Lucy Denver Mint (Jimmy Eat World)

 

L'any 1994, dos amics de l'institut, Jim Atkins i Tom Linton, cantants i guitarristes, reclutant pels bars musicals de Mesa, un suburbi de Phoenix, Arizona, la secció rítmica formada per Zach Lind a la bateria i Mich Porter, posteriorment substituït per Rick Burch, van crear un grup musical, el nom del qual es va inspirar en una anècdota familiar.

I no va ser, contra el que es podria pensar, relacionada amb l'esmentat Jim, sinó amb un els germans petits de Tom, Jim i Ed, el primer dels quals, de constitució més corpulenta, feia constantment la guitza a l'altre, fins un dia que, fart d’ell, li va fer un dibuix a l'habitació que va titular "Jimmy menjant-se el mon", el que va fer tanta gràcia al quartet que van decidir anomenar-se així.

Una banda que, des d'aleshores, ha publicat una desena d’àlbums, inicialment, amb Linton com a cantant i compositor principal, propers al punk-rock però, amb l’entrada del productor Mark Trombino i l'intercanvi de papers entre aquest i Atkins, van evolucionar cap a composicions més sentides, musicalment més complexes i amb major instrumentació, per el que se'ls ha col·locat l'etiqueta, mai acceptada per ells, d’emo-rock, assolint un gran reconeixement de la crítica, malauradament, i com sol passar, més que no comercial, amb el seu tercer LP, Clarity (1999).

Un èxit que, tot i haver-se quedat poc abans sense discogràfica amb motiu de l’abandonament de Capitol Records del president Gary Gersh, qui havia apostat personalment per ells, els arribaria amb el següent, Bleed America (2001), amb una clara orientació cap al power-pop, amb un dels seus hits més coneguts, The Middle (vegeu aquí).

Una oportunitat que els JIMMY EAT WORLD van aprofitar per a un seguit de gires mundials que van endarrerir el nou llançament, Futures (2004), ara sense Trombino, a qui no recuperarien fins al setè disc, Invented (2010), amb el que, com tampoc amb els tres posteriors, s'aproparien el nivell de les publicacions del 1999 i el 2001.

Com a CdD he triat un tema de Clarity, un disc que amb el pas dels anys ha rebut el reconeixement que no va tenir quan va ser publicat (us sona allò de "disc de culte"?) i que ha exercit una gran influència en generacions posteriors.

Un àlbum amb tretze tracks, excepte la darrera de les quals -Goodbye Sky Harbour, amb els dotze minuts finals dels més de setze de durada – podeu escoltar d’una tirada, però de les en destacaria la inicial, Table For Glasses, Just Watch The Fireworks, Blister, la única cantada per Linton, i la que podeu escoltar tot seguit, Lucky Denver Mint, a l'èxit de la qual no va ser aliena la seva elecció per a la banda sonora de la pel·lícula Never Been Kissed, estrenada aquí com a “Nunca me han besado” (Raja Gosnell, 1999), interpretada per Drew Barrymore, que me’n guardaré prou de recomanar- vos.

 

- JIMMY EAT WORLD. Lucy Denver Mint. Clarity (1999).

So Long, Marianne (Leonard Cohen)

A propòsit de Leonard Cohen-1.

Continuant amb la iniciativa dels darrers anys de dedicar un cicle de post a un determinat artista i, seguint amb la terminologia encetada en el darrer, aquest 2022 tinc prevista una sèrie “A propòsit de LEONARD COHEN”, el polifacètic escriptor i poeta canadenc, famós, però, arreu del mon com a cantautor, la influència del qual en tota mena de músics, com anirem comprovant, ha estat impressionant.

Autor d’una discografia en la que ens ha llegat una quinzena d’àlbums, més de mitja dotzena, que repassarem en ordre cronològic, no haurien de faltar a les nostres discoteques. Una obra concentrada entre el 1967 i el 1992, moment en el que, aquest jueu de naixement, va abandonar qualsevol activitat artística per ingressar en un monestir budista de Los Angeles, on va residir durant cinc anys, fins a ser ordenat monjo.

Una carrera a la que va tornar el 2001, publicant un parell de discos més, fins que el 2004 la seva filla Lorca (batejada en honor del seu admirat poeta granadí, el que es comentarà en el seu dia) va detectar irregularitats en la gestió del seu patrimoni per part de la seva representant, Kelley Lynch, que el va deixar pràcticament arruïnat i el va obligar, per a gaudi dels seus milions de fans, a tornar als estudis i a la carretera, amb interminables gires arreu del mon, del que en van resultar quatre LP originals més (un d’ells pòstum) i, com a mínim, dos directes sensacionals que em reservo per al post final d'aquesta sèrie, previst gairebé per d'aquí a un any.

Una sèrie que encetarem amb el meravellós debut, ja amb 33 anys complerts, Songs Of Leonard Cohen (1968), un disc intimista en el que, amb una sòbria instrumentació, uns subtils arranjaments del productor John Simon i uns cors femenins que esdevindrien el seu segell d'identitat, destaca la seva càlida veu, reflexionant de manera molt enginyosa al voltant de l’amor, el sexe, les relacions personals i, molt esporàdicament, de política, amb un èxit tan immediat com perdurable.

Deu tracks dels que en destacaria la icònica Suzanne (vegeu aquí) que, paradoxalment havia gravat i popularitzar abans Judy Collins (aquí), Stranger Song, Sisters Of Mercy o la CdD, So Long, Marianne.

Un tema amb el nom d’una noia noruega a la que va conèixer en una comunitat d'artistes d'arreu del mon establerts a la illa grega de Hydra, a la que defineix com la dona més bonica que hagi conegut mai, que li va inspirar aquesta i altres cançons -com Bird On The Wire, el proper post d'aquesta secció- i poemes, a qui va dedicar el seu tercer volum de poesia, Flors per a Hitler (1964) i amb la que va conviure de manera intermitent i tempestuosa durant set anys, ja sigui a la casa que es va comprar a l'illa, a la seva Mont-real natal o a Nova York, concretament al posteriorment mític Chelsea Hotel, del que tanmateix en parlarem en una futura CdD.

- LEONARD COHEN. So Long, Marianne. Songs Of Leonard Cohen (1968).

 

Shelter Song (Iceage)

 

Amb Seek Shelter (2021), el cinquè treball des del seu debut el 2011, gravat als Namouche Studios de Lisboa, ICEAGE, la banda danesa liderada pel compositor, cantant i guitarrista Elias Bender Rønnenfelt, a qui acompanyen el guitarrista Johan Surrballe Wieth, el baixista Jakob Tvilling Pless i el bateria Dan Kjær Nielsen, ha fet un pas més en la seva evolució del post-punk dels seus inicis cap a un estil més eclèctic, amb clares influències del rock clàssic amb reminiscències blues, així com del brit pop, gràcies a la incorporació d'un guitarrista addicional, Casper Morilla Fernández, del cor Lisboa Gospel Collective i, sobretot, per la implicació del productor britànic, actualment resident a Portugal, Peter Kember, aka Sonic Boom. 

Un àlbum amb nou tracks, alguns dels quals, com High & Hurt, mantenen la tensió post-punk primigènia, mentre d'altres, con Vendetta, ens conviden a la pista de ball al més pur estil disco-house a la manera de Primal Scream, però en el que abunden drames romàntics que ens evoquen Nick Cave, com Love Kills Slowly, Gold City o la tortuosa The Holding Hand, dels que he acabat triant com a CdD la inicial Shelter Song.

Una composició que commou pel seu simbolisme religiós, accentuat per la participació de l'esmentat cor de gospel, però a la que també s'entreveuen trets de pop-rock britànic de tots els temps, des dels Oasis a The Rolling Stones, de la que en podeu gaudir en el videoclip oficial i en un recent concert a la seva Copenhagen natal.

 - ICEAGE. Shelter Song. Seek Shelter (2021).

These Boots Are Made For Walkin' (Nancy Sinatra)

Sempre he pensat que a la NANCY SINATRA el seu cognom li va suposar alhora una oportunitat per introduir-se en el negoci musical com una pesada llosa per les continues comparacions en les que va estar sotmesa amb el seu pare, Frank Sinatra, qui, des d'un principi, li va recomanar que busqués el seu propi estil, mentre li posava al seu abast la discogràfica Reprise Records, de la que n'era propietari.

Una carrera que va començar dubitativament a l'ombra del seu progenitor però que va donar un tomb gràcies a un personatge transcendental, el compositor i productor Lee Hazlewood, qui li va canviar l'estil musical al mateix temps que la imatge, ara més madura i atractiva, i qui li va composar expressament un hit que la marcaria de per vida, These Boots Are Made For Walkin' (1966).

Un cançó que formaria part de l'LP Boots (1966), el més reeixit d'una discografia, sempre de la ma de Hazlewood, de la que en destacaria alguns com el segon, How Does That Grab You (1966), el tercer, Nancy In London (1966) o el cinquè, Sugar (1967), que li van donar tanta popularitat com per, seguint els passos del patriarca, participar en algunes pel·lícules de la mateixa productora familiar  fins a la meitat dels anys 70 en que, estrenada maternitat i per centrar-se en la cura dels seus fills, va abandonar l'activitat artística, a la que no retornaria fins més de 20 anys després.

I va ser amb One More Time (1995), el vuitè àlbum de la desena que va gravar en solitari, als que n'hem d'afegir tres de duets amb el mateix Hazlewood -amb qui mai no va perdre el contacte tot i el trasllat d'aquest a Suècia, on va viure una bona part dels anys 70-, Nancy And Lee (1968), Nancy And Lee Again (1972) i Nancy And Lee 3 (2004), el mateix any en el que va publicar el penúltim disc original -el darrer seria Shifting Gears (2013), l'únic sense el seu mentor, traspassat el 2007 a conseqüència d'un càncer renal-, l'homònim Nancy Sinatra (2004), en el que va contar amb la col·laboració d'admiradors seus i que els seguidors del blog coneixeu bé, com U2, Sonic Youth, Jon Spencer, Calexico, Jarvis Cocker (de Pulp) o Steven Van Zandt, "Little Steven", el guitarrista de la E Street Band de Bruce Springsteen, cada un dels quals va composar un tema per a ella.

Conscient de que la majoria de joves lectors d'aquest post no haureu ni sentit a parlar de la filla primogènita de qui tots coneixem com "la Veu", us proposo escoltar detingudament el disc recopilatori editat fa només uns mesos, Start Walkin' 1965-1976 (2021), en el que, en format CD o doble vinil, trobareu 23 tracks triades de la seva discografia pretèrita, ja sigui en solitari, com la inicial Bang Bang (My Baby Shot Me Down), una ensopida versió del tema que Sonny Bono va composar per a la seva esposa Cher; la històrica These Boots..., Sugar Town, How Does That Grab You, Darlin; Friday's Child, You Only Live Twice -de la banda sonora de la famosa pel·lícula homònima de James Bond, l'agent 007 (Lewis Gilbert, 1967)- o formant duet amb Hazlewwod com Some Velvet Morning, Lady Bird, Jackson, Paris Summer, Down From Dover, una versió de la famosa cantant de country Dolly Parton, o la que tanca la selecció, (L'été Indien) Indian Summer.

Una col·lecció a la que només hi trobo a faltar la que seria la cirereta del pastís, Somethin' Stupid, la versió del tema de Carson Parks (que podeu escoltar aquí), l'absència de la qual ho jutifica el que la gravació s'hauria d'acreditar ni més ni menys que a Frank i Nancy Sinatra.

Si heu llegit fins aquí no cal que us digui quina és la CdD escollida per avui, un tema molt representatiu de l'empoderament femení (quan aquest terme encara no s'havia fet popular), fins i tot amb trets sadomasquistes quan, després d'anunciar inocentment a la seva infidel parella que "aquestes botes estan fetes per a caminar", li deixa anar "One of these days these boots are gonna walk all over you" (un dia d'aquest aquestes botes caminaran per sobre teu), amenaça que s'accentuava per la posada en escena vestida amb una suggeridora minifaldilla i botes de cuir, que va representar tota una fita eròtica en el seu moment.

 - NANCY SINATRA. These Boots Are Made For Walkin'. Boots (1966)/Start Walkin' 1965-1976 (2021).

 

Ordunun Dereleri (Altin Gün)

ALTIN GÜN, en turc, "Dia daurat", és un grup musical d'Amsterdam, liderat pel baixista Jasper Verhulst, que, si bé en els seus dos primers LP, On (2018) i l'aclamat Gece (2019), reinterpretaven el folk d'Anatòlia barrejant instruments tradicionals com el bağlama  amb occidentals com el baix i la guitarra elèctrica de l'altre membre fundador, Ben Rider, amb un resultat proper al funk i al rock psicodèlic (àcid-folk com també n'hi diuen), en el següent, Yol (2021), ara amb majoria de composicions originals, en detriment de les versions de temes populars, incorporen bateries (Nic Mauskovic primer i Daniel Smienk posteriorment) i percussió (Gino Groeneved) electròniques i sintetitzadors que l'apropen al synth-pop dels 80's, i tot això cantat en turc, gràcies als dos magnífics vocalistes, el polivalent Erdinç Ecevit Yildiz, qui també interpreta l'esmenta bağlama, i la tanmateix teclista Merve Dasdemir.

Un àlbum, el títol del qual significa "carretera" en català, que ha fet furor no només entre la nombrosa comunitat turca dels Països Baixos sinó també entre la autòctona, tot i què, potser pel motiu d'haver estat composat a distància, compartint els fitxers per internet amb motiu del confinament per la pandèmia Covid-19, ha resultat molt més malenconiós i ombrívol respecte a les autèntiques explosions de so que van representar els dos precedents.

Un disc la gravació del qual, mesclat per Asa Moto, ha estat per ells un autèntic laboratori musical i del que en van quedar tan satisfets que, pocs mesos després, n'han publicat un altre, Âlem (2021), disponible exclusivament en Bandcamp, els beneficis del qual asseguren que aniran destinats a l'ONG Earth Today.

Com a CdD he triat Ordunun Dereleri (“Corrents de l'exèrcit”), la que enceta l'esmentat Yol, en la que, amb un tempo lent i suau basat en una línia de sintetitzador vintage (un Suziki Omnichord, concretament), Ecevit ens explica una trista història d'amor que no acaba gaire bé, i de la que en podem gaudir encara que no coneguem el seu idioma.

Un vídeo del tema original al que he afegit, a mena de bonus tracks, un mini concert de quatre temes que inclou la CdD, en segon lloc; Leyla, un tema tradicional inclòs a l'LP Gece, en el tercer, i dos del darrer Âlem, el primer i el quart, Kikasa Kisas i Badi Sabah Olmadan, respectivament.

Avui acomiadarem l’any trencant motllos amb aquesta banda d'un estil tan personal i allunyat de l'habitual de la CdD però amb un so prou internacional com per agradar, en la meva opinió, als seguidors del blog i a una la àmplia audiència amant del pop contemporani.

 - ALTIN GÜN. Ordunun Dereleri. Yol (2021).

 

Explain (Papas Fritas)

 

Als seguidors del blog interessats per l'origen del curiós nom dels protagonistes d'avui, que fa referència a un plat ben habitual de les nostres taules com son les "patates fregides", us diré que tot va venir d'una confusió quan, a l'escoltar a classe d’espanyol l’expressió PAPAS FRITAS, les seves oïdes anglosaxones van interpretar POP HAS FREED US, és a dir, "el pop (la música, no el mol·lusc, evidentment) ens ha alliberat", el que els va fer tanta gràcia que la van escollir com a nom artístic.

Un power-trio format per dos amics de Delaware, el guitarrista Tony Goddess i la bateria Shivika Asthana, i un company de la Universitat de Somerville, Massachusetts, el baixista Keith Gendel, amb la única intenció de tocar i, sense cap pretensió, passar-s'ho bé mentre finalitzaven els estudis però amb un resultat tan espectacular des del seu debut homònim, Papas Fritas (1995) que, ampliant la formació amb Chris Colthart un altre guitarrista, i Donna Coppola als teclats i la percussió. van acabar girant pels USA i bona part d'Europa, i publicant un parell d'àlbums més, Helioself (1997), i Buildings And Grounds (2000), plens d'harmonies memorables a tres veus i lletres optimistes en la línia del meu estimat Jonathan Richman.

No obstant, Asthana i Gendel van acabar els seus respectius estudis de Salut Pública i Arquitectura, activitats a les que es van dedicar professionalment i només Goddess, el compositor principal, va seguir en el mon de la música amb projectes diversos, sense que em consti més que una tímida reunió el 2011, amb diverses actuacions en festivals però sense publicar material nou.

He pensat que, en les dates i els temps que corren, aniria bé una mica d'optimisme, per el que us recomano escoltar el seminal Papas Fritas, amb tretze tracks en 35 minuts, amb perles com Wild Life, Passion Play, la única amb arranjament de cordes, Kids Don't Mind o la que he triat com a CdD, Explain, amb un inici discret i una instrumentació creixent donant suport a la veu d'Asthana que culmina en aquests

               Right now, explain

               Woah-ohs...

 - PAPAS FRITAS. Explain. Papas Fritas (1995).

Transference #2 (Madee)

 

A propòsit de...Ramón Rodríguez -3:

En el tercer i darrer dels post, publicats en ordre cronològic invers, de la sèrie "A propòsit de Ramón Rodríguez" recordarem la seva etapa inicial liderant un dels grups més icònics de l’indie-rock català, tot i que cantat en anglès, de principis del segle XXI.

Parlem de MADEE, la banda fundada a Cabrils (Maresme), per l'esmentat lletrista, guitarrista i cantant - i propietari dels estudis Cydonia Records- amb el bateria Lluís Cots i el baixista Pep Masiques, als quals s'hi afegirien els germans Capi i Adam Vives, també guitarristes, que en un lustre d'existència es convertiren en un grup de culte per a tota una generació de seguidors del rock alternatiu.

Un combo que debutaria amb el fantàstic Songs From Cydonia (2002), que incorporaria al teclista Marc Prats en el segon, Secret Chamber (2003) i tocaria el sostre de l’emo-rock de casa nostra amb Orion Belt (2004). Un àlbum molt ben acollit per la crítica que tindria un efecte negatiu sobre la banda, amb diversos projectes paral·lels -com el que ja coneixeu de The New Raemon (vegeu aquí)- que van posar en perill la seva continuïtat, circumstància que semblava superada amb la publicació, tres anys després, del meu preferit, L'Antarctica (2007). Un miratge al cap i a la fi, perquè poc després ho deixarien fins que, per a sorpresa dels seus fans, aprofitant els mesos de confinament a causa de la pandèmia de la Covid-19, han tornat, 14 anys després i amb BCore, el segell de sempre, amb un nou treball, Eternity Mingled With The Sea (2021), amb el canvi de Cots pel jove Antonio Postius, qui va ser el primer bateria de Mourn, els protagonistes del primer post d'aquesta sèrie (vegeu aquí) i amb la particularitat de que ara RR ha deixat les lletres en mans del fotògraf i poeta americà Mark Swanson.

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat L'Antarctica, un disc produït per Santi García als Ultramarinos Costa Brava Studios de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), amb nous arranjaments, que inclouen instruments de corda i vent, amb un resultat musicalment més pop-rock que l'anterior, amb el que aconsegueixen proporcionar una mica d'esperança a una obra literàriament igual de trista, amb deu tracks conceptuals sobre l'aïllament i el dolor que provoca una ruptura amorosa, el primer dels quals, Transference #2, s'inicia amb unes notes de piano que de seguida ens fan intuir per on anirà la resta.

 - MADEE. Transference #2. L'Antarctica (2007).