Only One (Everyone Says Hi)

 

Amb el nom d'una cançó (vegeu aquí) del 22é disc de David Bowie, Heathen (2002), EVERYONE SAYS HI és el projecte del britànic Nick Hodgson, bateria i un dels principals compositors, però no cantant, en els quatre primers LP dels Kaiser Chiefs entre el 2005 i el 2012, ara com a líder, cantant i guitarrista, com a continuació del seu debut com a solista, Tell Your Friends (2018) però acompanyat de quatre experimentats músics, més o menys coneguts, Pete Denton (exbaixista de The Kooks), Glenn Moule (exbateria de Howling Bells), Ben Gordon (pianista i exguitarrista de The Dead 60s) i el seu paisà de Leeds, el guitarrista Tom Dawson, el que li confereix la imatge d'una mena de "supergrup".

Una banda que no inventa res de nou amb el seu àlbum homònim, Everyone Says Hi (2025), però en el que podem gaudir de l’indie pop més genuí que a mi, particularment, tant m'agrada, per a l'enregistrament del qual ha comptat amb un quartet de corda, a més a més del saxofonista Abi Harding (de The Zutons) a la preciosa Brain Freeze, en la lletra de la qual figura com a coautor en Justin Parker, coproductor del Born To Die (2012) de Lana Del Rey i coautor de la CdD del mateix LP, Video Games. 

La quarta track de les 10 que conté el disc, i de les que, a quina més bonica, tant m'ha costat escollir-ne una (i només una, normes del blog que intento respectar gairebé cada setmana), des de les inicials Somebody Somewhere o Lucky Stars. fins a la darrera, Did I Just Fall In Love, passant per algunes en les que sobrevola el fantasma de John Lennon com On The Same Side o I Wasn't Dreaming o la que, amb l'ajuda de la M., he acabat triant, Only One.

Una cançó d'amor en la que, sobre un propulsiu ritme de guitarres, pren protagonisme el piano de Gordon mentre Hodgson, a la tornada, li canta a la seva parella que li encanta que li truqui, ni que sigui a mitjanit:

     " You know I love it when you call me baby

       And I love it when you phone me up in the middle of the night..."

 - EVERYONE SAYS HI. Only One. Everyone Says Hi (2025).

Friday On My Mind/St. Louis (The Easybeats)

 

Cap a la meitat de la dècada dels 60 del s. XX va aparèixer a Sidney un grup de rock integrat per cinc joves europeus que hi havien emigrat en els anys posteriors a la II Guerra Mundial. Tres britànics, Stevie Wright (cantant), George Young (guitarra rítmica), Gordon "Snowy" Fleet (bateria) i dos neerlandesos, Harry Vanda (guitarra solista) i Dick Diamonde (baix) que, amb el nom de THE EASYBEATS, van obtenir un gran èxit amb un seguit de singles com For My Woman o She's So Fine, majoritàriament composats per la dupla Wright-Young, i amb l'àlbum de debut, Easy (1965), que va tenir continuïtat en els següents, It's 2 Easy (1966) i Volume 3 (1966).

Una fama que va desencadenar una autèntica easyfever ("easymania"), fins al punt de ser considerats els "Beatles australians", tot i que el seu estil estava més influenciat per bandes com The Hollies o The Kinks que pels fab four de Liverpool, i que els va portar a traslladar-se durant un temps a Anglaterra, des d'on van conquerir el mercat europeu, i fins i tot americà, on se'ls considerava una banda més de la coneguda "british invasion", i on van enregistrar el seu quart LP, Good Friday (1967), en el que la coautoria es va anant desplaçant cap al tàndem Vanda-Young i el seu productor habitual, Ted Albert, va ser substituït per Shel Talmy, amb el que el seu so va esdevenir més experimental i complex.

Un LP que inicia una versió de la mítica River Deep, Mountain High que sublimaren Ike & Tina Turner però amb predomini de composicions pròpies com Saturday Night, Pretty Girl o Heaven and Hell (censurada al Regne Unit per una lletra excessivament explícita), a més amés del seu tema més conegut, i títol amb el que es va editar als USA, Friday On My Mind, la CdD d'aquesta setmana.

Un tema de menys de tres minuts, iniciat amb un picat (staccato) de guitarra amb un riff pseudo-arabitzant sobre el que Wright interpreta amb convicció un relat juvenil sobre la rutina del treball durant els dies d'entre setmana, a l'espera de l'ansiat cap de setmana ("El divendres en el meu pensament") en el que es podran evadir. Una cançó mítica amb la que el mateix Bruce Springsteen els va voler homenatjar en un concert a la seva ciutat, gairebé 50 anys després (vegeu aquí).

Però, si ens atenem a allò de que "tot el que puja, baixa", de tornada al seu país la glòria els va ser esquerpa i desprès del següent disc, Vigil (1968), en el que s'endinsen en el rock psicodèlic, van aparèixer problemes interns que van comportar la marxa de "Snowy" Fleet i Diamonde i la dissolució del grup, abans de la publicació d'un darrer àlbum, Friends (1970), el que comença amb el single amb el que jo els vaig descobrir i que encara conservo en vinil, motiu sentimental pel que l'he afegit com a bonus CdD avui, St. Louis.

Dels projectes posteriors dels membres de la banda no val la pena destacar-ne cap en particular, a excepció de la carrera de George Young (mort el 2017) com a productor d'una de molt més famosa, AC/DC, la dels seus germans Angus i Malcolm.

- THE EASYBEATS. Friday On My Mind. Good Friday (1967)/St. Louis. Friends (1969).

Just Like Honey (The Jesus And Mary Chain)

 

Complint amb el compromís adquirit fa unes setmanes en el post d’Elastica (vegeu aquí), avui recordarem un dels grups (l'altre és el "conegut" Suede) en el que darrerament ha prestat el seu servei el bateria Justin Welsh, un lloc ocupat en els inicis per un altre "conegut", Bobby Gillespie, ja sigui liderant els Primal Scream o en solitari.

Em refereixo a THE JESUS AND MARY CHAIN (en endavant TJAMC), la banda escocesa creada pels germans William (guitarrista i compositor principal) i Jim (cantant) Reid, dos personatges tan incompatibles con introvertits, amb una total aversió a les relacions interpersonals, només superada a base d'estupefaents, que des de la seva aparició, convertien els seus concerts en un autèntic caos farcits de violència i que, a més a més de múltiples cancel·lacions o interrupcions, van arribar a ser detinguts per possessió d'amfetamines. 

Un comportament que els ha convertit en una de les formacions més antipàtiques de la escena indie, sense impedir que siguin considerats uns pioners en la mescla de melodies pop amb guitarres distorsionades a base de fuzz que donarien nom a un estil, el noise (soroll) i que, a l'interpretar d'esquena al públic i mirant-se el peus, els convertiria en precursors del shoegaze.

El seu àlbum de debut, Psychocandy (1985), està considerat com un dels més influents de la dècada dels 80 i de la música indie-pop-rock en general, tot i que no el podem considerar "apte per a tots els públics" en base a les múltiples capes de soroll i distorsió que impregnen moltes de les seves 14 tracks, enregistrades sota els efectes de les amfetamines i l'LSD, que no ocupen més de 39 minuts, en el que la paradigmàtica i inicial Just Like Honey i altres com Taste Of Cindy, Sowing Seeds o You Trip Me Up conviuen amb balades com The Hardest Walk o l'acústica Cut Dead.

Malauradament, a partir d'aquest seminal monument, un autèntic "disc de culte", TJAMC van prendre decisions qüestionables com prescindir de la bateria i el baix que interpretaven respectivament el mencionat Gillespie i Douglas Hart, substituïts per caixes de ritme i altres instruments electrònics, allunyant-se del noise per abraçar el pop més convencional, amb el que els seus seguidors van anar minvant en el segon LP, Darklands (1987) i els quatre següents, Automatic (1989), Dead Honey (1992), Stoned & Dethroned (1992), en el que participa Hope Sandoval, de Mazzy Star, aleshores xicota de William, i Munki (1998), fins que l'any 1999 van emprendre camins separats, William al front de Lazycame i Jim de Freeheat, amb resultats no gaire reeixits, fins al 2007, quan es van tornar a reunir, havent publicat dos discos més, Damage And Joy (2017) i Glasgow Eye (2024), un àlbum proper al jazz avantgarde, en el que conten com a bateria amb Justin Welsh, com dèiem al primer paràgraf del post.

Com a CdD us deixo amb la mencionada Just Like Honey, una mandrosa melodia amb una lletra al·legòrica del sexe oral (una cosa temptadora i apegalosa "com la mel"), que s'inicia amb una seqüència de bateria que evoca la clàssica Be My Baby, de The Ronettes, cap al final de la qual s'hi afegeix la veu de Karen Parker, la parella de Gillespie, i que potser alguns seguidors del blog reconeixereu per aparèixer a la pel·lícula Lost In Translation (Sofia Coppola, 2003) i en alguna sèrie i anunci comercial a la TV.

- THE JESUS AND MARY CHAIN. Just Like Honey. Psychocandy (1985).

17 Again (Eurythmics)

 

A propòsit dels Eurythmics-2:

Com avançava (vegeu aquí) al primer post A propòsit de..., després d'un debut poc valorat amb In The Garden (1981), a partir de l'èxit descomunal del seu segon disc, Sweet Dreams (Are Made Of This) (1983), amb hits tan destacats com l'homònim o Love Is A Stranger, la carrera dels EURYTHMICS va ser una autèntica voràgine, publicant fins a vuit àlbums en vuit anys, farcits de temes que els seguidors del blog recordareu, com Touch (1983), el de Here Comes The Rain Again; Be Yourself Tonight (1985), el de There Must Be An Angel o Sister Are Doin' It For Themselves (un duet amb ni més ni menys que Aretha Franklin); Revenge (1986), el de Thorn In My Side, When Tomorrow Come i The Miracle Of Love i dos més amb els que van mantenir més popularitat a la seva Gran Bretanya natal que no als USA, Savage (1987) i We Too Are One (1989).

I el resultat, prou previsible després d'interminables gires per presentar-los arreu del mon, va ser un esgotament físic i mental que els va portar a emprendre carreres en solitari, Dave Stewart amb un parell d'àlbums liderant The Spiritual Cowboys i mitja dotzena més en solitari, però sobretot com a productor i compositor de BSO de pel·lícules i Annie Lennox, a més a més d'aprofitar per ser mare i algun tempteig ("pinito" en castellà) cinematogràfic més aviat decebedor, amb una trajectòria solista molt més reeixida, a la que dedicarem un tercer article d'aquesta sèrie.

Per a sorpresa dels seus antics seguidors, deu anys després van publicar el que podem considerar el cant del cigne del duo, Peace (1999), un disc en el que deixen una mica de banda el synth-pop que els enlairà a favor de balades amb càlids i complexos arranjaments orquestrals. Un àlbum conceptual, el títol del qual (Pau) reflecteix la seva preocupació pels conflictes del mon, els beneficis de la gira arreu del qual, Peacetour, van donar íntegrament a les ONG Greenpeace i Amnistia internacional.

Onze tracks molt ben cohesionades, majoritàriament migtempos en les que predomina l'extraordinari lliurament vocal d'una Annie en el seu millor moment, de les que en destacaria algunes com I Saved The World Today, Beautiful Child o Anything But Strong, entre les que se'n intercalen dues, Power To The Meek i I Want It All, que ajuden a mantenir l'interès d'aquells seguidors que esperaven la continuació d'aquell enèrgic so, mescla de techno, rock i soul, que els va fer icònics.

Com a CdD he triat la que enceta l'LP, 17 Again, una reflexió nostàlgica sobre la joventut i la innocència perdudes, la tornada de la qual, Feels like I'm seventeen (En sento com si en tornés a tenir 17), mostra el desig de reviure aquells moments malgrat les desil·lusions que inevitablement acompanyen el pas a la maduresa, al temps que suposa una meditació sobre la recerca constant d'aprendre i buscar el significat d'un món canviant.

Un tema extraordinari, al final del qual, tancant un cercle musical però també personal, s'espolsen els fantasmes del passat fent una referència explícita al seu mític Sweet Dreams...

- EURYTHMICS. 17 Again. Peace (1999).

Hunger For Death (PUP)

 

Quan tres amics de l'institut de Toronto, Ontario (Canadà), Nestor Chumak, al baix, Steve Sladkowski, a la guitarra solista i Zach Mykula, a la bateria, als que s'afegiria posteriorment el cantant i guitarrista Stefan Babcock, van comentar a les famílies que volien muntar una banda de rock, l'àvia d'aquest  els va dir que era un "ús patètic del potencial", una expressió, l'acrònim de la qual, en anglès Pathetic Use of Potential, va acabar donant nom al grup, PUP.

Un quartet que, des del seu debut amb l'homònim PUP (2013), ha publicat quatre LP més, The Dream Is Over (2016), Morbid Stuff (2019), The Unraveling Of PUPTheBand (2022) i el recent Who Will Look After The Dogs? (2025), al que dediquem la CdD d'avui.

Un àlbum d’indie rock basat en el so cru de les guitarres i que podem classificar en els subgènere post-punk, en el que l'humor negre habitual en les seves lletres de Babcock s'accentua en aquest cas a causa del trencament d'una relació sentimental de 10 anys del frontman, en un moment en el que a la resta els hi anava prou bé en la seva vida privada, expressada honestament amb una crònica que va des de l'autocomplaença a l'esperança, amb més de 30 composicions que el productor John Congleton va haver de limitar a les 12 que l'acabarien completant.

Cançons destacades com Olive Garden (dedicada a la seva cadena de restaurants italians preferits quan van de gira pels USA), Concrete, Paranoid, Hallways, la que conté la frase de la que s'extreu el nom del disc, que diu: "Estic perdent les ganes de tirar endavant però encara no em puc morir perquè llavors qui cuidarà els meus gossos?" o la escollida, la seqüenciada en cinquè lloc, Hunger For Death, a fi de que copseu l'ambient als seus enèrgics concerts al vídeo que he afegit a la versió original del tema.

Amb una munió d'entregats fans que se saben tota la lletra, des de l'inici:

          Fuck everyone on this planet

          Except for you, except for you
          I've been on a rampage
         Whatever's wrong with my heart
         Must be wrong with yours too...

així com la tornada:

          But even so
          I wanna know
         How you explain

         All that violence
         Still running through your veins
        And I wanna know the truth...

- PUP. Hunger For Death. Who Will Look After The Dogs? (2025).

Bass neere (Negramers)

Africana-30:

La CdD d'avui té un significat especial per a nosaltres pel motiu que la vàrem conèixer. va ser l'any 2002 en un viatge a Burkina-Faso, que mentre preníem una cervesa en un bar de Bobo-Dioulasso, la capital econòmica del país, li vaig preguntar al cambrer quin grup estava sonant de fons i un noi de la taula del costat (que em va permetre prendre-li la fotografia adjunta) em va dir que es tractava dels NEGRAMERS i es va oferir a acompanyar-me a una botiga de música a tocar d’on erem, on podria comprar el disc.

Malauradament, l'establiment estava tancat a aquella hora, decepció que vàrem compensar plegats amb una altra cervesa, sense imaginar-me que, l'endemà, a l'impressionant (com tants i tants a l'Àfrica) mercat de la població de Banfora (a l'altra foto), tornaria a escoltar aquelles notes que, resseguint el seu so, em portarien a la paradeta on, finalment vaig adquirir la cassette.

Perquè aquest és el format amb el que els burkinesos Armand Soura i Amidou Bonsa (aquest nascut a Kumasi, Ghana) es van autoproduir de forma artesanal (DIY n'hi diem, com bé sabeu els seguidors del blog) el seu primer treball, Avenir et Souvenir (2001), en el que barregen la música tradicional de l'Àfrica Occidental amb el reggae i el hip-hop, amb el resultat que ells anomenen, com podeu llegir a la caràtula, "Afro Rhythm & Blues".

Una obra que va tenir continuïtat amb Mam'Afrik (2004), enregistrada amb més mitjans als estudis Hit Digital Production de Kumasi, abans que l'inquiet Bonsa -que anteriorment a fer-se cantant havia viatjat pel Níger, Mali i Mauritània (parla fins a 11 idiomes) i regentat una perruqueria i un taller de tapisseria a Bobo- emprengués una carrera solista de la que només em consta l'EP Zekura (2008).

Tot seguit podeu gaudir d'un tema del seu debut, interpretat en llengua moré, el videoclip del qual està gravat a l'exclusiu Hotel Silmande de la capital, Ouagadougou, amb limusina inclosa (que no hi falti de res!), en el que l'Amidou i l'Armand ens demanen que sembrem el bé al nostre voltant, perquè això demà ens permetrà "acabar bé", que és el que significa "Bass neere".

- NEGRAMERS. Bass neere. Avenir et Souvenir (2001).

Connection (Elastica)

 

Justine Frischmann va conèixer, mentre estudiava arquitectura a la Universitat de Londres, a Brett Anderson, amb qui crearia el posteriorment famós grup Suede, que abandonaria al trencar la relació sentimental amb aquest, per formar-ne, com a cantant, guitarrista i compositora principal i amb el bateria Justin Welch, un altre de fama efímera, ELASTICA, a la que, sense menysprear la qualitat del seu LP homònim de debut, el 1995, contribuiria la seva sonada relació amb Damon Albarn, el cantant de Blur, una altra emblemàtica banda, així com els Oasis i Pulp, del fenomen brit pop.

Un àlbum molt ben acollit per la crítica i amb excel·lent resultat comercial als dos costats de l'Atlàntic, amb 16 tracks d’indie-rock guitarrer en poc més de 40 minuts (per algunes dels quals, com veurem, van rebre acusacions de plagi per part de grups com Weezer o The Stranglers), dels que en podem destacar unes quantes com Line Up, Waking Up, Stutter o la CdD d'avui, Connection.

Malauradament, com tan sovint passa en el mon del rock, l'èxit va anar acompanyat de divergències personals i l'abandó temporal de la baixista Annie Holland, precedint el definitiu de la guitarrista Donna Matthews quan aquesta va trencar amb Welch, l'únic mascle del quartet, va demorar més de cinc anys la publicació del "temible segon disc", The Menace (2000), el decebedor resultat del qual va comportar la seva dissolució.

Una ruptura amb conseqüències professionals ben dispars, amb el bateria prestant els seus serveis a bandes ben conegudes del blog com els esmentats Suede i altres com The Jesus and Mary Chain (als que em comprometo dedicar properament un post) i la magnètica frontwoman, després d'un període presentant un programa sobre arquitectura a la BBC, traslladada a Califòrnia, on, convertida en pintora, ha format família amb un científic especialitzat en metereologia.

I, anant a la CdD, direm que Connection és una de les més icòniques dels anys 90 i una honrosa excepció  en una època de tendència indissimuladament masculina, amb una lletra que utilitza la metàfora d'una baralla de cartes per representar com es creen les relacions i el cost emocional de quan es trenquen, amb la vana esperança de crear una "connexió" romàntica, però que es va veure esquitxada per la polèmica al ser acusada de plagi, com hem dit, pel riff de sintetitzador inicial, interpretat precisament per Damon Albarn, i repetit posteriorment amb les guitarres, del tema Three Girl Rhumba, de Weezer (vegeu aquí), amb els que van arribar a un acord extrajudicial (desconec si amb indemnització inclosa) abans de publicar-se el disc.

- ELASTICA. Connection. Elastica (1995).