Amb Seek Shelter
(2021), el cinquè treball des del seu debut el 2011, gravat als Namouche
Studios de Lisboa, ICEAGE, la banda danesa
liderada pel compositor, cantant i guitarrista Elias Bender Rønnenfelt, a qui acompanyen el guitarrista Johan
Surrballe Wieth,
el baixista Jakob Tvilling Pless i el bateria Dan Kjær
Nielsen, ha fet un pas més en la
seva evolució del post-punk dels seus inicis cap a un estil més
eclèctic, amb clares influències del rock clàssic amb reminiscències blues,
així com del brit pop, gràcies a la incorporació d'un guitarrista
addicional, Casper Morilla Fernández, del cor Lisboa Gospel
Collective i, sobretot, per la implicació del productor britànic,
actualment resident a Portugal, Peter Kember, akaSonic Boom.
Un àlbum amb nou tracks,
alguns dels quals, com High & Hurt, mantenen la tensió post-punk
primigènia, mentre d'altres, con Vendetta, ens conviden a la pista de
ball al més pur estil disco-house a la manera de Primal Scream,
però en el que abunden drames romàntics que ens evoquen Nick Cave,
com Love Kills Slowly, Gold City o la tortuosa The Holding Hand,
dels que he acabat triant com a CdD la inicial Shelter Song.
Una composició que commou pel
seu simbolisme religiós, accentuat per la participació de l'esmentat cor de gospel,
però a la que també s'entreveuen trets de pop-rock britànic de tots els
temps, des dels Oasis a The Rolling Stones, de la que en podeu gaudir en el videoclip oficial i en un recent concert a la seva Copenhagen natal.
Sempre he
pensat que a la NANCY SINATRA el seu cognom li va suposar alhora una
oportunitat per introduir-se en el negoci musical com una pesada llosa per les
continues comparacions en les que va estar sotmesa amb el seu pare, Frank
Sinatra, qui, des d'un principi, li va recomanar que busqués el seu propi
estil, mentre li posava al seu abast la discogràfica Reprise Records, de
la que n'era propietari.
Una carrera
que va començar dubitativament a l'ombra del seu progenitor però que va donar
un tomb gràcies a un personatge transcendental, el compositor i productor Lee
Hazlewood, qui li va canviar l'estil musical al mateix temps que la imatge,
ara més madura i atractiva, i qui li va composar expressament un hit que
la marcaria de per vida, These Boots Are Made For Walkin' (1966).
Un cançó que
formaria part de l'LP Boots (1966), el més reeixit d'una discografia,
sempre de la ma de Hazlewood, de la que en destacaria alguns com el segon, How
Does That Grab You (1966), el tercer, Nancy In London (1966) o el
cinquè, Sugar (1967), que li van donar tanta popularitat com per,
seguint els passos del patriarca, participar en algunes pel·lícules de la
mateixa productora familiar fins a la meitat dels anys 70 en que,
estrenada maternitat i per centrar-se en la cura dels seus fills, va abandonar
l'activitat artística, a la que no retornaria fins més de 20 anys després.
I
va ser amb One More Time (1995), el vuitè àlbum de la desena
que va gravar en solitari, als que n'hem d'afegir tres de duets amb el
mateix Hazlewood -amb qui mai no va perdre el contacte tot i el trasllat
d'aquest a Suècia, on va viure una bona part dels anys 70-, Nancy And Lee
(1968), Nancy And Lee Again (1972) i Nancy And Lee 3 (2004), el
mateix any en el que va publicar el penúltim disc original -el darrer seria Shifting
Gears (2013), l'únic sense el seu mentor, traspassat el 2007 a conseqüència
d'un càncer renal-, l'homònim Nancy Sinatra (2004), en el que va contar
amb la col·laboració d'admiradors seus i que els seguidors del blog
coneixeu bé, com U2, Sonic Youth, Jon Spencer, Calexico,
Jarvis Cocker (de Pulp) o Steven Van Zandt, "Little
Steven", el guitarrista de la E Street Band de Bruce Springsteen,
cada un dels quals va composar un tema per a ella.
Conscient de
que la majoria de joves lectors d'aquest post no haureu ni sentit a parlar de
la filla primogènita de qui tots coneixem com "la Veu", us proposo
escoltar detingudament el disc recopilatori editat fa només uns mesos, Start
Walkin' 1965-1976 (2021), en el que, en format CD o doble vinil, trobareu
23 tracks triades de la seva discografia pretèrita, ja sigui en
solitari, com la inicial Bang Bang (My Baby Shot Me Down), una ensopida
versió del tema que Sonny Bono va composar per a la seva esposa Cher;
la històrica These Boots..., Sugar Town, How Does That Grab You, Darlin;
Friday's Child, You Only Live Twice -de la banda sonora de la
famosa pel·lícula homònima de James Bond, l'agent 007 (Lewis
Gilbert, 1967)- o formant duet amb Hazlewwod com Some Velvet
Morning, Lady Bird, Jackson, Paris Summer, Down From Dover, una versió de
la famosa cantant de countryDolly Parton, o la que tanca la
selecció, (L'été Indien) Indian Summer.
Una
col·lecció a la que només hi trobo a faltar la que seria la cirereta del
pastís, Somethin' Stupid, la versió del tema de Carson Parks (que
podeu escoltar aquí), l'absència de la qual ho jutifica el que la gravació
s'hauria d'acreditar ni més ni menys que a Frank i Nancy Sinatra.
Si heu
llegit fins aquí no cal que us digui quina és la CdD escollida per avui, un
tema molt representatiu de l'empoderament femení (quan aquest terme encara no
s'havia fet popular), fins i tot amb trets sadomasquistes quan, després
d'anunciar inocentment a la seva infidel parella que "aquestes botes estan
fetes per a caminar", li deixa anar "One of these days these boots
are gonna walk all over you" (un dia d'aquest aquestes botes caminaran
per sobre teu), amenaça que s'accentuava per la posada en escena vestida amb
una suggeridora minifaldilla i botes de cuir, que va representar tota una fita
eròtica en el seu moment.
- NANCY
SINATRA. These Boots Are Made For Walkin'. Boots (1966)/Start Walkin'
1965-1976 (2021).
ALTIN GÜN, en turc, "Dia daurat", és un grup musical d'Amsterdam, liderat
pel baixista Jasper Verhulst, que, si bé en els seus dos primers LP, On
(2018) i l'aclamat Gece (2019), reinterpretaven el folk
d'Anatòlia barrejant instruments tradicionals com el bağlama amb
occidentals com el baix i la guitarra elèctrica de l'altre membre fundador, Ben
Rider, amb un resultat proper al funk i al rock psicodèlic
(àcid-folk com també n'hi diuen), en el següent, Yol (2021), ara
amb majoria de composicions originals, en detriment de les versions de temes
populars, incorporen bateries (Nic Mauskovic primer i Daniel Smienk
posteriorment) i percussió (Gino Groeneved) electròniques i
sintetitzadors que l'apropen al synth-pop dels 80's, i tot
això cantat en turc, gràcies als dos magnífics vocalistes, el polivalent Erdinç
Ecevit Yildiz, qui també interpreta l'esmenta bağlama, i la tanmateix
teclista Merve Dasdemir.
Un àlbum, el títol del qual
significa "carretera" en català, que ha fet furor no només entre la
nombrosa comunitat turca dels Països Baixos sinó també entre la autòctona, tot
i què, potser pel motiu d'haver estat composat a distància, compartint els
fitxers per internet amb motiu del confinament per la pandèmia Covid-19,
ha resultat molt més malenconiós i ombrívol respecte a les autèntiques
explosions de so que van representar els dos precedents.
Un disc la gravació del qual,
mesclat per Asa Moto, ha estat per ells un autèntic laboratori musical i
del que en van quedar tan satisfets que, pocs mesos després, n'han publicat un
altre, Âlem (2021), disponible exclusivament en Bandcamp, els
beneficis del qual asseguren que aniran destinats a l'ONG Earth
Today.
Com a CdD he triat Ordunun Dereleri (“Corrents
de l'exèrcit”), la que enceta l'esmentat Yol, en la que, amb un tempo
lent i suau basat en una línia de sintetitzador vintage
(un Suziki Omnichord, concretament), Ecevit ens explica una
trista història d'amor que no acaba gaire bé, i de la que en podem gaudir encara
que no coneguem el seu idioma.
Un vídeo del tema original al
que he afegit, a mena de bonus tracks, un mini concert de quatre temes
que inclou la CdD, en segon lloc; Leyla, un tema tradicional inclòs a
l'LP Gece, en el tercer, i dos del darrer Âlem, el primer i el
quart, Kikasa Kisas i Badi Sabah Olmadan, respectivament.
Avui acomiadarem l’any trencant
motllos amb aquesta banda d'un estil tan personal i allunyat de l'habitual de
la CdD però amb un so prou internacional com per agradar, en la meva opinió, als
seguidors del blog i a una la àmplia audiència amant del pop
contemporani.
Als seguidors del blog
interessats per l'origen del curiós nom dels protagonistes d'avui, que fa
referència a un plat ben habitual de les nostres taules com son les
"patates fregides", us diré que tot va venir d'una confusió quan,
a l'escoltar a classe d’espanyol l’expressió PAPAS FRITAS, les seves
oïdes anglosaxones van interpretar POP HAS FREED US, és a dir, "el pop
(la música, no el mol·lusc, evidentment) ens ha alliberat", el que
els va fer tanta gràcia que la van escollir com a nom artístic.
Un power-trio format
per dos amics de Delaware, el guitarrista Tony Goddess i la bateria Shivika
Asthana, i un company de la Universitat de Somerville, Massachusetts, el
baixista Keith Gendel, amb la única intenció de tocar i, sense cap
pretensió, passar-s'ho bé mentre finalitzaven els estudis però amb un
resultat tan espectacular des del seu debut homònim, Papas Fritas (1995)
que, ampliant la formació amb Chris Colthart un altre guitarrista,
i Donna Coppola als teclats i la percussió. van acabar girant pels USA i
bona part d'Europa, i publicant un parell d'àlbums més, Helioself
(1997), i Buildings And Grounds (2000), plens d'harmonies memorables a
tres veus i lletres optimistes en la línia del meu estimat Jonathan Richman.
No obstant, Asthana i Gendel
van acabar els seus respectius estudis de Salut Pública i Arquitectura,
activitats a les que es van dedicar professionalment i només Goddess, el
compositor principal, va seguir en el mon de la música amb projectes diversos,
sense que em consti més que una tímida reunió el 2011, amb diverses actuacions
en festivals però sense publicar material nou.
He pensat que, en les dates i
els temps que corren, aniria bé una mica d'optimisme, per el que us recomano
escoltar el seminal Papas Fritas, amb tretze tracks en 35 minuts,
amb perles com Wild Life, Passion Play, la única amb arranjament de
cordes, Kids Don't Mind o la que he triat com a CdD, Explain, amb
un inici discret i una instrumentació creixent donant suport a la veu
d'Asthana que culmina en aquests
En el tercer i darrer dels post,
publicats en ordre cronològic invers, de la sèrie "A propòsit de Ramón
Rodríguez" recordarem la seva etapa inicial liderant un dels grups més
icònics de l’indie-rock català, tot i que cantat en anglès, de principis
del segle XXI.
Parlem de MADEE, la
banda fundada a Cabrils (Maresme), per l'esmentat lletrista, guitarrista i
cantant - i propietari dels estudis Cydonia Records- amb el bateria Lluís
Cots i el baixista Pep Masiques, als quals s'hi
afegirien els germans Capi i Adam Vives, també guitarristes,
que en un lustre d'existència es convertiren en un grup de culte per a tota una
generació de seguidors del rock alternatiu.
Un combo que debutaria amb el
fantàstic Songs From Cydonia (2002), que incorporaria al teclista Marc
Prats en el segon, Secret Chamber (2003) i tocaria el sostre de l’emo-rock
de casa nostra amb Orion Belt (2004). Un àlbum molt ben acollit per la
crítica que tindria un efecte negatiu sobre la banda, amb diversos
projectes paral·lels -com el que ja coneixeu de The New Raemon (vegeu
aquí)- que van posar en perill la seva continuïtat, circumstància que semblava
superada amb la publicació, tres anys després, del meu preferit,
L'Antarctica (2007). Un miratge al cap i a la fi, perquè poc després ho
deixarien fins que, per a sorpresa dels seus fans, aprofitant
els mesos de confinament a causa de la pandèmia de la Covid-19, han tornat, 14
anys després i amb BCore, el segell de sempre, amb un nou treball, Eternity
Mingled With The Sea (2021), amb el canvi de Cots pel jove Antonio
Postius, qui va ser el primer bateria de Mourn, els protagonistes
del primer post d'aquesta sèrie (vegeu aquí) i amb la particularitat de
que ara RR ha deixat les lletres en mans del fotògraf i poeta americà Mark
Swanson.
Com a CdD he triat un
tema de l'esmentat L'Antarctica, un disc produït per Santi
García als Ultramarinos Costa Brava Studios de Sant Feliu de
Guíxols (Baix Empordà), amb nous arranjaments, que inclouen instruments de corda i vent, amb
un resultat musicalment més pop-rock que l'anterior, amb el que
aconsegueixen proporcionar una mica d'esperança a una obra literàriament igual
de trista, amb deu tracks conceptuals sobre l'aïllament i el dolor que
provoca una ruptura amorosa, el primer dels quals, Transference #2,
s'inicia amb unes notes de piano que de seguida ens fan intuir per on anirà la resta.
L'inici del
post de fa 15 dies: "Una vegada més ens arriba, des de les antípodes, un
interessant grup d’indie-rock..." podria valer pel d'avui, amb la
diferència que en aquesta ocasió els protagonistes no venen de Brisbane (vegeu
aquí) sinó de Melbourne.
Els QUIVERS,
oriünds de Hobart, Tasmània, i residents a la capital de l’estat de
Victòria, son un quartet liderat pel cantautor i guitarrista Sam Nicholson,
a qui acompanyen un altre guitarrista, Michael Panton i la secció
rítmica formada per la baixista Bella Quinlan i la bateria Holly
Thomas, labor que ambdues complementen, com si d'un instrument més es
tractés, amb uns fantàstics cors.
Una banda que
amb el segon àlbum, Golden Doubt (2021), han superat amb escreix les
expectatives creades pel seu debut, We’ll Go Riding On The Hearses
(2018). Un disc de power-pop o, si ho preferiu, jangle-pop, amb
estructures senzilles i melodies irresistibles i amb lletres malenconioses i
ombrívoles amb les que l'autor, a mode de teràpia de grup, intenta superar la
recent mort per ofegament del seu germà, a les que les harmonies vocals de les
esmentades Quinlan i Thomas aporten una mica d’esperança i llum.
Un LP en el es
nota la seva admiració per bandes conegudes del blog com REM, The Smits, Echo & The Bunnymen, The Cure, Big Star, Teenage Fanclub o, venint d’on venen, The Go-Betweens, però que, de la ma
del productor Matthew Redlich, té prou qualitat i personalitat com per a
captivar als fans d'aquest estil, com jo mateix.
Un àlbum amb
10 tracks, el primer dels quals, Gutters Of Love, és un compendi
del que esmentava, guitarres brillants, melodies i harmonies celestials,
estructura que es repeteix en les següents, When It Breaks, Hold
You Back...o la CdD, You're Not Always On My Mind, publicada com a single
el 2019, a la tornada de la qual us convido a afegir-vos, ja veureu
que no us costarà gens:
And I'm, I'm, I'm missing you
I'm, I'm, I'm mising you
- QUIVERS. You're
Not Always On My Mind. Golden Doubt (2021).
La CdD d'avui il·lustra com poques la
complexa personalitat del seu autor, John Lennon, de
l'assassinat del qual en farà 41 anys el proper dimecres. Un personatge
pacifista, idealista fins a la ingenuïtat, contradictori i excèntric que,
d'acord amb la seva flamant esposa, Yoko Ono, van decidir denunciar la
guerra del Vietnam celebrant el seu viatge de noces enllitant-se durant
una setmana a l'Hotel Hilton d'Amsterdam (bed-in for peace, se’n va dir),
iniciativa que va tenir tant ressò (vegeu aquí) que, poc després van voler-la
repetir a Nova York però, davant la impossibilitat d'entrar al país
per un delicte de possessió de marihuana, ho van fer al veí Canada.
Concretament a la suite 1742
de l'Hotel Queen Elizabeth (actualment Fairmont) de Montreal, Quebec, on, a la
pregunta d'un periodista sobre les seves intencions, va respondre:
“Tot el que diem és doneu una
oportunitat a la pau”
I li va
agradar tant la frase que va decidir fer-ne una cançó, que gravarien allí
mateix, sense sortir del llit, amb el productor André Perry, que va
portar micros i un equip de 4 pistes, acompanyats d'un seguit de periodistes,
músics, amics i personalitats tan diverses com Allen Ginsberg, Petula
Clark, Timothy Leary i la seva esposa Rosemary o el
guitarrista Tommy Smothers.
Un enregistrament
informal, amb un parell de guitarres acústiques (Lennon i Smothers) i una
mínima percussió (Perry i Kyoko Chan Cox, la filla de 6 anys de Yoko),
amb uns cors d'afeccionats picant de mans i en un espai amb mala sonoritat amb
un resultat mediocre que Perry acabaria millorant al seu estudi, fet i fet el
primer single publicat per un beatle en solitari, tot i què sota el nom de
PLASTIC ONO BAND, amb el quartet encara en actiu i així, per conveni,
acreditat a Lennon/McCartney, que esdevindria un himne contracultural i antibel·licista,
precedint en un parell d'anys a l'icònic Imagine (vegeu aquí), amb
aquest missatge tan senzill:
