Africana 22:
Filla d'un diplomàtic de carrera, la
maliana d'ètnia bambara ROKIA TRAORÉ va viure des de petita en
diversos països d'Àfrica i Europa, en els que va adquirir un bagatge
cultural i musical que, a l'adolescència, la va empènyer al mon artístic,
contravenint les convencions socials de les famílies benestants, tot i
què, en el seu cas, amb molta menys coacció que la que va patir el griot,
ben conegut pels seguidors de la secció "Africana" del blog, Salif Keïta.
Una iniciativa en la que la
cantant i guitarrista va triomfar de seguida, en base a la seva veu i a un
estil innovador que actualitza el tradicional subsaharià basat en
instruments que heu escoltat en altres post com el balafón, el ngoni
i la kora, que acompanya amb altres d'occidentals com la guitarra i el baix,
majoritàriament acústics.
Una carrera, tutelada en els
inicis pel cèlebre Ali Farka Touré, en la que, des del 1998, ha publicat
6 àlbums en els que ha evolucionat del minimalisme del seminal Mouneissa
(1998) al rock, en els dos darrers, Beautiful Africa (2013) i
Né So (2016), en els que ha contat amb un altre mite de la CdD, el
guitarrista i productor John Parish, ja ho sabeu, el col·laborador de la
meva admirada PJ Harvey, passant per una insòlita col·laboració amb el
grup de corda californià Kronos Quartet a Bowmboï (2003) o la
substitució de la guitarra acústica habitual per la coneguda elèctrica Gretsch
(la de George Harrison, per entendre'ns) a Tchamantché (2008).
Una obra en la que l'artista
treballa per conscienciar la societat sobre el problema dels desplaçat
forçosos pels conflictes sociopolítics, el que li ha valgut l’any 2016 el
nomenament com a Ambaixadora Regional de Bona Voluntat de l'Alt Comissionat de
les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i dels drets de les dones en una
societat profundament patriarcal, tot i què, malauradament, el missatge arriba
amb gran dificultat a la majoria de dones de l'Àfrica Occidental.
Una persona admirable la vida
de la qual té algunes ombres, com el greu conflicte amb la seva exparella per
la custòdia de la seva filla en comú, el que li va costar un breu
empresonament a França el 2019, en el que va rebre el recolzament
d'institucions del seu país i de multitud d'artistes com l'esmentat
Salif Keïta i altres que us sonaran con Youssou N'Dour o DamonAlbarn.
Com a CdD he triat Yèrè Uolo,
un tema del seu segon CD, Wanita (2000), el disc amb el que la vaig
conèixer i que, seguint el costum d'una època en la que encara feia servir
suport físic, de practicar el que ara en diem "comerç de
proximitat", vaig comprar a Mopti, la populosa ciutat fluvial a la
confluència dels rius Níger i Bani, camí del País Dogon.
Un disc dominat per una veu etèria, allunyada de la potència de les griots de la regió de Wassoulou com Oumou Sangaré, embolcallada amb subtil arranjaments, obra d'ella mateixa, amb un resultat profundament personal, a mig camí entre la tradició i la innovació, fins i tot amb algun matís de jazz, allunyat dels excessos d'alguns artistes d’afro-pop, la interpretació del qual, en directe, permet copsar la força escènica d'aquesta cantant i guitarrista a la que, obviant el provocador look amb el cap rapat dels darrers temps, hi ha qui hi vol veure una nova Joni Mitchell o, més encertadament, una Suzanne Vega o Tracy Chapman africana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada