Everyday People (Sly & The Family Stone)

 

MN(I)O-16:

Al post d'avui, el setzè dedicat a la música negra dels anys 60 i 70 del s. XX que tant m'entusiasma, parlarem de tot un personatge.

Nascut a Texas i resident a San Francisco, Califòrnia, com a Sylvester Stewart i artísticament conegut com Sly Stone, de la unió de la banda Sly & The Stoners, que liderava com a compositor, productor, cantant i multiinstrumentista, amb Freddie & The Stone Souls, la del seu germà Freddie, guitarrista, en va sortir una de les més singulars del moment, SLY & THE FAMILY STONE.

I ho va ser per dos motius que val la pena ressaltar, el primer, de caràcter sociopolític, la integració a la mateixa formació d'homes i dones blancs i negres, com la trompetista Cynthia Robinson, cosa gens comú a l'època i el contingut polític de les seves lletres, ben allunyat del flower-power de nombroses bandes de la zona de la Badia. I el segon, estrictament musical, la irresistible combinació de soul i funk amb el blues, el pop, el rock psicodèlic i el jazz, amb unes excitants actuacions (com podeu comprovar, si disposeu de 20 minuts, aquí) que seduirien al públic contemporani internacional i, atenció!, exercirien una gran influència en el hip-hop, el soul urbà i, fins i tot el jazz fusió de dècades posteriors.

Un grup que va tocar el cim amb el seu quart LP, Stand! (1969), amb un seguit de contrapartides com la surrealista exigència de la organització Black Panthers d'acomiadar els músics blancs, o una altra  que tan sovint acompanya la fama, una creixent addicció del líder a la cocaïna, amb un deteriorament de les relacions entre els membres que comportaria l'abandó de la secció rítmica, primer del bateria Gregg Errico i, posteriorment, de Larry Graham, el baixista fonamental en el so de la banda, gràcies a una tècnica exclusiva coneguda com slap, de manera que, a partir del següent àlbum, el també notable There's A Riot Goin' On (1971), les coses van anar de mal en pitjor i, després d'un parell de discos menors, l'any 1975 la formació, amb la reputació sota mínims, es va dissoldre, continuant Sly Stone en solitari, utilitzant el nom de la banda o el seu propi, o col·laborant amb altres músics amics com George Clinton, de Parliament/Funkadelic, Maurice White, de Earth, Wind & Fire, o Bobby Womack, entre estada i estada en centres de desintoxicació i mentre anava caient en l'oblit.

Com a CdD he triat un tema de l'icònic Stand!, un àlbum escrit i produït per Sly Stone, amb una formació que, a més a més dels músics abans esmentats, inclou sa germana Rose als teclats, Jerry Martin al saxo i les veus del grup de gòspel Little Sister (en el que figura una altra germana, la Vet), en el que tracta problemes socials, literàriament amb una actitud tan francament idealista com extremadament vital en l'aspecte musical en les seves vuit tracks, de les que en destacaria l'homònima que crida a aixecar-nos (Dempeus!), I Want To Take You Higher, Sing A Simple Song i la CdD, és clar, Everyday People, un mig tempo allunyat del funky psicodèlic que predomina en el disc en el que la banda suplica per la pau i la igualtat entre grups socials, una autèntica oda a la tolerància.

- SLY & THE FAMILY STONE. Everyday People. Stand! (1969).

Spoonman (Soundgarden)

 

Com a CdD d'avui n'he triat una d'un disc contemporani del de la setmana passada però, com podeu comprovar, d'un estil radicalment diferent, el grunge. Un moviment derivat del rock alternatiu sorgit a Seattle, Washington, que fusiona el punk-rock amb el heavy metal i que, durant la seva efímera existència, va comptar amb bandes tan reeixides com Nirvana, Pearl Jam, Alice In Chains o els protagonistes d'aquest post, SOUNDGARDEN.

Un grup creat pel compositor principal, cantant i guitarra rítmica (inicialment bateria) Chris Cornell i el baixista Hiro Yamamoto, als que s'hi afegirien un guitarra solista, Kim Thavil, que aportaria un so distintiu al grup, i, amb la intenció d'alliberar el vocalista, el bateria Matt Cameron, un lloc ocupat enmig, en un curt període, per Scott Sundquist.

Després d'un parell d'EP que recopilarien amb el títol de Screaming Life/Fopp (1990), aconseguiren una popularitat creixent amb els seus àlbums, Ultramega OK (1988), Louder Than Love (1989), a partir del qual Yamamoto deixaria el seu lloc breument a Jason Everman i, definitivament, a Ben Shepherd, i Badmotorfinger (1991), l'èxit del qual es va veure minvat per l'eclosió dels Nirvana però que, a la fi beneficiaria tot el moviment i prepararia el camí per a Superknown (1994), el cim de la seva carrera.

I va ser perquè, en l'enregistrament del següent, Down On The Upside (1996), quan el fenomen grunge començava a decaure, les diferències entre Thavil i Cornell, potser aquest una mica gelós dels característics solos de guitarra del primer, van acabar amb la dissolució  del quartet i donant lloc a un seguit de projectes amb més o menys fortuna. Així, Cornell va alternar discos en solitari amb una nova banda, Audioslave (amb tres exmembres de Rage Againts The Machine com el guitarrista Tom Morello), Cameron es va incorporar a Pearl Jam, Thavil va col·laborar amb "coneguts" del blog com Krist Novoselic (de Nirvana) o Dave Grohl (de Nirvana i, posteriorment de Foo Fighters) mentre Shepherd ho feia amb Mark Lanegan.

Curiosament, després d'haver-ho negat en diverses ocasions, més d'una dècada després, el 2010, es va produir una reagrupació de la que en va sortir un altre LP, King Animal (2012) i diverses actuacions que van finalitzar l'any 2017 amb el suïcidi de Cornell, penjant-se al bany de l'habitació de l'hotel on s'allotjava.

Superunknown, l'obra que els consagraria, és un disc llarg, que sobrepassa els 70 minuts, amb 16 tracks de temàtica ombrívola i opressiva al voltant de les drogues, la depressió i el suïcidi però que, als clàssics riffs de guitarra, hi incorpora elements psicodèlics i arranjaments més detallats que amplien la paleta sonora i els apropen al pop més comercial.

Al seguidors del blog que no disposeu de prou temps per escoltar tot l'àlbum, us en recomano un tast de quatre temes, escrits pel prodigiós cantant, com son Fell On Black Days, The Day I Tried To Live o Black Hole Sun, el més conegut de la seva discografia (vegeu aquí), però no el meu preferit, mèrit que recau en Spoonman, composat inicialment per a la banda sonora de la pel·lícula Singles (Cameron Crowe, 1992) i inspirat en un músic de carrer anomenat Artis The Spoonman que interpretava amb un repertori de culleres (spoons).

-SOUNDGARDEN. Spoonman. Superunknown (1994).

Nadadora (Family)

El passat mes d'octubre es va publicar el llibre Un soplo en el corazón. El misterio de Family (Ed. Efe Eme, 2024), en el que l'escriptor César Prieto Álvarez relata la gestació d'un disc considerat una obra mestra de la història de la música pop espanyola.

Amb un títol semblant al de la pel·lícula Le souffle au coeur (Louis Malle, 1973), Un soplo en el corazón (1993) va ser l'únic disc del duo donostiarra FAMILY, integrat per Javier Aramburu (veu, guitarra i sintetitzadors) i Iñaki Gametxogoikoetxea (baix i sintetitzadors), molts dels temes del qual havien aparegut abans en un parell de maquetes en format cassette, quan s'anomenaven El Joven Lagarto, ja que amb la seminal formació La Insídia, amb la que van començar 10 anys abans, no van arribar a enregistrar res.

Un àlbum, produït per Rodrigo Silva Ramos i els mateixos Family, per al que van comptar amb el suport de Fangoria, el grup d'Alaska i Nacho Canut, propietari dels Estudios Vulcano, on el van gravar, que va rebre una aclamació universal de la crítica però del qual no en van fer gens de promoció, distribuint una sola foto, sense concedir cap entrevista i que van interpretar en molt poques actuacions abans de dissoldre's i desaparèixer dels focus per a sempre més, retornant Aramburu, l'autor de la mítica caràtula, a la seva feina de dissenyador gràfic, amb la que ha obtingut una gran reputació, el que no va fer més alimentar el misteri al que al·ludeix el llibre.

Un disc d'una sensibilitat exquisida en base a unes lletres, barreja de malenconia, neguit i solitud, amb un pessic d'alegria, que aporta aquesta sensació de brisa que "bufa al cor" i una música atemporal que recull influències de la guitarra de Johnny Marr (The Smiths), del baix de Peter Hook (Joy Division, New Order) i de la elegància que caracteritza els Pet Shop Boys, que va enlluernar tota una generació i va donar lloc a un denominat Donosti Sound, de la existència del qual en tinc els meus dubtes.

Una obra irrepetible, reeditada, sense remasteritzar, diverses vegades, la influència de la qual en músics posteriors ha estat immensa, fins al punt que se li han dedicat discos d'homenatge en dues ocasions, els anys 2003 i 2014, en els que l'han versionat grups com La Buena Vida, Chucho, La Casa Azul, Nosötrash, els mateixos Fangoria o Los Planetas, esdevenint encara ara, més de 30 anys després de la seva publicació, una fita del pop espanyol. 

Us he de confessar que he tingut moltes dificultats a l'hora d'escollir-ne un, i només un, dels catorze breus i concisos temes, a quin amb més gran poder d'evocació a l'hora d'expressar amb sinceritat els sentiments dels autors. Podien haver estat qualsevol d'ells, com La noche inventada, Como un aviador, Viaje a los sueños polares, Yo te perdí una tarde de abril, Dame estrellas o limones...però, en compliment del maleït compromís, m'he quedat amb el seqüenciat en segon lloc, Nadadora, potser perquè és en un dels que més s'aprecien les influències que he esmentat uns paràgrafs abans.

- FAMILY. Nadadora. Un soplo en el corazón (1993).

No Thirds (Mary Timony)

 

La publicació de Untame The Tiger (2024), gairebé 20 anys després del darrer àlbum de la discografia en solitari de MARY TIMONY, m'ha decidit a dedicar-li el post d'avui.

Una carrera que l'aleshores estudiant de guitarra a la Duke Ellington School of Arts de Georgetown, Washington DC, (i posteriorment llicenciada en Filologia Anglesa per la Universitat de Boston, Massachusetts) va encetar al començament dels anys 90 amb grups com Autoclave o Helium, a la que seguirien quatre LP en solitari, Mountains (2000), The Golden Dove (2002), Ex Hex (2005) i, acreditat a la Mary Timony Band, The Shapes We Make (2007), a partir del qual iniciaria un seguit de participacions en grups com Pow Wow, Soft Power, Wild Flag, una mena de "supergrup" amb membres de Sleater-Kinney i altres, Ex Hex (com el nom del seu tercer disc) o Hammered Hulls i col·laboracions amb músics "coneguts" nostres com Carrie Brownstein (de les esmentades Sleater-Kinney) o Stephin Merritt (de The Magnetic Fields), activitats que compagina amb la de professora de guitarra, convertint-se en una autèntica institució a la seva ciutat natal.

I a mi, que reconec haver escoltat alguna cosa però sense prestar-hi gaire atenció de Wild Flag i Ex Hex, Untame The Tiger m'ha agradat molt. Un àlbum amb nou tracks composades per la cantautora i guitarrista, qui exerceix de co-productora, per a l'enregistrament del qual ha comptat amb la participació de músics com Dave Mattacks, el bateria de la mítica banda britànica Fairport Convention, o Dave Fridmann, el baixista de Mercury Rev i productor de múltiples "coneguts" més com The Flaming Lips, The Delgados, Tame Impala o Weezer, amb els quals la qualitat tècnica estava més que garantida.

Un disc composat en un moment especialment difícil de la seva vida, en la que, a una ruptura sentimental s'hi va afegir, en pocs mesos, la mort dels seus pares, tristesa a la que s'enfronta de manera animada en base a unes memorables, tot i que senzilles, melodies, banyades en un paisatge sonor divers, des del folk al garage, l’indie i el psych-rock, en el que predomina la seva expressiva guitarra, en la que utilitza afinacions alternatives, i la veu, intensa, al temps que vulnerable.

Com a CdD he triat la que l'enceta, No Thirds, un himne a la resiliència, una reflexió sobre el que significa perdre-ho tot i haver de continuar malgrat la sensació restant de buit i incertesa, i amb un riff de guitarra que us deixarà hipnotitzats, del que podeu gaudir en la versió original del disc i en un directe, per allò de... (ja ho sabeu, esforçats seguidors del blog).

- MARY TIMONY. No Thirds. Untame The Tiger (2024).

In The Year 2525 (Zager & Evans)

 

Els seguidors del blog més primmirats em direu que l'any que figura al títol de la CdD d'avui no coincideix amb el que acabem de començar però, en el meu parer, la coincidència de tres de les quatre xifres, l'alta probabilitat de que jo no estigui aquí l'any 2525 per escriure'l i la vigència del tema del que parla son motius més que justificats per avançar la publicació d’aquest post. Total, que son cinc segles en la història de la humanitat?

Es tracta d'una cançó, In The Year 2525, composada el 1964 però no publicada fins al 1968, per Rick Evans, qui, acompanyat del també cantant i guitarrista Danny Zager, integrava el duo ZAGER & EVANS, que va gaudir d'una gran popularitat quan es va reeditar a l'any següent, coincidint amb arribada de l'home a la Lluna.

Amb una lletra de contingut post-apocalíptic en la que ens prevé dels perills que les innovacions tecnològiques poden representar per a la raça humana, anticipant-se més de mig segle a les distòpies que estan ara tan en voga, situa l'inici dels mals auguris aquest conegut any twenty five-twenty five, ("si l'home està viu i la dona sobreviu..."), per avançar cronològicament al 3535 ("no t'hauràs de preocupar per dir la veritat i no dir mentides..."), al 4545 ("no necessitaràs ni les dents ni els ulls...") i així, de mal en pitjor fins al 9595 ("em pregunto si l'home seguirà viu: s'ha endut tot el que la Terra li pot donar i no li ha retornat res...") fins que, arribats al 10.000 ("l'home ha plorat un bilió de llàgrimes per quelcom que no mai no ha sabut i el seu reialme ha acabat"), s'entreveu un bri d'esperança quan, en els darrers versos diu: "la brillantor de les estrelles llunyanes en la nit eterna ens indica que potser només ha estat un ahir", insinuant un cicle en bucle en forma de naixement-mort-renaixement per a la humanitat.

Una cançó l'èxit de la qual, acompanyats del bateria Dave Trupp, el baixista Mark Dalton i de The Odessa Symphony, amb arranjaments de Bobby Christian, els va empènyer a enregistrat tot un LP, subtitulat com 2525 (Exordium and Terminus) (1969), que ve a dir “Principi i final”, produït per Ted Daryll i amb 10 tracks del visionari Evans, del que no en va sortir cap altre hit, esdevenint el paradigma del que es coneix com a "one hit wonder", i que suposaria el trencament del duo, que no de la seva amistat, seguint aquest més o menys lligat al mon de la música fins a la seva mort l'any 2018, i amb un profitós taller de construcció de guitarres personalitzades (Zager Guitars) a la seva Lincoln, Nebraska, natal, l'altre.

- ZAGER & EVANS. In The Year 2525. 2525 (Exordium and Terminus) (1969).