Over, Under, Sideways, Down (The Yardbirds)

 

Tot i què poc coneguda del públic general, la banda protagonista del post d'avui és per als melòmans una de les fonamentals en la història del rock i, més concretament, del blues-rock britànic que va protagonitzar la ultra esmentada en aquest blog "british invasion".

Un quintet format a Londres pel cantant Keith Relf i el baixista (i posteriorment afamat productor) Paul Samwell-Smith, completat amb Chris Dreia a la guitarra rítmica, Jim McCarty a la bateria i Anthony "Top" Topham a la guitarra solista, posició que de seguida deixaria en mans de "un tal" Eric Clapton (vegeu aquí), el primer dels tres grandíssims instrumentistes que ocuparien successivament el lloc, circumstància que contribuiria a mitificar a THE YARDBIRDS.

Un nom que té més a veure amb els rodamons al voltant de les vies del ferrocarril que esmenta Jack Kerouac a la mítica novel·la On the road (1957) que amb el saxofonista Charlie Parker, conegut amb el malnom de "Bird", amb el que el grup es donà a conèixer amb versions electrificades de temes inicialment acústics de bluesmen americans com Howlin' Wolf, Muddy Waters, Sonny Boy Williamson o Elmore James, amb l'àlbum en directe Five Live Yardbirds (1964) però que, de la mà del mànager i productor Giorgio Gomelsky, va incorporar composicions pop a For Your Love (1965), una recopilació de singles, amb el tema homònim, escrit per Graham Gouldman, al capdavant. Gravat amb la participació del teclista Brian Auger, seria el hit més reeixit d'una carrera que anava prenent aspectes comercials (vegeu aquí), el que no seria del gust de Clapton, que ja s'havia guanyat el paradoxal qualificatiu de "slowhand" (mà lenta), qui els deixaria per formar part dels Heartbreakers de John Mayall.

Una vacant ocupada per Jeff Beck, un altre portentós guitarrista que acabaria d'imprimir el segell personal al grup, evolucionant cap al rock psicodèlic i experimental (van incorporar el sitar abans que els Beatles a Norwegian Wood) en les següents gravacions, Having A Rave Up (1965) i el transcendental Yardbirds (1966), editat als USA amb el títol de la segona pista, Over, Under, Sideways Down, però que, degut a la singular portada, amb una caricatura, obra de Dreia, de l'enginyer de so Roger Cameron, acabaria essent conegut col·loquialment pels seus fans i, amb el temps, semi-oficialment, com a Roger The Engineer.

El primer àlbum exclusivament amb composicions pròpies, produït pel mànager Simon Napier-Bell i pel baixista Samwell-Smith qui, de seguida, abandonaria tanmateix el combo per donar entrada, ni més ni menys que, a Jimmy Page, a qui l'instrument se li quedaria petit i l'intercanviaria amb el guitarrista rítmic (i dibuixant!) Chris Dreia, però que convuiria molt poc amb Beck, del que queda constància en el single Happening Ten Years Time Ago (vegeu aquí), així com en una breu interpretació, concretament (segur que se'n recordarà el meu amic R.S. [vegeu aquí]) del tema Stroll On a la pel·lícula Blow-Up (Michelangelo Antonioni, 1966), perquè aquest també volaria en solitari, reduint The Yardbirds a quartet i deixant la guitarra solista per a la gravació de pòstum Little Games (1967), en mans d'aquell, a partir del que, una mica desconcertats i confosos, es dissoldrien per donar lloc a projectes diversos, el més famós dels quals, amb diferència, va ser (cal que us ho digui?) Led Zeppelin.

Un disc avantguardista per a la època, en el que temes genuïnament blues-britànic com Lost Woman, The Nazz Are Blue o l'instrumental Jeff's Boogie, conviuen amb altres més experimentals com Turn Into Earth, en el que barregen pop amb hipnòtics cants gregorians, del que he triat com a CdD la track que, amb una altra caràtula, va donar nom a l'edició americana, en la que predomina un riff de guitarra de Beck de tall oriental, Over, Under, Sideways, Down.

Imperdonable no tenir un record per al grup en el que va militar la que molts qualifiquen com la "santíssima trinitat" de guitarristes del rock: Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page, a qui podeu identificar en els corresponents links.

- THE YARDBIRDS. Over, Under, Sideways, Down. Roger The Engineer (1966).

Mavis/There Is A War (Nathaniel Rateliff)

 

A propòsit de Leonard Cohen-6:

El cantautor de St. Louis, Missouri, NATHANIEL RATELIFF va començar la seva carrera musical amb grups de garage-rock com Born In The Flood o The Wheel, sempre acompanyat de Joseph Pope III, el seu amic i ex-company de la organització evangèlica Youth With A Mission de Denver, Colorado, on s'havien traslladat a viure.

Però no va ser fins que es va decidir a llançar-se en solitari,  amb una veu profunda i un estil intimista entre el folk i l’alt-country, que va obtenir notorietat, amb discos com In Memory Of Loss (2010) o Falling Master Than You Can Run (2013). Una situació que el va animar a incorporar nous sons propers al rhythm amd blues i el soul per el que va necessitar d'una banda d'acompanyament, amb el fidel Pope al baix, The Night Sweats, amb els que, de la ma de la mítica discogràfica Stax, esclataria comercialment amb tres àlbums d'estudi, l'homònim Nathaniel Rateliff & The Night Sweats (2015), Tearing At The Seams (2018), produït per Richard Swift, i el recent The Future (2021) i, en mig, encara un directe, Live At Red Rocks (2017).

Però, a més a més, en aquest interval, la mort del seu amic Swift i un divorci el va decidir a tornar, set anys després, al seu introspectiu estil com a solista, explorant temes com l'amor o la pèrdua, amb un disc, And It's Still Alright (2020), amb el que va fer campanya a favor del candidat demòcrata Bernie Sanders i pensava presentar en un gira de 9 mesos que es va veure cancel·lada al cap d'una setmana per les restriccions derivades de la pandèmia de la Covid-19.

Una època confusa que va aprofitar per realitzar una sèrie de sis concerts per recaptar fons per a la seva ONG The Marigold Project de nou al llegendari amfiteatre de Colorado, amb un auditori per a gairebé 10.000 persones restringit a menys de 200 privilegiats per nit,  el darrer dels quals, el 20 de setembre del 2020, va ser enregistrat sense públic i publicat amb el títol de Red Rocks 2020 (2021).

Un disc acreditat al seu nom que no heu de confondre amb el del 2017 tot i què s'acompanya de Pope i la resta de Night Sweats, a més a més d'una secció de corda, en el que interpreta amb configuracions instrumentals que van del simple acompanyament amb la guitarra acústica als 10 membres al complet, temes majoritàriament pertanyents a les seves obres en solitari amb disset tracks de composició pròpia dels que he triat com a CdD la número 15, Mavis, originalment a l'esmentat And It's Still Allright, més una versió del There Is A War de Leonard Cohen, per a la interpretació de la qual s'acompanya d'un conegut del blog, Kevin Mörby, que podeu escoltar a continuació, tal com us vaig avançar (vegeu aquí)la setmana passada. 

- NATHANIEL RATELIFF. Mavis/ There Is A War. Red Rocks (2020).

Chelsea Hotel #2 / There Is A War (Leonard Cohen)

A propòsit de Leonard Cohen-5:

Per a la gravació del seu quart LP, LEONARD COHEN va prescindir del productor Bob Johnston, amb qui havia gravat a Nashville els dos anteriors, i va contar amb John Lissauer, qui li proporcionaria uns arranjaments  instrumentals en  clara evolució respecte l'austera obra anterior.

I el resultat va ser aquest New Skin For The Old Ceremony (1974), el de la impactant caràtula amb un gravat que il·lustra un text del segle XVI anomenat Rosarium philosophorum que mostra dos personatges alats i coronats en una explícita escena de sexe, editat per Columbia Records als Estats Units amb una altra portada, i parcialment censurat aquí, on s'hi va afegir una altra ala cobrint les "parts pudendes" (vegeu imatge inferior).

Un disc que no figura entre els més reconeguts de la carrera del canadenc però que conté un dels seus temes més icònics, ja ho avanço, la CdD d'avui, en el que fa referència a una inesperada trobada sexual a l'Hotel Chelsea, en aquells anys un bohemi establiment de Nova York molt freqüentat per estrelles del rock, amb una dona la identitat de la qual, Janis Joplin, revelaria al cap d'un temps per una indiscreció de la que se'n penediria de seguida. Una trobada entre dos persones físicament no gaire agraciades en la que la partenaire, en un determinat moment deixa anar una frase: 

Well, never mind,                                           Be, no importa

We are ugly but we have the music               Som lletjos però tenim la música

que, retallada convenientment, podria ser uns dels lemes de la meva vida: "No importa, tenim la música!".

Una immortal balada, amb el guitarrista Ron Cornelius com a coautor de la música, que ha estat versionada per molts coneguts del blog com Lloyd Cole, RufusWainwright, els Lamchop o Lana Del Rey, que monopolitza l'interès de l'àlbum però del que, a mi particularment, també m’agraden altres tracks com Lover Lover Lover, una de les menys "cohenianes" gravades fins aleshores, o, pels esmentats arranjaments de vents, Why Don't You Try i, amb una especial participació vocal de la també jueva Janis Ian, una de les tres coristes que col·laboren en el disc, Who By Fire.

I encara una altra que, saltant-me una vegada més la norma, he afegit com a "bonus track" i de la que us convé quedar-vos, perquè en tornarem a gaudir, també afegida a la CdD, la setmana que ve, There Is A War.

 - LEONARD COHEN. Chelsea Hotel #2 / There Is A War. New Skin For The Old Ceremony (1974).

Talk Tough (Bat Fangs)

 

Va ser durant una actuació amb les seves respectives bandes, Ex Hex i Speed Stick, que la compositora principal, cantant, ex-baixista i ara guitarrista Betsy Wright i la bateria Laura King, van decidir crear, en el format duo que van popularitzar dues dècades abans en Jack i na Meg White (vegeu aquí), el seu propi projecte, BAD FANGS.

I, si en l'àlbum homònim de debut del 2018 encara es percebien clares influències dels grups d'origen, en el segon, editat fa uns mesos, Queen Of My World (2021), demostren personalitat pròpia reinterpretant el rock de finals dels anys 70 i dels 80, en base, com no podia ser d'una altra manera, a uns ferotges riff de guitarra i una contundent percussió, a més a més d'unes harmonies vocals prou treballades que executen amb un entusiasme juvenil que, de ben segur, farà esclatar els estadis.

Un disc en el que a les de Washington D.C. no els costa mantenir la intensitat de principi a fi, en els seus escassos 35 minuts farcits d'himnes generacionals que van del glam al garage-rock i al heavy-metal, amb algun que altre toc psicodèlic, del que m'he ho he passat d'allò més bé escoltant-lo, sense poder evitar sentir un xic de nostàlgia. 

Com a CdD he triat la track número tres, Talk Tough, però us recomano escoltar-lo d'una tirada, no trobareu mitja horeta per fer-ho?

- BAT FANGS. Talk Tough. Queen Of My World (2021).

No Time To Cry (The Sisters Of Mercy)

A propòsit de Leonard Cohen-4:

El quart post de la sèrie "A propòsit de Leonard Cohen" poc té a veure amb el canadenc, excepte pel nom del grup, adoptat d'un dels temes (vegeu aquí), THE SISTERS OF MERCY, del seminal Songs Of Leonard Cohen (1967), per qui reconeixien sentir-se influenciats.

Es tracta d'una de les bandes més destacades -tot i què, a més a més d'incomptables singles, això sí, només van publicar tres LP- de la primera generació del que es coneix com a gothic rock, etiqueta inicialment rebutjada pels seus membres, així com pels d'altres grups similars, però finalment acceptada per motius comercials.

Una banda creada l'any 1980 pel guitarrista Gary Marx i el bateria Andrew Eldritch, qui canviaria l'instrument per una caixa de ritmes electrònica, a la que anomenarien "Doktor Avalanche", per dedicar-se plenament a feines vocals, completada en la seva primera formació amb el baixista Craig Adams. 

Malauradament, tot i obtenir un cert reconeixement amb l'àlbum de debut, First And Last And Always (1985), i no sense polèmica pels drets del nom, el membres del grup, pel que ja havien passat dos segons guitarristes, Ben Gunn i, atenció, Wayne Hussey, van anar abandonant a Eldritch, el cantant de veu de baríton que, assumint les tasques de programador de les bases electròniques, lletrista, productor ...i gestor del negoci, acabaria essent l'únic membre estable de la formació (a excepció del Doktor Avalanche!), acusant-lo de tirà. Unes desercions que serien constants durant la gravació dels discos posteriors, Floodland 1987) i Vision Thing (1990), a partir del qual el de Leeds, Anglaterra, i els seus successius acompanyants deixarien de editar material nou però, de manera més o menys intermitent, continuarien fent gires 40 anys després del seu naixement i fins a l'actualitat, com ho demostra el concert programat per aquesta nit a la sala Razzmatazz de Barcelona.

Com a CdD he triat No Time To Cry, el primer single publicat de l'esmentat LP de debut, un àlbum amb deu tracks amb una música, majoritàriament de Marx i Hussey, tan fosca com malenconiosos els textos d’Eldritch al voltant de qüestions que l’afectaven personalment com les drogues o les separacions, en un moment en el que estava a punt de trencar amb la seva xicota i amb el cofundador a punt de deixar el grup. 

- THE SISTERS OF MERCY. No Time To Cry. First And Last And Always (1985).

 

Con dos camas vacías (María Jiménez)

 

No ho ha tingut fàcil a la vida na MARÍA JIMÉNEZ, nascuda a Triana, Sevilla, en una família d'origen calé per part de pare, amb 17 anys mare soltera d'una filla, María del Rocío, que moriria en un accident de trànsit als 16, un conflictiu matrimoni amb l'actor Pepe Sancho -en el moment de màxima popularitat d'aquest pel seu paper com "el Estudiante" a la sèrie Curo Jiménez, de qui es divorciaria i amb qui es tornaria a casar a Costa Rica, qui reconeixeria com a seva la nena i li donaria un fill, Alejandro, veritable puntal en la vida de l'artista- els maltractaments per part del qual no va airejar fins a després de mort, el 2013.

Una carrera iniciada als "tablaos" de Barcelona i, posteriorment, a Madrid, amb memorables actuacions basades en lletres de contingut obertament lliberal i provocador que interpretava impetuosament sense estar-se de mostrar els seus encants.

Una carrera musical en la que ha gravat gairebé una vintena de discos de sort desigual, que primerament va compatibilitzar amb algunes pel·lícules i sèries de TV com Todos los hombres sois iguales i, amb el pas del temps, participant en programes com a presentadora, jurat en concursos i en diversos reality que han explotat sense miraments els seus problemes psíquics i físics, càncer de mama inclòs, que han posat d'evidència un lloable esperit de superació.

Una vida farcida d'alts i baixos, personal i artísticament, als inicis de la qual va contar amb el productor Gonzalo García-Pelayo i el guitarrista Paco Cepero (i posteriorment el seu parent Rafael Riqueni) en la que alternava diversos pals de flamenc amb boleros, ranxeres i balades de compositors com Silvio Rodríguez o Amancio Prada, amb temes tan populars com Se acabó (1978) (vegeu aquí).

Una discografia a la que no vaig prestar cap atenció fins a la publicació d'un àlbum que va canviar la meva percepció de l'artista, Donde más duele. María Jiménez canta por Sabinas (2002), amb aquella icònica caràtula amb la diva coronada amb plomes de paó, una cigarreta a la ma i un whisky, concretament un Johnnie Walker Black Label, a tocar. Un disc gravat després de més de 10 anys allunyada dels escenaris, de nou amb el seminal productor García-Pelayo, en el que, acompanyada d'artistes com Lichis, de La cabra mecánica, els Estopa i els guitarristes Gerardo Núñez i Enrique de Melchor, porta al seu territori (la rumba, la buleria...) onze temes originalment enregistrats per Joaquín Sabina com Una canción para Magdalena, Medias negras, Y nos dieron las diez o 19 días y 500 noches, més un d'original, Con dos camas vacías, composat per a l'ocasió i en el que el d'Úbeda s'afegeix a la veu, i CdD d'avui. 

Una lletra memorable, com és habitual en l'autor, que la trianera, actualment resident a Chipiona, Cádiz, interpreta amb la seva passió habitual, no en va, al cometari de Joaquín de que li agradava perquè cantava amb els budells, va contestar: "Yo canto con el coño!".

- MARÍA JIMÉNEZ. Con dos camas vacías. Donde más duele (2002).

Never Said/Spanish Doors (Liz Phair)

 

Ha tornat!

Després d'onze anys sense novetats discogràfiques, la cantautora i guitarrista de New Haven, Connecticut, criada a Chicago, Elizabeth Phair, artísticament LIZ PHAIR, fa uns mesos va publicar el notable Soberish (2021), l'àlbum amb el que intenta recuperar part del prestigi obtingut amb el seu debut, Exile In Guyville (1993), una de les obres més icòniques de la febre de l'or del rock alternatiu americà dels anys 90, i que tanta influència va exercir en cantautores posteriors com Alanis Morissette, amb qui ha compartit gires, o conegudes del blog com Sharon Van Etten, Angel Olsen o les HAIM.

Un doble àlbum editat per Matador Records, a instància del seu amic Chris Brokaw -guitarrista i futur co-líder, amb Thalia Zedek, de la banda Come-, amb el que va rebre un gran reconeixement, tot i haver de superar agres crítiques d'artistes ressentits de l'escena noise-rock de Chicago, com Steve Albini, a conseqüència de la gran atenció mediàtica per d'unes lletres d'explícit contingut sexual, a mena de contrapunt feminista del Exile On Main St. (1972) de The Rolling Stones, que interpreta amb una veu greu i monòtona, podríem dir que poc expressiva.

Un èxit que no poder mantenir en els dos LP posteriors, Whip-Smart (1994) i Whitechocolatespaceegg (1998) -en el que reflectia com el matrimoni la maternitat l'havien afectat- ni amb l'homònim Liz Phair (2003), en el que abandona l’indie-rock lo-fi per provar amb el pop-rock comercial, ni amb Somebody's Miracle (2005), tots dos amb Capital Records, ni amb Funstyle (2010), auto-editat per noves desavinences amb la discogràfica, i amb un fallit intent de col·laboració el 2017 amb el polèmic Ryan Adams, amb qui, en aquesta ocasió, com havia fet amb els "Stones", pretenia confrontar cançó per cançó, The White Album (1968) de The Beatles, que l'ha mantingut allunyada dels estudis de gravació durant una dècada, durant la que ben poca cosa n'hem sabut, a excepció de la publicació de Horror Stories (Random House, 2019), la primera part de les dues previstes editar de les seves memòries, en les que critica mordaçment l'androcentrisme de la societat occidental. 

Com a CdD he triat un tema del seminal debut, el títol del qual és un joc de paraules entre el mític doble LP de "Ses Satàniques Majestats" i el tema Goodbye To Guyville que tanca el tercer disc, Stull (1972), dels seus paisans Urge Overkill.

Un àlbum coproduït amb el multi-instrumentista Brad Wood (superba la bateria a Johnny Sunshine), amb divuit tracks, bona part de les quals van ser re-gravacions de composicions prèviament editades en format cassette per la Phair, en els seus inicis amb el nom de Girly-Sound, en el que, a excepció d'alguna balada temperada com Canary, en la que s'acompanya del piano, predominen temes del més genuí indie-rock, en els que l'autora i Casey Rice es llueixen a les guitarres, com 6'1'', Help Me Mary, Mesmerizing, Fuck And Run, Divorce Song (amb una interessant interpretació d'armònica de John Casey), Shatter, Stratfor-On-Guy -amb un altre joc de paraules entre Stratford-Upen-Avon, la ciutat natal de William Shakespeare, rebatejada com a Guyville pels esmentats Urge Overkill, un membre dels quals, Nash Kato, és l'autor de la fotografia de la caràtula de l'àlbum- o la que he escollit pel post d'avui, Never Said.

Però, abans d'acabar i tenint en conte que el divendres que ve, festiu a casa nostra, no publicaré la CdD, saltant-me una vegada més la norma, afegiré un tema del seu esperat setè àlbum, Soberish, editat per  una ressuscitada Chrysalis Records i, de nou, amb la participació de Brad Wood, el productor dels seus dos primers treballs, amb qui aconsegueix uns arranjaments contemporanis, allunyats dels de la època pretèrita en la que es va guanyar l'etiqueta de "lo-fi indie-rock queen".

Un disc tan sobri com el seu títol indica en el que la Phair intenta rememorar l'esperit de Guyville i que, com era previsible, es queda a una considerable distància, però amb temes prou sòlids com Hey Lou (en el que Laurie Anderson conversa amb el seu marit, Lou Reed), Good Side, l'homònima Soberish, Soul Sucker, amb un impactant groove de piano elèctric o la (segona) CdD d'avui, Spanish Doors, que interpreta en primer lloc en un mini-concert de quatre cançons al "tiny desk" (en realitat les oficines de la emisora NPR Music, de Washington D.C., pel programa de radio All Songs Considered), precedint-ne dues més del disc, In There i The Game, per acabar amb la seminal Never Said, que podreu escoltar de nou, 28 anys després de la seva publicació.

Ja se sap que, com diuen en castellà, "quien tuvo, retuvo". 

- LIZ PHAIR. Never Said. Exile In Guyville (1993)/Spanish Doors. Soberish (2021).