Country Music -1:
Tal com us avançava fa unes
setmanes (vegeu aquí), amb el post d'avui iniciem una secció en la
que gaudirem d'algunes de les veus més representatives de la música country
en la seva vessant tradicional.
Un gènere, que amb el temps
evolucionaria en una gran varietat d'estils, que es va iniciar amb la fusió de
música europea aportada pels colons, sobretot britànics i irlandesos, amb la
dels esclaus afroamericans dels estats del sud dels Estats Units, de la que
disposem dels primers enregistraments fonogràfics d'aviat farà cent anys, de
dos artistes fonamentals a les dècades dels 20 i 30 del segle XX, Jimmie
Rodgers i The Carter Family, la popularitat del qual, coneguda
aleshores com a hillbilly, es dispararia als anys 40 amb Hank
Williams, la figura del qual, mort prematurament als 29 anys, ha estat
permanentment reivindicada per les generacions posteriors.
Malauradament, fidel al meu
compromís d'acotar l'inici al blog a la meva data de naixement, no
escoltarem a cap d'aquest pioners perquè jo vaig venir al món a la època
del rock & roll i, pel tema que ens ocupa, del rockabilly,
estil a l'èxit del qual, als anys 50, alguna cosa hi va tenir a veure, des
de Memphis, Tennessee, un tal Elvis Presley, i de, per a mi, la més
interessant de la història, la dels 60 i 70, ja amb el nom consolidat de country,
amb el més comercial so Nashville. Uns dels múltiples estils que, confio,
aniran sortint en articles posteriors i als que avui, sense cap intenció
d'ordenar cronològicament, donem el tret de sortida amb una cantant
sensacional, PATSY CLINE.
Nascuda com a Virginia
Patterson Hensley a Winchester, Virginia, artísticament i per suggeriment
del seu mànager, Bill Peer, va adoptar el nom de Patsy amb el
cognom del seu primer marit i va passar els primers 10 anys de la seva carrera
sotmesa als dictàmens de la discogràfica Four Star, de la que només
recordarem el tema Walkin' After Midnight (1957), actuant en petits
clubs vestida a l'estil western amb la característica roba amb serrells
que li confeccionava sa mare i que seria el seu distintiu (vegeu aquí).
Amb el venciment del contracte i la firma amb Decca Records, de Nashville, amb el productor Owen Bradley al capdavant, la seva trajectòria va fer un gir radical, amb magnífiques interpretacions de country amb arranjaments propers al pop (el “so Nashville” abans esmentat) amb temes com I Fall To Pieces (1961), la CdD d'avui, Crazy (1961) o She's Got You (1962).
Uns èxits que li van permetre
prendre el control de la seva carrera, en un gènere dominat fins aleshores per
cantants únicament masculins, servint d'exemple per a altres deixebles i
amigues, com la recentment desapareguda Loretta Lynn, però no per
gaire temps perquè al cap de poc més de dos anys, la que el 1961 havia sobreviscut
a un greu accident automobilístic (a partir del
qual utilitzaria perruques i maquillatge per dissimular les
cicatrius) moriria en estavellar-se l'avioneta en la que viatjava el dia 5
de març de 1963, amb només 30 anys. Una desgràcia que la convertiria en la més
llegendària de les dones cantants de country, la vida de la qual ha
estat portada al cinema en la pel·lícula Sweet Dreams (Karel Reisz,
1985), interpretada per Jessica Lange.
Crazy és una balada amb una complexa melodia d'un d'aleshores desconegut
compositor, Willie Nelson, de qui parlarem sovint en pròxims articles d’aquesta
secció, a la que "la Cline", com se la coneixia, acompanyada dels
millors músics de sessió i del quartet de gospel The Jordanaires,
expressa el desconcert per un amor no correspost amb la seva excepcionalment
expressiva veu,
Un tema que ha estat versionat per multitud de cantants tan diversos com Linda Ronstadt, Shirley Bassey, Chaka Khan, Norah Jones, Neil Young, Carla Bruni, Julio Iglesias o el mateix Nelson, acompanyat d’Elvis Costello i la esposa d'aquest, Diana Krall, del que en podem gaudir tot seguit, en la interpretació de referència i comparar-la amb la del seu autor, i no en una sinó en dues ocasions, la original que gravaria a l'any següent en el seu àlbum de debut, ...And Then I Wrote (1962) i en un concert del 1992, amb el que apreciareu que el canvi físic experimentat en aquests 30 anys no va minvar la seva qualitat artística.
- PATSY CLINE. Crazy.
Showcase (1961) / WILLIE NELSON. Crazy. ...And Then I Wrote (1962).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada