Talking Straight (Rolling Blackout C.F.)

Els Rolling Blackouts Coastal Fever, coneguts també per l'abreviatura ROLLING BLACKOUTS C.F., son una banda de Melbourne, Austràlia, liderada per tres cantants guitarristes, una acústica, Fran Keaney, i dues elèctriques, Tom Russo i Joe White, els dos primers compositors principals, acompanyats per un baixista, Joe Russo, germà de Tom i un bateria, Marcel Tussie.

Desprès d'editar dos EP, Talk Tight (2016) i The French Press (2017), molt ben acollits per crítica i fans, fa un mesos van debutar en format LP, tot i què no gaire més llarg, deu temes en poc més de 35 minuts, amb Hope Downs (2018), l'àlbum que, en la meva opinió, els ha de consagrar.

I això que el seu estil no podem dir que sigui gens original, ja que veu de l’indie-rock de guitarres que va fer furor fa 30 anys i que actualment sembla estar una mica desfasat...però que encara entusiasma a l'autor d'aquest blog. Un estil que, inevitablement, ens recorda els seus paisans The Go-Betweens, així com a tantes bandes "de guitarres" que els seguidors de la CdD coneixeu, com The Cure, REM, The Modern Lovers, Television o els primers The Strokes, el so dels quals, gràcies a la producció de Liam Hudson, han actualitzat.

Un so que es caracteritza per l'encreuament de les guitarres, tan càlides com passionals, amb unes lletres que, tot i què en algun moment perds el significat literal, transmeten frustració per l'estat general del món que ens toca viure, aquesta sensació "d'estar a tocar el buit i trobar on aferrar-te" que evoca el títol del disc, pres del d'una mina a cel obert del centre del seu país.

Un àlbum del que destacaria temes com l'inicial An Air Conditioned Man i altres com Mainland, Cappucino City i la CdD, és clar. Seqüenciada en segon lloc i una de les minoritàries composicions de White (cosí de Keaney, per cert), Talking Straight és un tema post-punk en el que l'autor, en un entorn de noies i cotxes, amb una tal Jenny i el seu coupé com a protagonistes:

     All day, I listen out for Jenny's old coupe

     Midnight blue, it's faded, but she's always been true...

es pregunta, ja ho veieu, filosofia pura, "d'on prové el silenci, on s'origina l'espai?" :

     I wanna know

     I wanna know where the silence comes from

     Where space originates

- ROLLING BLACKOUTS C.F. Talking Straight. Hope Downs (2018).

Courage Up (Chappaquiddick Skyline)

A alguns seguidors del blog a l'esmentar el mot "Chappaquiddick" és probable que us vingui al cap el tèrbol accident automobilístic en el que es va veure involucrat el senador Edward Kennedy, en el que va morir la seva secretària, Mary Jo Kopechne, recentment portat al cinema amb el nom de "El escándalo Ted Kennedy" (John Curran, 2018), però la veritat és que el post d'avui no hi té res a veure amb el cèlebre incident.

CHAPPAQUIDDICK SKYLINE va un projecte efímer de Joe Pernice, un compositor i cantant de Massachusetts (l'estat al que pertany l'illot, apèndix de l'exclusiva Martha's Vineyard), considerat un dels artistes més importants dels anys 90, des dels seus orígens amb The Scud Mountain Boys, grup amb el que va gravar tres àlbums, més ben acollits per la crítica, sobretot el tercer, Massachusetts (1996), que pel públic en general,

Potser per això va evolucionar del estil acústic propi de l’alt-country cap a l’indie-pop "intel·ligent", amb lletres tan introspectives com ben elaborades, amb un superb sentit melòdic i fantàsticament arranjades, amb un nou projecte que va anomenar The Pernice Brothers, amb el que ha publicat mitja dotzenes d'LP, dels que en destacaria el primer, Overcome By Happiness (1998).

A més a més, aquest inquiet personatge ha publicat discos en solitari, ha col·laborat amb diversos artistes i ha escrit un llibre de poesies, Two Blind Pigeons (2001) i parell de novel·les, Meat Is Murder (2003), inspirada pel mític àlbum homònim dels seus admirats The Smiths, i It Feels So Good When I Stop (2009). I va ser, precisament fruït d'aquesta hiperactivitat que, en un moment en el que es seu germà Bob estava temporalment centrat en la seva professió de científic, Joe Pernice, amb la resta del grup, entre ells la seva parella, la teclista Laura Stein, va endegar un projecte paral·lel amb qui va gravar un únic disc, amb el títol homònim de Chappaquiddick Skyline (2001).

Un disc en el que renuncia als exuberants arranjaments de corda per tornar als seus orígens, amb una simplicitat que no fa més que amplificar la desolació de les seves cançons. Onze composicions pròpies (i una versió del Leave Me Alone d'uns altres ídols seus, New Order) tan càlides com melancòliques, amb temàtica al voltant de la pèrdua i el dolor, des de el track inicial, Everyone Else Is Evolving, en el que va repetint I Hate My Life (odio la meva vida), seguit d'altres perles com Breakneck Speed, Houndred Dollar Pocket o la CdD, el track número dos, anomenat Courage Up, que espero que no només us agradi sinó que us animi a endinsar-vos en la obra de Joe Pernice en els seus múltiples projectes.  

Respecte a la pel·lícula esmentada a l'inici del post no us puc dir res, simplement perquè, a l'hora de publicar-lo, encara no l’he vist.

- CHAPPAQUIDDICK SKYLINE. Courage Up. Chappaquiddick Skyline (2001).

Come Together (Spiritualized)

L'any 1982, el britànic Jason Pierce, conegut també des de aleshores com J. Spacemen, va formar amb Peter Kember (aka Sonic Boom) el grup de rock psicodèlic Spacemen 3, que va publicar cinc LP, el segons dels quals, The Perfect Precription (1987), els va comportar una legió de fans.

Malauradament, els enfrontaments personals entre els dos líders va acabar amb la dissolució de la banda, per donar lloc a sengles projectes, Sonic Boom va crear Spectrum i la resta, amb el lideratge de Pierce, compositor, multiinstrumentista  i cantant que a llarga esdevindria l'únic membre fix, SPIRITUALIZED, el protagonista de la CdD d'avui, dia en el que, per cert, actuaran a la Sala Razzmatazz, de Barcelona.

Una banda que, des del 1992 a l'actualitat -el darrer àlbum, And Nothing Hurt (2018) ha estat publicat fa només uns mesos-, amb llargs intervals de fins a cinc anys per una greu pneumònia o de quatre per rebre tractament per una hepatopatia, ha gravat vuit àlbums dels que en cal destacar el quart, Let It Come Down (2001) i, sobretot, el tercer, l'insuperable i, diguem-ho sense embuts, obra mestra Ladies And Gentlemen We Are Floating In Space (1997).

Una obra creada en un moment difícil per al líder, quan la seva xicota, i teclista del grup, Kate Radley, l'acabava d'abandonar per casar-se, en secret, amb Richard Ashcroft, el cantant de The Verve. Un àlbum que pren el nom d'una frase del llibre El món de Sofia (Jostein Gaarder, 1991) i que, al llarg de 24 tracks, barreja simbiòticament el rock, el blues, el soul, el gospel i el jazz, immensa tasca per a la que conta amb la col·laboració de The London Community Gospel Choir i del Quartet Balanescu. Un àlbum amb una producció brillant que m'evoca el "wall of sound" de Phil Spector (vegeu aquí) i del que en destacaria temes com l'homònim que l'enceta, i altres com Come Together, I Think I'm In Love, Electricity, Broken Heart o Cop Shoot Cop, el clímax voo-doo final de 17 minuts, amb un convidat singular, el mític pianista de New Orleans, Louisiana, Dr. John,  i que allarga l'LP fins al 70, en el que se'ns mostra explícitament la ruptura amorosa i el vuit que deixa i que cap droga no és capaç d'omplir.

Pot ser per això el disc, en la primera edició, que tinc la sort de posseir, es presentà, no sense ironia, amb un embolcall similar a un medicament, amb una contraportada que inclou la recomanació d'allunyar del calor, la humitat i els nens petits i possibles efectes adversos, amb una indicació d'ús, per prescripció facultativa i exclusivament per via aural: tractar el cor i l'ànima.

Com a CdD he triat el track número dos, l'esmentada Come Together, en la que, sobre una base de blues-rock, amb una guitarra estrident i una línia de baix impressionant, plana el cor de gospel en tota la seva extensió.

- SPIRITUALIZED. Come Together. Ladies And Gentlemen We Are Floating In Space (1997).

Helicopter (Bloc Party)

Durant aquest mes d'octubre BLOC PARTY estan de gira per Europa per interpretar fil per randa el seu primer àlbum, Silent Alarm (2005), el més reeixit de la seva discografia. I és que la banda formada pel cantant i guitarrista, i veritable frontman, Kele Okereke i el guitarra solista Russell Lissack a Essex, (UK), estarà indefectiblement associada a aquest debut que tants premis i elogis els va comportar.

Un LP amb tretze tracks de indie-rock avantguardista amb múltiples capes de guitarres i alguns arranjaments electrònics, interpretats ràpida i apassionadament, sobre la base de la magnífica secció rítmica formada pel baixista Gordon Moakes i el bateria Matt Tong, que, amb l'encertada producció de Paul Epworth, van conquerir multitud de seguidors, seduïts tanmateix per les lletres d'Okereke, que expressaven els sentiments i esperances del joves, amb algunes referències sobre política global.

Però desprès d'un interminable tour de més de 18 mesos per Amèrica, en els dos següents àlbums, A Weekend In The City (2007) i Intimacy (2008), van introduir innovacions que no van ser prou acceptades pels seus fans, el que va comportar una aturada de les activitats de la banda, durant la qual alguns membres, com Okereke, van iniciar projectes paral·lels i altres, primer Tong (2013) i Moakes (2015) desprès, van abandonar la formació, essent substituïts en els dos LP següents, publicats a intervals de quatre anys, Four (2012) i Hymns (2016), que no els van retornat la fama obtinguda amb l'obra seminal.

Una obra que no podrem escoltar de nou en directe, ja que no està prevista cap actuació a casa nostra, però de la que podem gaudir als nostres reproductors, amb temes tan cèlebres com Like Eating Glass, Banquet, Pioneers o la que, amb referència implícita al 11S de 2001, he triat com la CdD i que de ben segur us en recordareu, Helicopter.

- BLOC PARTY. Helicopter. Silent Alarm (2005).

KV Crimes (Kurt Vile)

El proper dilluns, 22 d'octubre, anirem al concert de KURT VILE a la Sala Apolo, de Barcelona. És un músic nascut a Philadelphia, Pennsylvania (USA), que es va donar a conèixer amb el grup The War On Drugs, coliderat amb el seu amic Adam Granduciel (vegeu aquí), als que va abandonar amistosament per iniciar una carrera en solitari, tot i què fidelment acompanyat, tant a les gravacions dels darrers àlbums com als escenaris, de la banda The Violators, de la que durant un temps també en va formar part el mateix Granduciel.

La qualitat dels seus discos ha anat progressant a cada entrega i així ho confirma l'èxit  de Smoke Ring For My Halo (2011), Wakin On A Pretty Daze (2013) i B'lieve I'm Goin Down... (2015), als que s'ha de sumar el singular Lotta Sea Lice (2017), gravat a duo amb l'australiana Courtney Barnett, amb un estil musical ben allunyat del seu però amb molt resultat artístic, que s'ha vist afavorit per la coincidència en els noms de pila, que emulen els mítics Kurt Cobain (Nirvana) i la seva vídua Courtney Love (vegeu aquí).

El meu LP preferit, dels esmentats, és Wakin On A Pretty Daze, en base a la interacció entre la greu veu del cantant (a més a més de compositor, multiinstrumentista i productor) i les guitarres acústiques i elèctriques, aquestes substituïdes en gran part pel piano en el disc següent. Un disc amb un so càlid i un ritme majestuós, amb temes interpretats amb quatre o cinc acords, varis dels quals s'estenen fins als 6-8 minuts, en els que l'autor sembla buscar fugir del soroll i de la gent per cercar, i transportar-nos, a un lloc solitari.

Un àlbum amb una portada que representa un mur de carrer de Philadelphia, pintat per l'artista Steve Powers, amb imatges i frases basades en les cançons, i amb un altre grafit, obra del mateix Vile, que inclou la paraula The Violatots, a la contraportada, que s'inicia amb un tema de nou minuts i mig, anomenat, amb un joc de paraules respecte al títol del LP, Wakin On A Pretty Day, seguit de vuit tracks més, dels que he escollit com a CdD el número dos, KV Crimes, pel seu riff de guitarra que de ben segur us captivarà.

Quan fa tres mesos vaig comprar les entrades poc m'esperava que, tot just una setmana abans de l'actuació a l'Apolo , Kurt Vile & The Violators editarien material nou, Bottle It In (2018), o sigui que se m'ha girat feina a escoltar el disc aquest cap de setmana...que als concert s'hi ha d'anar amb els deures fets!

- KURT VILE. KV Crimes. Wakin On A Pretty Daze (2013).

Heartbeat Smile (Alejandro Escovedo)

D'avui en vuit, el dissabte dia 13, actua al Cafè del Teatre L'Escorxador, de Lleida, ALEJANDRO ESCOVEDO, un compositor, guitarrista i cantant nascut a San Antonio, Texas (USA), en el si d'una família d'origen mexicà de dotze germans, molts del quals, com Javier, Coke, Mario, Pete (i, fins i tot la filla d'aquest, i neboda d'Alejandro, Sheila E.) s'han dedicat al negoci de la música, per influència del seu pare que tocava en grups de mariachi.

El seu estil és eclèctic, fruït del seu pas per diverses ciutats (Los Angeles, San Francisco, New York, Austin...) i grups com The Nuns o The True Believers (amb el seu germà Javier), The Setters (amb Walter Salas-Humara, de The Silos) o With These Hands, evolucionant del punk i el glam al roots-rock i alt-country, estils que els seguidor habituals de la CdD ja coneixeu, amb un cert compromís social amb els emigrants, fins al punt que va deixar d'interpretar el públic el tema Castanets, de l'àlbum A Man Under The Influence (2001), a l'assabentar-se que el president George W. Bush el portava al seu iPod.

El 1992 va iniciar una carrera en solitari en la que ha publicat una dotzena de discos, de la primera part de la qual en destacaria l'esmentat A Man Under The Influence i By The Hand Of The Father (2002) i que va haver de interrompre per un greu ensurt, al patir una hemorràgia digestiva (en ple escenari)  provocada per una cirrosi per Hepatitis C, agreujada pel consum d'alcohol, el tractament de la qual li va comportar la ruïna, de la que se'n va sortir amb els beneficis d'un disc, el doble LP Por Vida: A Tribute To The Songs Of Alejandro Escovedo (2004), en el que van participar, entre altres, Lucinda Williams, Steve Earle, The Jayhawks, Calexico i Minus 5. 

Controlada la malaltia, ha seguit gravant discos interessants com The Boxing Mirror (2006), produït per un vell conegut del blog, John Cale (vegeu aquí i aquí) i, amb la col·laboració de Chuck Prophet i amb la banda d'acompanyament The Sensitive Boys, Real Animal (2008), Street Songs Of Love (2010), en el que hi participa breument un tal Bruce Springsteen, i Big Station (2012), tots tres produïts per Tony Visconti, a qui esmentàvem la setmana passada com a protagonista de l"Heroes", de David Bowie (vegeu aquí).

Finalitzada aquesta fructífera col·laboració van haver de passar quatre anys per al següent i darrer disc fins ara, Burn Something Beautiful (2016), el dotzè de la seva discografia en solitari, la presentació del qual es va haver d'ajornar fins a superar una síndrome d'estrès postraumàtic a conseqüència de veure's afectat per l'huracà Odile mentre estava de viatge de noces amb la seva quarta esposa, Nancy (la primera, Levie, es va suïcidar desprès del divorci).  

La obra que presentarà a Lleida, sense aportar canvis notables, figura entre el millor de la seva trajectòria. Un àlbum composat al seu domicili actual a Dallas, Texas i gravat a Portland, Oregon, amb una superbanda que inclou a Peter Buck (de REM), a qui podeu veure a la seva esquerra al vídeo, i Corin Tucker (de Sleater-Kinney) a les guitarres, Scott McCaughey (de Minus 5) al baix, John Moen (de The Decemberists) a la bateria i Steve Berlin (de Los Lobos) al saxòfon. 

Un LP que sona inequívocament a Escovedo però que incorpora textures musicals més amplies per influència de Buck i McCaughey, co-autors i productors del disc, en els solcs del qual s'aprecien influències dels seus admirats Lou Reed i T. Rex però en el que predomina el folk-country-rock, que per això hi ha qui l'anomena "el Dylan de la frontera", i del que he escollit per a CdD el track número dos, Heartbeat Smile.

- ALEJANDRO ESCOVEDO. Heartbeat Smile. Burn Something Beautiful (2016).

"Heroes" (David Bowie)

No semblava una bona idea que, amb la intenció d'abandonar l'autodestructiva vida de rock-star, DAVID BOWIE es traslladés, a mitjans dels anys 70, de Los Angeles, Califòrnia, a Berlín, una de les capitals europees de la droga i més encara si ho feia en companyia del seu amic i politoxicòman irredempt Iggy Pop, però l'aposta va funcionar. I el resultat va estar un conjunt de tres discos, Low (1977), "Heroes" (1977) i Lodger (1979), coneguts com la "trilogia berlinesa", tot i què només el segon va ser enregistrat a la ciutat alemanya en la seva totalitat. 

Paradoxalment, un ambient tan poc propici com el dels sòrdids clubs nocturns de drag queens del barri de Schöneberg, i amb l'alcohol substituint a la cocaïna, va donar lloc a un dels períodes més prolífics i creatius de la seva carrera, en la que, per a desconcert de molts fans, va deixar de banda el glam-rock per, de la ma d'un vell conegut del blog, BrianEno, endinsar-se en la música electrònica i experimental, amb clares influències d'uns berlinesos, Kraftwerk, i altres icones del krautrock com Neu!, una derivació d'una cançó dels quals, Hero, dona nom a l'àlbum i a la CdD d'avui.

Un disc que, gravat als mítics Hansa Tonstudio, antiga sala de ball per a oficials de la Gestapo, aleshores a Berlín Occidental però a tocar de la Potsdamer Platz i a escassos metres del "Mur", capta perfectament l'ambient, la cultura i el clima  intel·lectual ("zeitgeist" es diria en alemany) que es respirava a la ciutat durant la "Guerra freda", en el que, a més a més de Eno amb els seus sintetitzadors, van tenir un paper destacat el guitarrista Robert Fripp, en aquella època allunyat del projecte King Crimson, i el coproductor, Tony Visconti.

Una obra en la que es repeteix la fórmula estructural del disc anterior, amb meitat i meitat de temes vocals de rock més o menys convencional (6) i de instrumentals foscos i atmosfèrics (4), farcits d'innovacions sòniques, que defineixen clarament l'aportació de cada artista i a la que destaca, per sobre de tots l'homònim "Heroes". Una composició de Bowie i Eno que tracta sobre una parella d'alcohòlics que es besaven amb el Mur com a teló de fons i que, anys després reconeixeria haver-li inspirat una escena entre Visconti, aleshores casat amb cantant Mary Hopkin i la cantant de jazz Antonia Maas, amb la que van coincidir gravant a Hansa.

Un títol escrit entre cometes per donar-li una dimensió irònica, allunyada del concepte d'heroisme, el que no sembla que hagués aconseguit ja que la èpica que desprèn la va convertir en un himne catedralici, al que va contribuir la interpretació del mateix, deu anys desprès, a pocs metres de on l'havia composat, i davant de 70.000 berlinesos, a molts del quals, a l'altre costat del “Teló d’acer”, els va suposar la detenció per part de la Stasi, la policia política de la RDA, en el que va ser un pas més cap a l'enderrocament del mateix.

Una cançó de la que ens en hem apropiat per a tota mena de oficis sense correspondència amb la complexitat emocional original, com és el cas d'avui (ho reconec!), en el que la vull dedicar a tots aquells que, con repeteix la tornada, "podem ser herois per un dia":

          We can be heroes

          We can be heroes, just for one day

Concretament als catalans que el dia 1 d'octubre de 2017, dilluns farà un any, vam anar a votar.

- DAVID BOWIE. "Heroes". "Heroes" (1977).