Truckin (Grateful Dead)

 

Com us avançava el divendres passat (vegeu aquí), avui parlarem de la formació original al voltant de Jerry García, el guitarra solista amant del folk i del bluegrass de Palo Alto, Califòrnia, que va liderar durant 30 anys els mítics GRATEFUL DEAD.

Un grup que va patir nombrosos canvis però del que val la pena recordar els que inicialment completaven músics de perfils diversos com el guitarrista rítmic, cantant principal i coautor Bob Weir, amant del jazz; el teclista i harmonicista Ron "Pigper" McKernan, fanàtic del blues; el baixista Phil Lesh, amb estudis de música clàssica, i el bateria amb formació jazzística Bill Kreutzmann.

Una formació de la que n'havia de resultar un so eclèctic basat en el rock, el folk, el bluegrass, el country o el jazz, la característica principal, però, va ser les seves llargues improvisacions (jams) en concerts multitudinaris, des del districte de Haight-Ashbury de San Francisco, on s'havien traslladat a viure en comuna, en els que participaven altres bandes de la zona de la badia, epicentre de la cultura hippie de la època, i conegudes del blog com Jefferson Airplane, Janis Joplin, Santana o Country Joe & The Fish, en els que s'aprofitava per experimentar amb drogues com LSD, aleshores encara no declarada il·legal (acid-test), amb els quals The Dead, com també se'ls coneix, van esdevenir la més fidel comunitat de fans de la història, anomenats "Deadheads", que els seguiria allí on anessin a actuar.

Uns desenvolupaments psicodèlics difícils de traslladar a les gravacions a l'estudi però perfectament documentades en àlbums enregistrats en directe com Live/Dead (1969) o el triple LP Europe'72 (1972), -box que conservo "como oro en paño" des de fa 50 anys!- el darrer en el que va participar "Pigpen", mort a conseqüència d'una hepatitis alcohòlica als 27 anys, que encetaria un seguit de canvis de membres fins a la seva dissolució, el 1995, en que, amb 53 anys i amb una diabetis descontrolada per la seva addicció a l'heroïna, va morir Jerry García, (a qui podeu escoltar en aquest link) oficialment per una cardiopatia, mentre estava ingressat en una clínica de desintoxicació.

De les gairebé dues dotzenes de gravacions, moltes d'elles separades per llargs intervals, en destacaria la cinquena i sisena de la seva discografia, Workingman's Dead i American Beauty, totes dues del 1970. Unes obres en les que tornen a la música d'arrels americana, el blues i el folk-country-rock, amb profusió d'instruments acústics com la mandolina o la pedal steel guitar amb l'afegit d'unes textures elèctriques que li aporten una perspectiva contemporània amb influències de Bob Dylan i de Crosby, Stills & Nash, de la segona de les quals, gravada amb la col·laboració de Mickey Hart (el fill del mànager Lenny Hart que els acabaria estafant) a la percussió i Howard Wales com a teclista addicional, he triat la CdD d'avui.

Un disc que, a diferència de l'anterior, composat majoritàriament per García i el lletrista Robert Hunter, va contar amb la participació de la resta de membres en temes memorables com Box Of Rain (Lesh), Sugar Magnolia (Weir), Friend Of The Devil i un parell més (García) o el que el tanca, Truckin, una melodia de rock basada en un blues/boogie acreditat a tots els membres, que esdevindria un autèntic himne generacional i del que us convido gaudir tot seguit en la versió en directe de l'esmentat tour europeu del 72. 

- GRATEFUL DEAD. Truckin. American Beauty (1970).

Tough Freaky (Garcia Peoples)

 

Que el nom no us porti a engany, GARCIA PEOPLES és una banda de nois de trenta anys de New Jersey, formada inicialment pels guitarristes i cantants Tom Malach i Danny Arakaki, el bateria Cesar Arakaki i el baixista Derek Spaldo qui assumiria la tasca de multiinstrumentista amb la incorporació del nou baixista, Andy Cush, i el cincuentón teclista Pat Gubler, amb una carrera artística a les seves espatlles amb el nom de P.G. Six.

Un sextet que ha publicat cinc àlbums d'estudi en quatre anys -en el tercer dels quals, One Step Behind (2019), es desmarquen del format cançó convencional per oferir només dos tracks amb llargs desenvolupaments instrumentals en el seus 40 minuts-, caracteritzats per l'entrecreuament de les guitarres en un seguit d'estils que van de l'indie al post-punk i al psych-rock, amb afegits de dub, jazz (no en va en pare de Tom és el conegut saxofonista Bob Malach), i el folk-country d'aires pastorals, al que contribueix alguna que altra slide-guitar en segon pla, el que mostra la diversa sensibilitat compositiva dels membres, cada un dels quals interpreta les lletres que ha escrit, sovint amb temàtica al voltant de les dificultats de la vida a les grans ciutats.

Com a CdD he triat un tema del darrer disc, Dodging Dues (2022), del que cal destacar el fantàstic treball del productor, Matt Sweeney qui, a més a més dels cors, aporta la guitarra en un parell de les set tracks, totes de poc més de quatre minuts excepte la cinquena, Here We Are, que supera els vuits, i de les que en destacaria la mena de suite en tres moviments que, després de la inicial False Company, formen Cold Dice, Tough Freaky i Stray Cats, de les que en podreu gaudir com a "bonus tracks", a continuació de la seleccionada com a tema de la setmana, de les que m'he decidit per la segona. 

Unes composicions que segurament es permetran allargar en directe, amb improvisacions a mode de jam, que ens evocaran, tot i què de lluny, una mítica banda californiana dels anys 70, liderada precisament per un descendent de gallecs, un tal Jerry García, de qui en parlarem a la CdD que ve.

 -GARCIA PEOPLE. Tough Freaky. Dodging Dues (2022).

Last Goodbye / Hallelujah (Jeff Buckley)

 

A propòsit de Leonard Cohen-8:

Jeffrey Scott "Scottie" Moorhead, amb el cognom del seu pare adoptiu, als vuit anys d'edat va conèixer el  biològic, el també cantautor Tim Buckley, amb qui parlaria una sola vegada, i amb la mort del qual per sobredosi d'heroïna als 28 anys, va decidir adoptar el del progenitor i així va passar a la posteritat pel seu talent fora de sèrie com a JEFF BUCKLEY.

Posseïdor d'una veu privilegiada amb la que, interpretant versions d'artistes a qui admirava com Nina Simone, Bob Dylan, Van Morrison, The Smiths o, com es veurà, Leonard Cohen, va captivar el públic dels garitos del Greenwich Village de New York, on s'havia traslladat el 1990 des de la seva Califòrnia natal,  el que li va permetre grava el seu primer (i únic) LP, Grace (1994).

Una exquisida barreja de blues, jazz i pop fora de context en un moment en el que el grunge dominava l'escena musical, amb el que va obtenir un tebi reconeixement que es veuria espectacularment incrementat amb la seva prematura mort, amb 30 anys, ofegat al riu Mississippi a l'alçada de Memphis, Tennessee, on havia anat a gravar un segon disc que no veuria la llum.

Encara ara no se sap si el capbussament, completament vestit i calçat, en una zona prohibida al bany, va ser una imprudència o un acte voluntari d'un pacient recent diagnosticat de trastorn bipolar, però en el seu cadàver, localitzat completament nu i desfigurat cinc dies després no s'hi van trobar restes de drogues ni alcohol.

Una mort que va acabar amb un dels músics més prometedors de la seva generació, convertit gairebé un mite, i tot per aquest únic i anacrònic disc menystingut quan es va publicar però que, vist amb perspectiva, amb la seva puresa i equilibri va venir a representar un contrapunt al desencís social del moment.

Un àlbum amb deu tracks, set originals, de les en destacaria la inicial, Mojo Pin i la següent, l'homònima Grace, ambdues amb el guitarrista i amic Gary Lucas com a coautor i la CdD, Last Goodbye, amb uns magnífics arranjaments de corda de Karl Berger que ens evoca als seus admirats Led Zeppelin -de qui el seu padrastre, per cert, li va regalar Physical Graffiti (1975), coincidint així amb mí en que el meu primer LP també va ser dels britànics, en el meu cas el Led Zeppelin II (1969)- i tres covers, una de les quals ha esdevingut històrica.

Com us avançava la setmana passada, la reconstrucció, més que versió, que Jeff Buckley va fer de l’Hallelujah de Leonard Cohen (vegeu aquí) esdevindria un clàssic, molt més coneguda que la original que vàreu escoltar en aquest blog fa 7 dies i amb la que podeu comparar avui, a veure si creieu que n'hi havia per tant.

 - JEFF BUCKLEY. Last Goodbye/Hallelujah. Grace (1994).

Dance Me To The End Of Love / Hallelujah (Leonard Cohen)

 

A propòsit de Leonard Cohen-7:

Després de dos LP, Death Of A Ladies' Man (1977), produït pel polèmic Phil Spector (vegeu aquí) i l'autoproduït Recent Songs (1979), del resultat dels quals no en va quedar gaire satisfet, LEONARD COHEN va tornar a contar amb John Lissauer per al seu setè disc, Various Positions (1984).

Un àlbum en el que incorpora elements electrònics tan senzills com un orgue Casio i sintetitzadors més evolucionats, el que seria una constant en la seva obra posterior, que no figuraria entre el millor de la seva discografia si no fos per contenir dos composicions excepcionals.

La primera és la que l'enceta i CdD d'avui, Dance Me To The End Of Love, escrita en col·laboració amb David Campbell, amb un ritme de vals que recorda el sirtaki grec i que convida a la celebració de l'amor (“Balla amb mi i porta'm a la teva bellesa amb un violí ardent...”) però que té un origen dramàtic, ja que s'inspira en l'holocaust jueu, concretament quan en alguns camps d'extermini els nazis obligaven a un quartet de corda a interpretar música clàssica mentre les víctimes eren conduïdes als crematoris. Un tema en el que destaca la interpretació vocal de Jennifer Warnes, especialista en duets amb cantants masculins i amb grans èxits en temes de pel·lícules com Up Where We Belong, amb Joe Cocker a Oficial i cavaller (Taylor Hackford, 1983) o (I've Had) The Time Of My Life, amb Bill Medley a Dirty Dancing (Emile Ardolino, 1988).

L'altra, Hallelujah, un autèntica oda a l'amor i el sexe, desposseïda de qualsevol sentiment religiós, que tanmateix he afegit com a bonus track, figura entre les més conegudes del seu autor però també per algunes de les múltiples versions que se n'han fet, entre les que en destaca la de Jeff Buckley en el seu àlbum Grace (1994), que escoltarem el divendres que ve. 

- LEONARD COHEN. Dance Me To The End Of Love / Hallelujah. Various Positions (1984).

Cyclone (Pinegrove)

 

Els amics de la infància Evan Stephens Hall i Zack Levine, com a cantautor i bateria, respectivament, acompanyats d'altres membres que han anat variant en el temps, van crear a Montclair, New Jersey, la banda d’indie-rock PINEGROVE, el nom de la qual fa referència a un indret a prop de la Universitat a la que anava el primer, amb una "pineda" que, vista en perspectiva, presenta la forma geomètrica quadricular que tant ha influït en la iconografia de les caràtules dels seus discos.

Després d'un LP, Meridian (2012) i tres EP, Mixtape One (2010), & (2013) i Mixtape Two (2014), que tanmateix es poden trobar en la recopilació Everything So Far (2014), no va ser fins amb el segon àlbum, Cardinal (2016) que van aconseguir certa notorietat i, sobretot, un nombrós grup de seguidors incondicionals (fans) que s'anomenen a si mateixos "Pineuts" -i que sovint es tatuen el símbol ¨&¨, conegut com "amperland" i equivalent en anglès a "and", i en català a la conjunció "i", al que es refereixen com al "símbol de la pineda"- però, quan la seva carrera semblava ben encaminada i amb un tercer disc i una gira a punt, una denúncia anònima al líder amb acusacions de coacció sexual, es diu que no gaire fonamentades, en ple moviment  #MeeToo, va obligar a ajornar qualsevol activitat durant un any, el temps que es va trigar a obtenir una resolució amb la intervenció d'un mediador privat.

No cal dir que recuperar la confiança dels "pineuts" i dels aficionats en general els ha costat el seu, i més tenint en conte que Hall es caracteritzava per un tarannà progressista amb compromís social, com demostra el fet de donar tots els beneficis del seu directe Elsewhere (2017), publicat precisament el dia que Donald Trump va prendre possessió de la Presidència dels Estats Units, a la ONG Southern Poverty Law Center (SPLC) en defensa dels drets civils, però amb la qualitat de la seva obra posterior, Skylight (2018) i Marigold (2020), sempre fidels al seu estil, entre l’alt-country i l’emo-rock, ho estan aconseguint tot i què amb una sensació ambivalent en molts d'ells.

Per la meva part hi voldria contribuir modestament amb la CdD d'avui, un tema del seu darrer disc, 11:11 (2022), gravat en part als Levon Helm Studios, el nom del bateria dels mítics The Band, a Woodstock, NY, co-produit, com tots els anteriors, per Sam Skinner i el mateix Hall i mesclat des de Seattle, Oregó, per un altre conegut nostre, Chris Walla, de Death Cab For Cutie (DCFC). Un àlbum en el que, a la guitarra-baix-bateria habituals, a més a més de l'esmentat multiinstrumentista Skinner i Doug Hall, el pare de Evan Stephen, als teclats, hi han incorporat instruments com el banjo o la steel-pedal guitar, amb el que obtenen un so que ens evoca a bandes que els seguidors del blog coneixeu prou bé com els esmentats DCFC, Wilco, Built To Spill o My Morning Jacket.

Un LP amb una caràtula geomètrica amb els colors verds de la natura i un títol palíndrom, o capicua, farcit de mitjos temps, des de l'inicial Habitat, a mode de llarga introducció, amb temes al voltant del medi ambient com Alaska, Orange (el color del cel d'Oregó a causa d'un incendi forestal), Flora... o altres problemes contemporanis, com Respirate (sobre la pandèmia de la Covid-19) o la CdD, Cyclone, que podeu escoltar en la versió original del disc i en un directe de poca qualitat, que he afegit només per a que el hi veieu les cares.

 - PINEGROVE.  Cyclone. 11:11 (2022).

I Wish That I Could See You Soon (Herman Düne)

El germans amb ascendència sueca per part de mare i marroquina de pare, André i David-Ivar Benouaisch, cognom que artísticament per canviar per Herman Düne, compositors i guitarristes, ara fa més de 20 anys van crear a París una banda en format trio, completat amb el bateria Omé qui, després de dos àlbums, Turn Off The Light (2000) i They Go To The Woods (2001), ho deixaria per acabar els seus estudis de Medicina, essent substituït per Néman, l'origen suís del qual donaria nom al tercer, Switzerland heritage (2001).

Uns discos caracteritzats pels seus ritmes enganxosos, unes melodies que combinen la tristesa amb la dolçor i la inconfusible veu de David-Ivar, cantant majoritàriament en anglès, però també en francès i castellà, que alguns han qualificat com antifolk lo-fi, amb una carrera que no obtindria reconeixement fins al setè, Not On Top (2005), en el que va participar a les segones veus i el baix la canadenca Julie Doiron (vegeu aquí) i, sobretot, el vuitè, Giant (2006), moment en el que  André abandonaria HERMAN DÜNE per continuar, instal·lat a Berlín, en solitari, amb el nom de Stanley Brinks, així com en diverses col·laboracions, entre elles amb uns coneguts del blog, The Wave Pictures, continuant el duo amb el nom de Herman Dune, ara sense la dièresi a la u.

Un període en el que David-Ivar i Néman van publicar dos àlbums més, simultàniament amb sengles projectes individuals amb els noms respectius de Ya Ya i Zombie Zombie, fins l'any 2011, en el que va plegar  el bateria, deixant en solitari el cantant, qui encara gravaria un altre LP, abans de traslladar-se a la localitat californiana de San Pedro, a prop de Los Angeles, des d'on ha autoeditat tres discos, en el darrer dels quals, Notes From Vinegar Hill (2020), ret tribut al tranquil barri on resideix amb la seva esposa i uns quants gats.

Com a CdD he triat el tema que enceta l'esmentat Giant, per a la gravació del qual van deixar de banda l'esperit lo-fi que els caracteritzava i van contar amb un suport d'una secció de vents, The Jon Natchez Bourbon Horns i d'un cor femení, The Woo-Woos, el que va tenir recompensa en l'aspecte comercial.

Setze precioses tracks, eclipsades per la inicial i CdD d'avui, I Wish That I Could See You Soon, especialment popular a casa nostra al ser escollida per a un conegut spot de cervesa amb un vídeo rodat per Isabel Coixet en preciosos escenaris de l'Empordà, incloent llavors el millor restaurant del mon, El Bulli, amb el seu xef, Ferran Adrià, com a convidat especial, que estic segur que, parafrasejant el seu títol, us vindrà de gust tornar a veure. 

- HERMAN DÜNE. I Wish That I Could See You Soon. Giant (2006).

            

Starman (David Bowie)

La setmana que ve es compleixen 50 anys de la publicació d'un dels discos més importants, sinó el que més, del seu autor i de la història del rock. Em refereixo a The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars (1972), conegut col·loquialment com a Ziggy Stardust, de DAVID BOWIE.

El cinquè àlbum d'una de les discografies més impressionants que conec i el més conegut de la etapa glam d'un personatge caracteritzat precisament per constants canvis d'estil que habitualment qualifiquem com a "camaleònic".

Una obra conceptual per a la gravació de la qual, així com en la posterior, Aladdin Sane (1973), es va acompanyar d'una banda extraordinària, The Spiders From Mars, en la que destacava el genial guitarrista, Mick Ronson, qui ja havia participat en el disc anterior, Hunky Dory (1971) (vegeu aquí), així com un altre il·lustre convidat, el teclista Rick Wakeman, famós per la seva etapa intermitent amb els Yes o en solitari.

Un LP amb 11 temes en poc més de 38 minuts -amb la mítica caràtula amb una fotografia en blanc i negre acolorida a mà en una nit plujosa en front del número 23 del Heddon St. de Londres, on l'autor, Brian Ward, tenia l'estudi- en el que un extraterrestre bisexual d'aspecte androgin viatja a la Terra per salvar-nos d'un tràgic destí ja que, a causa de l'esgotament dels recursos naturals (os sona això al seguidors del blog en el segle XXI?), al planeta només li resten cinc anys de vida, el que relata en la primera pista, Five Years (aquí), adoptant la personalitat d'una estrella del rock anomenada Ziggy Stardust, que, paradigma de l'axioma "sex, drugs and rock & roll", acabarà autodestruït pels seus excessos, palès en la darrera, Rock 'n' Roll Suicide (aquí), precisament inspirada en un poema del poeta i dramaturg sevillà Manuel Machado que comença dient que "La vida és una cigarreta...", el que podem interpretar com una crítica a la frivolitat que envolta el mon del rock i de la industria musical en general.

Un personatge que es constituiria com un "alter ego" del seu autor, per a la representació del qual es va inspirar en el maquillatge i l'estètica del kabuki (teatre tradicional japonès), amb un pentinat i un vestuari dissenyats per Kansai Yamamoto, i unes maneres, en el seu moment, trencadores i polèmiques que havia après durant el seu pas com a actor (una altra de les seves facetes) a la companyia del mim Lindsay Kemp, responsable tanmateix de la coreografia dels concerts d'aquella gloriosa època.

Us recomanaria escoltar tot el disc d'una tirada i així poder gaudir d'aquest zenit del glam-rock en el que les guitarres acústiques i elèctriques, pianos i sintetitzadors conviuen amb uns espectaculars arranjaments de corda i vents, impregnant la peculiar veu de a qui també coneixem com el "Duc blanc" però a l'hora d'escollir la CdD d'avui no ho he dubtat gens perquè hi ha un tema que ha esdevingut immortal.

Em refereixo, com ja us haureu imaginat, al seqüenciat en el número quatre, Starman, provablement la cançó més coneguda de la seva extraordinària discografia, per sobre de Space Oddity, la del malaurat Major Tom (aquí), amb aquella tornada, que en evoca l'inici de Somewhere Over The Rainbow que Judy Garland interpreta (aquí) a la altrament mítica pel·lícula The Wizard Of Oz (Victor Fleming, 1939) que comença així:

 

          There's a starman waiting in the sky

          He'd like to come and meet us

          But he thinks he'd blow our minds

          There's a starman waiting in the sky...

 

- DAVID BOWIE. Starman. The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars (1972).