Monday, Monday (The Mama's And The Papa's)

A propòsit de The Mamas & The Papas-1:

Tal com venim fent des de fa ja uns anys en els que dediquem una sèrie de posts a un mateix artista i el seu entorn, aquest 2023 tinc previst fer-ho sobre un grup de vida efímera però, si més no en el seu primer parell d'anys d'existència, amb un èxit descomunal, THE MAMAS & THE PAPAS. 

Un quartet format a Nova York sota el lideratge de John Phillips, el compositor principal, uns anys més gran que la resta, ja casat i amb una filla, i amb un bon bagatge musical en diversos grups, com The Journeymen, amb estils com el pop, el jazz i el folk al seu darrera, i completat amb la model Michelle Gilliam, qui, després del divorci d'aquell, s'hi casaria i n'adoptaria el cognom; el canadenc Denny Doherty, qui s'acabaria enrotllant amb ella, i una tal Cassandra Elliott, nascuda a Baltimore, coneguda popularment com Mama Cass, col·lega (i secretament enamorada) d'aquest darrer en un grup anomenat The Mugwumps i posseïdora de la millor veu i recursos artístics dels quatre, tot i què afectada d'una obesitat mòrbida que, mai més ben dit, llastraria la seva presència escènica i, com es veurà en el seu moment, contribuiria a passar-li factura de ben jove.

Un dels millors grups vocals de la història de la música, la popularitat del qual va esclatar amb el seu trasllat a Los Angeles i, de la ma del productor Lou Adler, el cap de Dunhill Records, amb el seu disc de debut, If You Can Believe Your Eyes And Ears (1966), amb un estil basat en el folk elèctric, unes harmonies radiants i unes lletres en les que lloaven l'estil de vida relaxat del moment al sud de Califòrnia, amb el que es convertirien en un dels màxims exponents de la contracultura hippie de la West Coast però amb una convulsa vida interna, farcida d'enveges, sexe, infidelitats, drogues com l'LSD i alcohol, que acabaria separant-los.

Un disc amb una caràtula controvertida i l'únic en el que es van acreditar amb la grafia de "The Mama's And The Papa's", que beu del folk, el pop, el soul i el rock en les seves 12 tracks, cinc d'elles versions d'altres autors, com I Call Your Name, de The Beatles o Spanish Harlem, de Jerry Leiber i Phil Spector (molt coneguda en les interpretacions prèvia de Ben E. King, el 1960, i posterior d'Aretha Franklin, el 1971) i set de Phillips, de les que en destaquen Monday, Monday, la CdD d'avui, en la que queda palès que el dilluns, al contrari del divendres, el meu preferit, és el pitjor dia de la setmana, i una altra a la que dedicarem el darrer post de la sèrie.

- THE MAMA'S AND THE PAPA'S. Monday, Monday. If You Can Believe Your Eyes And Ears (1966).

 

One More Hour (Sleater-Kinney)

Amb el nom del carrer, conegut per ser una de les sortides de l'autopista  de la seva Olympia, Washington, natal, on tenien el local d’assaig, SLEATER-KINNEY és un trio d’indie-punk-rock, format per dues amigues i, durant un temps, parella, Corin Tucker, cantant principal i guitarra rítmica, i Carrie Brownstein, guitarra solista i cantant, acompanyades en els seus inicis de diverses bateries fins a estabilitzar-se a partir del seu tercer disc, Dig Me Out (1997), amb Janet Weiss. Formació que, com veieu, no contava amb baix, el que suplien amb una afinació particular de les guitarres que els hi permetia suplir aquest so, amb un estil en el que es perceben influències d'artistes com Siouxsie & The Banshees, Bikini Kill i coneguts del blog com Patti Smith, Throwing Muses o SonicYouth i unes lletres sovint reivindicatives, amb continguts feministes i progressistes que les emparentaven en el moviment riot grrrl (literalment "noies disturbi"), tan lligat a l'escena alternativa de la època i que sembla haver revifat aquest darrer any, com podrem comprovar en alguns posts durant les properes setmanes.

Una banda que ha viscut dues etapes, la inicial, entre el 1994 i el 2005, en la que van gravar 7 àlbums, els més reeixits dels quals han estat l'esmentat Dig Me Out i el setè, The Woods (2005), i una segona, després de diversos projectes personals sobre els que no m'estendré, des del 2014 fins a l'actualitat, amb tres LP més, el darrer dels quals és Path Of Wellness (2021), ja sense la Weiss, que ho va deixar el 2019.

Com a CdD he triat un tema del Dig Me Out, un àlbum produït per John Goodmanson, en el que les guitarres i les veus de Tucker i Brownstein s'entrellacen espectacularment, amb el contundent suport de la bateria de Weiss, amb 13 tracks en poc més de 36 minuts, dels que en destacaria l'homònim que l'enceta, en el que se'ns mostra una dona el que ara en diem "empoderada" i altres com Little Babies, un clam contra el paper tradicional de la maternitat femenina, i aquesta One More Hour, amb una lletra que reflecteix la recent separació sentimental de la parella, abans que la Tucker s'unís al cineasta Lance Bangs, amb qui té dos fills.

Un disc el nom del qual (Desenterra'm) s'origina en el fet d'haver tingut d'obrir-se pas entre la neu després d'una gran tempesta a Seattle mentre el gravaven, amb una caràtula del pot resultar familiar a algun aficionat, ja que és un clar homenatge al The Kink Kontroversy (1965), dels seus admirats Kinks.

- SLEATER-KINNEY. One More Hour. Dig Me Out (1997).

Crazy (Patsy Cline / Willie Nelson)

 

Country Music -1:

Tal com us avançava fa unes setmanes (vegeu aquí), amb el post d'avui iniciem una secció en la que gaudirem d'algunes de les veus més representatives de la música country en la seva vessant tradicional.

Un gènere, que amb el temps evolucionaria en una gran varietat d'estils, que es va iniciar amb la fusió de música europea aportada pels colons, sobretot britànics i irlandesos, amb la dels esclaus afroamericans dels estats del sud dels Estats Units, de la que disposem dels primers enregistraments fonogràfics d'aviat farà cent anys, de dos artistes fonamentals a les dècades dels 20 i 30 del segle XX, Jimmie Rodgers i The Carter Family, la popularitat del qual, coneguda aleshores com a hillbilly, es dispararia als anys 40 amb Hank Williams, la figura del qual, mort prematurament als 29 anys, ha estat permanentment reivindicada per les generacions posteriors.

Malauradament, fidel al meu compromís d'acotar l'inici al blog a la meva data de naixement, no escoltarem a cap d'aquest pioners perquè jo vaig venir al món a la època del rock & roll i, pel tema que ens ocupa, del rockabilly, estil a l'èxit del qual, als anys 50, alguna cosa hi va tenir a veure, des de Memphis, Tennessee, un tal Elvis Presley, i de, per a mi, la més interessant de la història, la dels 60 i 70, ja amb el nom consolidat de country, amb el més comercial so Nashville. Uns dels múltiples estils que, confio, aniran sortint en articles posteriors i als que avui, sense cap intenció d'ordenar cronològicament, donem el tret de sortida amb una cantant sensacional, PATSY CLINE.

Nascuda com a Virginia Patterson Hensley a Winchester, Virginia, artísticament i per suggeriment del seu mànager, Bill Peer, va adoptar el nom de Patsy amb el cognom del seu primer marit i va passar els primers 10 anys de la seva carrera sotmesa als dictàmens de la discogràfica Four Star, de la que només recordarem el tema Walkin' After Midnight (1957), actuant en petits clubs vestida a l'estil western amb la característica roba amb serrells que li confeccionava sa mare i que seria el seu distintiu (vegeu aquí). 

Amb el venciment del contracte i la firma amb Decca Records, de Nashville, amb el productor Owen Bradley al capdavant, la seva trajectòria va fer un gir radical, amb magnífiques interpretacions de country amb arranjaments propers al pop (el “so Nashville” abans esmentat) amb temes com I Fall To Pieces (1961), la CdD d'avui, Crazy (1961) o She's Got You (1962).

Uns èxits que li van permetre prendre el control de la seva carrera, en un gènere dominat fins aleshores per cantants únicament masculins, servint d'exemple per a altres deixebles i amigues, com la recentment desapareguda Loretta Lynn, però no per gaire temps perquè al cap de poc més de dos anys, la que el 1961 havia sobreviscut a un greu accident automobilístic (a partir del qual utilitzaria perruques i maquillatge per dissimular les cicatrius) moriria en estavellar-se l'avioneta en la que viatjava el dia 5 de març de 1963, amb només 30 anys. Una desgràcia que la convertiria en la més llegendària de les dones cantants de country, la vida de la qual ha estat portada al cinema en la pel·lícula Sweet Dreams (Karel Reisz, 1985), interpretada per Jessica Lange.

Crazy és una balada amb una complexa melodia d'un d'aleshores desconegut compositor, Willie Nelson, de qui parlarem sovint en pròxims articles d’aquesta secció, a la que "la Cline", com se la coneixia, acompanyada dels millors músics de sessió i del quartet de gospel The Jordanaires, expressa el desconcert per un amor no correspost amb la seva excepcionalment expressiva veu, 

Un tema que ha estat versionat per multitud de cantants tan diversos com Linda Ronstadt, Shirley Bassey, Chaka Khan, Norah Jones, Neil Young, Carla Bruni, Julio Iglesias o el mateix Nelson, acompanyat d’Elvis Costello i la esposa d'aquest, Diana Krall, del que en podem gaudir tot seguit, en la interpretació de referència i comparar-la amb la del seu autor, i no en una sinó en dues ocasions, la original que gravaria a l'any següent en el seu àlbum de debut, ...And Then I Wrote (1962) i en un concert del 1992, amb el que apreciareu que el canvi físic experimentat en aquests 30 anys no va minvar la seva qualitat artística. 

- PATSY CLINE. Crazy. Showcase (1961) / WILLIE NELSON. Crazy. ...And Then I Wrote (1962).

Drunkship Of Lanterns / Blacklight Shine (The Mars Volta)

 

Uns altres que ha tornat!

Després de 10 anys sense fer-ho, THE MARS VOLTA, el grup format l'any 2001 a El Paso, Texas, pel cantant i lletrista californià Cedric Bixler-Zavala i el guitarrista porto-riqueny Omar Rodríguez-López, acompanyats durant la seva trajectòria per una quinzena de membres més, ha publicat un nou disc.

Dos músics inquiets que, deixant de banda el punk i el hardcore dels seus inicis amb les bandes De Facto i At the Drive-In, van triomfar amb un estil eclèctic que fusiona el prog-kraut-jazz rock amb la música electrònica, amb algun afegit de llatinoamericana, i  unes lletres críptiques, amb el seu àlbum de debut, De-Loused In The Comatorium (2003), produït per Rick Rubin i amb la participació de "Flea" i John Frusciante, els coneguts baixista i guitarrista dels Red Hot Chili Peppers, i de temàtica conceptual al voltant d'un tal Cerpin Taxt, un morfinòman que, al despertar-se d'un coma després d'anys, a conseqüència d'una sobredosi, es suïcida llançant-se des d'un pont a El Paso, sembla que inspirada en el seu amic Julio Venegas.

Un LP del que he triat la track número cinc, Drunkship Of Lanterns, com a primera CdD d'avui, al que seguiria un altre bon disc, Frances The Mute (2005), ara basat en els diaris recuperats del cotxe de Jeremy Michael Ward, el seu tècnic de so mort de sobredosi d'heroïna als 27 anys (com no?), i així fins a la mitja dotzena, fins a la seva dissolució l'any 2013 per seguir amb diversos projectes sobre els que no ens estendrem.

I ara, fa només unes setmanes, quan ningú no ens ho esperàvem, ens han sorprès amb l'homònim The Mars Volta (2022), el setè disc d'una carrera a la que li donen la volta com a un mitjó, abandonant el so al que ens tenien acostumats per endinsar-se en estructures més properes al pop convencional i, per tant, molt més accessible, fins i tot per les lletres, en les que Bixler-Zavala, alternant l'anglès i el castellà, simplifica el seu missatge mentre relata de manera biogràfica els gravíssims problemes legals de la seva família en relació a la pertinença a la Església de la Cienciologia.

Un àlbum, produït pel mateix Rodríguez-López, amb 14 pistes molt més curtes de l'habitual en ells del que, amb el seus poc menys de 45 minuts, en resulta el més breu del seu catàleg, de les que en destacaria algunes com Graveyard Love, Vigil, Que Dios te maldiga mi corazón (amb els seus minsos 01:41"), Equus 3 o Blacklight Shine, la que l'enceta i he escollit com a segona CdD d'avui.

- THE MARS VOLTA. Drunkship Of Lanterns. De-Loused In The Comatorium (2003) / Blacklight Shine. The Mars Volta (2022).

Papa Was A Rollin' Stone (The Temptations)

 

MN(I)O-14:

De la reunió de membres de dos grups vocals de l'escena de Detroit, The Distants (Otis Williams, Elbridge "Al" Bryant i Melvin Franklin) i, procedents d'Alabama, The Primes (Eddie Kendricks i, sense cap parentiu amb l'Otis, Paul Williams) , en va resultar un dels més importants del segell Motown Records durant els anys 60 i primera meitat dels 70 del segle passaT, THE TEMPTATIONS.

Una formació que, des de la seva creació l'any 1961, tot i els canvis continus, s'ha mantingut fidel al format de quintet,  en el seu millor moment amb el lideratge del baríton David Ruffin (que havia substituït a Bryant) i el tenor Kendricks, molt ben secundats en les complexes harmonies aportades pels altres tres, Franklin, Otis i Paul Williams, que interpretaven amb unes coreografies espectaculars, obra d'aquest darrer i del coreògraf oficial de la discogràfica, Cholly Atkins, i vestits amb una elegància que va marcar tendència a la època.

Amb un estil, barreja de soul i rhythm & blues, amb el que, inicialment sota la batuta del compositor i productor Smokey Robinson i de Norman Whitfield i Brian Holland després, van obtenir un gran èxit durant els anys 60 amb temes com My Girl (1965), Get Ready (1966), Ain't Too Proud To Beg (1966) o I can't Get Next To You (1969) i, entrant ja la dècada següent, amb canvis de productors i, el que seria una constant, de membres -amb Ruffin (mort el 1992 per sobredosi de cocaïna, amb 52 anys i Kendricks mort a causa d'un càncer de pulmó als 52, a la mateixa edat que Franklin per un problema cerebral) sortint i tornant-, així com en el registre musical, orientat cap al funk amb consciència social propi del moment, amb Just My Imagination (1969) o Papa Was A Rollin' Stone (1972), el seu tema més emblemàtic i CdD d'avui, moment a partir del qual la seva flamar es va anar apagant gradualment, sense arribar a extingir-se. 

Així, a dia d'avui, la formació segueix actuant i publicant discos com el recent Temptations 60 (2022), amb Otis Williams com a únic membre de la formació inicial i amb la participació de Smokey Robinson, i amb succedanis com The Temptations Review feat Glenn Leonard (incorporat al quintet l'any 1975) qui, per cert, actuaran el proper dia 25 de març a l'Auditori de Girona, en el marc del Black Music Festival 2023.

Papa Was A Rollin' Stone, inclosa a l’àlbum All Directions (1972), és un tema escrit per Barrett Strong i l'esmentat Norman Whitfield, compositors de la Motown, per a un grup "de la casa" anomenat The Undisputed Truth que va passar sense pena i glòria però que el segon, revelant-se con un autèntic "hitmaker" (fabricant d'èxits) va oferir als "Temps", refet i allargat fins als gairebé 12 minuts, molta part d'ells instrumentals (el que no va agradar gaire als intèrprets, al·legant que treia protagonisme a la seves veus), amb una versió que passaria a la història popular, i no només d'aquesta música negra (injustament) oblidada, MN(I)O, que dona nom a aquesta secció del blog.

Una cançó referencial del soul psicodèlic on conflueixen el funk i el psych-rock, de la que en podeu gaudir en la versió del single, escurçada a 7 minuts, basada en una línia de baix de tres notes a la que, amb arranjaments del trombonista Paul Riser, es van afegint els altres instruments, platerets, guitarra, cordes, trompetes, piano elèctric, palmes...fins al minut quatre, en el que entren les veus, amb Otis Williams com a d'introductor i els altres en el paper de quatre fills (aleshores amb les veus de Dennis Edwards, Richard Street, Damon Harris i l'altre membre fundador, Melvin Franklin) que, en tres versos separats per interludis musicals de textures diverses, interroguen a la mare sobre si és veritat el que es diu del seu pare, allò de que és un autèntic "bala perduda" (rolling stone).

- THE TEMPTATIONS. Papa Was A Rollin' Stone. All Directions (1972).

Right In Time / Man Without A Soul (Lucinda Williams)

 

Filla del poeta i professor de Literatura Miller Williams, la professió del qual la va posar, de ben joveneta, en contacte amb personatges com Allen Ginsberg, Charles Bukowski o Flannery O'Connor i portar a viure en diverses ciutats del sud dels Estats Units i països com Mèxic i Xile, la cantautora LUCINDA WILLIAMS no va assolir reconeixement fins al seu tercer disc, de títol homònim, el 1988, als 35 anys d'edat, però va ser el cinquè, publicat una dècada després, el que la consagraria.

Una demora que alguns malintencionats van atribuir al seu conegut perfeccionisme a l'hora de gravar però a la que també va contribuir la fallida successiva de dues discogràfiques amb les que estava treballant. Un àlbum que va enregistrar inicialment a Nashville, Tennessee, amb el seu productor habitual, Gurf Morlix, del resultat del qual va quedar tant descontenta que, mantenint-lo com a guitarrista, el va tornar a gravar de nou amb Steve Earle i Ray Kennedy i acabar d'arranjar a Los Angeles per Roy Bittan, el teclista de la E Street Band de Bruce Springsteen.

Una obra fonamental d'un estil, el blues-folk-country-rock d'arrels (roots-rock) que, amb el temps s'anomenaria country alternatiu (alt-country) i, a partir de la creació dels Americana Music Honors & Awards l'any 2002, simplement com "Americana", com molt bé sabeu els seguidors de la CdD. Un disc superbament produït en el que destaca la veu inconfusible de la Louisiana, amb aquest deix sureny tan mandrós i arrossegat, així com seductor, a qui fan harmonies vocals Emmylou Harris i Jim Lauderdale, en el que en les seves tretze tracks fa un cru viatge per diverses localitats del sud profund del país mentre medita sobre les complexitats de la passió humana, lamentant-se sobre l'abús infantil, els matrimonis fallits, les baralles entre borratxos al bar o les conductes suïcides, amb un títol tan evocador com Car Wheels On A Gravel Road (1998), en català "Rodes de cotxe per un camí de grava", del que he triat com a CdD la que l'enceta, Right In Time.

Un LP que representa el cim d'una carrera amb multitud de col·laboracions i recopilacions però només 14 discos d'estudi, en el darrer dels quals, Good Souls Better Angels (2020), produït per l'esmentat Kennedy i, per primera vegada, amb la col·laboració del seu marit, Tom Overby, en les lletres, es mostra implacable contra xacres de la més rabiosa actualitat com la violència de gènere, les fake news o la deshumanització que comporten les xarxes socials. I, amb gairebé 70 anys, en plena forma, com podeu comprovar en la segona CdD d'avui, una versió acústics de Man Without A Soul, en el que la també coneguda com "the Outlaw Queen" (la Reina Proscrita), sense esmentar el nom li fot una bona repassada a l'aleshores inquilí de la Casa Blanca. 

Un àlbum que podria ser el darrer de la seva discografia, degut a les seqüeles d'un ictus que va patir el 2021 i que li comporta certes dificultats per cantar i tocar la guitarra, de les que li desitgem que es millori i així pugui complir el compromís d'actuar a l'Azkena Rock Festival del pròxim mes de juny del 2023 a Vitoria-Gasteiz.

 - LUCINDA WILLIAMS. Right In Time. Car Wheels On A Gravel Road (1998) / Man Without A Soul. Good Souls Better Angels (2020).

Nota: Mentre escrivia quest article me'n he adonat de les vegades que he esmentat en el blog l’alt-country/americana, en detriment de la música country més tradicional, circumstància que esmenaré amb una propera secció de la CdD en la que repassarem els artistes més coneguts d'aquest estil.

Live In London (Leonard Cohen)

 

A propòsit de Leonard Cohen- i 12:

Comentava a l'anterior i penúltim post d'aquesta sèrie que, a partir del seu retir a un monestir budista al poc d'haver publicat The Future (1992), vaig perdre la pista de LEONARD COHEN i no vaig tornar a seguir la seva discografia, reiniciada gairebé deu anys després amb Ten New Songs (2001), seguida de mitja dotzena d'àlbums més fins al darrer, You Want It Darker (2016), al que s'hauria d'afegir, enregistrat amb la participació de coneguts del blog com Damien Rice o Beck, del Thanks For The Dance (2019), publicat pòstumament a la seva mort a Los Angeles, amb 82 anys, el dia 7 de novembre del 2016, precisament (i no sé com interpretar-ho!) un dia que jo estava de vacances a Granada, la ciutat del seu admirat Federico García Lorca.

Una segona part d'una carrera musical, aleshores alternada amb una recuperada vocació literària (per la qual l'any 2011 li seria atorgat el Premio Príncipe de Asturias de las Letras, els 50.000 € de la dotació del qual va donar a la Universidad d'Oviedo per crear una càtedra al seu nom), condemnada al llanguiment, del que la va treure un fet altrament comentat en articles precedents, les gravíssimes irregularitats financeres de la seva deslleial comptable, Kelley Lynch, que va espoliar el seu patrimoni fins al punt que, després de 15 anys sense fer-ho, va haver de "tornar a la carretera" per fer un seguit de gires mundials de les que en van sortir àlbums en directe com Live In London (2009) o Live In Dublin (2014), per al primer dels quals em manquen qualificatius.

Un disc gravat al concert de dues hores i mitja a l’O2 Arena de la capital britànica, davant de 20.000 espectadors, el dia 17 de juliol de 2008 i editat en format doble CD i, per primera vegada en la seva discografia, en DVD, amb un total de 25 tracks, la majoria d'elles esmentades en els 11 articles precedents "A propòsit de Leonard Cohen".

Un concert que avui, excepcionalment, podeu escoltar en la seva totalitat, i amb el que us desitjo una bona entrada a aquest incert 2023.

 - LEONARD COHEN. Live In London (2009).