Monkey Gone to Heaven (The Pixies)

THE PIXIES és un grup d'indie-rock de Boston (Massachusetts, USA), format per un tal Charles Thompson IV, conegut artísticament com a Black Francis, compositor, cantant i guitarra rítmica i el seu company de facultat Joey Santiago, nascut a les Filipines, guitarrista heterodox amb una tècnica peculiar, als que es va unir, en resposta a un anunci, la guapa Kim Deal, baixista de sòbria i exquisida tècnica i el seu amic David Lovering, bateria amb una potència excepcional.

Malgrat la seva curta existència, en la que van publicar cinc discos, estan considerats un dels grups més influent de la escena del rock independent americà dels anys 90, i precursors de l’estil grunge posterior, amb grups com Weezer, Pavement, Pearl Jam i, sobretot, Nirvana, el líder dels quals, Kurt Cobain es va declarar admirador. I no va ser l'únic, perquè a la llista hi podríem afegir a Bono (de U2), Thom Yorke (Radiohead), David Bowie, Graham Coxon (Blur), Bob Mould (Hüsker Dü, Sugar)  o la mateixa P.J. Harvey.

El seu estil, definit pel binomi "melodia-distorsió", es caracteritza per l'ús de melodies suaus durant les estrofes i crits explosius i guitarres distorsionades a les tornades, fenomen que posteriorment es coneixeria com a noise. Les lletres son història apart i difícils de comprendre, de temàtica surrealista, amb referències bíbliques sovint violentes, amb al·lusions a la tortura, el suïcidi i l'incest i sobre el fenomen OVNI.

Malauradament, la clàssica lluita d'egos entre Francis i Deal, relegada completament pel primer, va acabar prematurament amb la banda, i va donar lloc a diverses carreres alternatives, ella recuperant un grup d'adolescència amb la seva germana bessona Kelley i Tania Donelly, menyspreada també per Kristin Herts en els contemporanis Throwing Muses, amb les que, amb el nom de The Breeders, van publicar alguns discos interessants com Last Splash (1993) i ell, amb el nom transmutat en Frank Black segueix en actiu, acompanyat per grups com The Catholics i altres.

Si algun seguidor del blog no coneix aquests follets entremaliats, el que em sembla imperdonable, li recomano els seus segon i tercer CD, Surfer Rosa (1988) i Doolitte (1989), del que he escollit el tema per la CdD d'avui, un dels més característics de la seva discografia. Podeu escoltar el tema original del disc i veure una actuació en directe en una efímera reunió cap al 2004, uns deu anys desprès de la seva separació.

- THE PIXIES. Monkey Gone to Heaven. Doolitte  (1989).

Spanish Stroll (Mink DeVille)

Alguns seguidors de la CdD és possible que coneguin a Willy DeVille per la versió que va fer, en el disc Backstreets of Desire (1994), amb uns increïbles arranjaments "mariachi", del tema Hey Joe, popularitzat per Jimi Hendrix i CdD en el seu moment, però a aquest estrafolari personatge la glòria li va venir molt abans, durant els anys que va liderar el grup MINK DEVILLE.

Entre 1975 i 1985 van publicar, amb el llegendari productor Jack Nitzsche, si més no, quatre discos essencials, Cabretta (1977), Return to Magenta (1978), Le Chat Bleu (1980) i Coup de Grâce (1983), en els que, partint de punk-rock imperant a la New York de la època, hi va afegir sons del rhythm'n'blues, soul, música hispana i altres de la seva estimada New Orleans (on va viure durant uns anys) com el cajun i el zydeco, que li van donar una personalitat única i irrepetible, a la que s'hauria d'afegir un look ben particular, que no sabria si comparar amb un pirata o un "quinqui"...o un pachuco que en dirien al "Barrio" (Spanish Harlem).  Vaig tenir la oportunitat d’assitir a un concert seu a l'antic Studio 54, del Paral·lel de BCN, i us ben asseguro que no va deixar a ningú indiferent.

Amb el temps va anant liquidant els membres del grup original fins que es va quedar sol i va continuar amb el seu nom -o àlies més ben dit, ja que és nascut amb el cognom Borsay- en solitari, publicant discos fins l'any 2008 amb poca repercussió comparats amb els primers i el 2009, uns mesos desprès d'haver-se-li detectat una hepatitis C, va morir víctima d'un càncer de pàncrees, als 58 anys d'edat.

He escollit per a CdD la primera cançó que li vaig escoltar, la més coneguda del primer disc i de la seva discografia, titulada Spanish Stroll, un tema peculiar, molt divertit, amb un ritme que ens evoca el més pur estil Lou Reed, amb predomini del baix i la bateria per sobre de les guitarres, amb l'additiu de castanyoles i guitarra espanyola, cap al final del qual el baixista Rubén Sigüenza es despenja amb una estrofa en “spanglish” que ha passat als annals del rock:

                     Rosita, donde vas con mi carro Rosita?

                     tu sabes que te quiero

                     pero usted me quita todo

                     ya me robaste mi televisión y mi radio

                     ahora quieres llevarte mi carro

                     no me haga asi Rosita

                     ven aquí

                     hey, estése aquí al lado Rosita

                    Spanish Stroll

                    Spanish Stroll

- MINK DEVILLE. Spanish Stroll. Cabretta (1977).

Particle of Light (Carice van Houten)

M'agrada anar al cinema i penso que la sessió del capvespre del diumenge és la millor manera de tancar el cap de setmana, però quasi mai miro pel·lícules a la TV, sobretot a determinades cadenes, perquè les interrupcions per anuncis comercials em resulten insofribles.

Però el passat divendres vaig fer una excepció i vaig aguantar fins al final, passada la una de la matinada, veient l'interessant film de Paul Verhoeven El llibre negre (2006) que tracta sobre una jove jueva holandesa que, desprès d'escapar miraculosament de ser assassinada pels nazis, s'integra a la resistència. La protagonista es l'atractiva (com no en una obra de Verhoeven, el de Delícies turques, Instint bàsic o Showgirls?) CARICE VAN HOUTEN, que fa una dramàtica interpretació sense deixar de exhibir el seu físic i, donat que interpreta a una cantant professional, les seves facultats vocals en varies cançons.

Doncs ara, aquesta famosa actriu, per a molts la millor d'Holanda de tots els temps, el que ha demostrat al teatre, amb obres com La gavina, d’Anton Txèkhov, a la TV, com a la famosa telesèrie Rol de Trons, en la que interpreta a una tal Melisandre, i al cinema, com a partenaire de celebritats com Tom Cruise, Jude Law o Leonardo DiCaprio, acaba de publicar el seu primer disc.

Normalment aquestes experiències ("léase" Scarlett Johansson...) em fan arrufar el nas, però en aquesta ocasió crec que val la pena. See You on the Ice (2012) es un disc inesperadament sorprenent en el qual l'autora de la majoria dels crèdits, ha contat amb la col·laboració de músics com Steve Shelley (el bateria de Sonic Youth), Ken Stringfellow (de The Posies), el guitarrista Marc Ribot, The Metropole Orchestra i, per sobre de tots, Antony Hegarty (Antony and The Johnsons) i Howe Gelb, de Giant Sand, qui va ser presentat a la CdD en el post de Calexico.

Aquestes aportacions provoquen un ambient versàtil, diferent a cada pista, amb les seves corresponents emocions i, a la CdD escollida, Particle of Light, composada pel d'Arizona i cantada a duo amb Antony, qui, malgrat la seva veu dominat juga un paper sobri, sense innecessàries acrobàcies vocals i subordinat al xiuxiueig de la Van Houten, aconsegueixen una atmosfera encisadora i relaxant.

Ho podeu comprovar al video que segueix, potser un xic ensucrat per a l'estil habitual de la CdD.

- CARICE VAN HOUTEN. Particle of Light. See You on the Ice (2012).

(Sittin' On) The Dock Of The Bay (Otis Redding)

Fa uns mesos un seguidor de la CdD em va comentar que, amb la excepció d'Aretha Franklin, tenia molt oblidada la música negra.

Com va ser una observació feta a fora dels comentaris públics del blog no la vaig tenir en conte, però ara, desprès del post de Tina Turner, m'ha tornat a sortir amb això de la música negra oblidada.

Tot i sabent per on anava li vaig preguntar què entenia per "música negra", si es referia al ragtime, el jazz, el blues, el gospel, el doo-wop...o potser el hip-hop o la música electrònica en la ona del techno de Detroit o el house de Chicago, al temps que li suggeria emprar la expressió més políticament correcta de música “afroamericana”.

"Va, va, deixat de tonteries -em va dir-, ja saps el que vull dir. Es aquella de la que tan en vam gaudir a l'adolescència, la barreja desenfadada de blues i rock, o sigui el rhythm amb blues (R&B), o de gospel i R&B, més coneguda com a soul, o la seva variant amb influències psicodèliques, el funk, que tan èxit va tenir durant els anys 70".

En aquell moment em vaig emocionar. Em vaig posar nostàlgic i vaig pensar que potser l'amic tenia raó. I, seguint el seu suggeriment, dedicaré de tant en tant una CdD a aquesta "música negra oblidada" (MNO) d'un determinat moment de la meva biografia.  A aquella música hereva de les tradicions culturals dels esclaus africans, amb les polirítmies dels grups ètnics de l'Àfrica occidental i subsahariana i els característics cants de crida-resposta entre la estrofa solista i la tornada, que es van fusionar amb altres músiques tradicionals europees i que, a partir de la diàspora dels negres dels estats cotoners del sud dels USA cap a l'oest (Califòrnia) i el nord (Michigan, Illinois...) a conseqüència de la crisi econòmica de la primera meitat del segle XX,  va acabar popularitzant-se i sent acceptada per la joventut blanca i no només per la afroamericana.

I per començar, o millor, per continuar amb la MNO-2, qui millor que OTIS REDDING, l'anomenat "King of Soul", l'autor del tema Respect que, interpretat per la mateixa "Lady Soul", Aretha Franklin, va ser CdD en el seu moment.

Amb només set anys de carrera professional, malauradament trencada al morir en un accident d'aviació als 26 anys d'edat, Otis va ser respectat tant per la seva meravellosa veu, com pel seu versàtil estil interpretatiu, però també per la seva personalitat, afable i generosa i igualment compromès amb els drets civils, fins a ser considerat, per la forta influència que va exercir sobre un gènere del que representa la essència més pura, el "Rei del Soul", tron que manté 45 anys desprès de la seva desaparició, el 10 de desembre de 1967.

El seu disc més important és Otis Blue (1965), gravat als mítics estudis Stax Records, de Memphis (Tennessee, USA), amb l’acompanyament de la excepcional "banda de la casa", Booker T. & The MG's, amb Booker T. Jones i Isaac Hayes als teclats, i Steve Crooper a la guitarra entre altres, a més a més d’una fantàstica secció de vents formada per membres de The Mar-Keys (no confondre amb The Bar-Kays, el seu grup d'acompanyament en els directes, varis membres del qual van morir en l'accident d'aviació) i els Memphis Horns. 
L'àlbum conté 3 temes propis, com l'aclamat Respect (CdD en la veu d'Aretha Franklin en el seu dia), Ole Man Trouble i I've Been Loving You Too Long, i vuit versions, tres de Sam Cooke, les impressionants Change Gonna Come, Wonderful World i Shake (un dels seus grans èxits), i altres de Solomon Burke, Smokey Robinson (My Girl), BB King i una Satisfaction que va impressionar als mateixos Stones.

Com és impossible escollir-ne una per a CdD d'avui he optat per recomanar-vos el disc sencer i he triat una altra cançó, composada per Redding i l'esmentat Crooper, que va ser el major èxit de la seva carrera, malgrat ser publicada pòstumament a la seva mort. La va composar durant una estada a Monterrey, contemplant el mar...assegut al moll de la badia.

- OTIS REDDING. (Sittin' On) The Dock Of The Bay (1967).

In-A-Gadda-Da-Vida (Iron Butterfly)

La cançó que he triat com a CdD d'avui em va causar un gran impacte, i no només a mi. Penso que el mateix li va passar a una gran part dels adolescents interessats en la música i la cultura pop-rock a finals dels anys 60.

I es que no s'havia vist mai una peça que durés 17 minuts, de fet ocupa tota la cara B del segon disc de la banda de San Diego (Califòrnia, USA) IRON BUTTERFLY per la que sempre seran recordats, malgrat que la resta del disc i de la seva escassa obra, mescla de soul-metal-psicodèlia-pop-rock, es prou interessant.

Desprès en van venir altres, com els Rare Earth amb la versió del tema de Smokey Robinson Get Ready i tota la munió de grups de rock simfònic com Yes, King Crimson...fins i tot van haver temes que ocupaven les dues cares del LP, com Tubular Bells, de Mike Oldfield o Thick As A Brick, de Jethro Tull, però cap d'ells em va impressionar tant com els primers.

Es una cançó caòtica en la que els quatre instruments clàssics del rock, guitarra, baix, bateria i òrgan, creen una atmosfera demolidora, un clímax d'eufòria tàntrica (i àcida!) que et deixa obnubilat. Sobre una línia d'orgue d'influència oriental que ens recorda al de The Doors, la guitarra i el baix utilitzen l'arxiconegut riff que fa de fil conductor de tot el tema, amb una breu part cantada a l'inici i al final ("In-A-Gadda-Da-Vida, honey, don't you know that I love you?..."), amb els corresponents "solos" instrumentals típics de la època, dels que destaca el de bateria, probablement el més famós de la història del rock i que tant va i influir en grups posteriors com Deep Purple o Led Zeppelin.

Per als que es preguntin a què ve aquest nom tan extravagant, la resposta es ben simple. Tot va ser producte d'un malentès fruit dels excessos lisèrgics típics d'aquella generació de músics aventurers que van marcar el camí de la psicodèlia al hard-rock. Es diu que un dia va arribar a l'estudi el bateria Ron Bushy  i el cantant i teclista Doug Ingle, ben col·locat per una barreja d'alcohol i LSD , li va dir el títol del tema que acabava de composar, In The Garden Of Eden, però la seva vocalització incoherent va ser transcrita fonèticament per Bushy i així va acabar sent coneguda com In-A-Gadda-Da-Vida.

A continuació podeu escoltar el tema sencer i, per als poc valents o els que pensin que això d'avui pot ser una "innocentada", afegeixo la versió reduïda del single, evidentment molt menys interessant.

- IRON BUTTERFLY. In-A-Gadda-Da-Vida. In-A-Gadda-Da-Vida (1968).

Harm You (Mister Heavenly)

El curiós nom de MISTER HEAVENLY correspon a un trio d'experimentats músics nord-americans, el cantant i guitarrista Nick Thorburn i el també cantant i pianista Ryan Kattner, també conegut com a Honus Honus, i el bateria Joe Plummer, amb un sol disc al mercat, Out of Love (2011), per a la gira de presentació del qual van incorporar com a baixista al conegut actor Michael Cera, cosa de la que aviat es van penedir, al veure que les fans n'estaven més d'ell que dels membres originals de la banda. ;-)

El seu estil és una barreja de doo wop, el pop vocal basat en el rhythm and blues que va fer furor els anys 50 i 60, amb grups com The Platters i l’indie-pop de les bandes on s'han format els components, com The Unicorns, Man Man, Modest Mouse o The Shins entre d'altres. En aquesta primera col·laboració sembla que ho han fet prou bé, assumint cada membre el seu paper, amb un resultat que te un dels punts forts en la conversa vocal que s'estableix entre els dos cantants, de perfil diferents però complementaris, de tal manera que  la rauxa de l'un queda estabilitzada per la calma de l'altre, amb un resultat fascinant.

En aquest àlbum, gravat a "l'antiga", pràcticament tot en directe i en només una dotzena de dies, presenten 12 temes condensats en 36 minuts, amb cançons pop, a mig camí entre l'artesania classicista i la perversió posmoderna,  estranyament addictives. Es clar que no es tracta d'un abocador de les deixalles sobrants dels seus projectes principals sinó d'un experiment curiós i sovint brillant, fruit de la excel·lent combinació de harmonies vocals de fa cinc dècades amb la instrumentació pròpia de l’indie-rock i la producció adaptada als temps actuals.

Aquest sorprenent disc està ple d'excel·lents cançons com Bronx Sniper, I am a hologram, Charlyne o la homònima Mister Heavenly, però he escollit per a CdD Harm You, per la meravellosa tornada, a la que no podreu evitar afegir-vos, que fa:

                   So, you think I could ever hurt you now?

                  No, you think I could ever hurt you, how?

                  Now, I'm gonna hold you close

                  Now, I'm gonna love you the most

- MISTER HEAVENLY. Harm You. Out of Love (2011).

Back On The Chain Gang (The Pretenders)

En els darrers vint-i-tants anys THE PRETENDERS és el vehicle musical de la cantant, guitarrista i compositora Chrissie Hynde, natural de Akron (Ohio, USA) i resident a Anglaterra des de la seva joventut, on va anar a parar seguint les petjades dels seus ídols The Beatles, The Rolling Stones o The Kinks, entre altres.

Però en els seus inicis van ser una banda de quatre membres, amb Jimmy Honeyman-Scott (guitarra), Pete Farndon (baix) i Martin Chambers (bateria), que van formar part d'una corrent musical inspirada en el punk i anomenada new wave, que pretenia tornar als orígens del rock, en contraposició al rock simfònic imperant a finals dels anys 70.

Desprès d'assolir un gran èxit amb el disc homònim de debut, The Pretenders (1980) i el següent, The Pretenders II (1981), en el termini de menys d'un any van morir, víctimes de les drogues, Hoeneyman-Scott i Farndon (que havia estat amant de la Hynde, en aquells moments embarassada de la seva parella Ray Davis, de The Kinks), el que no va desanimar els dos restants per seguir endavant i publicar (ara ja casada amb Jim Kerr, de Simple Minds) el, per a mi, millor disc de la seva carrera, Learning To Crawl (1984).

Des d'aleshores la formació ha anat canviant contínuament de membres, i per tant de so, mantenint la cohesió estilística en base a la personalíssima veu de la "lideressa", així com de una icònica imatge amb el seu característic serrell, l'ombra d'ulls, la inseparable Fender Telecaster i una indumentària dura, quasi masculina, que aconsegueix atreure per igual a seguidors d'ambdós sexes. Durant aquests anys han anat publicant àlbums més que acceptables com Get Close (1986), Last of the Independents (1994) o Loose Screw (2002), amb excepcionals punxades com Packed! (1990).

La CdD d'avui, inspirada en el nom d'un tema de Sam Cooke, es un cant a la lluita per sobreposar-se als moments dolents i un sentit homenatge als dos membres de la banda recent desapareguts en el moment de la seva composició.

I, per als curiosos, us diré que la nostra heroïna, reconeguda ecologista, vegetariana i defensora dels drets dels animals, el 1997 es va casar amb l'escultor colombià Lucho Brieva, 14 anys més jove que ella, relació que no us puc confirmar si continua o no, però que ben segur que va inspirar el més que acceptable disc Viva el amor (1999).
Per cert, ara em ve a la memòria la anècdota que va succeir  a la actuació a la Sala Bikini de fa uns anys, quant, amb tota naturalitat i simpatia, ens va explicar com havia aprofitat la tarda abans del concert a BCN, mentre, abaixant-se una mica els pantalons, ens mostrava la tireta del tanga que s'acabava de comprar.

- THE PRETENDERS. Back On The Chain Gang. Learning To Crawl (1984).