Four Kinds Of Horses (Peter Gabriel)

 

Ha tornat! PETER GABRIEL ha tornat, al cap de 21 anys del darrer, Up (2002), amb un nou àlbum, i/o (2023), publicat fa unes setmanes però els temes del qual ja havia anat penjant en plataformes audiovisuals  durant els darrers mesos.

Una obra, tot i el temps passat des de l'anterior, de caràcter continuista, sense que aquest qualificatiu tingui cap connotació negativa, donada la extraordinària trajectòria del seu autor (vegeu aquí). Un disc, el desè de la seva discografia, la composició del qual es va iniciar fa 27 anys, que s'ha anat demorant per motius diversos, ja sigui per centrar-se en altres projectes artístics, o personals, com tenir cura de la seva esposa malalta, per a l'enregistrament del qual ha contat amb els seus col·laboradors habituals, el bateria Manu Katché, el baixista Tony Levin i el guitarrista David Rhodes, a més a més del gran Brian Eno, als sintetitzadors i programant ritmes, així com una extensa nòmina de músics que inclou una orquestra i diversos cors.

Un disc que crida l'atenció des de la mateixa caràtula, obra del fotògraf Nadav Kander, amb l'enigmàtic nom de i/o (2023), que sembla referir-se a la dualitat "input/output" (entrada/sortida) dels dispositius electrònics més que al satèl·lit amb el mateix nom (Io) del planeta Júpiter, amb 12 tracks que l'autor ha anat publicant, una cada mes, amb la particularitat de fer-ho per duplicat, cada dia de lluna plena i lluna nova, en dues versions que ha anomenat "bright-side mix" (la "brillant", potser més assequible) i "dark-side mix" (la "fosca"), mesclades per Mark "Spike" Stent i Tchad Blake, respectivament, i que ara, fa unes setmanes, s'han comercialitzat en format doble CD, amb 68 minuts de durada cadascun, als que se'n ha d'afegir, per als més interessats, una tercera en format blu-ray.

Dotze temes amb estructures accessibles en base al inconfusible estil art-rock amb bases de funk, marca de la casa, i a la seva característica veu sorrenca, que es manté intacta als 73 anys, en els que tracta temes recurrents com el mon que ens envolta, el pas del temps, les injustícies, el dolor o la mort, amb tanta serietat com elegància. 

Un disc del que en destacaria les dues primeres pistes, Panopticon i The Court, Road To Joy, un tema funky coproduït per Eno o la que el finalitza, la contagiosa Live And Let Live, amb les precioses harmonies vocals del Soweto Gospel Choir i del que m'he reservat per a CdD d'avui la seqüenciada en cinquè lloc i inspirada en una paràbola budista, Four Kinds Of Horses, amb la participació de la seva filla Melanie als cors, una secció de cordes arranjada i dirigida per John Metcalfe i una coproducció fosca i complexa per part de Richard Russell, com podreu apreciar en la versió original bright i al vídeo enregistrat a The Tour, la gira europea de presentació d'aquesta obra tan llargament esperada i que no ens ha decebut gens ni mica.

- PETER GABRIEL. Four Kinds Of Horses. i/o (2023). 

Layla (Derek & The Dominos)

Amb un nom per a l'origen del qual s'han proposat diverses explicacions, cap d'elles prou convincent per a mi, DEREK & THE DOMINOS va ser un efímer quartet angloamericà de rock integrat per l'aleshores -després de passar pels Yardbirds, pels Bluesbreakers de John Mayall però, sobretot, per Cream i Blind Faith- ja arxifamós Eric Clapton (us enrecordeu d'aquelles pintades als carrers de Londres on es podia llegir "Clapton is God"?) i tres components més de la banda Delaney & Bonnie & Friends, el teclista Bobby Whitlock, el baixista Carl Radle i el bateria Jim Gordon, als que, durant el procés de gravació del seu únic disc, Layla And Other Assorted Love Songs (1970), s'hi afegiria Duane Allman, el guitarrista de The Allman Brothers Band.

En el que sí que hi estic d'acord és que aquest nom va permetre al guitarrista mantenir un cert anonimat en format banda i, de passada, evitar la vergonya que suposava la temàtica del doble àlbum, i sobretot del tema principal, al voltant de l'amor no correspost per part de Pattie Boyd (a qui anomena amb el pseudònim de Layla), aleshores esposa del seu amic George Harrison, amb la que, finalment, divorciada del "beatle", s'acabaria casant l'any 1979...i separant el 1988.

Un disc amb la majoria de temes composats per Clapton i Whitlock, en un estil que barreja el blues-rock dels dos costats de l'Atlàntic amb el gòspel sureny, per influència d'aquest, que va passar gairebé desapercebut en el moment de la seva publicació, el que, sumat al ingent consum d'alcohol i drogues com la cocaïna i la heroïna, van sumir al primer en una addicció que va trigar anys a superar, a més a més d'una depressió, accentuada per la mort del seu competidor com a millor guitarrista del moment, Jimi Hendrix, de qui havien versionat un tema, Little Wing, així com per la separació del grup mentre enregistraven un segon disc que mai no acabarien, i per la mort d'Allman, amb qui havia establert una sòlida amistat, en un accident de moto, amb només 24 anys.

Una banda sobre la que semblava pesar una maledicció ja que Radle moriria el 1980 a conseqüència d'una infecció renal associada a les seves addiccions i, la primavera passada, ho faria Gordon a la institució psiquiàtrica en la que estava ingressat des del 1984 per una esquizofrènia que havia debutat amb un brot psicòtic en el que va assassinar sa mare a cops de martell.

Sempre ens quedarà, però, aquell àlbum incomprès en el seu moment però actualment considerat com el millor de la discografia de a qui també coneixem com "Slowhand" (Mà lenta) i un dels millors de la història del rock. Un doble vinil amb 14 tracks en una mica més d'una hora i quart, la majoria, excepte quatre versions, entre elles la esmentada Little Wing, acreditades a Clapton-Whitlock, però no la mítica i homònima, i CdD d'avui, obra del primer, que finalitza una coda de piano escrita per Gordon, el bateria, tot i què sembla que composada a mitges, però no acreditada (amb la conseqüent indignació per part d'ella), amb la seva xicota d'aleshores, la cantautora Rita Cooligde.

Una composició inspirada pel llibre The Story of Layla and Majnún, del poeta persa Nizami Gandjawi (s. XII), que tracta precisament d'un home enamorat d'una dona inabastable, un tema amb un paral·lelisme evident amb la seva vida, una passió que va provocar una extraordinària explosió de creativitat, tant en la escriptura com en la interpretació, a la que no fou aliena la participació a la slide-guitar d'aquella mena de germà musical que, malauradament només per un breu període, fou Duane Allman.

Tot seguit podeu gaudir del tema en la versió original de The Dominos i en un directe del 1984 en el Clapton està acompanyat de...bé, millor que els seguidors del blog mireu d'identificar-los.

- DEREK & THE DOMINOS. Layla. Layla And Othrer Assorted Love Songs (1970).

It's A Sin (Pet Shop Boys)

 

La publicació d'un recopilatori d'èxits dels PET SHOP BOYS m'ha fet reflexionar sobre que, sense ser gaire fan dels senyors Neil Tennant (cantant) i Chris Lowe (teclista), dels qual no tenia res a la meva discoteca física ni virtual, escoltant -per sobre, que son gairebé quatre hores, amb 55 temes, ordenats cronològicament i dividits en tres CD- el recent Smash: The Singles 1985-2020 (2023), la majoria d'ells "em sonen".

A tall d'exemple, i només centrant-me en els primers anys de la seva dilatada carrera, la coneguda com a  "època imperial", qui no recorda cançons (que els lectors que disposeu de temps podeu gaudir en els corresponents links, sense esperar a la CdD del final) com West End Girls o Suburbia, de l'àlbum Please (1986); It's A Sin o What Have I Done To Deserve This? (acompanyats de la nostra coneguda Dusty Springfield);  Heart, del Actually (1987); Domino Dancing, del Introspective (1988); So Hard, del Behaviour (1990) o Go West, la versió dels Village People inclosa al Very (1993), o editats com a singles com Always On My Mind (que recordareu per la interpretació de Willie Nelson) o aquell en el que entrellacen Where The Streets Have No Name, del The Joshua Tree (1987) dels U2 amb I Can't Take My Eyes Off You, popularitzada per Frankie Valli al Solo (1967) i reinterpretada per artistes de tots els temps, des de crooners com Frank Sinatra, Julio Iglesias o Shirley Bassey a bandes com Manic Street Preachers o Muse, però de la que a mi em ve al cap la entranyable versió en el seu particular espanyol de Matt Monro?

I és que, a més a més de la seva inqüestionable qualitat artística, s’ha de reconèixer al londinencs una gran capacitat de promoció de la seva obra, sovint en base a uns espectaculars video-clips. Una qualitat que ha convertit aquests pioners de la música electrònica en reis indiscutibles del synthpop en base a unes melodies tan alegres com exuberants els seus arranjaments, i amb unes lletres iròniques, sovint de contingut reflexiu o cultural.

Com a CdD he triat, en una versió en directe recent, per diferenciar-la de la del video-clip oficial enllaçada a l'inici del post, una de les seves composicions més reeixides, un tema de l'esmentat Actually, el segons dels seus 14 àlbums d'estudi, en el que Tennant, autor de la lletra, reflexiona sobre les sensacions que li van quedar de l'adoctrinament rebut durant l'educació secundària en un col·legi catòlic, com que tot el que havia fet o faria a la vida és pecat...It's A Sin.

- PET SHOP BOYS. It's A Sin. Actually (1987).

California Dreamin' (The Mamas & The Papas/José Feliciano)

 

A propòsit de The Mamas & The Papas-6:

En el darrer post de la sèrie "A propòsit de The Mamas & The Papas" tornarem a on vàrem començar, al seminal If You Can Believe Your Eyes And Ears (1965), la cara A del vinil del qual l'enceta Monday, Monday, CdD en el seu dia (vegeu aquí), i la B, el seu tema més conegut, California Dreamin'.

Una composició, aquesta, de John i Michelle Phillips de la època en la que freqüentaven la escena folk del Greenwich Village de Nova York quan formaven part de The Journeymen,  que s'inspira en l'enyorança d'ella del bon clima de la seva Califòrnia natal, inicialment gravada per Barry McGuire, acompanyat en els cors per THE MAMA'S AND THE PAPA'S (aleshores amb aquesta grafia) però, de la mà de Lou Adler, productor i cap de Dunhill Records, de seguida pel que esdevindria famós quartet, assignant la veu principal a Denny Doherty, amb una introducció de guitarra acústica a càrrec de Philip Gary "Flip" Sloan, aka P.F. Sloan, i amb la inusual participació del músic de jazz Bud Shank en un icònic solo de flauta, enregistrat, per cert, en una sola toma.

Un dels temes més representatius del moviment contracultural del moment i que ha estat interpretat pel multitud d'artistes, coneguts dels seguidors del blog com The Beach Boys, Nancy Sinatra o REM i d'altres com The Four Tops, The Carpenters, America o els espanyols Mocedades, però pel que sento especial predilecció per la versió que en va fer el porto-riqueny José Feliciano, publicada en single amb Light My Fire, de The Doors (vegeu aquí) a la cara B, totes dues posteriorment incloses a l'àlbum Feliciano! (1968), produït per Rick Jarrard, amb arranjaments orquestrals de George Tipton i iniciat precisament amb aquesta cançó, a la que aporten unes sorprenents influències latin-jazz, i de la que no me n'he pogut estar d'afegir com a segona CdD d'avui.

Un mig temps en el que unes harmonies vocals "marca de la casa" embolcallen la veu solista que va repetint la melodia principal en la que expressa el malestar que li provoca l'hivernal clima novaiorquès ("Les fulles son marrons, el cel és gris, he anat a passejar en un dia d'hivern, estaria segur i calent si estigués a L.A....en un dia d'hivern com aquest") i el desig de trobar quelcom, algú o algun lloc màgic sota el sol de Califòrnia, un somni, vaja...

          All the leaves are brown (all the leaves are brown)
          And the sky is gray (and the sky is gray)
          I’ve been for a walk (I’ve been for a walk)
          On a winter’s day (on a winter’s day)
          I’d be safe and warm (I’d be safe and warm)
          If I was in L.A. (if I was in L.A.)

          California dreamin’ (California dreamin’)
          On such a winter’s day

- THE MAMAS & THE PAPAS/JOSÉ FELICIANO. California Dreamin'. If You Can Believe Your Eyes And Ears (1965)/Feliciano! (1968).

Fortune (Wye Oak)

 

Amb el nom d'un simbòlic arbre de més de quatre segles de vida del seu estat natal de Maryland, WYE OAK (el roure de Wye Mills) és un duo format l'any 2006 a Baltimore pel bateria, teclista i multiinstrumentista Andy Stack i la cantant, guitarrista i baixista Jenn Wasner que, partint de l’indie rock amb influències folk, han anat incorporant textures que els han acostat al noise, a la psicodèlia i el dream pop en els sis discos editats, a la gira de presentació del darrer dels quals, el magnífic The Lourder I Call, The Faster It Runs (2019), van incorporar el baixista William Joseph Hackney.

Un moment a partir del qual, i amb la pandèmia de la Covid-19 pel mig, van optar per un canvi d'orientació en la manera de publicar, buscant la immediatesa dels singles en front del tradicional LP, però aquest estiu han decidit retornar al format àlbum per presentar una col·lecció de sis dels temes anteriorment publicats, més tres de nous, que estic segur que agradarà a tots aquells seguidors del blog que no els coneixeu.

Un disc el títol del qual, Every Day Like The Last (2023), es pot interpretar de diverses maneres, ja sigui considerant cada dia com "el dia abans" o "com el darrer", però que, en opinió dels autors, expressada en el tema homònim que l'enceta (vegeu aquí), reflecteix la manera d'adaptar-se a la incertesa en la que vivim el dia a dia, enfrontant-nos a cada un d'ells com si fos l'últim.

Una preciosa composició que he descartat, però, com a CdD, a favor de la meva preferida del lot, Fortune, en la que Wasner parla sense rancúnia d'una relació trencada, expressant el dol per les bones coses perdudes, a les que qualifica d'autèntica "fortuna".

- WYE OAK. Fortune. Every Day Like The Last (2023).

Now & Then (The Beatles)

 

Els seguidors habituals del blog coneixeu prou bé la norma de no publicar cap post els divendres del mes d'agost i els que, a la resta de l'any, cauen en festiu a casa nostra, compromís aquest que m'he saltat en diverses ocasions, sigui per fets puntuals (vegeu aquí) o recurrents, com és la data d'avui, en la que es compleixen 43 anys del vil assassinat de John Lennon (i aquí).

I així, com és habitual, tenia previst compartir una composició seva, ja sigui de la seva etapa amb THE BEATLES o en solitari, però la recent publicació, acompanyada d'una sonada campanya de marketing i amb el conseqüent rebombori a les xarxes socials, d'un tema inèdit, recuperat amb l’ajut de la Intel·ligència Artificial (IA), el que ha generat certa polèmica, m'ha fet reconsiderar-ho i triar aquest com a CdD d'avui:

 

El 2 de novembre de 2023, The Beatles van llançar una nova cançó, "Now & Then", escrita i cantada per John Lennon. La cançó va ser gravada el 1970, durant les sessions d'enregistrament de Let It Be, però mai va ser acabada. Va ser completada per Paul McCartney i Ringo Starr el 2022, amb l'ajuda de Yoko Ono.

"Now & Then" és una cançó folk-rock amb un so malenconiós. La lletra explora els temes del temps, la memòria i el canvi. Lennon canta sobre com els records de la infància poden romandre amb nosaltres al llarg de les nostres vides, fins i tot quan el món que ens envolta canvia.

La cançó comença amb una guitarra acústica i una veu suau de Lennon. A mesura que la cançó avança, s'hi afegeixen més instruments, incloent-hi un baix, una bateria i un òrgan. El so és simple però efectiu, i la veu de Lennon és commovedora.

La lletra de la cançó és un tribut a la infància. Lennon recorda moments feliços de la seva infància, com ara jugar al parc i passar temps amb els seus pares. També reflexiona sobre com aquests records ho han modelat com a persona.

A la tornada, Lennon canta:

     Nou and then I think of you And how we used to be We were young and free and the world was ours to see

Aquestes línies capturen la nostàlgia de la infància. Lennon recorda un temps en què tot era possible i el futur semblava brillant.

Al pont, Lennon canta sobre com el temps ha canviat la seva vida. Ara és un adult amb responsabilitats, però encara conserva els records de la infantesa.

Al cor final, Lennon canta:

     Nou and then I think of you And how we used to be We were young and free and the world was ours to see

Aquestes línies suggereixen que, malgrat el canvi, els records de la infància sempre estaran amb nosaltres. Són un recordatori d'un temps on tot era possible.

"Now & Then" és una cançó commovedora i reflexiva. És un tribut a la infància i a la importància dels records. És una cançó que ressonarà amb oients de totes les edats.

La cançó "Now & Then" es pot interpretar de diverses maneres. Una interpretació és que és una cançó sobre la nostàlgia de la infància. Lennon recorda un temps en què era jove i lliure, i el món semblava ple de possibilitats. La cançó és un recordatori que els records de la infància sempre estaran amb nosaltres, fins i tot quan el món que ens envolta canviï.

Una altra interpretació és que la cançó és sobre el canvi. Lennon reflexiona sobre com el temps ha canviat la vida. Ja no és un nen i ara té responsabilitats. La cançó és un recordatori que el canvi és inevitable, però que els records del nostre passat sempre estaran amb nosaltres.

Independentment de la interpretació que se li doni, "Now & Then" és una cançó bella i commovedora. És un tribut a la infància i a la importància dels records.

 

Nota: En conseqüència amb el tema d'avui, per primera, i espero que única, vegada en els més de 13 anys de vida del blog, la part d’aquest article, que he identificat amb la grafia de la font Arial, en lloc de la Times New Roman habitual, no ha estat escrit per l'autor sinó pel sistema d'IA ChatGPT, la qual cosa espero que em sabreu disculpar.

- THE BEATLES. Now & Then (2023).

Days Move Slow (Bully)

 

Creat a Nashville, Tennessee, inicialment com a quartet, format amb el que van enregistrar els dos primers LP, Feels (2015) i Losing (2017), BULLY va passar a ser el projecte personal de Alicia Bognanno, la cantautora i guitarrista de Minnesota, a més de productora i enginyera de gravació llicenciada per la Middle Tennessee State University amb experiència pràctica als estudis Electrical Audio del gran Steve Albini a Chicago, qui, conservant el nom artístic, n'ha publicat dos més, Suaregg (2020) i l'encara calent Lucky For You (2023), sens dubte el millor de la seva discografia.

Un àlbum d’indie rock, coproduït amb J.T. Daly, amb 10 tracks, condensades en uns minsos 32 minuts, amb enganxoses melodies farcides de guitarres amb tendència al grunge i al shoegaze que ens recorden recents protagonistes del blog com Alvvays o The Beths, i lletres confessionals sobre l'afectivitat i la mort que giren, en gran part d'elles, al voltant de la pèrdua de la seva estimada gossa Mezzi, així com d'experiències personals com el seu trastorn obsessiu compulsiu (TOC).

Un disc del que en destacaria temes com Hard To Love, A Love Profound, Losu You, en el que conta amb la participació de la seva amiga de Nashville Sophie Allison, aka Soccer Mommy, i la que he escollit com a CdD, Days Move Slow, amb una tornada pessimista ("I els dies passen lentament, visc al mateix forat negre") a la que s'entreveu un bri d'esperança ("Però a la teva tomba -la de la Mezzi, és clar- hi creixen flors, alguna cosa ha de canviar, ho sé"):

                And days move slow
                I'm living in the same black hole
                But there's flowers on your grave that grow
                Something's gotta change, I know 

- BULLY. Days Move Slow. Lucky For You (2023).