Blue Comanche (Westerman)

 

Després d'uns quants singles i un parell d'EP en la línia d'artistes de folk-rock americans com Joni Mitchell o Neil Young o britànics com Nick Drake, el londinenc Will Westerman, de la mà del seu inseparable amic Nathan Jenkins, aka Bullion, fa uns mesos va debutar en format LP amb un radical canvi d'estil, amb textures del soft-rock dels anys 80 com John Martyn o Steely Dan i coneguts del blog com The Blue Nile o Talk Talk, la mort del líder dels quals, Mark Hollis, sembla haver inspirat el tema que tanca i li dona nom al disc, Your Hero Is Not Dead (2020). 

Un àlbum amb amb molta influència de sons del passat com el folk, el rythm & blues i el synth-pop, al que la producció de Bullion, tan sòbria com efectiva, aporta tocs contemporanis i, en algun moment, experimentals, en el que els sintetitzadors complementen el treball de guitarra de WESTERMAN qui, amb la seva càlida veu, reflexiona sobre l'ansietat i la por que li provoca la incertesa del moment que ens toca viure.

Un territori emocional tan incòmode com, finalment, esperançador que us convido a escoltar d'una tirada i en situació de relax per gaudir de temes tan interessants com The Line, Waiting On Design, Confirmation i, esclar, la CdD, Blue Comanche, en la que, molt crípticament, tot sigui dit, expressa la seva frustració per la pèrdua ambiental que la modernitat comporta.

 - WESTERMAN. Blue Comanche. Your Her Is Not Dead (2020).

Kuluna/Gangs (Staff Benda Bilili)

Africana 18: 

Ricky Likabu i Coco Ngambali son dos guitarristes de Kinshasa, paraplègics a conseqüència d'haver patit poliomielitis i motiu per el que es desplacen amb unes cadires de rodes que han "tunejat" com si fossin motocicletes, que havent estat rebutjats pels músics locals per la seva discapacitat, van reclutar altres companys amb el mateix problema i van crear STAFF BENDA BILILI, el que en la seva llengua, el lingala, ve a significar "Mirar més enllà de les aparences". 

Completada amb una secció rítmica formada per uns quants "nens del carrer" abandonats als que van protegir, als qui es va afegir Roger Landu, un jove de 18 anys, amb el seu instrument, el satongé, construït per ell mateix amb una llauna buida, un tros de fusta i una sola corda de guitarra, la banda malvivia pels carrers i assajava a les instal·lacions semi abandonades del zoològic de la capital de la República Democràtica del Congo, on els van descobrir els cineastes francesos Renaud Barret i Florent de la Tullaye qui, a més a més de dirigir el documental Benda Bilili, estrenat a la Quinzaine des Réalisateurs del Festival de Cannes del 2010, els van presentar al productor belga Vincent Kenis, de la discogràfica Crammed, especialitzada en música congolesa i editora de bandes com Konono nº 1, Kasai Allstars i la sèrie Congrotonics, amb qui van gravar artesanalment el disc de debut, Très Très Fort (2009) i, ja amb més mitjans, fins i tot mesclat als estudis de Brussel·les, el definitiu Bouger Le Monde (2012). 

Un àlbum en el que, musicalment, practiquen un particular sincretisme, barrejant el ndombolo (la rumba congolesa o afocubana) amb ritmes locals com el soukous i occidentals com el reggae i el funk, interpretat per set cantants diferents i en diverses llengües locals amb les que, com el indica el seu títol (Moure el mon), denuncien les dures condicions de vida i els crims contra la humanitat comesos al seu i altres països i intenten conscienciar sobre la necessitat de vacunar els infants. 

Una obra que els va donar una gran popularitat en el circuit de la world music, arribant a actuar en diversos festivals de Nord-Amèrica i Europa, incloent a casa nostra (CaixaForum Barcelona, 14 de juliol de 2010), el que va reforçar el seu compromís social, fins al punt de crear l'ONG Staff Benda Bilili per ajudar a persones discapacitades i nens sense llar però que, com a contrapartida, va provocar un seguit de discussions que van acabar amb la banda.

Ngambali i un altre membre, Théo Nzonza, van formar aleshores Mbongwana Star i publicar un LP, From Kinshasa (2015), que va causar sensació pel seu so innovador, emmarcat en la subcultura multi-disciplinària coneguda com "Afrofuturisme" però a partir del qual els vaig perdre de vista fins l'any passat en que van reaparèixer amb el nom original amb el no menys interessant Effacer le tableau (2019). 

Com a CdD he triat un tema de Bouger Le Monde, l'àlbum en el que tan criden a l'apoderament de les classes més desfavorides a ritme de bluegrass (Sopeka) com critiquen la religió organitzada amb aires de New Orleans (Djambula), i en el que una particular versió del Ne me quitte pas (1959) de Jacques Brel conviu amb sons com la rumba (Osali Mabe), el tradicional sokous (Libala Ya Mungwa) i el rock (Bilanga), gènere al que també podem adscriure el seqüenciat en cinquè lloc, Kuluna/Gangs, una denuncia de la cultura de "pandilles" de Kinshasa que inclou un solo de satongé de Landu que riu-te'n de la Fender Stratocaster de Jimi Hendrix. 

 - STAFF BENDA BILILI. Kuluna/Gangs. Bouger Le Monde (2012).

 

Lump (The Presidents Of The United States Of America)

A principis dels anys 90 va aparèixer a la plujosa ciutat de Seattle, Washington, aleshores dominada per la frustració i el desencís social que donarien lloc al moviment grunge, un grup de rock alternatiu considerat com un dels més divertits de la història. 

Parlem de THE PRESIDENTS OF THE UNITED STATES OF AMERICA, creat per Chris Ballew, compositor i cantant principal, i Dave Dederer, tots dos acompanyant-se, per influència de Mark Sandman, el líder de Morphine, de guitarres modificades, amb dues i tres cordes de baix, respectivament, als qui es va incorporar posteriorment el bateria Jason Finn. 

Un trio que en els seus 20 anys de carrera -amb diverses pauses dedicades a projectes en solitari i amb la entrada d'un nou guitarrista, Andrew McKeag, per Dederer el 2004- fins a la seva dissolució el 2015, van publicar mitja dotzena d'àlbums dels que en destacaria els dos primers, l'homònim del 1995 i II (1996) i el darrer, Kudos Of You! (2014). 

Uns discos amb un so peculiar, proper al garage i al punk, amb la frescor pròpia del seu amateurisme, sense més intenció que la de fer-t'ho passar bé, amb composicions curtes, enganxoses i de temàtiques absurdes sobre banalitats com els préssecs o els gats, amb el que van assolir un èxit a priori absolutament improbable a la escena musical del moment. 

Com a CdD he triat un tema del seu LP de debut, una col·lecció de 13 tracks en una mica menys de 38 minuts, dels que en destacaria la inicial, Kitty (una bona part de la qual se la passa miolant miau, miau, miau-miau-miau-miau...), Peaches, per a molts la millor del disc (vegeu aquí), Dunne Buggy i, esclar, la escollida, Lump, la més coneguda de la banda i la preferida de Ballew, el seu autor, inspirada en un parell de nits de malsons que li van provocar una reacció adversa als antibiòtics que se li van administrar per guarir-lo d'una pneumònia. Una composició de la que se n'han fet versions amb diversos noms com Gump (una paròdia en homenatge al millor corredor de tots els temps, ja ho sabeu: Forrest...Forrest Gump) o Plump però de la que no en tinc constància de cap titulada Trump. 

Per cert, malgrat el seu nom, les lletres dels PUSA, com també se'ls coneix, mai no han contingut cap missatge polític (com he dit abans poden anar sobre milions de préssecs i tota mena de fauna com gats, granotes, sargantanes...sense cap pretensió) però han actuat en diverses convencions del Partit Demòcrata en suport a candidats com Bill Clinton (1994) i John Kerry (2004) i n'han avalat a altres com Barack Obama (2009) i Bernie Sanders (2016) o sigui que, de seguir en actiu, és fàcil deduir a qui recolzarien a les eleccions del dimarts que ve, oi? 

 - THE PRESIDENTS OF THE UNITED STATES OF AMERICA. Lump. The Presidents Of The United States Of America (1995). 

Waving Past Nirvana (Wives)

La casualitat de  que quatre músics de Queens, Nova York, (el cantant i guitarrista Jay Beach, el guitarra solista Andrew Bailey, el baixista Alex Crawford i el bateria Adam Sachs) coincidissin en el temps (en el que cada un dels seus projectes estiguessin eventualment en pausa) i el lloc (uns estudis de gravació lliures de cap compromís durant uns dies), va donar com a fruit un grup, WIVES, que va debutar, ara fa un any, amb un disc genial.

Una banda amb un estil musical poc definit, que ve a ser un compendi de múltiples influències de la seva ciutat, des de The Velvet Underground a The Strokes, passant pels Ramones o Sonic Youth, així com, i sobretot, de The Pixies, de la no tan llunyana Boston, Massachusetts, com veieu, totes en la estela del punk i el garage-rock alternatius.

Un estil del que, amb aquest So Removed (2019), els podem considerar la darrera i més actual versió. Un àlbum gravat de manera artesanal, el que allí en diuen DIY (Do It Yourself), en el que les guitarres distorsionades i dissonants envonten elaborades melodies que, en la veu del líder, amb tendència al recitat, expressen l'ansietat i la por existencial pròpies dels temps que corren i que entronquen amb el llinatge del rock intel·ligent i mordaç d'alguns dels grups esmentats.

Un disc amb 11 tracks dels que m’agraden especialment The 20 Teens, Servants, Why Is Life, Workin’ i la CdD, li inicial Waving Past Nirvana, la millor carta de presentació d’un primer treball amb el que aquests (o hauríem de dir aquestes?) “Vídues” han deixat el llistó tan alt que convida a pensar que el projecte tindrà continuïtat i a seguir-lo amb expectativa.

- WIVES. Waving Past Nirvana. So Removed (2019).

Honey Child What Can I Do? (Isobel Campbell & Mark Lanegan)

L'estranya parella (La bella i la bèstia) -2: 
El segon dels quatres previstos és el que, veritablement, dona nom a aquesta sèrie de post sobre la insòlita col·laboració de ISOBEL CAMPBELL i MARK LANEGAN, una (estranya) parella tan allunyada musicalment -ell, “la bèstia”, amb uns orígens en el lloc més salvatge del rock, com podeu recordar del capítol anterior (vegeu aquí) i ella en l’indie pop malenconiós- com personalment, amb una biografia conflictiva que inclou des d'empresonaments a greus addicions en el cas del rude i turmentant americà contra una educació musical de conservatori i una estricta instrucció de tradició europea en la sensible i intel·ligent escocesa, “la bella”, amb l'improbable resultat d'un pop enverinat que rememora duets tan seductors com els formats per Serge Gainsbourg i Jane Birkin (vegeu aquí) o Lee Hazlewood i Nancy Sinatra, això sí, amb els papers canviats.

Amb això vull dir que en aquest cas és la qui a Belle & Sebastian (vegeu aquí) assumia tasques d'acompanyament al violoncel, i rarament al piano i vocal, després d'uns inicis amb The Gentle Waves, amb qui va publicar dos àlbums i en solitari, amb un parell més, Amorino (2003) i Milkwhite Sheets (2006), refusa el paper de musa per prendre el comandament del projecte, composant la majoria de les peces, que arranja i produeix a l'estudi, el veritable espai de confort de Campbell, per afegir després, i a distància, al seu xiuxiueig angelical la polsegosa veu de baríton de Lanegan, del que en resulta un maridatge agredolç que va donar lloc a tres LP que suposen un recorregut per diversos gèneres de música americana com el folk, el country, el gospel o el blues.

Tres discos, Ballad Of The Broken Seas (2006), Sunday At Devil Dirt (2008) i Hawk (2010), en els que es perceben dues personalitats tan distants que, com diu el tòpic, s'atreuen, potser perquè, en el fons, son dos romàntics incurables, la presentació del primer, i probablement millor, dels quals va començar tan malament, concretament un any després de la seva publicació, quan ell estava completant un dels molts períodes de rehabilitació a que ha estat sotmès, com va acabar, el 2013, per esgotament emocional de la de Glasgow.

Un període en el que Lanegan no ha parat de editar material divers, com comentava al primer post, mentre Campbell s'ho prenia amb més calma, fins fa uns mesos que tots dos, ella amb There Is No Other (2020) i ell amb Straight Songs Of Sorrow (2020), motius dels dos següents post de la sèrie, han assolit, si més no per a mi, el sostre artístic de les seves respectives carreres.

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat ...Broken Seas, una obra de la que, a més a més de la CdD, Honey Child What Can I Do?, potser la més pop del disc,  en destacaria tracks com l'inicial Deu Ibi Est, amb una increïble tornada en llatí, The False Husband, l'homònima Ballad Of The Broken Seas, Revolver (la única composada per Lanegan), Ramblin' Man, una versió de Hank Williams i The Circus Is Leaving Town, el tema final fet a la seva mida, en el que, de la confessió d'un pletòric Lanegan, quan repeteix com un possés "M'hauries pogut fer creure que el sol es pon per l'est..." podem extreure la "moraleja" de que les aparences enganyen i que, per sobre de l'animal d'imponent presència, qui veritablement perillava en aquesta història no era, precisament, la fràgil i delicada flor. 

- ISOBEL CAMPBELL & MARK LANEGAN. Honey Child What Can I Do? Ballad Of The Broken Seas (2006).

One To Another (The Charlatans UK)

Si hagués de definir amb un sol adjectiu als protagonistes de la CdD d'avui no ho dubtaria gens, i seria el de "supervivents", qualificatiu que comprendreu els seguidors del blog que dediqueu uns minuts a llegir el post.

Em refereixo a THE CHARLATANS, un quintet format el 1989 a Birmingham, United Kingdom (UK) -que va haver de canviar de nom, afegint-li el patronímic UK, per diferenciar-se d'un grup californià dels anys 60 amb el mateix nom- liderat pel baixista Martin Blunt, el teclista Rob Collins i el bateria Jon Brookes, als que, després d'alguns canvis, s'incorporaria el guitarrista Mark Collins (sense cap parentiu amb el teclista) i el cantant, i fet i fet frontman del grup, Tim Burgess, qui, per cert, fa poques setmanes ha publicat un nou disc en solitari, I Love The New Sky (2020).

Tot i què en els seus inicis, coincidint amb la època de furor de The Stone Roses i The Happy Mondays, se'ls va associar al so "Madchester", el seu estil bevia del rock psicodèlic, especialment definit per l'orgue Hammond de Rob Collins i la secció rítmica Blunt-Brookes, fussionat amb el rhythm & blues, el soul i el garage-rock, tot i què, ens els tretze àlbums que han publicat des del 1990 al 2017, han incorporat alguns tocs de country, de reggae i, seguint l'estela del pop britànic, el dance i el techno underground.

Una carrera de fons que ha posat a cada un al seu lloc en la que la banda va haver de superar problemes derivats d'una depressió de Blunt, una condemna d'uns mesos de presó de Rob Collins per la seva participació, sembla que involuntària, en un atracament i, el pitjor, la mort d'aquest en un accident de circulació mentre estaven gravant el seu cinquè disc, Tellin' Stories (1996). 
Un àlbum que van acabar amb la col·laboració de Martin Duffy, teclista de Primal Scream, definitivament substituït per Tony Rogers, i que ha estat, juntament amb el seminal Some Friendly (1990) i l'homònim The Charlatans (1995), dels més reeixits d'una discografia que es perllonga fins a l'actualitat, des del 2013 en format quartet, degut a la mort, amb 44 anys, de Brookes, el bateria, víctima d'un tumor cerebral que se li havia detectat el 2010. Arribat a aquest punt suposo que estareu d'acord amb mi que no és agosarat qualificar a The Charlatans UK com uns autèntics supervivents d'una escena en la que, des d'una posició discreta i superant tota mena d'adversitats, s'han mantingut dignament durant trenta anys.

Com a CdD he triat un tema de Tellin' Stories, el gravat en les pitjors condicions emocionals però amb millor resultat comercial de la seva carrera. Un àlbum farcit de hits com With No Shoes, North Country Boy, la mateixa Tellin' Stories, How High o l'escollida, l'aclaparadora One To Another, un dels singles més coneguts de la seva discografia i que, a dia d'avui, no desentonaria en cap pista de ball com cal.

- THE CHARLATANS UK. One To Another. Tellin' Stories (1996).

Candle In The Wind (Elton John)

Aquesta nit estava prevista l’actuació de Sir ELTON JOHN al Palau Sant Jordi de Barcelona, en el marc de la gira mundial de comiat de la seva carrera que, amb motiu de la Covid-19, ha estat ajornada per al mes d’Octubre del 2021.

Confiem que aleshores la pandèmia hagi estat controlada i el concert pugui tenir lloc i, així, els afortunats (en el doble sentit de la paraula, donat el preu de les entrades) espectadors gaudeixin dels greatest-hits d’una discografia incommensurable, de la que en destacaria tres àlbums, els meus preferits.

Els seguidors fidels del blog recordareu els dos post anteriors per les respectives CdD, la homònima MadmanAcross The Water (1971) i Rocket Man (Honky Château, 1972), així que avui tancarem la trilogia amb el que, per a molts, és el seu millor disc.

Una obra creada en un període especialment prolífic –recordem que portava publicats sis discos en cinc anys- que va donar per a un doble LP amb 18 tracks, els texts  de les quals, escrits per Bernie Taupin en tres setmanes, va musicar John en només 72 hores i van ser gravades tanmateix en el breu període de 15 dies al Castell d’Hérouville, el mateix on va enregistrar l’esmentat Honky Château i el següent Don’t Shoot Me, I’m Only The Piano Player (1974).

Un disc que s’inspira en la nostàlgia de Taupin pel cinema de la seva infantesa, titulat Goodbye Yellow Brick Road (1974), en al·lusió al “camí de maons grocs” que condueixen a la Ciutat Maragda, a la pel·lícula El Mag d’Oz (Ian Fleming, 1939), protagonitzada per Judy Garland, la primera que recordava haver vist, amb lletres senzilles que descriuen el desig de tornar a un estil de vida més simple i que, en la veu del cantant, t’arriben directament al cor.

Un doble àlbum en l’edició original en vinil, iniciat amb dos temes concatenats, Funeral For A Friend/Love Lies Bleeding, que conformen un melodramàtic exercici de rock progessiu de 11 minuts, del que en el seu moment se’n van editar singles com Bennie And The Jets, l’homònima GYBR i Saturday Night’s Alright For Fighting que van representar l’apoteosi comercial dels seus autors però del que a mi me n’agradava especialment un altre que, amb el temps, com es veurà, va adquirir un significat especial, Candle In The Wind, la CdD d’avui.

Una cançó aparentment dedicada a la malaurada actriu Marilyn Monroe, a la que Taupin al·ludeix pel seu nom de pila a la primera frase, “Goodbye Norma Jean...” però que l’escriptor fa extensiva a qualsevol jove famós l’existència del qual es veu truncada a la flor de la vida de tal forma que la mort prematura el fa immortal, per la qual cosa es podria aplicar a artistes con James Dean o Montgomery Clift o cantants con Jim Morrison, de The Doors, el títol de la qual s’inspira en una expressió que va escoltar en un homenatge a un altre mite, Janis Joplin.

Una composició editada el 1973 que va cobrar una segona vida el dia 6 de setembre de 1997 en el que, a proposta de la família reial britànica, amb Brad Branson, el propietari de Virgin, com a mitjancer, va interpretar a l’enterrament de la seva amiga Diana Spencer,  Princesa de Gal·les, la popular Lady Di, a la que va conèixer l’any 1981 al Castell de Windsor, poc abans de casar-se amb el Príncep Carles, a la festa del vintè aniversari del seu futur cunyat, i recentment implicat en l’escàndol Jeffrey Epstein, el Príncep Andreu, Duc de York.

Una cançó que, adaptada i rebatejada com a Goodbye England’s Rose i tornada a gravar amb el productor George Martin, va batre tots els records de vendes fins a convertir-se en el segon single més venut de la història, després de l’inabastable White Chritsmas de Bing Crosby.

Un tema que -això sí, en la versió original, ja que la dedicada a la seva estimada “Rosa d’Anglaterra” no l’ha tornat a interpretar mai més des d’aquell dia a l’Abadia de Westminster (i que recordarem al segon vídeo d’avui)- confiem pugui sonar d’aquí un any al Sant Jordi, a la interrompuda gira de comiat anomenada com aquest imprescindible disc, substituint el mot Goodbye pel més definitiu de Farewell Yellow Brick Road.

-          ELTON JOHN. Candle In The Wind. Goodbye Yellow Brick Road (1973).