Africana 14:
Tal com us avançava en el darrer post de la secció "Africana"
del blog, la CdD d'avui és d'un altre
virtuós instrumentista malià, en aquest cas del ngoni, una mena de llaüt típic de l'Àfrica Occidental,
documentat al s. XIII, fabricat amb fusta o escorça de carabassa, pell de
cabra, un rudimentari pal i tres cordes que poden estar fetes amb pell
d'antílop, filferro o, com el que vaig comprar jo a Bamako per la col·lecció
familiar, amb fil de pescar.
Parlem de BASSEKOU KOUYATÉ, fill d'una família de griots de Garana, una població del centre del país, a tocar de la
ciutat portuària de Segou, a la riba del Níger, per a molts l'autèntic bressol
del blues (vegeu aquí), des de la
que es va traslladar a la capital, on va establir amistat i va
col·laborar amb el nostre admirat Toumani Diabaté i altres coneguts com Youssou N'Dour, Ali Farka Touré, Taj Mahal, Elíades Ochoa (un dels entranyables Buena Vista Social Club) o Damon
Albarn, en un dels seus múltiples projectes (com Blur, Gorilaz, The Good, The Bad and The Queen...), Africa Express, i es va relacions amb
altres artistes i productors com Paul
McCartney, Björk, Brian Eno o Massive Attack.
Unes activitats que li van
permetre crear la seva pròpia banda, NGONI
BA, sobre la base de quatre ngoni
de diverses mides i afinacions als que aquest visionari compositor i
intèrpret va incorporar innovacions tècniques com l'augment del nombre de
cordes, entre set i deu, nous materials i mètode d'interpretació (que ara
toquen dempeus i agafant-lo com una guitarra elèctrica), convertint en
protagonista un instrument habitualment utilitzat com d'acompanyament.
Una banda que, combinant el so tradicional malià amb el blues, el rock i el jazz, va
debutar amb l'àlbum Segou Blue
(2007), el grandíssim reconeixement del qual, al que no és aliè el treball
vocal de la seva esposa Amy Sacko (a
la que molts anomenen la "Tina Turner de Mali"), va tenir continuació en els següents, I Speak Fula (2009) i Jama Ko (2013), a partir dels quals, en
una aposta més arriscada, fruit de la seva admiració per estrelles del rock com Jimi Hendrix o Jimmy Page
(Led Zeppelin), va donar una nova
dimensió al ngoni a l'afegir efectes
electrònics com els pedals wah wah en
el seu quart disc, Ba Power (2015),
per tornar a la tradició amb el darrer, el recent i no menys magnífic Miri (2019).
Com a CdD he triat una composició de Ba Power, el seu disc més fosc i ombrívol, amb lletres del
propi Kouyaté sobre temes polítics, socials o religiosos, interpretades
a un volum i intensitat mai vistos a la seva carrera, l’estil actual de la qual
podem ja qualificar com “afro-rock”,
per a la gravació del qual, produït per Chris Eckman (The
Walkabouts), va comptar, a més a més de la seva esposa, amb diversos
membres de la seva família (germans, nebots, fills...) i, per primera vegada,
amb un seguit de músics convidats, ja sigui africans com el guitarrista Samba Touré i el
cantant Adama Yalomba, u
occidentals com el guitarrista Chris Brokaw (de
Come, Codeine o The Lemonheads,
entre altres), el bateria Dave Smith i
el trompetista de jazz d’avantguarda Jon Hassell.
Un àlbum amb nou tracks,
dels que en destacaria alguns com Abé Sumaya, Ayé Sira Bla, brillantment iniciat
per la CdD, la frenètica Sira Fen,
en la que, amb els quatre ngoni (Bassekou i Moustafa Kouyaté, Abou Sissoko i Bina Diabaté) i la secció rítmica
(Mamadou Kouyaté al ngoni baix i Moctar Kouyaté i Mahamadou Tounkara a la
percussió) a tot drap, la entusiasta i elegant veu d’Amy Sacko relata
de manera convincent el repte de la vida col·lectiva a un país tan pobre i amb
tanta diversitat ètnica i cultural com el seu, i que finalitza tornant als
orígens, amb Bassekouni, un
breu instrumental amb el ngoni sense
cap arranjament addicional.
-
- - Bassekou Kouyaté & Ngoni Ba. Siran Fen. Ba Power (2015).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada