Video Games (Lana Del Rey)

Ahir va actuar al Palau Sant Jordi, de Barcelona, un dels personatges més controvertits de la dècada, una cantant sistemàticament vituperada per una part de la crítica, que li ha qüestionat fins i tots uns suposats retocs facials als llavis i al nas, que la interessada sempre ha negat, però amb una multitud de seguidors per als que és una autèntica icona.

Estem parlant de Elizabeth ("Lizzy") Woolridge Grant, nascuda en una acomodada família catòlica de New York (USA) que la va haver d'enviar a un internat als 15 anys per una greu addicció a l'alcohol, de la que es va recuperar per iniciar una carrera musical amb diversos noms artístics com May Jailer, Lizzy Grant o, sense error tipogràfic, Lana Del Ray, en el seu disc de debut, Lana Del Ray a.k.a Lizzy Grant (2010), que, de seguida, es canviaria pel definitiu LANA DEL REY amb el  que es universalment coneguda.

I tot gràcies a un espectacular tema, Video Games, preludi del que per a molts seria el seu primer disc, Born To Die (2012), que no va respondre a les expectatives generades pel single promocional. Un àlbum seminal que ha tingut continuïtat en dos EP, Paradise (2012) i Tropico (2013) i tres LP més, Ultraviolence (2014), produït per Dan Auerback, de The Black Keys, Honeymoon (2015), amb la participació d'artistes com The Weeknd, i el darrer, Lust For Life (2017) en el que ho fan de nou Weeknd, Sean Ono Lennon i Stevie Nicks, la que fora vocalista de Fleetwood Mac. Un disc que conté un tema, Get Free, per el que ha estat acusada pels britànics Radiohead de plagi del seu tema Creep (Pablo Honey, 1983), amb la circumstància de que els mateixos ho havien estat per la sospitosa semblança amb el tema The Air That I Breathe, composat per Albert Hammond i Mike Hazlewood i popularitzada per The Hollies.

El seu estil es caracteritza per una temàtica recurrent sobre l'amor i el desamor, el sexe i les drogues i, sovint, amb referències a "l’american dream", fruit del seu reconegut patriotisme i, musicalment, per una orquestració sumptuosa combinada amb unes bases hip hop per les que ha estat comparada amb Portishead, que interpreta amb un refinament formal i una sensualitat "vintage" a la recerca del glamour inaccessible d'estrelles de Hollywood com Rita Hayworth. Un succedani de femme fatale sota la que s'amaga una víctima d'un romanticisme mal entès, construït per un mon de fantasia amb noies tristes i nois dolents a l'estil del Marlon Brando de la pel·lícula The Wild One (Laslo Benedek, 1953), traduïda aquí com a "Salvaje" que interpreta amb una veu lànguida i un posat melodramàtic que li ha aportat tants seguidors com detractors. 

Born To Die consta de dotze tracks, dels que en destaquen l'homònim que l'enceta, Blue Jeans, Summertime Sadness i, per sobre de tots, el hit de la seva carrera i, evidentment, CdD d'avui, l'esmentat Video Games, una balada pop, composada, com totes les altres, per l'artista, en la que relata la tristesa que li produeix que el seu xicot, addicte als videojocs, la ignori mentre es despulla...la seva particular versió de la femella com a objecte sexual, que comença així:

Swinging in the backyard
Pull up in your fast car
Whistling my name

Open up a beer
And you say, get over here
And play a video game...

- LANA DEL REY. Video Games. Born To Die (2012).