Karen (The National)

La setmana passada es van deixar caure per aquí, tot i què només amb una única actuació a la "Villa y Corte", amb motiu de la presentació del seu sisè disc, Trouble Will Fid Me (2013), THE NATIONAL, la banda d’indie-rock de Cincinnati (Ohio, USA), actualment resident a Brooklyn (New York), formada pel cantant i lletrista Matt Berninger i dos parelles de germans. Aaron i Bryce Dessner i Scott i Bryan Devendorf.

Donats a conèixer al públic majoritari amb el seu tercer disc, Alligator (2005), han mantingut el nivell i, fins i tot, s'han superat, amb els següents, Boxer (2007) i l'aclamat High Violet (2010), amb un estil marcat per unes notables composicions, excel·lentment interpretades i en el que destaca la veu de baríton de Berninger, perfectament encaixada amb la brillant, tot i què subtil, instrumentació, en la línia de Stuart Staples, dels Tindersticks o de Mark Eitzel, de American Music Club, sense amagar altres influències com Leonard Cohen, Nick Cave o el recentment traspassat Lou Reed. 

A l'hora de triar la CdD m'he decantat pel disc en el que els vaig descobrir, Alligator, el primer amb la discogràfica Beggars Banquet i del que durant molt temps vaig pensar que era el seu debut. Un àlbum sobri i elegant que guanya a cada escolta per la seva atmosfera evocadora i emotiva, al que contribueix tant la veu sovint estranyament inexpressiva, com a cansada, del cantant com l'eficient cronometratge rítmic aportat pel baterista Bryan Devendorf, columna vertebral de la banda, sense menysprear les ocasionals aportacions amb instruments de corda, teclats i arranjaments del seu amic Padma Newsome, de la banda amiga Clogs. 

La temàtica de les seves composicions sol tractar sobre personatges quotidians en situacions tristes, melodramàtiques i, sovint, autodestructives, sense arribar a ser embafadores, de les que en és un bon exemple la CdD, Karen, escrita des de la perspectiva d'un home alcohòlic amb reiterats actes de violència física contra els altres als que, fruit del seu volàtil estat d'ànim, atribueix la seva problemàtica.

Per si algun seguidor del blog s'hi vol afegir, la tornada fa així:

           Well, whatever you do, listen, you better wait for me
           No, I wouldn't go out alone into America
           Whatever you do, listen, you better wait for me
           No, I wouldn't go out alone

Com a anècdota, Alligator finalitza amb el tema Mr. November, en al·lusió  al mes de les eleccions, amb el que van donar suport a la candidatura de Barack Obama a la presidència dels Estats Units, tot i què havia estat en part escrit quatre anys abans per a la candidatura de John Kerry.

- THE NATIONAL. Karen. Alligator (2005).

Expedición al Klama Hama (Illya Kuryaki and The Valderramas)

Fa poc me'n he assabentat que desprès de 10 anys de separació, ILLYA KURYAKI AND THE VALDERRAMAS, s'han tornat a reunir, han publicat nou disc, Chances (2012) i tornen a girar per Amèrica, del Sud i del Nord. A veure si tenim la sort de tornar-los a veure per aquí.

Es tracta d'un duo argentí -als que vaig descobrir casualment una nit que vaig decidir sacrificar unes hores de son per veure "Los Conciertos de Radio 3"- format pels amics de la infantesa Dante Spinetta (fill del cantautor Luís Alberto "El Flaco" Spinetta,) i Emmanuel Horvilleur, que practicant un estil eclèctic, producte de la fusió de rock, soul, funk i hip-hop, amb lletres de temàtica popular i estètica retro inspirada en les pel·lícules de karate, es van convertir en tot un fenomen, no solament al seu país natal, sinó a tot el nou continent, Estats Units inclosos, com a avantguarda del nou rock mestís llatinoamericà.

Els que ja tenim una edat de seguida intuïm d'on ve aquest nom tan pintoresc, mescla de Illya Kuryakin (amb "ene" final), l'espia soviètic que ajudava  Napoleón Solo, El Agente de CIPOL d'una popular sèrie de TV dels anys 60, i del futbolista colombià  Carlos "El Pibe" Valderrama, famós per la seva tècnica esportiva i per la cridanera pelussera rossa però també per la anècdota que va protagonitzar, mentre era jugador del Valladolid, al tocar-li ostentosament els "cataplines" el madridista Michel a la sortida d'un corner, imatge que van recollir clarament les càmeres de TV i que va donar la volta al mon (vegeu aquí). Quina millor manera de representar el que té de blanc/saxó i de negre/llatí la seva música, no?

L'any 2001, desprès de publicar el setè disc, Kuryakistan (2001), en plena crisi sociopolítica a l'Argentina, va morir el seu mànager i amic José Luís Miceli, el que va precipitar la dissolució de la banda, seguint els dos protagonistes sengles carreres individuals en les que van col·laborar mútuament, així com amb altres estrelles com Andrés Calamaro, Calle 13, Julieta Venegas...

El disc més popular de IKV és el tercer, Chaco (1995),  però jo em quedo amb el quart, Versus (1997), gravat entre Los Angeles i New York, en el que predomina el soul i el funk per sobre del rap, amb lletres fosques amb referències al sexe i al lesbianisme, i del que cal destacar el segon track, Jugo, amb el videoclip del qual van obtenir diversos premis i, el meu favorit, el que obre l'àlbum i que podeu escoltar en la versió original i en la de l'esmentat Concert de Radio 3 que tant em va impressionar aquella nit, gairebé entrada la matinada.
Preparats? Som-hi, doncs:

                    No dejes de respirar
                    oculta la selva bajo nuestro umbral
                    ya no quiero más gritar
                   de la superficie quiero despegar.
                   Expedición al Klama Hama
                   hey hermano, hey hermana.
                   No dejes de respirar...

- ILLYA KURYAKI AND THE VALDERRAMAS. Expedición al Klama Hama. Versus (1997).

I Talk To The Wind (King Crimson)

A començament dels anys 70 va aparèixer un estil musical, anomenat “rock progressiu”, caracteritzat per la fusió de rock amb música clàssica i jazz, amb complexes composicions que anaven més enllà de la estructura del pop, composades i interpretades per virtuosos instrumentistes, sovint amb una sòlida formació acadèmica. El fenomen, genuïnament britànic, va entusiasmar a molts al temps que, per excés de grandiloqüència, feia enfurismar a altres, que van reaccionar a la contra, fins a l'extrem de desencadenar un estil absolutament contraposat que ha esdevingut tanmateix històric, el punk. Avui en dia el “rock simfònic”, com també se'l anomena, és un terme que molta gent utilitza pejorativament, però en el seu moment va contar amb grups paradigmàtics com Genesis i Yes i, en menor grau, Pink Floyd, Jethro Tull, Emerson, Lake & Palmer...i, per sobre de tots, els protagonistes de la CdD d'avui, KING CRIMSON.

Aquesta formació, més que un grup, la podem considerar un projecte, una institució liderada des de l'inici per l'únic membre estable d'un seguit de formacions que arriba fins els quasi 20 membres, el fenomenal guitarrista Robert Fripp, que durant els més de 40 anys d'existència de la banda, tot i que amb llargs intervals d'inactivitat, ha publicat més d'una dotzena de discos amb estils que han evolucionat en el temps, mantenint, això si, un caràcter conceptual i una permanent aposta per la creativitat i la innovació, amb una sonoritat simfònica recreada amb instruments electrònics que la emulaven, com el mític sintetitzador de cordes Mellotron.

A hores d'ara em sembla que hi ha unanimitat en considerar el seu disc de debut, In The Court Of The Crimson King (1969), la obra paradigmàtica i epicentre del gènere, àlbum seminal i alhora definitiu del grup i un dels LP més audaços mai enregistrats. L'alineació inicial, tot i que efímera (va durar poc més d'un any), ha estat molt influent en incomptables bandes posteriors i estava formada, a més a més de Fripp, pel baixista i cantant Greg Lake, posteriorment als esmentats E.L&P, el teclista i multiinstrumentista Ian McDonald, l'infravalorat baterista Michael Giles, un dels més creatius que conec, i el lletrista Peter Sinfield.

El disc consta de cinc temes, quatre dels quals son absolutament genials, i s'inicia amb la memorable 21st Century Shizoid Man, una abrasiva mescla de hard-rock i jazz, entre la qual i la no menys fabulosa Epitaph està seqüenciada la CdD d'avui, I Talk To The Wind, una relaxant composició de MacDonald amb una sublim introducció de flautes (que simbolitzen el vent al que fa referència el títol), que toca ell mateix, així com el Mellotron,  que desemboca en una cadenciosa melodia, guiada amb parsimònia per la veu de Lake i la minimalista bateria de Giles, a la que us recomano que presteu especial atenció.

La portada de l'àlbum la va dissenyar  Barry Godber, informàtic de professió i mort prematurament d'un infart als 24 anys, pocs mesos desprès d'editar-se el disc, amb una impactant imatge de l'home esquizoide que algú ha volgut comparar amb "El crit" d’Edward Munch. Per cert, a la dent incisiva superior esquerra de la que conté el vinil de la meva discoteca hi ha estampat el segell de la botiga en la que el vaig adquirir en el seu dia i que, malauradament, fa molts anys que va tancar, és la de Disc-Club que hi havia al carrer Hermanos Landa (actualment de la Unió), a tocar de la Rambla Nova, de Tarragona, ciutat on vaig estudiar el batxillerat, concretament al col·legi dels "hermanos" de La Salle (vegeu aquí).

- KING CRIMSON. I Talk To The Wind. In The Court Of The Crimson King (1969).

If You Tolerate This Your Children Will Be Next (Manic Street Preachers)

La recent publicació de Rewind The Film (2013), el darrer disc dels MANIC STREET PREACHERS m'ha recordat la vegada que vaig assistir a un concert seu.

Aquest inicialment quartet del País de Gal·les (UK), format per James Dean Bradfield (guitarra i veu), Sean Moore (baix), Nicky Wire (bateria) i Richey James (lletrista) és caracteritzava durant la primera etapa per un estil proper al punk-rock i el glam, inspirat en grups com Sex Pistols o The Clash, i unes lletres  incendiàries, plenes de contingut polític, amb el que van assolir el zenit amb l'àlbum The Holy Bible (1994).

La desaparició el 1995 de l'excèntric i mentalment fràgil James, donat legalment per mort  al trobar-se uns dies desprès el seu cotxe abandonat a prop del pont Severn, de Bristol, conegut escenari habitual de suïcidis, els va reduir a trio, assumint Bradfield i Moore les tasques de composició musical i Wire les lletres, al temps que feien un gir mainstream, obtenint un reconeixement unànime de crítica i públic en els dos discos següents discos, Everything Must Go (1996), el del hit A design for life, i This Is My Truth Tell Me Yours (1998), amb temes con The Everlasting, You're Stole The Sun From My Heart, Tsunami o la CdD d'avui, autèntics himnes de la classe treballadora i d'un nivell inabastable en tota la seva obra posterior. 

I aquest va ser precisament el gruix del repertori del seu concert a la sala BIKINI, on els vam gaudir en el moment de màxim esplendor, si més no comercial. Una època en la que, sense abandonar el seu discurs intel·lectual i reivindicatiu, van polir el so, amb la guitarra de Bradfield carregada d'efectes i sumptuosos arranjaments orquestrals a l'estil de Phil Spector, arribant a ser promocionats a les radiofórmules i obtenint importants premis musicals amb dos discos consecutius, el mai vist. 

Considero anecdòtic el fet de que en el 2001, a rel de la seva cançó Baby Elián, que narra la història de

Elián González, el nen "balsero" cubà, van ser la primera banda d'un país capitalista que va tocar en viu a Cuba, en concret al teatre Karl Marx, amb la surrealista presència del mateix "Comandante" Fidel Castro.
If You Tolerate This Your Children Will Be Next, amb uns arranjaments efectistes i emotius, és una de les millors composicions dels "Manics" i està dedicada als brigadistes internacionals gal·lesos que van lluitar al costat de la República a la Guerra Civil espanyola. Inspirada en el relat “Homenatge a Catalunya”, de George Orwell (hi ha una estrofa que diu "I've walked Las Ramblas...") tant com en el tema Spanish Bombs, del disc London Calling (1979), de The Clash, pren el nom d'un cartell republicà amb la imatge d'un nen assassinat en un bombardeig dels "nacionals" que avisava que "si toleres això els teus fills seran els pròxims".

En el primer vídeo podeu copsar perfectament el contingut ideològic de la cançó (el conill ve a conte de la estrofa que diu, em sembla que sense necessitat de traducció, "So if I can shoot rabbits then I can shoot fascits"), el segon és una actuació en directe per a la TV.  

- MANIC STREET PREACHERS. If You Tolerate This Your Children Will Be Next. This Is My Truth Tell Me Yours (1998).

Pablo Picasso (Modern Lovers)

La meva admiració per Jonathan Richman fou palesa en el seu dia a la CdD "Vampiresa Mujer". Ja ho sabeu, un heroi a contracorrent dels temps, que va evolucionar del garage-rock inicial -amb discos com The Modern Lovers (1976), Jonathan Richman and The Modern Lovers (1976) o Rock'n' Roll With The Modern Lovers (1977)-, al pop -Jonathan Sings! (1983), Rockin' and Romance (1981), Modern Lovers 88 (1989)-, el country -Jonathan Goes Country (1990)-  i, en els darrers anys, abandonats definitivament els MODERN LOVERS, cap a un minimalisme extrem que el porta a actuar en solitari, acompanyat de la seva guitarra acústica o, com a molt, del baterista Tommy Larkins, amb un estil extremadament simple, quasi infantil, tant en les composicions com en la interpretació, amb aquest look tan peculiar d'etern Peter Pan, però conservant sempre, sempre!, la lleialtat dels seus seguidors, entre el que m'honoro contar. Una altra característica d'aquest freaky de Massachusetts és la seva afició a cantar en altres idiomes, entre ells el castellà, el que queda patent en discos com Jonathanm te vas a emocionar! (1994) o en el recopilatori ¿A qué venimos sinó a caer? (2008).

Però en els inicis va ser una altra cosa. Amb una formació en la que contava amb el teclista Jerry Harrison, posteriorment als Talking Heads i el baterista David Robinson, desprès a The Cars, van gravar un àlbum considerat per nosaltres com un dels millors de la història del rock, precursor del posterior fenomen punk i que va traçar el camí que desprès seguirien grups dels dos costats de l'Atlàntic, com Violent Femmes, Galaxie 500, They Might Be Giants, Weezer, The Pixies, Art Brut i tants més.  L'homònim i seminal The Modern Lovers, publicat el 1976, encara que gravat tres anys abans, va contar en part amb la producció de John Cale, dels seus admirats Velvet Underground, i conté temes de so nu, amb riffs de guitarra molt senzills, amb ben bé un parell d'acords bàsics, com Roadrunner , Hospital o la CdD d'avui.

Pablo Picasso és el quart track del disc i versa sobre el carismàtic artista i el seu masclista estil de vida. És una composició que, tot i editar-se amb retràs, ha exercit gran influència tant en generacions posteriors com en els seus coetanis, el que ho prova que hagi estat gravada o interpretada en públic per músics com DavidBowie, Iggy Pop, el mateix John Cale o...ejem! The Sex Pistols.
A continuació podeu escoltar la versió original del tema i una "deconstrucció" en directe del 2009.

- MODERN LOVERS. Pablo Picasso. Modern Lovers (1976).

Gun Has No Trigger (Dirty Projectors)

Els DIRTY PROJECTORS, liderats pel compositor, cantant, multiinstrumentista, arranjador i productor Dave Longstreth, son una banda  de Brooklyn (New York, USA) difícil de classificar.

En els seus 10 anys d'existència han publicat discos a nom del frontman en solitari, amb The Orchestral Society for the Preservation of the Orchestra, han col·laborat amb artistes tan dispars i singulars con David Byrne o Björk i, amb constants canvis de membres, han editat set àlbums com a grup, molts d'ells de temàtica conceptual sobre altres artistes, com The Getty Direction (2005), sobre Don Henley, de The Eagles o Rise Above (2007), reinterpretant cançons del grup de hard-rock Black Flag.

La constant evolució del seu so, amb estructures poc convencionals,  amb dissonàncies psicodèliques i arranjaments sovint abstrusos, i  amb harmonies vocals de fins a tres veus femenines, de les que destaca la de Amber Coffman, els tenia avocats  al calaix de grups intel·lectuals, si no decididament extravagants, entestats en la recerca del punt on l'avantguarda es fon amb el pop.  Però els dos darrers discos, Bitte Orca (2009) i, sobretot, Swing Lo Magellan (2012), son els més accessibles fins a l'actualitat per el que penso que, de seguir per aquest camí, ben aviat podran accedir a un públic majoritari.

Com a CdD he escollit el tema Gun Has No Trigger, del darrer disc, el nom del qual evoca el del cèlebre navegant portuguès, en el que, amb una marcada base rítmica, la tensa veu de Longstreth domina per sobre d'unes harmonies femenines, la inofensivitat de les quals es trenca amb ocasionals ràfegues torrencials. Una mirada nerviosa i suggeridora a la manera que les coses podien però no han estat. "Vostè té una pistola al cap, però l'arma no té gallet (Gun Has No Trigger)", diu al final. Un altre tema d'aquells que posa, com diria aquell, la "gallina de piel".

- DIRTY PROJECTORS. Gun Has No Trigger. Swing Lo Magellan (2012).

Time (Loud Whispers)

Els LOUD WHISPERS van ser una banda de vida efímera però apassionant. Aquest power-trio, format per Marc Vilar (bateria), Luís Aznarez (baix) i Albert Rams, ara a MiNE! (guitarra i veu), practicava un estil en el podem apreciar influències del pop-rock de les tres o quatre dècades anteriors, segurament mamat a la discoteca dels seus pares, però amb un toc personal, intens i experimental, que ells, no sé amb quin grau de seriositat, anomenaven psycho-pop.

Els que vam tenir la sort d'assistir a algun dels seus concerts mai no oblidarem la grata experiència de presenciar la captivadora posada en escena d'unes líriques  composicions amb una vitalitat i un carisma impropis d'uns aleshores adolescents (als que algú, parafrasejant a Bob Marley, va anomenar els Three Little Birds), amb el que, contra tot pronòstic, es van col·locar a la final del concurs Emergenza del 2004. 

En els seus més o menys cinc anys d'existència van gravar tres maquetes en les que van mantenir la mateixa coherència i qualitat compositiva, les dues primeres autoproduïdes, Loud Whispers (2004) i The Start of Aptitude (2006), i la tercera, I Need Time (2007), amb un esforç econòmic considerable, als estudis Ultramarinos de Santi García.

Va ser un disc acollit amb molt bones crítiques a la premsa musical especialitzada (millor cançó rock de l'any per a Rockzone), del que voldria destacar també la caràtula, obra de Javi Aznarez, el germà del Luís, i del que he escollit, com a CdD, el hit més conegut, Time.

- LOUD WHISPERS. Time. I Need Time (2007).

Aquest post està dedicat a l'A.R. amb motiu del seu proper aniversari.