divendres, 31 de maig del 2019

As Tears Go By (Marianne Faithfull/The Rolling Stones)


Covers 11:
A mitjans dels anys 70 ningú no hauríem donat una duro per la carrera artística de MARIANNE FAITHFULL, la londinenca que amb 18 anys va tocar el cel amb la interpretació de As Tears Go By, la CdD d'avui, composada per Mick Jagger i Keith Richards, qui, com a The Rolling Stones, la gravarien un any després. I és que durant la segona meitat de la dècada anterior, en la que va mantenir un sonat idil·li amb el "morritos" i es va convertir en la seva musa a la època del "swinging London", es van anar succeint els singles d'èxit, recopilats en l'LP de debut, Marianne Faithfull (1965), en el que els temes originals conviuen, el que seria una constant al llarg de la seva carrera, amb versions, més o menys afortunades de The Beatles, Herman's Hermits, Bacharach-David i altres.
Una trajectòria sobtadament tallada arran de la ruptura sentimental amb Jagger, que va portar a "la noia més bonica de Londres" als braços successiva o simultàniament d'altres Stones (Richards, Brian Jones) i nombroses estrelles del rock com David Bowie, Jimi Hendrix o Allan Clarke (de The Hollies) i, malauradament, a l'addició a la heroïna i l'alcohol. Una etapa fosca de la que va ressorgir sorprenentment amb el que, per a molts, és el millor àlbum de la seva discografia, Broken English (1979), una obra sustentada en la confiança d'un conegut de la CdD, Chris Blackwell, el propietari de Island Records, i la enorme tasca del productor, Mark Miller Mundy, que van posar a la seva disposició uns músics d'estudi sensacionals, liderats per un dels mites d'aquest blog, Steve Winwood. Un disc del que en destacaria un dels singles més reeixits de la seva carrera, The Ballad Of Lucy Jordan (composat per Shel Silverstein) i una versió del Working Class Hero de John Lennon (del John Lennon/Plastic Ono Band, 1971), amb el que ens va sorprendre amb un canvi de tonalitat de veu, ara molt més fosca i greu, fruit d'una laringitis crònica que se li atribueix als seus excessos, i que persisteix fins a l'actualitat. Una obra a la que en reedicions "de luxe" posteriors, com la del 2013, se li han afegit temes com la coneguda Sister Morphine, editada originalment al Sticky Fingers (1971) de "ses satàniques majestats", qui, desprès d'un litigi, van haver d'acreditar-la com a coautora.
I així va ser que el reconeixement a aquesta obra li va permetre reiniciar la seva carrera, tant la interpretativa amb la que havia triomfat a la seva joventut i amb la que acumula dos dotzenes de pel·lícules i múltiples obres de teatre, com amb la musical, amb gairebé una vintena d'LP, en els que, com us deia abans, ha estat una constant la gravació de temes propis o en coautoria amb personatges com Beck, Billy Corgan (Smashing Pumpkins), Damon Albarn (Blur), Jarvis Cocker (Pulp), PJ Harvey...amb versions, ja sigui de clàssics com The Beatles, Bob Dylan o Donovan, o d'actuals ben coneguts pels seguidors de la CdD com The Decemberists, Black Rebel Motorcycle Club o Morrissey (The Smiths).
Una carrera ben viva a hores d'ara, com ho prova la publicació fa només sis mesos, amb 71 anys d'edat, del darrer àlbum, Negative Capability (2018), per al que ha comptat, a més a més de com a músics, com a productors amb Rob Ellis, conegut pels seus treballs per a PJ Harcey, i Warren Ellis, dels Bad Seeds de Nick Cave, en el que interpreta temes originals composats en col·laboració amb Ed Harcourt, com Misunderstanding, In My Own Particular Way , Born To Live o No Moon In Paris (en referència a la seva ciutat d'adopció), amb MarkLanegan, a They Come At Night (en el que rememora els atemptats a la Sala Bataclan, d'aquesta ciutat), o amb el mateix Cave, a The Gypsy Faerie Queen, i tres versions, It's All Over Now, Baby Blue, de Bob Dylan (del Bringing It All Back Home, 1965), la seva Witches Song, de l'esmentat Broken English i, és clar, la CdD.
Aquesta balada amb la que Andrew Loog Oldham, aleshores mànager dels Stones, i que figura com a coautor, va d'alguna manera obligar a Jagger i Richards a estrenar-se com a compositors, en un estil allunyat del blues que tocaven en aquell moment, per el que van decidir regalar-la a la seva amiga, l'èxit de la qual els va fer reconsiderar-ho i gravar la seva versió, publicada uns mesos després a l'LP December's Children (And Everybody's) (1965). Això, sí, per imposició d'Oldham, el títol proposat, As Time Goes By, el mateix del tema que interpreta Dooley Wilson, en el paper de l’entranyable "Sam" a la pel·lícula Casablanca (Michael Curtiz, 1942), va adoptar el definitiu, per el que tothom la coneixem i que podeu escoltar tot seguit en aquestes tres versions (de les que, posats a escollir, em quedaria amb la segona), de As Tears Go By.

- MARIANNE FAITHFULL. As Tears Go By. Marianne Faithfull (1964)-Negative Capability (2018)/THE ROLLING STONES. December's Children (And Everybody's) (1965).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada