MN(I)O-16:
Al post d'avui, el setzè dedicat a la
música negra dels anys 60 i 70 del s. XX que tant m'entusiasma, parlarem de tot
un personatge.
Nascut a Texas i resident a San Francisco,
Califòrnia, com a Sylvester Stewart i artísticament conegut com Sly
Stone, de la unió de la banda Sly & The Stoners, que liderava
com a compositor, productor, cantant i multiinstrumentista, amb Freddie
& The Stone Souls, la del seu germà Freddie, guitarrista, en va
sortir una de les més singulars del moment, SLY & THE FAMILY STONE.
I ho va ser per dos motius que val la pena
ressaltar, el primer, de caràcter sociopolític, la integració a la mateixa
formació d'homes i dones blancs i negres, com la trompetista Cynthia
Robinson, cosa gens comú a l'època i el contingut polític de les seves
lletres, ben allunyat del flower-power de nombroses bandes de la zona de
la Badia. I el segon, estrictament musical, la irresistible combinació de soul
i funk amb el blues, el pop, el rock psicodèlic i
el jazz, amb unes excitants actuacions (com podeu comprovar, si disposeu
de 20 minuts, aquí) que seduirien al públic contemporani
internacional i, atenció!, exercirien una gran influència en el hip-hop,
el soul urbà i, fins i tot el jazz fusió de dècades posteriors.
Un grup que va tocar el cim amb el seu quart LP, Stand!
(1969), amb un seguit de contrapartides com la surrealista exigència de la
organització Black Panthers d'acomiadar els músics blancs, o una
altra que tan sovint acompanya la fama, una creixent addicció del líder a
la cocaïna, amb un deteriorament de les relacions entre els membres que
comportaria l'abandó de la secció rítmica, primer del bateria Gregg Errico
i, posteriorment, de Larry Graham, el baixista fonamental en el so de la
banda, gràcies a una tècnica exclusiva coneguda com slap, de manera que,
a partir del següent àlbum, el també notable There's A Riot Goin' On
(1971), les coses van anar de mal en pitjor i, després d'un parell de discos
menors, l'any 1975 la formació, amb la reputació sota mínims, es va dissoldre,
continuant Sly Stone en solitari, utilitzant el nom de la banda o el seu propi,
o col·laborant amb altres músics amics com George Clinton, de Parliament/Funkadelic,
Maurice White, de Earth, Wind & Fire, o Bobby Womack,
entre estada i estada en centres de desintoxicació i mentre anava caient en
l'oblit.
Com a CdD he triat un tema de l'icònic Stand!,
un àlbum escrit i produït per Sly Stone, amb una formació que, a més a més dels
músics abans esmentats, inclou sa germana Rose als teclats, Jerry
Martin al saxo i les veus del grup de gòspel Little
Sister (en el que figura una altra germana, la Vet), en el que
tracta problemes socials, literàriament amb una actitud tan francament
idealista com extremadament vital en l'aspecte musical en les seves vuit tracks,
de les que en destacaria l'homònima que crida a aixecar-nos (Dempeus!), I
Want To Take You Higher, Sing A Simple Song i la CdD, és clar, Everyday
People, un mig tempo allunyat del funky psicodèlic que
predomina en el disc en el que la banda suplica per la pau i la igualtat entre
grups socials, una autèntica oda a la tolerància.
- SLY & THE FAMILY STONE. Everyday People. Stand! (1969).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada