Spoonman (Soundgarden)

 

Com a CdD d'avui n'he triat una d'un disc contemporani del de la setmana passada però, com podeu comprovar, d'un estil radicalment diferent, el grunge. Un moviment derivat del rock alternatiu sorgit a Seattle, Washington, que fusiona el punk-rock amb el heavy metal i que, durant la seva efímera existència, va comptar amb bandes tan reeixides com Nirvana, Pearl Jam, Alice In Chains o els protagonistes d'aquest post, SOUNDGARDEN.

Un grup creat pel compositor principal, cantant i guitarra rítmica (inicialment bateria) Chris Cornell i el baixista Hiro Yamamoto, als que s'hi afegirien un guitarra solista, Kim Thavil, que aportaria un so distintiu al grup, i, amb la intenció d'alliberar el vocalista, el bateria Matt Cameron, un lloc ocupat enmig, en un curt període, per Scott Sundquist.

Després d'un parell d'EP que recopilarien amb el títol de Screaming Life/Fopp (1990), aconseguiren una popularitat creixent amb els seus àlbums, Ultramega OK (1988), Louder Than Love (1989), a partir del qual Yamamoto deixaria el seu lloc breument a Jason Everman i, definitivament, a Ben Shepherd, i Badmotorfinger (1991), l'èxit del qual es va veure minvat per l'eclosió dels Nirvana però que, a la fi beneficiaria tot el moviment i prepararia el camí per a Superknown (1994), el cim de la seva carrera.

I va ser perquè, en l'enregistrament del següent, Down On The Upside (1996), quan el fenomen grunge començava a decaure, les diferències entre Thavil i Cornell, potser aquest una mica gelós dels característics solos de guitarra del primer, van acabar amb la dissolució  del quartet i donant lloc a un seguit de projectes amb més o menys fortuna. Així, Cornell va alternar discos en solitari amb una nova banda, Audioslave (amb tres exmembres de Rage Againts The Machine com el guitarrista Tom Morello), Cameron es va incorporar a Pearl Jam, Thavil va col·laborar amb "coneguts" del blog com Krist Novoselic (de Nirvana) o Dave Grohl (de Nirvana i, posteriorment de Foo Fighters) mentre Shepherd ho feia amb Mark Lanegan.

Curiosament, després d'haver-ho negat en diverses ocasions, més d'una dècada després, el 2010, es va produir una reagrupació de la que en va sortir un altre LP, King Animal (2012) i diverses actuacions que van finalitzar l'any 2017 amb el suïcidi de Cornell, penjant-se al bany de l'habitació de l'hotel on s'allotjava.

Superunknown, l'obra que els consagraria, és un disc llarg, que sobrepassa els 70 minuts, amb 16 tracks de temàtica ombrívola i opressiva al voltant de les drogues, la depressió i el suïcidi però que, als clàssics riffs de guitarra, hi incorpora elements psicodèlics i arranjaments més detallats que amplien la paleta sonora i els apropen al pop més comercial.

Al seguidors del blog que no disposeu de prou temps per escoltar tot l'àlbum, us en recomano un tast de quatre temes, escrits pel prodigiós cantant, com son Fell On Black Days, The Day I Tried To Live o Black Hole Sun, el més conegut de la seva discografia (vegeu aquí), però no el meu preferit, mèrit que recau en Spoonman, composat inicialment per a la banda sonora de la pel·lícula Singles (Cameron Crowe, 1992) i inspirat en un músic de carrer anomenat Artis The Spoonman que interpretava amb un repertori de culleres (spoons).

-SOUNDGARDEN. Spoonman. Superunknown (1994).