Fa un any, per aquestes dates
dedicava una sèrie de post a Isobel Campbell i Mark Lanegan,
a qui definia com a “estranya parella” (vegeu aquí), qualificatiu que podria
aplicar als protagonistes d’avui.
Em refereixo a dos coneguts del blog,
l’escocès BOBBY GILLESPIE, el frontman dels aclamats Primal
Scream (aquí), i la francesa JEHNNY BETH, la polifacètica actriu,
escriptora, presentadora de radio i TV, productora i, el que aquí ens ocupa,
cantant, activitat en la que es va donar a conèixer amb el duo John &
Jehn i es va consolidar amb The Savages (aquí), que compatibilitza
amb una incipient carrera en solitari, amb l’interessant To Love Is To Live
(2020) i múltiples col·laboracions amb músics com Trentemøller, Julian
Casablancas (de The Strokes), Tindersticks, The xx,
els Gorillaz de Damon Albarn, Noel Gallagher (ex-Oasis)
o els mateixos Primal Scream, amb qui es van conèixer a Londres en el concert
de comiat del grup Suicide el 2015 i amb qui havia interpretat al
Bristol’s Downs Festival del 2016 el tema Some Velvet Morning, adaptat
de la composició de Lee Hazlewood per a Nancy Sinatra el 1967 per
a l’LP Evil Heart (2002), aleshores amb la top-model Kate Moss
com a partenaire.
Una parella que, allunyada dels seus
respectius paràmetres, el rock electrònic i el post-punk,
destil·la una química a priori sorprenent i amb un estil proper al soul,
el country-rock i el pop de cambra dels 60, en la que Gillespie
carrega amb el gruix del repertori en el seu disc Utopian Ashes (2021),
per a la gravació del qual han comptat amb gairebé tots els Primal Scream, Andrew
Innes com a co-autor i a les guitarres, Darrin Mooney a la bateria i
Martin Duffy als teclats, amb la excepció de la baixista Simone
Butler, reemplaçat per Johnny Hostile, el de John & Jehn,
parella de Beth.
Un àlbum conceptual en el que, sense
que ens consti cap problema amb els seus conjugues, per el que no el podem considerar
autobiogràfic, Bobby i Jehnny simulen ser una parella amb severes divergències
que airegen en públic el seu desamor a l’estil dels esmentats Sinatra-Hazlewood
(a qui em comprometo a dedicar una CdD en les properes setmanes) en nou tracks
de regust nostàlgic que pot esdevenir tan atemporal com altres clàssics als que
emula, com Serge Gainsbourg i Jane Birkin, Gram Parsons i Emmylou
Harris, Richard i Linda Thompson o, més recentment, Nick Cave i la fa no gaire traspassada Anita Lane.
Una obra majúscula en la que la veu
de Beth, tot i brillar en temes com Your Heart Will Always Be Broken o
aquesta Stones Of Silence que als més veterans us recordarà la mítica Venus,
de Shocking Blue, queda relegada en pos d’un Gillespie, revertit de crooner,
al que complementa a la perfecció en temes com English Town, amb un
sorprenent ritme de vals, Remember Me Were Lovers, Living A Life o la
CdD d’avui, la inicial Chase It Down, la que enceta amb uns primers
compassos a ritme de violí un altre dels discos que més m’agraden dels
recentment publicats.
- BOBBY GILLESPIE & JEHNNY BETH.
Chase It Down. Utopian Ashes (2021).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada