divendres, 24 de maig del 2019

The Changingman (Paul Weller)


Paul Weller-3:
Al tercer dels quatre post previstos sobre PAUL WELLER recordarem breument la seva trajectòria en solitari des del 1990 fins al present, ben actiu com demostra la publicació, fa només uns mesos, del seu darrer treball, True Meanings (2018). Una carrera solista de gairebé 30 anys, en els que "the Modfather" ha editat més d'una dotzena d'àlbums, entre els que destaquen Wild Wood (1993), Stanley Road (1995) o el doble LP 22 Dreams (2008), obres que no fan més que engrandir la influència, i el conseqüent respecte, en generacions posteriors de músics britànics, molts d’ells del reeixit fenomen brit pop.
Entre tanta producció he triat la CdD del seu disc més conegut, l'esmentat Stanley Road, que pren el nom del carrer on va créixer a la ciutat de Woking, Surrey, un mot que als apassionats a l'automobilisme us sonarà per ser el lloc on està instal·lada la factoria McLaren i, als afeccionats a la literatura, per ser la localitat on es produeix el primer desembarcament de naus alienígenes a la novel·la de H.G. Wells "La guerra dels mons" (1898).
Un àlbum la caràtula del qual fou dissenyada per Peter Blake, el mateix de la mítica del Sgt. Pepper's (1967), de The Beatles, amb un "collage" que ret homenatge a ídols de Weller, com Steve Marriott i Ronnie Lane, de Small Faces, Aretha Franklin, John Lennon o el futbolista George Best en el que musicalment retorna al seu estil primigeni, basat en les guitarres. Una obra amb col·laboradors notables, i coneguts dels seguidors del blog, com Steve Winwood, Noel Gallagher, de Oasis, a qui tornaria el favor tocant la guitarra i acompanyant en la veu en el tema Champagne Supernova, del famós (What's The Story) Morning Glory (1995); Mick Talbot, ex Style Council; el "fidel" Steve White, el bateria des del temps de The Jam, o Steve Cradock, de Ocean Colour Scene, grup al que Weller va promocionar en els seus inicis.
Un disc amb onze composicions pròpies i una versió del tema I Walk On Gilded Splinters, de l’LP Gris-Gris (1968) del Dr. John, de les que, per sobre de la homònima Stanley Road, en destacaria Porcelain Gods, You Do Something To Me, Broken Stones, o la CdD, el track inicial i únic amb el productor Brendan Lynch com a co-autor. Em refereixo a The Changingman, títol inspirat en el nom d'una nina de la seva filla, en el que explica la necessitat de canviar constantment les coses, del que, artísticament, els seguidors d'aquesta secció del blog no en tindreu cap dubte, però també en l'aspecte personal, en la seva inquieta vida afectiva, en un moment en el que les coses no anaven bé amb Dee C. Lee, la seva ex-col·lega a The Style Council i aviat ex-parella.

- PAUL WELLER. The Changingman. Stanley Road (1995).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada