La setmana que ve es
compleixen 50 anys de la publicació d'un dels discos més importants, sinó el
que més, del seu autor i de la història del rock. Em refereixo a The
Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars (1972), conegut
col·loquialment com a Ziggy Stardust, de DAVID BOWIE.
El cinquè àlbum d'una de les
discografies més impressionants que conec i el més conegut de la etapa glam
d'un personatge caracteritzat precisament per constants canvis d'estil que
habitualment qualifiquem com a "camaleònic".
Una obra conceptual per a la
gravació de la qual, així com en la posterior, Aladdin Sane (1973), es
va acompanyar d'una banda extraordinària, The Spiders From Mars,
en la que destacava el genial guitarrista, Mick Ronson, qui ja
havia participat en el disc anterior, Hunky Dory (1971) (vegeu aquí), així com un
altre il·lustre convidat, el teclista Rick Wakeman, famós per la seva etapa intermitent amb els Yes o en solitari.
Un LP amb 11 temes en poc més
de 38 minuts -amb la mítica caràtula amb una fotografia en blanc i
negre acolorida a mà en una nit plujosa en front del número 23 del Heddon St.
de Londres, on l'autor, Brian Ward, tenia l'estudi- en el que un
extraterrestre bisexual d'aspecte androgin viatja a la Terra per salvar-nos
d'un tràgic destí ja que, a causa de l'esgotament dels recursos naturals (os
sona això al seguidors del blog en el segle XXI?), al planeta només li
resten cinc anys de vida, el que relata en la primera pista, Five Years
(aquí), adoptant la personalitat d'una estrella del rock anomenada
Ziggy Stardust, que, paradigma de l'axioma "sex, drugs and
rock & roll", acabarà autodestruït pels seus excessos, palès en la
darrera, Rock 'n' Roll Suicide (aquí), precisament inspirada en un poema
del poeta i dramaturg sevillà Manuel Machado que comença dient que "La vida és una cigarreta...", el que podem interpretar com una
crítica a la frivolitat que envolta el mon del rock i de la industria
musical en general.
Un personatge que es
constituiria com un "alter ego" del seu autor, per a la representació
del qual es va inspirar en el maquillatge i l'estètica del kabuki
(teatre tradicional japonès), amb un pentinat i un vestuari dissenyats per
Kansai Yamamoto, i unes maneres, en el seu moment, trencadores i
polèmiques que havia après durant el seu pas com a actor (una altra de les
seves facetes) a la companyia del mim Lindsay Kemp, responsable
tanmateix de la coreografia dels concerts d'aquella gloriosa època.
Us recomanaria escoltar tot
el disc d'una tirada i així poder gaudir d'aquest zenit del glam-rock
en el que les guitarres acústiques i elèctriques, pianos i sintetitzadors conviuen amb uns
espectaculars arranjaments de corda i vents, impregnant la peculiar
veu de a qui també coneixem com el "Duc blanc" però a l'hora
d'escollir la CdD d'avui no ho he dubtat gens perquè hi ha un
tema que ha esdevingut immortal.
Em refereixo, com ja us
haureu imaginat, al seqüenciat en el número quatre, Starman,
provablement la cançó més coneguda de la seva extraordinària discografia, per
sobre de Space Oddity, la del malaurat Major Tom (aquí), amb
aquella tornada, que en evoca l'inici de Somewhere Over The Rainbow
que Judy Garland interpreta (aquí) a la altrament mítica pel·lícula The
Wizard Of Oz (Victor Fleming, 1939) que comença així:
There's a starman waiting in the sky
He'd like to come and meet us
But he thinks he'd blow our minds
There's a starman waiting in the sky...
- DAVID BOWIE. Starman. The Rise And Fall Of Ziggy Stardust And The Spiders From Mars (1972).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada