Will Oldham-4:
Al quart i darrer post de la sèrie dedicada a Will Oldham recordarem la seva trajectòria en els darrers 20 anys, els que, després de la nissaga Palace (que podeu recordar aquí i aquí) s'inicien amb el canvi de nom a BONNIE "PRINCE" BILLY (vegeu aquí), que ha mantingut fins a l'actualitat.
Al quart i darrer post de la sèrie dedicada a Will Oldham recordarem la seva trajectòria en els darrers 20 anys, els que, després de la nissaga Palace (que podeu recordar aquí i aquí) s'inicien amb el canvi de nom a BONNIE "PRINCE" BILLY (vegeu aquí), que ha mantingut fins a l'actualitat.
Dues dècades en les que ha alternat participacions amb músics com Ryan
Murphy, Mick Turner (de The Dirty Threes), Jason Molina
(aka Songs: Ohia) o Tortoise, amb la regravació d'obra
pretèrita, com Greatest Palace Music (2004), un disc amb 15 temes del
seu repertori, escollits pels seus fans, enregistrat a Nashville,
Tennessee, acompanyat de músics de sessió locals; amb directes com Wilding
In The West (2007) i una dotzena d'àlbums originals dels que en
destacaria alguns com Master And Everyone (2003), The Letting Go
(2006), Lie Down In The Night (2008), Beware (2009), amb una
orquestració exuberant, o Wolfroy Goes To Town (2011), una tornada
als espartans orígens marca de la casa, que enceta una etapa en la que el fins
ara prolífic cantautor de Kentucky deixa de signar composicions pròpies per
col·laborar diversos en projectes amb artistes com Dawn McCarthy o Trembling
Bells i gravar discos de versions com Best Troubador (2017), un
tribut a la estrella del country Merle Haggard, o Wolf Of The
Cosmos (2018), una reinterpretació fil per randa del Sonata Mix Dwarf
Cosmos (2007) de la noruega Susanna.
Una etapa de gairebé una dècada sense editar material nou que va acabar fa
uns mesos amb la sortida d'un nou LP, I Made A Place (2019), composat
durant una estada familiar al Parc Nacional dels Volcans de Hawaii i gravat en
un parell de dies a la seva Louisville natal amb la participació dels seus
paisans Nathan Salsburg a la guitarra, Mike Hyman a la bateria, Jacob
Duncan al saxòfon i la flauta i la cantautora Joan Shelley amb les
omnipresents harmonies vocals. Un àlbum promocionat amb el videoclip dirigit
pel jove Jacob Forman de At The Back Of The Pit (vegeu aquí),
tema finalment descartat de les 13 tracks d'un dels discos més
estilísticament variats del seu autor, conservant, això sí, el lirisme romàntic
i el sentit de l'humor que el caracteritzen i dels que en destacaria algunes
com Dream Awhile, la gairebé homònima I Have Made A Place, You
Know The One i la més brillant de totes i CdD d'avui, una composició amb tints ecologistes sobre la pujada del nivell del mar, amb
uns arranjaments de vents de l'esmentat Duncan que us encisaran, a la que ens
recorda reiteradament que "té ull per al calamar", Squid Eye:
And I've got the eye for the squid
I've got the eye for the squid
I've got the eye for the squid
It ain't not there, it's just hid
And I've got the eye for the squid
I've got the eye for the squid
I've got the eye for the squid
It ain't not there, it's just hid
And I've got the eye for the squid
- BONNIE "PRINCE" BILLY. Squid Eye. I Made A Place (2019).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada