Herculean (The Good, The Bad & The Queen)

Abans d'entrar en matèria voldria justificar-me davant dels seguidors del blog per l'extensió del post d'avui, obligat com em sento a recordar la trajectòria d'un dels músics fonamentals de les tres darreres dècades.

En refereixo a Damon Albarn, el cantant i compositor britànic que va assolir la glòria amb Blur, el grup que, coliderat amb el guitarrista Graham Coxon, es va convertir en símbol del brit pop amb àlbums com Modern Life Is Rubbish (1993), Parklife (1994), The Great Escape (1995) o  Blur (1997), activitat que, amb intermitències, compatibilitza fins a l'actualitat amb un altre projecte alternatiu ben singular, Gorillaz. Una banda "virtual" de dibuixos animats creada amb el dissenyador Jamie Hewlett, en la que Albarn, compositor i membre únic, compta amb diversos músics col·laboradors, amb un estil que va del pop-rock al hip-hop, i amb la que ha editat mitja dotzena de discos, del que us en recomanaria alguns com Demon Days (2005) o Plastic Beach (2010).

Per si no en tenia prou, aquest inquiet i polifacètic artista, a més a més de productor i actor ocasional, ha composat diverses bandes sonores per a teatre i cinema, ha publicat en solitari, Everyday Robots (2014), ha participat en múltiples projectes amb artistes africans agrupats amb col·lectius amb finalitats benèfiques com Mali Music (2002), Kinshasa One Two (2011) o Africa Express (2013) i ha creat grups efímers com Rocket Juice & The Moon (2012), amb Flea, el baixista de Red Hot Chili Peppers, i el bateria recentment traspassat Tony Allen i el que ens ocupa, THE GOOD, THE BAD & THE QUEEN.

Un projecte, el nom del qual rememora un conegut spaghetti western de Sergio Leone del 1966, inicialment pensat com a disc en solitari de Damon Albarn, amb la col·laboració de Danger Mouse, qui en aquell moment estava produint l'esmentat Demon Days, el segon àlbum de Gorillaz, però que va acabar incorporant a Paul Simonon, l'exbaixista de The Clash que, dedicat exclusivament a la pintura, portava deu anys sense tocar; a Simon Tong, el guitarrista de The Verve que havia substituït Coxon a Blur i participat al Demon Days, i al venerat Tony Allen, reservant-se per al compositor la veu, guitarra i teclats. Un quartet, oficialment sense nom però al que tothom coneixem pel títol del seu fruit, The Good, The Bad & The Queen (2007), que entraria en la categoria de "supergrup" del que en resultaria musicalment, com era d'esperar, un híbrid entre Blur i Gorillaz i, literàriament, seguint la línia que en altres dècades van marcar mites com Ray Davis (The Kinks) i Paul Weller (The Jam), un retrat costumista de Londres en un moment determinat, en aquest cas els anys que van seguir a la invasió d'Irak en contra de la majoria de la opinió pública. Una obra tan malenconiosa com l'estat d'ànim de la població en aquells anys però gens ombrívola d'escoltar, particularment per la sàvia producció que Mouse, a qui hauríem de considerar un membre més del grup, aplica a tot el disc i, particularment, a la secció rítmica, amb el baix de Simonon en primer pla. 

Un àlbum del que en destacaria uns quants tracks com Northern Whale (una oda a la balena que havia mort varada al Tàmesi l'any abans, l'esquelet de la qual s'exposa al Museu d'Història Natural), The Bunting Song (una apologia contra la guerra), The Good, The Bad & The Queen, la bogeria guitarrística de 7 minuts que dona nom i tanca el disc i la que, seqüenciada en el número cinc i primer single editat, he triat com a CdD, Herculean.

Una obra que, malgrat que els seus autors van mantenir contacte en altres projectes, semblava no tenir continuïtat en el temps, fins que, sorprenentment, fa un parell d'anys, una altra circumstància va tornar a reunir el grup per publicar, a les ordres d'un altre famós productor, Tony Visconti, Merrie Land (2018), una altra crònica de la seva estimada Great Bretanya, ara a la època del Brexit.

- THE GOOD, THE BAD & THE QUEEN. Herculean. The Good, The Bad & The Queen (2007).

                                          

Squid Eye (Bonnie "Prince" Billy)

Will Oldham-4:
Al quart i darrer post de la sèrie dedicada a Will Oldham recordarem la seva trajectòria en els darrers 20 anys, els que, després de la nissaga Palace (que podeu recordar aquí i aquí) s'inicien amb el canvi de nom a BONNIE "PRINCE" BILLY (vegeu aquí), que ha mantingut fins a l'actualitat.

Dues dècades en les que ha alternat participacions amb músics com Ryan Murphy, Mick Turner (de The Dirty Threes), Jason Molina (aka Songs: Ohia) o Tortoise, amb la regravació d'obra pretèrita, com Greatest Palace Music (2004), un disc amb 15 temes del seu repertori, escollits pels seus fans, enregistrat a Nashville, Tennessee, acompanyat de músics de sessió locals; amb directes com Wilding In The West (2007) i una dotzena d'àlbums originals  dels que en destacaria alguns com Master And Everyone (2003), The Letting Go (2006), Lie Down In The Night (2008), Beware (2009), amb una orquestració exuberant, o Wolfroy Goes To Town (2011), una tornada als espartans orígens marca de la casa, que enceta una etapa en la que el fins ara prolífic cantautor de Kentucky deixa de signar composicions pròpies per col·laborar diversos en projectes amb artistes com Dawn McCarthy o Trembling Bells i gravar discos de versions com Best Troubador (2017), un tribut a la estrella del country Merle Haggard, o Wolf Of The Cosmos (2018), una reinterpretació fil per randa del Sonata Mix Dwarf Cosmos (2007) de la noruega Susanna.

Una etapa de gairebé una dècada sense editar material nou que va acabar fa uns mesos amb la sortida d'un nou LP, I Made A Place (2019), composat durant una estada familiar al Parc Nacional dels Volcans de Hawaii i gravat en un parell de dies a la seva Louisville natal amb la participació dels seus paisans Nathan Salsburg a la guitarra, Mike Hyman a la bateria, Jacob Duncan al saxòfon i la flauta i la cantautora Joan Shelley amb les omnipresents harmonies vocals. Un àlbum promocionat amb el videoclip dirigit pel jove Jacob Forman de At The Back Of The Pit (vegeu aquí), tema finalment descartat de les 13 tracks d'un dels discos més estilísticament variats del seu autor, conservant, això sí, el lirisme romàntic i el sentit de l'humor que el caracteritzen i dels que en destacaria algunes com Dream Awhile, la gairebé homònima I Have Made A Place, You Know The One i la més brillant de totes i CdD d'avui, una composició amb tints ecologistes sobre la pujada del nivell del mar, amb uns arranjaments de vents de l'esmentat Duncan que us encisaran, a la que ens recorda reiteradament que "té ull per al calamar", Squid Eye:

          And I've got the eye for the squid
          I've got the eye for the squid
          I've got the eye for the squid
          It ain't not there, it's just hid
          And I've got the eye for the squid

- BONNIE "PRINCE" BILLY. Squid Eye. I Made A Place (2019).

Band On The Run (Paul McCartney & Wings)

El proper dimecres, dia 17, estava prevista l'actuació, finalment cancel·lada a causa de la Covid-19, a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, a Barcelona, del músic més reeixit de la història de la música popular, sir PAUL McCARTNEY -recordem que la reina d'Anglaterra, l'any 1997 va afegir el títol de "Cavaller" al de membre de l'Ordre de l'Imperi Britànic que li havia concedit, com a membre de The Beatles, el 1965- i un dels meus ídols de joventut com a coautor, a mitges amb John Lennon, de la majoria de la obra dels mítics Fab Four de Liverpool.

Una obra que els va convertir en el grup més influent, musical i sociològicament, de tots el temps, glòria que cap dels quatre ha pogut igualar en les seves respectives carreres en solitari, tot i què algunes publicacions de Lennon, com John Lennon/Plastic Ono Band (1970) o Imagine (1971) i de George Harrison, com All Things Must Pass (1970) poden qualificar-se tanmateix d'obres mestres.

I, potser precisament per aquests tres discos, el debut de “Macca” estava precedit d'una expectació tan gran que no podia més que decebre, per el que el seu primer LP, McCartney (1970), va ser rebut amb tebiesa, consideració que només va millorar un xic amb el següent, Ram (1971), en el que participa la seva esposa Linda i el bateria Denny Seiwell, als qui, poc després, s'uniria  Danny Laine, exguitarrista de The Moody Blues, per formar la banda WINGS.

Un grup que, amb diversos canvis de membres, va publicar gairebé una desena d'àlbums, dels que en destacaria el tercer, Band On The Run (1973) i el triple LP en directe Wings Over America (1976), durant la dècada dels 70, a partir de quan McCartney va continuar en solitari fins a l'actualitat, com demostra el recent Egypt Station (2018). Una llarguíssima carrera artística en la que ha publicat dues dotzenes de discos dels que podem recomanar, al llarg del temps, alguns com Tug On War (1982), Flaming Pie (1997), Chaos And Creation In The Backyard (2005) o New (2013), així com Unplugged (1991), un dels primers àlbums publicats en aquesta modalitat. Una extensa obra de pop-rock amb hits coneguts per tothom, com Live And Let Die, de la banda sonora de la pel·lícula homònima de James Bond, Mull Of Kintyre, un dels singles més venuts de la història (vegeu aquí), Ebony And Ivory, en col·laboració amb Stevie Wonder o Say Say Say, en aquesta ocasió amb Michael Jackson, a la que s'han d'afegir aventures, tot sigui dit, no gaire reeixides, en el camp de la música clàssica, com el Liverpool Oratorio (1991) o Standing Stone (1997) o, amb el pseudònim de The Fireman, de la electrònica, com Strawberries Ocean Ships Forest (1993) o Rushes (1998), publicat l’any de la mort de la seva primera esposa, i col·laboracions inversemblants amb artistes actuals com Kanye West o Rihanna.

Una carrera artística inabastable en un post de la que, por compromís amb l’ideari del blog, havia de triar un sol tema com a CdD, i ho he fet de l'esmentat àlbum Band On The Run, probablement el millor disc de la seva etapa post-beatles, i això que va estar gravat en les pitjors circumstàncies imaginables. I és que, a l'abandonament a darrera hora del nou guitarra solista, Henry McCullough i de l’esmentat bateria Denny Seiwell, instrumentació que va acabant assumint el mateix McCartney, s'hi va afegir la pèssima elecció dels estudis de gravació de EMI, a la perillosíssima ciutat nigeriana de Lagos, de la que la parella en tenia una opinió ben equivocada, i on, inevitablement, van ser atracats i els van sostreure les lletres i les demos de les cançons, que van deure de ser escrites de nou, amb un equip tècnic obsolet que només la perícia de l'enginyer Geoff Emerick va poder recuperar, a més a més d'un enfrontament amb l'estrella local Fela Kuti (el protagonista de la CdD número 8 de la secció Africana) per unes crítiques injustificades d’aquest i amb Ginger Baker (un altre conegut del blog per les CdD de Blind Faith i Cream), per rebutjar l'estudi de la seva propietat a la capital, en el que, finalment, van gravar el tema que tanca el disc, Picasso's Last Words (Drink To Me) i no sé quantes penúries més...

Unes condicions tan adverses com magnífic en va ser el resultat final, una proposta de pop i rock psicodèlic, espectacularment arranjat amb la posterior col·laboració, ja a Londres, d'un altre dels meus productors estrella, Tony Visconti, del que he triat com a CdD, el segon single, després de la magnífica Jet, que se'n va publicar, l'homònima Band On The Run. un dels clàssics que no hauria faltat a l'Olímpic. 

Una composició a mode de suite en la que, com ja havia fet a l'època Beatles (per exemple a la també CdD A Day In The Life), sembla mesclar varies cançons diferents, mantenint el tema de fons de l'escapament cap a la llibertat, com sembla indicar el títol i queda ben patent a la portada del disc, amb aquesta fotografia de Clive Arrowsmith en la que un grup de presoners, entre els que, a més a més dels tres Wings, Paul, Linda i Danny Laine, hi figuren personatges coneguts com els actors James Coburn i Christopher Lee, famós pels seus papers de Dràcula , semblen ser enxampats mentre fugen.

Un tema dividit en tres parts que varien d’estil, del folk al rock i el funk, a la primera de les quals, la més melòdica, evidència la frustració de veure's tancat, amb una segona on expressa la voluntat de sortir de la presó i una final, la més llarga, amb la banda escapant i desafiant l'autoritat, el que el crític musical Robert Christgau va interpretar com una crítica sobre “la opressió dels músics de rock per part de buròcrates embogits pel cannabis".

- PAUL McCARTNEY & WINGS. Band On The Run. Band On The Run (1973).

Requiem For O.M.M.2 (Of Montreal)

Va ser després d'un fracàs sentimental amb una canadenca que Kevin Barnes va decidir anomenar sarcàsticament el seu projecte musical OF MONTREAL, un grup en el que si bé en els inicis s'acompanyava d'altres membres de The Elephant 6 Recording Company -un col·lectiu de músics de la ciutat d'Athens, Georgia, prou conegut dels seguidors del blog- com el baixista Bryan Helium, de Elf Power, va acabar component i gravant pràcticament en solitari.

I és que, des del seu debut l'any 1997 fins al recent Ur Fun (2020), aquest prolífic cantautor ha publicat una vintena d'àlbums, dels que en destacaria alguns com The Gay Parade (1999), Coquelicot Asleep In The Poppies: A Variety Of Whimsical Verse (2001), Satanic Panic In The Attic (2004), The Sunlandic Twins (2005), el meu favorit, o Lousy With Sylvianbriar (2013), el preferit del meu fill A. qui n'entén més de la família.

Una extensa discografia amb un estil musical que abasta diferents gèneres, de la psicodèlia a l’indie-pop, al glam i a l’electro-punk, i amb unes lletres que reflecteixen l'estat d'ànim de l'autor, des de la eufòria a la depressió, al llarg de la seva trajectòria, esquitxades d'incisius comentaris sociopolítics. Un obra que presenta en concerts convertits en autèntics shows (no necessàriament en el bon sentit de la paraula), amb una escenografia provocadora, dissenyada pel seu germà David, responsable tanmateix de la majoria de les portades dels seus àlbums.

Com a CdD he triat un tema del seu setè disc, The Sunlandic Twins, gravat gairebé en solitari per Barnes entre Athens i Oslo, Noruega, el país natal de, aleshores, la seva esposa Nina. Una divertida i addictiva col·lecció de música pop descrita per l'autor com "una incursió en la avant-disco electro cinemàtica del segle XXI", en la que la veu brilla tant com els arranjaments, de les tretze tracks del qual en destacaria, totes de la primera meitat, el que vindria a ser la cara A en format vinil, Requiem For O.M.M.2, la estimulant gema pop que enceta l'àlbum i que he triat com a CdD d'avui, I Was Never Young, Wraith Pinned To The Mist And Other Games o So Begins Our Alabee.

- OF MONTREAL. Requiem For O.M.M.2. The Sunlandic Twins (2005).

Dreams (Fleetwood Mac)

Tal com us avançava a la passada CdD (vegeu aquí), la d'avui va d'una banda, FLEETWOOD MAC, amb una història singular.

Liderada en el seus inicis per Peter Green, el fabulós guitarrista, i cantant, que va substituir Eric Clapton als Bluesbreakers de John Mayall, va adoptar el nom de la fusió dels cognoms de la secció rítmica formada pel bateria Mick Fleetwood i el baixista John McVie i, amb la participació d'un altre guitarrista i cantant, Jeremy Spencer, van assolir gran popularitat a la època daurada del blues-rock britànic, a finals dels anys 60.  

Malauradament, greus problemes mentals, derivats de l'addicció a drogues al·lucinògenes, de Green van acabar en la seva marxa del grup, essent substituït per la cantant i pianista que acabaria casada amb el baixista, Christine McVie, i traslladant-se a Califòrnia, on coneixerien per casualitat una parella de hippies, la cantant Stevie Nicks i el guitarrista Lindsey Buckingham, la tècnica del qual va captivar  Fleetwood, que els va incorporar a la banda sense presagiar que això suposaria un canvi radical en el seu estil. 

Un estil que, controlat definitivament per Buckingham, Nicks i la McVie, va virar cap al soft-rock, amb un èxit descomunal en els seus tres primers àlbums, l'homònim Fleetwood Mac (1975), el de hits com Rhiannon o Say You Love Me; el seu cim, Rumours (1977),  i Tusk (1979), un doble LP experimental que conté un altre dels seus temes icònics, Sara.

A l'hora de triar la CdD, qualsevol melòman amb un mínim de perspectiva històrica comprendrà que havia de ser un  track de l'esmentat Rumours, un disc gravat en les pitjors condicions anímiques imaginables, el títol del qual al·ludeix a tot un seguit de comentaris dels mitjans de comunicació sobre les deteriorades relacions sentimentals que acabarien amb les dues parelles trencades però que, tanmateix, hauria funcionat com una mena de teràpia de grup amb un  resultat comercial que en faria el disc més venut de la història fins aquell moment. Una obra cimera a partir de la qual van iniciar sengles carreres en solitari que van comportar successives ruptures i reagrupaments de la banda fins al 2018, quinze anys després de publicar el darrer disc, que Buckingham va ser definitivament (per ara) apartat i substituït per dos coneguts del blog, Mike Campbell, els guitarrista dels Heartbreakers de Tom Petty i Neil Finn...sí, sí, el cantant dels Crowded House.

I què dir de Rumours? Un àlbum llegendari, la gravació del qual va comportar molts mesos (i un ingent consum de cocaïna) i un pressupost il·limitat que es va justificar  amb un resultat espectacular, una obra exquisida i refinada  on Buckingham, amb els productors Ken Caillat i Richard Dashut, combina instruments acústics i elèctrics, amb la seva guitarra i els teclats de Christine omnipresents, amb les harmonies vocals dels tres cantants, que interpreten unes lletres demolidores en les que exposen unes relacions personals fetes miques fins al punt de convertir l'oient en un mer voyeur. Onze tracks de les que en destacaria Don't Stop, una indulgent composició de Christine McVie; Go Your Own Way, en la que Buckingham, acusa una ex-amant de ser una pendona mentre la Nicks, ja gairebé ex-parella, harmonitza la tornada i la CdD, la cèlebre Dreams, una senzilla balada composada per Stevie Nicks en uns minuts que el productor, cantant, guitarrista i (encara) parella va convertir en el principal dels seus molts hits. Un dibuix de la soledat després d'una pèrdua que l'autora, dotada d'un particular sex-appeal, interpretava sovint acompanyant-se d'una pandereta i amb vestits amb serrells que li conferien un cert aspecte de bruixa mentre es convertia en l'autèntica frontwoman del grup.

I si en teniu algun dubte, esforçats seguidors del blog, només cal que li doneu a la tecla play.

- FLEETWOOD MAC. Dreams. Rumours (1977).

Are You In Love? (Basia Bulat)

Barbara Josephine Bulat, coneguda artísticament com a BASIA BULAT, és una cantautora de Toronto, Ontario (Canadà), d'origen polonès, que, des del 2007, ha publicat cinc LP, els dos darrers produïts per un conegut de la CdD, Jim James, el líder de My Morning Jacket, amb qui ha establert una gran complicitat artística.

Posseïdora d'una veu rica i expressiva, orienta el seu estil folk-pop cap a una sonoritat -autoarpa inclosa- dels anys 60 i 70, amb influències que van de Dolly Parton, Emmylou Harris i les vocalistes de Fleetwood Mac, Stevie Nicks i Christine McVie, passant per la seva admirada Cecilia (la malaurada madrilenya que va triomfar amb aquell Ramito de Violetas), fins a la seva amiga i col·laboradora Meghan Remy, aka U.S. Girls.

Com a CdD he triat un tema del seu recent disc, Are You In Love? (2020), enregistrada per James als estudis Hi-Dez de Joshue Tree, al desert de Mojave, els aires del qual impregnen els seus solcs, en el que, entre molts altres, participa la seva actual parella, el multiinstrumentista Andrew Woods, que aporta unes atmosferes etèries a un àlbum més proper al pop que els seus precursors.

Una obra gravada parcialment el 2018 però aparcada durant 9 mesos, en els que la mort del pare la va deixar ben tocada, finalitzada a Montreal, on resideix actualment, i remasteritzada a Los Angeles, en la que reflexiona sobre l'amor d'una manera madura, amb un punt de cinisme que ens evoca a unes altres conegudes del blog, les germanes Katie (aka Waxahatchee) i Allison Crutchfield.  

Un disc, presentat amb una caràtula amb una pintura del torontès Kris Knight amb la Bulat prenent el sol amb els ulls tancats, amb tretze tracks que van dels arranjaments més minimalistes als més efectius, de les que destacaria algunes com Electric Roses, coescrita amb la esmentada Meg Remy; Your Girl, amb una clara influència dels Fleetwood Mac (als qui, per cert, dedicarem el post del divendres que ve); la que tanca de manera brillant l'àlbum, Love Is At The End Of The World, i la oda a l'enamorament que l'inicia i CdD d'avui, l'homònima Are You In Love?

- BASIA BULAT. Are You In Love? Are You In Love? (2020).

A Minor Place (Bonnie "Prince" Billy)

Will Oldham-3:

Després de publicar dos LP amb el nom artístic de Palace Brothers, un EP com a Palace Songs, dos LP més com a Palace Music i un altre amb el seu nom de pila, Will Oldham, inspirant-se en els seus admirats Nat "King" Cole i Billy "the Kid", l'any 1999 va adoptar el de BONNIE "PRINCE" BILLY per seguir una carrera artística que, amb gairebé una vintena de discos a l'esquena, continua fins a l'actualitat.

Una discografia molt interessant de la que en destaca, per sobre de tots, el seminal I See A Darkness (1999), un àlbum en el que, sense abandonar l'estil alt-country d'arranjaments minimalistes i lletres agudes i mordaces, es mostra més melòdic i directe. Una obra molt més càlida del que el seu nom suggereix, en la que els instruments, la guitarra, el baix, la bateria i els teclats, embolcallen una veu que us sonarà dels dos post anteriors d'aquesta sèrie sobre el de Kentucky, amb aquest tremor característic que li atorga la imatge d'una persona real cantant sobre l'angoixa i l'ansietat, i ho fa d'una manera tan trista com divertida...només us cal copsar el seu sentit de l'humor.

Un disc atemporal, del que es gaudeix ara tant com quan es va publicar ja fa vint anys, una autèntica experiència emocional en la que descobrireu nous detalls en cada escolta de les seves onze tracks, de les que en destacaria l'homònima I See A Darkness, Death Of Everyone, Madeleine-Mary, Song For The New Breed i la que enceta segurament el millor àlbum de la seva carrera, i CdD d'avui, A Minor Place, una composició tan depriment com enlluernant en la que ens diu: "Si desaparec i sense deixar rastre, seré en un lloc menor".

               Well I've been to a minor place

               And I can say I like its face

               If I am gone and with no trace

               I will be in a minor place

- BONNIE "PRINCE" BILLY. A Minor Place. I See A Darkness (1999).