companys com Ian McCulloch, el posteriorment líder d'un vells coneguts del blog, Echo & The Bunnymen, amb qui, a hores d'ara, encara manté una rivalitat eterna, així que no ens hauria d'estranyar que, a excepció del fidel bateria Gary Dwyer, el quartet de Liverpool va sofrir una autèntica desfilada de membres, com el teclista Paul Simpson i el guitarrista Mick Finkler i els seus respectius substituts, David Balfe i Alan Gill, qui faria dues aportacions de caràcter dispar al grup, la introducció al consum de cannabis i LSD i la coautoria d'un dels seus principals hits i CdD d'avui, Reward.

Un tema, per a la gravació del qual, i alguns altres més, van comptar amb la participació dels trompetistes Ray Martínez i Hurricane Smith, editat en single i que, per tant, no va formar part del seu reeixit àlbum de debut, Kilimanjaro (1980), però que hi seria inclòs en la edició americana (U.S. version) del 1981 i en reedicions posteriors. Un disc que trencaria amb l'estil punk predominant a la època a l'incorporar elements psicodèlics, amb un resultat que podríem etiquetar de neo-psicodèlia-post-punk, en el que destaquen tracks com Ha Ha I'm Drowning, Treason, Poppies In The Field o, amb autoria compartida amb l'esmentat McCulloch, Books, qui tanmateix la gravaria, amb el títol canviat a Read It In Books.

Una obra que els va reportar una fama que, afegida al consum de substàncies, va incrementar el caràcter megalòman d'un Cope que, alliberat del baix per Alfie Agius per concentrar-se en la veu i la guitarra rítmica, va prendre tirànicament el control per acreditar-se com a compositor únic del següent LP, Wilder (1981), amb les esperables tensions que provocarien un endarreriment del tercer, l'inacabat Everybody Wants To Shag...The Teardrop Explodes, editat finalment l'any 1990 amb aquest títol inicialment previst però desestimat per al seminal Kilimanjaro, amb la banda ja dissolta des de la publicació de l'EP pòstum You Disappear From View (1983). 

Un grup que, durant els anys 80, va exercir influència en molts altres que els seguidors del blog coneixeu prou bé, com The Cure, The Smiths, Inspiral Carpets, The Killers o Blur, la història del qual no té un final feliç, com relata en el seu llibre autobiogràfic, Head On (Magog Ediciones, 1994), un Julian Cope que continuaria fins a l'actualitat amb una encara més interessant carrera en solitari que comentarem al post del divendres que ve.

- THE TEARDROP EXPLODES. Reward. Kilimanjaro (U.S. version, 1981).

Hideous (Oliver Sim)

 

Als seguidors més atents de la CdD de ben segur que us sonarà el nom d’OLIVER SIM, un dels dos cantants i baixista de la banda d’indie-rock electrònic The xx (vegeu aquí). Un trio britànic completat amb l'altra cantant i guitarrista Romy Madley Croft i el multiinstrumentista i productor Jamie Smith, amb sengles carreres en solitari, aquest, amb el nom artístic de Jaimie xx, amb l'aclamat In Colour (2015) i ella amb un grapat de col·laboracions i composicions per a altres artistes com Dua Lipa.

I només fa uns mesos, per a sorpresa dels seguidors del grup, pel baix perfil mostrat fins ara, ha estat Sim qui s'ha llançat com a solista amb un àlbum impressionant, Hideous Bastard (2022), amb un perfil propi prou allunyat del so de la banda mare, tot i contar amb el mateix Smith com a productor.

Una obra confessional en la que l'autor experimenta una catarsi emocional envers els sentiments de por i vergonya per la seva condició d'home gai i seropositiu des dels 17 anys, que expressa amb unes lletres tan crues i introspectives com elegants, amb una veu de baríton que ens evoca coneguts del blog com Mark Hollis (de Talk Talk), Perfume Genius o John Grant, amb ritmes expansius, hereus del synth-pop dels 80, i malenconioses melodies d'una bellesa inquietant.

Unes qualitats a les que contribueix l'apartat visual, amb una estètica propera al cinema de terror gore al que l'autor n'és tan afeccionat, paleses en els videoclips, obra del cineasta francès Yann Gonzalez, que, per tal d'introduir-nos en el seu univers particular, acompanyen el llançament d'aquestes 10 tracks, en tot just 34 minuts, de les en destacaria algunes com Saccharine, GMT o Fruit però del que sempre es recordarà el tema inicial, i CdD d'avui, esclar, Hideous.

Un començament fosc en el que Oliver es mira al mirall i veu un monstre al que odia, per el que s'amaga, sense sortir de casa, en un ostracisme autoimposat del que se'n sortirà amb l'aparició de la llum, representada per un angelical Jimmy Somerville, l'excantant de Bronski Beat i The Communards i activista del moviment LGTBI+, amb una veu que li obre el cel quan li diu que "escolti la seva pròpia veu i obri el cor a l'amor dels demés", el que l'empeny a revelar la seva condició i, així, alliberar-se. 

- OLIVER SIM. Hideous. Hideous Bastard (2022).

San Francisco (Scott McKenzie)

 

A propòsit de The Mamas & The Papas-2:

Veient la preocupació de les autoritats de la localitat californiana de Monterey pel previsible allau de públic, finalment proper a les 100.000 persones, al primer (i únic) International Pop Festival (vegeu el cartell), John Phillips, líder de The Mamas & The Papas i un dels principals organitzadors, va decidir composar una cançó instant als assistents a romandre a la propera San Francisco i desplaçar-se als escenaris només a les hores dels concerts.

I així, en només cinc dies, van composar i gravar, amb la veu de Philip Wallach Blondheim III, qui adoptaria el nom artístic de SCOTT McKENZIE, excompany seu a la banda The Journeymen, un tema que, espontàniament, esdevindria l'himne, no solament d'aquell conegut com el Summer of Love (Estiu de l'amor) del 1967 sinó de la, aleshores, incipient contracultura hippie, un moviment originat entre els joves universitaris de classe mitjana en front dels valors de la societat conservadora com l'autoritarisme moral o el bel·licisme, amb la seva famosa consigna de "pau i amor", amb epicentre a la ciutat de la badia. 

Malauradament, l'èxit de la cançó va agafar desprevinguda la industria musical, que va trigar mesos en editar el primer àlbum, The Voice Of Scott McKenzie (1967), quan la flama ja s'estava refredant i, malgrat tenir alguna que altra notable composició, com Like An Old Time Movie, tanmateix obra de John Phillips, no va arribar a consolidar al de Jacksonville, Florida, passant a la història com a prototip d'artista d'un sol èxit, el que és coneix com a "one hit wonder".

Però sempre ens quedarà aquesta seductora melodia en la que, amb una veu tan lànguida com apassionada, l'intèrpret permanentment vestit amb un kaftan i descalç, ens demana que, com el seu títol indica: "si veniu a San Francisco, assegureu-vos de portar algunes flors al cabell, si veniu a San Francisco, l'estiu serà el moment de l'amor".

 - SCOTT McKENZIE. San Francisco (Be Sure To Wear Flowers In Your Hair). The Voice Of Scott McKenzie (1967).

Rwot Obwolo Wan (Geoffrey Oryema)

 

Africana 25:

Fill de la directora de la Companyia Nacional de Dansa i d'un ministre ugandesos, a la mort del qual en sospitoses circumstàncies, probablement per ordre del sanguinari Idi Amin, a finals dels anys 70 GEOFFREY ORYEMA va fugir cap a França i, com tants altres africans, es va instal·lar a París .

I va ser actuant en un bar de la metròpoli que va cridar l'atenció de la discogràfica Real World de Peter Gabriel, amb qui participaria en els concerts itinerants WOMAD, i que li editaria els tres primers discos, Exile (1990), produït per Brian Eno; Beat The Border (1993) i, amb il·lustres col·laboradors com Daniel Lanois, Night To Night (1996).

Uns àlbums en els que alterna instruments tradicionals com la kora amb contemporanis com la guitarra elèctrica, interpretats inicialment en els seus idiomes nadius acholi (o acoli) i swahili, als que aniria incorporant el francès i l'anglès, en els que reflectia la malenconia a causa del seu exili forçat i l'esperit i la cultura africans. I amb aquests padrins i el seu talent era inevitable que obtingués un ràpid reconeixement, al temps que introduïa canvis estilístics que l'apropaven al que coneixem com afro-pop, sobretot amb el fitxatge per Sony Records, del que n'és bon exemple Spirit (2000).

Un disc en el que seva poderosa veu s'acompanya de ritmes pop i rock sense perdre l'essència identitària dels seus orígens africans, amb una producció de Rupert Hine (coautor de dos temes) marcadament occidentalitzada, l’afro-pop al que em referia, que el feia més assequible als oients neòfits al temps que decebia als més incondicionals de la world-music dels seus inicis, el que comportaria una pèrdua de seguidors en els tres o quatre publicacions posteriors fins a la seva mort a causa d'un càncer, el 2018, amb 65 anys, a la localitat de Lorient, a la Bretanya francesa, on havia traslladat la seva residència.

Un àlbum amb 10 tracks originals, a excepció de la tercera, una versió de Listening Wind (vegeu aquí) del Remain In Light (1980) dels Talking Heads (i aquí), amb continues referències a l'esperit, d'aquí el títol, dels seus ancestres, especialment al seu pare, a Spirits Of My Father, i al seu germà mort, a Omera John, del que he triat com a CdD d'avui la inicial Rwot Obwolo Wan, en català “El cap (el jefe) ens va enganyar”. Un cap que va demanar als homes del poble treballar els camps, a les dones preparar el menjar per als seus convidats i als ballarins distreure'l, amb la promesa d'una recompensa que mai no va complir. 

- GEOFFREY ORYEMA. Rwot Obwolo Was. Spirit (2000).

Anti-Glory (Horsegirl)

 

Us avançava fa unes setmanes, al post de Sleater-Kinney, que tenia previst comentar alguns molt bons discos publicats en els darrers mesos per bandes formades per noies, com han estat els de Wet Leg, o liderades per elles, com The Beths, als que avui n'afegirem un més, HORSEGIRL.

Un trio de Chicago, Illinois, creat l'any 2019 per unes estudiants d'institut, les cantants, guitarristes i baixistes (tres funcions en les que s'alternen) Nora Cheng i Penelope Lowenstein i la bateria Gigi Reece, amb gustos musicals coincidents al voltant de bandes de l'escena del rock alternatiu americà de les dècades dels 80 i 90, moltes d'elles conegudes dels seguidors del blog, com Sonic Youth, Pavement, Dinosaur Jr. o Yo La Tengo, de les quals en fan una enèsima reivindicació, amb una entusiasta barreja d’indie-rock, post-punk, noise i shoegazing que no fa més que perllongar la vigència d'aquests estils.

Un grup que amb l'EP Horsegirl: Ballroom Dance Scene (2020) va cridar l'atenció de Matador Records, amb qui, amb el productor John Agnello als comandaments, han gravat un primer LP sorprenent, Versions Of Modern Performance (2022). Un àlbum amb dotze tracks, tres d'elles breus interludis instrumentals, que comença sensacionalment amb temes com Anti-Glory, la CdD d'avui, i Beautiful Song, un dels dos, juntament amb el que el tanca, Billy, publicat un any abans com a single, en els que participen dos membres dels esmentats Sonic Youth, el bateria Steve Shelley i el guitarrista Lee Ranaldo.

Un disc que us recomano i que estic segur que entusiasmarà a tots aquells amants, com jo mateix, d'aquest "rock de guitarres" atemporal al que a alguns els agradaria donar per extingit.

- HORSEGIRL. Anti-Glory. Versions Of Modern Performance (2022).