THE ZOMBIES és una banda anglesa de rock
psicodèlic, liderada pel teclista-mellotronista i compositor Rod Argent a qui acompanyaven en la
formació inicial el baixista i co-autor Chris
White, el guitarrista Paul Atkinson,
el bateria Hugh Grundy i el cantant Colin Blunstone.
El seu estil es
caracteritzava per complexos arranjaments musicals i precioses harmonies vocals
i va ser tan reconegut per la crítica com menyspreast pel públic britànic,
que en aquells moments, embadalit pel Sgt.
Pepper's...de The Beatles i pel Pet Sounds de The Beach Boys, va passar olímpicament d'ells. La decepció que
van patir per la trista acollida del seu LP de debut, Begin Here (1965) els va portar a la separació quan estaven a punt
de publicar el segon i, per tant, pòstum Odessey
And Oracle (1968), escrit així, amb falta d'ortografia inclosa a la paraula
Odessey (per Odyssey), sembla que intencionadament, per evocar el mot
"oda" (Ode en anglès), una
obra mestra de psicodèlia i pop
barroc, fruit del talent compositiu de Argent i White, alhora productors del disc.
Mentre l'àlbum s'anava
posicionant al llarg del temps com un dels més influents de la història de la
música popular els Zombies van emprendre diverses carreres en solitari, la
única interessant de les quals és la del teclista i ara cantant, amb el seu
projecte homònim, Argent, amb mitja
dotzena de discos, durant els anys 70's, de l'estil predominant a la època,
conegut com a prog-rock (rock progressiu), amb la participació
com a compositor i productor, però allunyat dels escenaris, de White.
Desprès de més de 30 anys, Argent
i Blunstone, el cantant, van tornar a gravar com a The Zombies, l'LP As Far As I Can See (2004), obra que va
tenir continuïtat amb el recent Still Got
That Hunger (2015), que van presentar a casa nostra, concretament a la Sala
Bikini, el passat 20 de novembre, on es va confirmar una vegada més el proverbi
de que "segundas partes..." (el que podeu comprovar al segon vídeo que, francament, us podeu estalviar de veure).
Odessey And Oracle, gravat en part als Abbey Road Studios, de Londres, és un
disc agosarat, amb el grup, que ja havia decidit dissoldre's i, per tant,
completament alliberat de qualsevol pressió comercial, fent el que li venia de
gust. I el resultat va ser espectacular, per les textures jazzístiques
aportades per Argent, la perfecta conjunció rítmica i melòdica i les boniques
harmonies vocals, no desmereixia gens de les dos icòniques obres abans
esmentades, al costat de les quals ha de figurar com a un dels millors discos
no ja de la seva època sinó de la història de la música pop.
Un disc que s'inicia
magistralment amb Care Of Cell 44 i
segueix amb A Rose For Emili, Maybe After
He's Gone i així fins a una dotzena de perles per acabar amb la CdD, el seu
tema més conegut, una genialitat amb un baix amb base funk que ens evoca el Stand
By Me, de Ben E. King, CdD en el
seu dia (vegeu aquí); un solo d'orgue psicodèlic i una tornada que segur que
coneixeu, no en va ha estat emprada en multitud de pel·lícules, programes de TV
i anuncis comercials:
Tell it to me slow
Tell you what I really want to know
It's the time of the season for loving
Un altre disc "de culte"
que ha influït en generacions posteriors de tots el temps i llocs, com és el
cas, a casa nostra, dels enyorats MiNE!
dels que, si heu assistit a algun dels seus concert, haureu pogut gaudir de la
sublim versió que feien d'aquest Time Of
The Season.
- THE ZOMBIES. Time Of The Season. Odessey And Oracle
(1968).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada