No Time To Cry (The Sisters Of Mercy)

A propòsit de Leonard Cohen-4:

El quart post de la sèrie "A propòsit de Leonard Cohen" poc té a veure amb el canadenc, excepte pel nom del grup, adoptat d'un dels temes (vegeu aquí), THE SISTERS OF MERCY, del seminal Songs Of Leonard Cohen (1967), per qui reconeixien sentir-se influenciats.

Es tracta d'una de les bandes més destacades -tot i què, a més a més d'incomptables singles, això sí, només van publicar tres LP- de la primera generació del que es coneix com a gothic rock, etiqueta inicialment rebutjada pels seus membres, així com pels d'altres grups similars, però finalment acceptada per motius comercials.

Una banda creada l'any 1980 pel guitarrista Gary Marx i el bateria Andrew Eldritch, qui canviaria l'instrument per una caixa de ritmes electrònica, a la que anomenarien "Doktor Avalanche", per dedicar-se plenament a feines vocals, completada en la seva primera formació amb el baixista Craig Adams. 

Malauradament, tot i obtenir un cert reconeixement amb l'àlbum de debut, First And Last And Always (1985), i no sense polèmica pels drets del nom, el membres del grup, pel que ja havien passat dos segons guitarristes, Ben Gunn i, atenció, Wayne Hussey, van anar abandonant a Eldritch, el cantant de veu de baríton que, assumint les tasques de programador de les bases electròniques, lletrista, productor ...i gestor del negoci, acabaria essent l'únic membre estable de la formació (a excepció del Doktor Avalanche!), acusant-lo de tirà. Unes desercions que serien constants durant la gravació dels discos posteriors, Floodland 1987) i Vision Thing (1990), a partir del qual el de Leeds, Anglaterra, i els seus successius acompanyants deixarien de editar material nou però, de manera més o menys intermitent, continuarien fent gires 40 anys després del seu naixement i fins a l'actualitat, com ho demostra el concert programat per aquesta nit a la sala Razzmatazz de Barcelona.

Com a CdD he triat No Time To Cry, el primer single publicat de l'esmentat LP de debut, un àlbum amb deu tracks amb una música, majoritàriament de Marx i Hussey, tan fosca com malenconiosos els textos d’Eldritch al voltant de qüestions que l’afectaven personalment com les drogues o les separacions, en un moment en el que estava a punt de trencar amb la seva xicota i amb el cofundador a punt de deixar el grup. 

- THE SISTERS OF MERCY. No Time To Cry. First And Last And Always (1985).

 

Con dos camas vacías (María Jiménez)

 

No ho ha tingut fàcil a la vida na MARÍA JIMÉNEZ, nascuda a Triana, Sevilla, en una família d'origen calé per part de pare, amb 17 anys mare soltera d'una filla, María del Rocío, que moriria en un accident de trànsit als 16, un conflictiu matrimoni amb l'actor Pepe Sancho -en el moment de màxima popularitat d'aquest pel seu paper com "el Estudiante" a la sèrie Curo Jiménez, de qui es divorciaria i amb qui es tornaria a casar a Costa Rica, qui reconeixeria com a seva la nena i li donaria un fill, Alejandro, veritable puntal en la vida de l'artista- els maltractaments per part del qual no va airejar fins a després de mort, el 2013.

Una carrera iniciada als "tablaos" de Barcelona i, posteriorment, a Madrid, amb memorables actuacions basades en lletres de contingut obertament lliberal i provocador que interpretava impetuosament sense estar-se de mostrar els seus encants.

Una carrera musical en la que ha gravat gairebé una vintena de discos de sort desigual, que primerament va compatibilitzar amb algunes pel·lícules i sèries de TV com Todos los hombres sois iguales i, amb el pas del temps, participant en programes com a presentadora, jurat en concursos i en diversos reality que han explotat sense miraments els seus problemes psíquics i físics, càncer de mama inclòs, que han posat d'evidència un lloable esperit de superació.

Una vida farcida d'alts i baixos, personal i artísticament, als inicis de la qual va contar amb el productor Gonzalo García-Pelayo i el guitarrista Paco Cepero (i posteriorment el seu parent Rafael Riqueni) en la que alternava diversos pals de flamenc amb boleros, ranxeres i balades de compositors com Silvio Rodríguez o Amancio Prada, amb temes tan populars com Se acabó (1978) (vegeu aquí).

Una discografia a la que no vaig prestar cap atenció fins a la publicació d'un àlbum que va canviar la meva percepció de l'artista, Donde más duele. María Jiménez canta por Sabinas (2002), amb aquella icònica caràtula amb la diva coronada amb plomes de paó, una cigarreta a la ma i un whisky, concretament un Johnnie Walker Black Label, a tocar. Un disc gravat després de més de 10 anys allunyada dels escenaris, de nou amb el seminal productor García-Pelayo, en el que, acompanyada d'artistes com Lichis, de La cabra mecánica, els Estopa i els guitarristes Gerardo Núñez i Enrique de Melchor, porta al seu territori (la rumba, la buleria...) onze temes originalment enregistrats per Joaquín Sabina com Una canción para Magdalena, Medias negras, Y nos dieron las diez o 19 días y 500 noches, més un d'original, Con dos camas vacías, composat per a l'ocasió i en el que el d'Úbeda s'afegeix a la veu, i CdD d'avui. 

Una lletra memorable, com és habitual en l'autor, que la trianera, actualment resident a Chipiona, Cádiz, interpreta amb la seva passió habitual, no en va, al cometari de Joaquín de que li agradava perquè cantava amb els budells, va contestar: "Yo canto con el coño!".

- MARÍA JIMÉNEZ. Con dos camas vacías. Donde más duele (2002).

Never Said/Spanish Doors (Liz Phair)

 

Ha tornat!

Després d'onze anys sense novetats discogràfiques, la cantautora i guitarrista de New Haven, Connecticut, criada a Chicago, Elizabeth Phair, artísticament LIZ PHAIR, fa uns mesos va publicar el notable Soberish (2021), l'àlbum amb el que intenta recuperar part del prestigi obtingut amb el seu debut, Exile In Guyville (1993), una de les obres més icòniques de la febre de l'or del rock alternatiu americà dels anys 90, i que tanta influència va exercir en cantautores posteriors com Alanis Morissette, amb qui ha compartit gires, o conegudes del blog com Sharon Van Etten, Angel Olsen o les HAIM.

Un doble àlbum editat per Matador Records, a instància del seu amic Chris Brokaw -guitarrista i futur co-líder, amb Thalia Zedek, de la banda Come-, amb el que va rebre un gran reconeixement, tot i haver de superar agres crítiques d'artistes ressentits de l'escena noise-rock de Chicago, com Steve Albini, a conseqüència de la gran atenció mediàtica per d'unes lletres d'explícit contingut sexual, a mena de contrapunt feminista del Exile On Main St. (1972) de The Rolling Stones, que interpreta amb una veu greu i monòtona, podríem dir que poc expressiva.

Un èxit que no poder mantenir en els dos LP posteriors, Whip-Smart (1994) i Whitechocolatespaceegg (1998) -en el que reflectia com el matrimoni la maternitat l'havien afectat- ni amb l'homònim Liz Phair (2003), en el que abandona l’indie-rock lo-fi per provar amb el pop-rock comercial, ni amb Somebody's Miracle (2005), tots dos amb Capital Records, ni amb Funstyle (2010), auto-editat per noves desavinences amb la discogràfica, i amb un fallit intent de col·laboració el 2017 amb el polèmic Ryan Adams, amb qui, en aquesta ocasió, com havia fet amb els "Stones", pretenia confrontar cançó per cançó, The White Album (1968) de The Beatles, que l'ha mantingut allunyada dels estudis de gravació durant una dècada, durant la que ben poca cosa n'hem sabut, a excepció de la publicació de Horror Stories (Random House, 2019), la primera part de les dues previstes editar de les seves memòries, en les que critica mordaçment l'androcentrisme de la societat occidental. 

Com a CdD he triat un tema del seminal debut, el títol del qual és un joc de paraules entre el mític doble LP de "Ses Satàniques Majestats" i el tema Goodbye To Guyville que tanca el tercer disc, Stull (1972), dels seus paisans Urge Overkill.

Un àlbum coproduït amb el multi-instrumentista Brad Wood (superba la bateria a Johnny Sunshine), amb divuit tracks, bona part de les quals van ser re-gravacions de composicions prèviament editades en format cassette per la Phair, en els seus inicis amb el nom de Girly-Sound, en el que, a excepció d'alguna balada temperada com Canary, en la que s'acompanya del piano, predominen temes del més genuí indie-rock, en els que l'autora i Casey Rice es llueixen a les guitarres, com 6'1'', Help Me Mary, Mesmerizing, Fuck And Run, Divorce Song (amb una interessant interpretació d'armònica de John Casey), Shatter, Stratfor-On-Guy -amb un altre joc de paraules entre Stratford-Upen-Avon, la ciutat natal de William Shakespeare, rebatejada com a Guyville pels esmentats Urge Overkill, un membre dels quals, Nash Kato, és l'autor de la fotografia de la caràtula de l'àlbum- o la que he escollit pel post d'avui, Never Said.

Però, abans d'acabar i tenint en conte que el divendres que ve, festiu a casa nostra, no publicaré la CdD, saltant-me una vegada més la norma, afegiré un tema del seu esperat setè àlbum, Soberish, editat per  una ressuscitada Chrysalis Records i, de nou, amb la participació de Brad Wood, el productor dels seus dos primers treballs, amb qui aconsegueix uns arranjaments contemporanis, allunyats dels de la època pretèrita en la que es va guanyar l'etiqueta de "lo-fi indie-rock queen".

Un disc tan sobri com el seu títol indica en el que la Phair intenta rememorar l'esperit de Guyville i que, com era previsible, es queda a una considerable distància, però amb temes prou sòlids com Hey Lou (en el que Laurie Anderson conversa amb el seu marit, Lou Reed), Good Side, l'homònima Soberish, Soul Sucker, amb un impactant groove de piano elèctric o la (segona) CdD d'avui, Spanish Doors, que interpreta en primer lloc en un mini-concert de quatre cançons al "tiny desk" (en realitat les oficines de la emisora NPR Music, de Washington D.C., pel programa de radio All Songs Considered), precedint-ne dues més del disc, In There i The Game, per acabar amb la seminal Never Said, que podreu escoltar de nou, 28 anys després de la seva publicació.

Ja se sap que, com diuen en castellà, "quien tuvo, retuvo". 

- LIZ PHAIR. Never Said. Exile In Guyville (1993)/Spanish Doors. Soberish (2021).

Famous Blue Raincoat (Leonard Cohen)

 

A propòsit de Leonard Cohen-3:

Per al seu tercer treball, LEONARD COHEN va seguir contant amb el productor Bob Johnston, qui, als mateixos estudis de Nashville on van gravar l'anterior, va aplicar la mateixa fórmula de deixar la guitarra com a instrument essencial -això sí, amb puntuals i subtils arranjaments de corda de Paul Buckmaster i la participació d'un cor infantil- expressament al marge d'unes lletres que convenia ressaltar, en les que el cantautor mostra, com potser mai en la seva carrera, el seu estat emocional, aleshores especialment fosc i malenconiós.

I, així, podríem dir que els vuit temes que conformen Songs Of Love And Hate (1971) van, com indica el títol, de l'amor a l'odi, sentiments sovint de límits imprecisos, tot i què cadascun d'ells predomina a les cares B i A del disc, en el seu format original en vinil.

Un àlbum que s'inicia amb una cançó monumental, Avalanche (veure aquí), inspirada en un poema del seu llibre Paràsits en el paradís (1966) en la que el canadenc critica sense pietat a qui practica la falsa caritat -i que ha estat versionada per multitud d'artistes, essent la de Nick Cave en el seu disc From Here To Eternity (1984) una de les meves preferides (vegeu aquí)- i s'acaba amb una altra de genial, Joan Of Arc -a la que l'heroïna d'Orleans estableix una conversa amb la foguera a la que ha estat condemnada- però del que les podríem destacar totes sense despreciar-ne cap, com Dress Rehearsal Rag, Love Calls You By Your Name o la CdD, una de les més icòniques de l'autor, a l'alçada de Bird On The Wire, la del post número 2 d'aquesta sèrie.

Em refereixo a Famous Blue Raincoat, una composició que ha estat interpretada per coneguts del blog com Lloyd Cole, Damien Rice, Glen Hansard o la "nostra" Christina Rosenvinge i altres estrelles com Judy Collins (com no?), Joan Baez, Jennifer Warnes o The Handsome Family, en la que, en format epistolar, relata un triangle amorós que mai no s'ha confirmat que fos autobiogràfic, succeït al Clinton Street (carrer de Brooklyn on Cohen va viure un temps) entre una dona anomenada Jane (com la seva esposa), ell mateix i un amic vestit amb aquest "famós impermeable blau" amb una estripada a l'esquena (peça que realment va existir, i concretament de la marca Burberry, tot i què, al contrari, en propietat de l'autor fins que li van robar de l'apartament de Nova York on vivia na Marianne Ihlen, ja ho sabeu, la protagonista dels primer post) a qui anomena com "my brother, my killer" (el meu germà, el meu assassí) i que finalitza amb un "Sincerely, L. Cohen", tot i què com “Sincerely, a friend” en versions posteriors.

Una tràgica cançó de traïció, adulteri i solitud en la que el de Montreal defuig qualsevol actitud recriminatòria per dirigir-se, de manera conciliadora, gairebé fraternal, al seu rival, acceptant amb resignació la decadència del seu matrimoni amb aquest recitat, acompanyat d'unes cordes i uns cors amb prou feines audibles, que comença així:

          It's four in the morning, the end of December

          I'm writing you now just to see if you're better

          New York is cold

          But I like where I'm living

          There's music on Clinton Street

          All through the evening

          I hear that you're building your little house

          Deep in the desert

          You're living for nothing now

          I hope you're keeping some kind of record

 

          Yes, and Jane came by with a lock of your hair

          She said that you gave it to her

          That night that you planned to go clear

          Did you ever go clear?

- LEONARD COHEN. Famous Blue Raincoat. Songs Of Love And Hate (1971).

Fight On (The Lathums)

Amb el seu àlbum de debut, How Beautiful Life Can Be (2021), ha estat arribar i besar el sant, i només els hi desitjo que siguin fidels a sí mateixos i no deixin de tocar de peus a terra a THE LATHUMS.

Un quartet format per quatre estudiants de l'Institut de Música de Wigan al nord-oest d'Anglaterra, liderat pel, en principi poc carismàtic, compositor, cantant i guitarrista Alex Moore, amb un deix vocal que m'evoca l'inefable Morrissey, a qui acompanyen l'extraordinari guitarrista principal Scott Concepcion, -deixeble destacat de Johnny Marr, dels mateixos The Smiths, i de John Squire, dels Stone Roses (banda de la que els recomano no prendre exemple)- i Johnny Cunliffe i Ryan Durrans a la secció rítmica, al baix i la bateria respectivament.

I, amb aquests referents i sense aportar gaire cosa més, em pregunto a què es pot deure aquest èxit fulgurant i només m'ho explico per l'alegria, com es pot deduir del títol (“Que bonica pot arribar a ser la vida”), que irradien la seva música i, sobretot, les seves lletres, amb la dosi precisa de malenconia, tot i què sensiblement menys enginyoses i cultes que les dels seus antecessors, en un moment en que a la humanitat sembla que només ens passin desgràcies.

Produït per James Skelly, el líder de The Coral, és un disc típic d’indie-rock de guitarres amb reminiscències dels anys 80's amb alguna picada d'ull al pop dels 60's i a l’ska, amb dotze tracks, la majoria per sota dels 3 minuts, per el que el podeu escoltar d'una tirada, amb temes com Circles Of Faith, I'll Get By, The Great Escape o la CdD, Fight On, del que en podeu gaudir tot seguit en el directe del seu concert al Victoria Warehouse de la ciutat de Manchester, a 26 Km de la seva Wigan natal. 

- THE LATHUMS. Fight On. How Beautiful Life Can Be (2021).

Aïsha (TAHA - KHALED - FAUDEL)

 

Africana 23:

El dia 26 de setembre del 1998 va tenir lloc al Palais Omnisports de Bercy, París, un esdeveniment doblement excepcional, tant per la seva qualitat artística com per la singularitat de que no ha tornat a representar-se mai més.

Un concert en el que tres cantants amb un estil l'origen del qual vaig comentar en el post sobre Cheikha Rimitti (vegeu aquí) van assolir tal grau d'excel·lència que, per analogia al que Luciano Pavarotti, Plácido Domingo i Josep Carreras, sota la direcció de Zubin Mehta, van efectuar a les Termes de Caracal·la de Roma l'any 1990, van ser qualificats com "els tres tenors del raï".

Tres artistes amb biografies ben diferenciades, el primer, Khaled, nascut a Orà i exiliat a França amb motiu de la guerra civil algeriana, amb discos tan reeixits com Khaled (1991), gravat a Los Angeles, Califòrnia, amb el famós productor Don Was, amb el seu hit per excel·lència, Didí (vegeu aquí) -que vaig comprar-me en cassette a la medina de Tunis-, encara amb el nom artístic de Cheb Khaled, que incloïa el qualificatiu que significa "noi", N'Si N'Si (1993), Sahra (1996), el de la CdD d'avui, o Kenza (2000), el de la meravellosa versió, en format duet amb la israeliana Noa, de l'Imagine de John Lennon (vegeu aquí), l'indiscutible "rei del raÏ" tot i la poca expressivitat, ratllant el hieratisme, que mostra en els seus directes, com vaig comprovar en la seva recent actuació al Festival Grec de Barcelona del 2019.

El segon, també algerià però criat a Lió i mort a París el 2018, amb 59 anys, a causa d'un infart, Rachid Taha, de qui us recomano Diwan (1998) i Tékitoi? (2004), l'esperit més transgressor dels tres, el que s'evidencia també en els seus concert com el que va protagonitzar en la inauguració de la Rambla del Raval de Barcelona, per la Mercè del 2000, i que vaig presenciar des de les primeres files.

I el tercer, l'actor i cantant Faudel Belloua, el més jove dels tres i l'únic nascut a França, tot i què fill de magrebins, que es va revelar en aquest mític concert fins a ser anomenat "el petit príncep del raï", l'èxit del qual, sempre per sota dels dos precedents, va minvar definitivament a rel del seu recolzament a Nicolas Sarkozy a les eleccions presidencials del 2007.

Tres protagonistes, a qui el productor londinenc Steve Hillage (exguitarrista del grup de rock progressiu Gong, entre altres) va recolzar amb una orquestra amb tres dotzenes de músics -entre els que s'entreveu d'esquena na Gail Ann Dorsey, la baixista a la que vam veure sovint acompanyant David Bowie (vegeu aquí)- d'un concert deficitari, els organitzadors del qual, malgrat la presència de més de 14.000 persones, majoritàriament joves immigrants de segona o tercera generació, van preveure amortitzar amb la edició d'un DVD i un doble CD, titulats 1,2,3 soleils (1999) amb els que els beneficis econòmics van ser tan immensos com la dosi d'autoestima per a tota aquella generació de chebs i chubete (el plural del femení chaba) vistos com a "ciutadans de segona".

Un esdeveniment tan musical com històric que s'inicia amb un instrumental, Khalliouni Khalliouni, mentre TAHA, KHALED i FAUDEL surten a l'escenari, entre el deliri dels assistents, que els ovacionaran a cada agraïment, amb continus "merci" intercalats amb "shukram", per interpretar fins a 23 títols, majoritàriament del segon, com no podia ser d'una altra manera, en format de solo, duo o trio, dels que he triat com a CdD un tema meravellós, Aïcha, de l'esmentat Sahra en el que el "rei" i el "principet" d'aquest raï actualitzat amb ritmes rock, funk i electrònics, reivindiquen els drets de les dones en el mon àrab quan canten en francès, excepte una estrofa en la seva llengua materna: "Em mereixo quelcom millor que una gàbia, ni que sigui d'or. Vull els mateixos drets que tu i que em respectis cada dia..." 

- TAHA - KHALED - FAUDEL. Aïsha. 1,2,3 soleils (1999).

Groovin' (The Young Rascals)

 

En només set anys, els que van entre 1965 i 1972, The Rascals, van publicar nou àlbums, si bé els tres primers, i més reeixits, ho van fer amb el nom de THE YOUNG RASCALS.

Un quartet de Garfield, New Jersey, liderat pel teclista, Felix Cavaliere, acompanyat per Eddie Brigati, qui compartia amb ell les tasques de cantant i lletrista, el bateria de jazz Dino Danelli i el canadenc Gene Cornish, l'únic d'orígen no italià, a la guitarra, ja ho veieu, sense baixista oficial, que va obtenir popularitat amb un seguit de singles, majoritàriament versions d'altri, com Good Lovin, gravat inicialment per Lemme B. Good & The Olympics, recollits en el seu àlbum homònim de debut el 1966 i en la seva continuació, Collection (1967), així com en el tercer i més conegut, Groovin' (1967) ja amb majoria de temes propis.

Un disc que, en base a l'orgue Hammond de Cavaliere i a unes precioses harmonies vocals, per a la gravació del qual van contar per primer cop amb la participació de músics aliens al grup, com David Brigati, el germà gran d'Eddie, als cors, o Chuck Rainey al baix, barregen estils com l'incipient rock psicodèlic sota la influència de la (tan sovint esmentada en aquest blog) british invasion i el soul (el mateix podem dir del conegut com blue-eyed soul) amb alguns trets de jazz llatí i algun detall "aflamencat" que ens evoca la frontera meridional del seu país, en el que magnífiques composicions del teclista, com You Better Run o, cantada per Brigati, How Can I Be Sure, s'alternen amb altres no inferiors com Find Somebody, del mateix Brigati o I Don't Love You Animore, de Cornish, totes elles eclipsades per la CdD d'avui...ho heu endevinat, Groovin'.

Un tema, com algun altre més, inspirat per Adrienne Bechurri, aleshores xicota de Cavaliere, amb un to relaxat, un groove afrocubà i una harmònica per a la història, interpretada per Michael Weinstein al single i pel mateix Cornish a l'LP, per a la gravació del qual van haver de vèncer les reticències del, per una vegada, poc inspirat Jerry Wexler, el conegut cap d’Atlantic Records, discogràfica de la qual van ser el primer grup d'origen no afro-americà, (i que sempre es va negar a actuar en concerts segregats per races, quelcom freqüent als USA en aquella època) que ha esdevingut l'emblema de la banda -amb molts més recursos dels que el seu polit aspecte semblaria indicar- fins al punt en que he escoltat en més d'una ocasió allò de:

          - Els Young Rascals?

          - Si, home, els de Groovin'

 Un disc a partir dels quals Cavaliere va pretendre donar un tomb a la seva carrera intentant, com tants altres grups de finals dels 60's, orientar la seva obra cap al format LP però que no va tenir la mateixa acceptació en els sis següents, ara ja com The Rascals, el que va portar a la dissolució de la banda i donar lloc a dues formacions que van conviure fins als anys 90's, Cornish i Danelli per un costat, com a The New Rascals i Caviere en solitari o com a Felix Cavaliere's Rascals per l'altre, sense menyscap de que la formació original s'hagi reagrupat ocasionalment i per motius diversos -alguns sota l'auspici d’Steven Van Zandt, el Little Steven de la E Street Band de Bruce Springsteen- la darrera vegada el 2012.

- THE YOUNG RASCALS. Groovin'. Groovin' (1967).