Famous Blue Raincoat (Leonard Cohen)

 

A propòsit de Leonard Cohen-3:

Per al seu tercer treball, LEONARD COHEN va seguir contant amb el productor Bob Johnston, qui, als mateixos estudis de Nashville on van gravar l'anterior, va aplicar la mateixa fórmula de deixar la guitarra com a instrument essencial -això sí, amb puntuals i subtils arranjaments de corda de Paul Buckmaster i la participació d'un cor infantil- expressament al marge d'unes lletres que convenia ressaltar, en les que el cantautor mostra, com potser mai en la seva carrera, el seu estat emocional, aleshores especialment fosc i malenconiós.

I, així, podríem dir que els vuit temes que conformen Songs Of Love And Hate (1971) van, com indica el títol, de l'amor a l'odi, sentiments sovint de límits imprecisos, tot i què cadascun d'ells predomina a les cares B i A del disc, en el seu format original en vinil.

Un àlbum que s'inicia amb una cançó monumental, Avalanche (veure aquí), inspirada en un poema del seu llibre Paràsits en el paradís (1966) en la que el canadenc critica sense pietat a qui practica la falsa caritat -i que ha estat versionada per multitud d'artistes, essent la de Nick Cave en el seu disc From Here To Eternity (1984) una de les meves preferides (vegeu aquí)- i s'acaba amb una altra de genial, Joan Of Arc -a la que l'heroïna d'Orleans estableix una conversa amb la foguera a la que ha estat condemnada- però del que les podríem destacar totes sense despreciar-ne cap, com Dress Rehearsal Rag, Love Calls You By Your Name o la CdD, una de les més icòniques de l'autor, a l'alçada de Bird On The Wire, la del post número 2 d'aquesta sèrie.

Em refereixo a Famous Blue Raincoat, una composició que ha estat interpretada per coneguts del blog com Lloyd Cole, Damien Rice, Glen Hansard o la "nostra" Christina Rosenvinge i altres estrelles com Judy Collins (com no?), Joan Baez, Jennifer Warnes o The Handsome Family, en la que, en format epistolar, relata un triangle amorós que mai no s'ha confirmat que fos autobiogràfic, succeït al Clinton Street (carrer de Brooklyn on Cohen va viure un temps) entre una dona anomenada Jane (com la seva esposa), ell mateix i un amic vestit amb aquest "famós impermeable blau" amb una estripada a l'esquena (peça que realment va existir, i concretament de la marca Burberry, tot i què, al contrari, en propietat de l'autor fins que li van robar de l'apartament de Nova York on vivia na Marianne Ihlen, ja ho sabeu, la protagonista dels primer post) a qui anomena com "my brother, my killer" (el meu germà, el meu assassí) i que finalitza amb un "Sincerely, L. Cohen", tot i què com “Sincerely, a friend” en versions posteriors.

Una tràgica cançó de traïció, adulteri i solitud en la que el de Montreal defuig qualsevol actitud recriminatòria per dirigir-se, de manera conciliadora, gairebé fraternal, al seu rival, acceptant amb resignació la decadència del seu matrimoni amb aquest recitat, acompanyat d'unes cordes i uns cors amb prou feines audibles, que comença així:

          It's four in the morning, the end of December

          I'm writing you now just to see if you're better

          New York is cold

          But I like where I'm living

          There's music on Clinton Street

          All through the evening

          I hear that you're building your little house

          Deep in the desert

          You're living for nothing now

          I hope you're keeping some kind of record

 

          Yes, and Jane came by with a lock of your hair

          She said that you gave it to her

          That night that you planned to go clear

          Did you ever go clear?

- LEONARD COHEN. Famous Blue Raincoat. Songs Of Love And Hate (1971).