I Wish That I Could See You Soon (Herman Düne)

El germans amb ascendència sueca per part de mare i marroquina de pare, André i David-Ivar Benouaisch, cognom que artísticament per canviar per Herman Düne, compositors i guitarristes, ara fa més de 20 anys van crear a París una banda en format trio, completat amb el bateria Omé qui, després de dos àlbums, Turn Off The Light (2000) i They Go To The Woods (2001), ho deixaria per acabar els seus estudis de Medicina, essent substituït per Néman, l'origen suís del qual donaria nom al tercer, Switzerland heritage (2001).

Uns discos caracteritzats pels seus ritmes enganxosos, unes melodies que combinen la tristesa amb la dolçor i la inconfusible veu de David-Ivar, cantant majoritàriament en anglès, però també en francès i castellà, que alguns han qualificat com antifolk lo-fi, amb una carrera que no obtindria reconeixement fins al setè, Not On Top (2005), en el que va participar a les segones veus i el baix la canadenca Julie Doiron (vegeu aquí) i, sobretot, el vuitè, Giant (2006), moment en el que  André abandonaria HERMAN DÜNE per continuar, instal·lat a Berlín, en solitari, amb el nom de Stanley Brinks, així com en diverses col·laboracions, entre elles amb uns coneguts del blog, The Wave Pictures, continuant el duo amb el nom de Herman Dune, ara sense la dièresi a la u.

Un període en el que David-Ivar i Néman van publicar dos àlbums més, simultàniament amb sengles projectes individuals amb els noms respectius de Ya Ya i Zombie Zombie, fins l'any 2011, en el que va plegar  el bateria, deixant en solitari el cantant, qui encara gravaria un altre LP, abans de traslladar-se a la localitat californiana de San Pedro, a prop de Los Angeles, des d'on ha autoeditat tres discos, en el darrer dels quals, Notes From Vinegar Hill (2020), ret tribut al tranquil barri on resideix amb la seva esposa i uns quants gats.

Com a CdD he triat el tema que enceta l'esmentat Giant, per a la gravació del qual van deixar de banda l'esperit lo-fi que els caracteritzava i van contar amb un suport d'una secció de vents, The Jon Natchez Bourbon Horns i d'un cor femení, The Woo-Woos, el que va tenir recompensa en l'aspecte comercial.

Setze precioses tracks, eclipsades per la inicial i CdD d'avui, I Wish That I Could See You Soon, especialment popular a casa nostra al ser escollida per a un conegut spot de cervesa amb un vídeo rodat per Isabel Coixet en preciosos escenaris de l'Empordà, incloent llavors el millor restaurant del mon, El Bulli, amb el seu xef, Ferran Adrià, com a convidat especial, que estic segur que, parafrasejant el seu títol, us vindrà de gust tornar a veure. 

- HERMAN DÜNE. I Wish That I Could See You Soon. Giant (2006).

            

Starman (David Bowie)

La setmana que ve es compleixen 50 anys de la publicació d'un dels discos més importants, sinó el que més, del seu autor i de la història del rock. Em refereixo a The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars (1972), conegut col·loquialment com a Ziggy Stardust, de DAVID BOWIE.

El cinquè àlbum d'una de les discografies més impressionants que conec i el més conegut de la etapa glam d'un personatge caracteritzat precisament per constants canvis d'estil que habitualment qualifiquem com a "camaleònic".

Una obra conceptual per a la gravació de la qual, així com en la posterior, Aladdin Sane (1973), es va acompanyar d'una banda extraordinària, The Spiders From Mars, en la que destacava el genial guitarrista, Mick Ronson, qui ja havia participat en el disc anterior, Hunky Dory (1971) (vegeu aquí), així com un altre il·lustre convidat, el teclista Rick Wakeman, famós per la seva etapa intermitent amb els Yes o en solitari.

Un LP amb 11 temes en poc més de 38 minuts -amb la mítica caràtula amb una fotografia en blanc i negre acolorida a mà en una nit plujosa en front del número 23 del Heddon St. de Londres, on l'autor, Brian Ward, tenia l'estudi- en el que un extraterrestre bisexual d'aspecte androgin viatja a la Terra per salvar-nos d'un tràgic destí ja que, a causa de l'esgotament dels recursos naturals (os sona això al seguidors del blog en el segle XXI?), al planeta només li resten cinc anys de vida, el que relata en la primera pista, Five Years (aquí), adoptant la personalitat d'una estrella del rock anomenada Ziggy Stardust, que, paradigma de l'axioma "sex, drugs and rock & roll", acabarà autodestruït pels seus excessos, palès en la darrera, Rock 'n' Roll Suicide (aquí), precisament inspirada en un poema del poeta i dramaturg sevillà Manuel Machado que comença dient que "La vida és una cigarreta...", el que podem interpretar com una crítica a la frivolitat que envolta el mon del rock i de la industria musical en general.

Un personatge que es constituiria com un "alter ego" del seu autor, per a la representació del qual es va inspirar en el maquillatge i l'estètica del kabuki (teatre tradicional japonès), amb un pentinat i un vestuari dissenyats per Kansai Yamamoto, i unes maneres, en el seu moment, trencadores i polèmiques que havia après durant el seu pas com a actor (una altra de les seves facetes) a la companyia del mim Lindsay Kemp, responsable tanmateix de la coreografia dels concerts d'aquella gloriosa època.

Us recomanaria escoltar tot el disc d'una tirada i així poder gaudir d'aquest zenit del glam-rock en el que les guitarres acústiques i elèctriques, pianos i sintetitzadors conviuen amb uns espectaculars arranjaments de corda i vents, impregnant la peculiar veu de a qui també coneixem com el "Duc blanc" però a l'hora d'escollir la CdD d'avui no ho he dubtat gens perquè hi ha un tema que ha esdevingut immortal.

Em refereixo, com ja us haureu imaginat, al seqüenciat en el número quatre, Starman, provablement la cançó més coneguda de la seva extraordinària discografia, per sobre de Space Oddity, la del malaurat Major Tom (aquí), amb aquella tornada, que en evoca l'inici de Somewhere Over The Rainbow que Judy Garland interpreta (aquí) a la altrament mítica pel·lícula The Wizard Of Oz (Victor Fleming, 1939) que comença així:

 

          There's a starman waiting in the sky

          He'd like to come and meet us

          But he thinks he'd blow our minds

          There's a starman waiting in the sky...

 

- DAVID BOWIE. Starman. The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars (1972).

 

Moderation (Cate Le Bon)

 

Em costa de creure que la cantautora i productora gal·lesa Cate Timothy s'hagi inspirat per al seu nom artístic en Simon Le Bon, el cantant de la banda de new wave de glòria efímera als anys 80 Duran Duran.

I més tenint en conte que el seu estil hi té ben poc en comú, ni en els seus aclamats discos en solitari, en algun dels quals - com el tercer, Mug Museum (2013), gravat a Los Angeles, Califòrnia- han participats coneguts del blog com Perfume Genius, o amb el projecte paral·lel DRINKS, amb la seva parella Tim Presley, aka White Fence, el col·laborador d'un altre conegut nostre, Ty Segall. Un obra difícil de catalogar, a la que podem aplicar la etiqueta d’art-pop, en la que porta publicats sis àlbums, el darrer dels quals, el de la CdD d'avui, enregistrat a la casa de Cardiff, Gal·les, del seu amic Gruff Rhys, el líder dels Super Furry Animals, on es va confinar durant la cinquena onada de la Covid-19, amb el seu coproductor habitual Samur Khouja, i l'esmentat Presley, autor de la preciosa caràtula del disc, amb l'artista caracteritzada de monja. 

Un LP, Pompeii (2022), en que la CATE LE BON, a excepció de la bateria (Stella Mozgawa, de Warpaint) i els vents (Euan Winshelwood, Stephen Black), interpreta tots els instruments, que inclouen guitarres, baix, teclats i percussió, amb nou tracks amb melodies fascinants composades amb baix en primer pla, el que pot comportar una certa monotonia, en les que apreciem trets de David Bowie (atenció a la CdD de la setmana que ve! ) en la seva època berlinesa i d'altres coneguts com David Sylvian, de Japan, amb la personalitat que li atorguen la seva veu distintiva i els experimentals arranjaments.

Un disc magnificament iniciat amb Dirt On The Bed, amb altres temes destacats com French Boys, harbour, Running Away o la CdD, Moderation. 

- CATE LE BON. Moderation. Pompeii (2022).

Over, Under, Sideways, Down (The Yardbirds)

 

Tot i què poc coneguda del públic general, la banda protagonista del post d'avui és per als melòmans una de les fonamentals en la història del rock i, més concretament, del blues-rock britànic que va protagonitzar la ultra esmentada en aquest blog "british invasion".

Un quintet format a Londres pel cantant Keith Relf i el baixista (i posteriorment afamat productor) Paul Samwell-Smith, completat amb Chris Dreia a la guitarra rítmica, Jim McCarty a la bateria i Anthony "Top" Topham a la guitarra solista, posició que de seguida deixaria en mans de "un tal" Eric Clapton (vegeu aquí), el primer dels tres grandíssims instrumentistes que ocuparien successivament el lloc, circumstància que contribuiria a mitificar a THE YARDBIRDS.

Un nom que té més a veure amb els rodamons al voltant de les vies del ferrocarril que esmenta Jack Kerouac a la mítica novel·la On the road (1957) que amb el saxofonista Charlie Parker, conegut amb el malnom de "Bird", amb el que el grup es donà a conèixer amb versions electrificades de temes inicialment acústics de bluesmen americans com Howlin' Wolf, Muddy Waters, Sonny Boy Williamson o Elmore James, amb l'àlbum en directe Five Live Yardbirds (1964) però que, de la mà del mànager i productor Giorgio Gomelsky, va incorporar composicions pop a For Your Love (1965), una recopilació de singles, amb el tema homònim, escrit per Graham Gouldman, al capdavant. Gravat amb la participació del teclista Brian Auger, seria el hit més reeixit d'una carrera que anava prenent aspectes comercials (vegeu aquí), el que no seria del gust de Clapton, que ja s'havia guanyat el paradoxal qualificatiu de "slowhand" (mà lenta), qui els deixaria per formar part dels Heartbreakers de John Mayall.

Una vacant ocupada per Jeff Beck, un altre portentós guitarrista que acabaria d'imprimir el segell personal al grup, evolucionant cap al rock psicodèlic i experimental (van incorporar el sitar abans que els Beatles a Norwegian Wood) en les següents gravacions, Having A Rave Up (1965) i el transcendental Yardbirds (1966), editat als USA amb el títol de la segona pista, Over, Under, Sideways Down, però que, degut a la singular portada, amb una caricatura, obra de Dreia, de l'enginyer de so Roger Cameron, acabaria essent conegut col·loquialment pels seus fans i, amb el temps, semi-oficialment, com a Roger The Engineer.

El primer àlbum exclusivament amb composicions pròpies, produït pel mànager Simon Napier-Bell i pel baixista Samwell-Smith qui, de seguida, abandonaria tanmateix el combo per donar entrada, ni més ni menys que, a Jimmy Page, a qui l'instrument se li quedaria petit i l'intercanviaria amb el guitarrista rítmic (i dibuixant!) Chris Dreia, però que convuiria molt poc amb Beck, del que queda constància en el single Happening Ten Years Time Ago (vegeu aquí), així com en una breu interpretació, concretament (segur que se'n recordarà el meu amic R.S. [vegeu aquí]) del tema Stroll On a la pel·lícula Blow-Up (Michelangelo Antonioni, 1966), perquè aquest també volaria en solitari, reduint The Yardbirds a quartet i deixant la guitarra solista per a la gravació de pòstum Little Games (1967), en mans d'aquell, a partir del que, una mica desconcertats i confosos, es dissoldrien per donar lloc a projectes diversos, el més famós dels quals, amb diferència, va ser (cal que us ho digui?) Led Zeppelin.

Un disc avantguardista per a la època, en el que temes genuïnament blues-britànic com Lost Woman, The Nazz Are Blue o l'instrumental Jeff's Boogie, conviuen amb altres més experimentals com Turn Into Earth, en el que barregen pop amb hipnòtics cants gregorians, del que he triat com a CdD la track que, amb una altra caràtula, va donar nom a l'edició americana, en la que predomina un riff de guitarra de Beck de tall oriental, Over, Under, Sideways, Down.

Imperdonable no tenir un record per al grup en el que va militar la que molts qualifiquen com la "santíssima trinitat" de guitarristes del rock: Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page, a qui podeu identificar en els corresponents links.

- THE YARDBIRDS. Over, Under, Sideways, Down. Roger The Engineer (1966).

Mavis/There Is A War (Nathaniel Rateliff)

 

A propòsit de Leonard Cohen-6:

El cantautor de St. Louis, Missouri, NATHANIEL RATELIFF va començar la seva carrera musical amb grups de garage-rock com Born In The Flood o The Wheel, sempre acompanyat de Joseph Pope III, el seu amic i ex-company de la organització evangèlica Youth With A Mission de Denver, Colorado, on s'havien traslladat a viure.

Però no va ser fins que es va decidir a llançar-se en solitari,  amb una veu profunda i un estil intimista entre el folk i l’alt-country, que va obtenir notorietat, amb discos com In Memory Of Loss (2010) o Falling Master Than You Can Run (2013). Una situació que el va animar a incorporar nous sons propers al rhythm amd blues i el soul per el que va necessitar d'una banda d'acompanyament, amb el fidel Pope al baix, The Night Sweats, amb els que, de la ma de la mítica discogràfica Stax, esclataria comercialment amb tres àlbums d'estudi, l'homònim Nathaniel Rateliff & The Night Sweats (2015), Tearing At The Seams (2018), produït per Richard Swift, i el recent The Future (2021) i, en mig, encara un directe, Live At Red Rocks (2017).

Però, a més a més, en aquest interval, la mort del seu amic Swift i un divorci el va decidir a tornar, set anys després, al seu introspectiu estil com a solista, explorant temes com l'amor o la pèrdua, amb un disc, And It's Still Alright (2020), amb el que va fer campanya a favor del candidat demòcrata Bernie Sanders i pensava presentar en un gira de 9 mesos que es va veure cancel·lada al cap d'una setmana per les restriccions derivades de la pandèmia de la Covid-19.

Una època confusa que va aprofitar per realitzar una sèrie de sis concerts per recaptar fons per a la seva ONG The Marigold Project de nou al llegendari amfiteatre de Colorado, amb un auditori per a gairebé 10.000 persones restringit a menys de 200 privilegiats per nit,  el darrer dels quals, el 20 de setembre del 2020, va ser enregistrat sense públic i publicat amb el títol de Red Rocks 2020 (2021).

Un disc acreditat al seu nom que no heu de confondre amb el del 2017 tot i què s'acompanya de Pope i la resta de Night Sweats, a més a més d'una secció de corda, en el que interpreta amb configuracions instrumentals que van del simple acompanyament amb la guitarra acústica als 10 membres al complet, temes majoritàriament pertanyents a les seves obres en solitari amb disset tracks de composició pròpia dels que he triat com a CdD la número 15, Mavis, originalment a l'esmentat And It's Still Allright, més una versió del There Is A War de Leonard Cohen, per a la interpretació de la qual s'acompanya d'un conegut del blog, Kevin Mörby, que podeu escoltar a continuació, tal com us vaig avançar (vegeu aquí)la setmana passada. 

- NATHANIEL RATELIFF. Mavis/ There Is A War. Red Rocks (2020).

Chelsea Hotel #2 / There Is A War (Leonard Cohen)

A propòsit de Leonard Cohen-5:

Per a la gravació del seu quart LP, LEONARD COHEN va prescindir del productor Bob Johnston, amb qui havia gravat a Nashville els dos anteriors, i va contar amb John Lissauer, qui li proporcionaria uns arranjaments  instrumentals en  clara evolució respecte l'austera obra anterior.

I el resultat va ser aquest New Skin For The Old Ceremony (1974), el de la impactant caràtula amb un gravat que il·lustra un text del segle XVI anomenat Rosarium philosophorum que mostra dos personatges alats i coronats en una explícita escena de sexe, editat per Columbia Records als Estats Units amb una altra portada, i parcialment censurat aquí, on s'hi va afegir una altra ala cobrint les "parts pudendes" (vegeu imatge inferior).

Un disc que no figura entre els més reconeguts de la carrera del canadenc però que conté un dels seus temes més icònics, ja ho avanço, la CdD d'avui, en el que fa referència a una inesperada trobada sexual a l'Hotel Chelsea, en aquells anys un bohemi establiment de Nova York molt freqüentat per estrelles del rock, amb una dona la identitat de la qual, Janis Joplin, revelaria al cap d'un temps per una indiscreció de la que se'n penediria de seguida. Una trobada entre dos persones físicament no gaire agraciades en la que la partenaire, en un determinat moment deixa anar una frase: 

Well, never mind,                                           Be, no importa

We are ugly but we have the music               Som lletjos però tenim la música

que, retallada convenientment, podria ser uns dels lemes de la meva vida: "No importa, tenim la música!".

Una immortal balada, amb el guitarrista Ron Cornelius com a coautor de la música, que ha estat versionada per molts coneguts del blog com Lloyd Cole, RufusWainwright, els Lamchop o Lana Del Rey, que monopolitza l'interès de l'àlbum però del que, a mi particularment, també m’agraden altres tracks com Lover Lover Lover, una de les menys "cohenianes" gravades fins aleshores, o, pels esmentats arranjaments de vents, Why Don't You Try i, amb una especial participació vocal de la també jueva Janis Ian, una de les tres coristes que col·laboren en el disc, Who By Fire.

I encara una altra que, saltant-me una vegada més la norma, he afegit com a "bonus track" i de la que us convé quedar-vos, perquè en tornarem a gaudir, també afegida a la CdD, la setmana que ve, There Is A War.

 - LEONARD COHEN. Chelsea Hotel #2 / There Is A War. New Skin For The Old Ceremony (1974).

Talk Tough (Bat Fangs)

 

Va ser durant una actuació amb les seves respectives bandes, Ex Hex i Speed Stick, que la compositora principal, cantant, ex-baixista i ara guitarrista Betsy Wright i la bateria Laura King, van decidir crear, en el format duo que van popularitzar dues dècades abans en Jack i na Meg White (vegeu aquí), el seu propi projecte, BAD FANGS.

I, si en l'àlbum homònim de debut del 2018 encara es percebien clares influències dels grups d'origen, en el segon, editat fa uns mesos, Queen Of My World (2021), demostren personalitat pròpia reinterpretant el rock de finals dels anys 70 i dels 80, en base, com no podia ser d'una altra manera, a uns ferotges riff de guitarra i una contundent percussió, a més a més d'unes harmonies vocals prou treballades que executen amb un entusiasme juvenil que, de ben segur, farà esclatar els estadis.

Un disc en el que a les de Washington D.C. no els costa mantenir la intensitat de principi a fi, en els seus escassos 35 minuts farcits d'himnes generacionals que van del glam al garage-rock i al heavy-metal, amb algun que altre toc psicodèlic, del que m'he ho he passat d'allò més bé escoltant-lo, sense poder evitar sentir un xic de nostàlgia. 

Com a CdD he triat la track número tres, Talk Tough, però us recomano escoltar-lo d'una tirada, no trobareu mitja horeta per fer-ho?

- BAT FANGS. Talk Tough. Queen Of My World (2021).