Streets Of Your Town (The Go-Betweens)

M'agradaria que la CdD contribuís d'alguna manera a reparar el greuge històric que suposa la falta de reconeixement d'un dels millors grups de pop-rock australians de tots els temps, THE GO-BETWEENS. 

Format a Brisbane per Robert Forster i Grant McLennan, dos amics de la Universitat de Queensland, cantants, guitarristes i habilíssims compositors amb un escrupolós 50% cada un, dels aparentment diferents estils dels quals, irònic i punyent el primer i sensible i malenconiós el segon, en resultava una obra homogènia a la que era difícil a qui atribuir l'autoria, una mica com succeeix, salvant totes les distàncies que vulgueu, en el cas de John Lennon i Paul McCartney a The Beatles...o de Bernat Sánchez i Albert Rams als nostres més propers i (snif) enyorats MiNE!

Seguint els passos dels seus paisans i amics, The Birthday Party de Nick Cave, van emigrar a Londres (UK) per iniciar, amb incomptables canvis d'alineació, una carrera tan reconeguda per la crítica com indiferent per al gran públic (us sona allò de "grup de culte"?), ni tan sols amb el cinquè disc, Tallulah (1987) ni, una vegada de retorn a Sydney, amb el definitiu 16 Lovers Lane (1988), el que va suposar la seva dissolució.

I va ser que durant una dècada vam poder gaudir de sengles carreres en solitari dels dos líders fins que una invitació per actuar en el Xé aniversari de la revista francesa Les Inrockuptibles va propiciar la reagrupació de la banda i la gravació de tres àlbums més, dels que en destacaria The Friends Of Rachel Worth (2000) i Oceans Apart (2005), a l'alçada dels dos abans esmentats i que presagiaven una llarga carrera, truncada definitivament per la mort sobtada de McLennan als 48 anys.

16 Lovers Lane, probablement la seva obra més cohesionada, és una col·lecció de temes sensuals sobre les relacions amoroses, en un turbulent moment en el que McLennan iniciava la seva amb la corista i violinista del grup Amanda Brown i Forster trencava amb la baterista Lindy Morrison. Un disc líricament tan ric i agut com musicalment exuberant, amb un tractament de guitarres acústiques memorable, al que no és aliè el baixista i tercer guitarrista John Willsteed, qui completa la que podem considerar formació "clàssica" del grup, i uns subtils arranjaments de cordes i metalls que embolcallen les elegants melodies que els haurien d'haver immortalitzat. 

Un àlbum de dotze tracks, dels que en destacaria l'inicial Love Goes On, Quiet Heart, Was There Anything I Could Do?, You Can't Say No Forever, la meva favorita però de la que no he trobat cap vídeo per il·lustrar aquest post, tot el contrari del seu hit més conegut i que he acabat triant com a CdD, Streets Of Your Town, el contrast entre una melodia romàntica que parla d'esposes colpejades i ganivets esmolats, amb la modèlica tornada que fa:

          Round and round up and down

          Through the streets of your town

          Everyday I make my way

          Through the streets of your town

 - THE GO-BETWEENS. Streets Of Your Town. 16 Lovers Lane (1988).

Could Be You (Allah-Las)

ALLAH-LAS és un grup de rock de Los Angeles, Califòrnia (USA), tres membres del qual es van conèixer treballant en una coneguda botiga de discos del Sunset Bulevard, el que els permetia escoltar molta música tot i què sembla que la recerca es va aturar en el so psicodèlic dels anys 60. I és així que en la seva obra apreciem explícitament influències de molts coneguts d'aquest blog (l'autor del qual no ha amagat mai la seva predilecció per aquest estil, ara en revifalla) com The Beatles, The Beach Boys, The Doors, The Zombies, 13th Floor Elevators, Love, els primers Pink Floyd o The Velvet Underground (vegeu John Cale i Lou Reed).

Si amb els dos primers discos, l'homònim Allah-Las (2012) i Worship The Sun (2014), produïts per Nick Waterhouse, van obtenir molt bona acollida, en base al seu so alhora alegre i malenconiós, el tercer, Calico Review (2016) ha estat el de la seva consagració. Canviant de discogràfica, prescindint d'ajuda externa i incorporant nous instruments com la viola, el clavicordi, el mellotron i el theremin, l'àlbum ha estat enregistrat al Valentine Recording Studio, reobert desprès de més de tres dècades fora d'ús i amb la mateixa consola de gravació (suposo que desprès de treure-li la pols!) que van utilitzar The Beach Boys per al seu mític Pet Sounds (1966). I alguna cosa se'ls ha quedat empegada perquè el resultat és espectacular, unes harmonies i una atmosfera embriagadores, veritablement res que no s'hagi fet abans, però no exempt de personalitat. Per a mi un grup a l'avantguarda d'aquest nou "revival" psicodèlic que ha ressuscitat un estil que, per la constant recerca de novetats, semblava mort i enterrat fa mig segle.

Del grapat de bons temes del disc, com l'inicial Strange Heat, Satisfied, 200 South La Brea o Place In The Sun, pel compromís, gairebé sempre complert, de publicar una sola CdD cada setmana, he hagut d'escollir un dels tretze tracks i he triat el número tres, Could Be You, amb les seves guitarra i bateria "garatgeres" que tant ens evoquen els esmentats The Velvet Underground, a la que ens proposen una cosa no tan fàcil com deixar-nos anar i no resistir-nos als canvis.

- ALLAH-LAS. Could Be You. Calico Review (2016).

Roads (Portishead)

El teclista i productor Geoff Barrow ja havia treballat amb altres icones de la escena local del que es coneixeria com a Bristol Sound com Massive Attack i Tricky quan es va unir a la cantant Beth Gibbons per formar un grup al que va batejar amb el nom del seu poble a l’oest d’Anglaterra (UK), PORTISHEAD, per a la gravació del primer disc del qual van contractar a un guitarrista amb amplia experiència en el mon del jazz, Adrian Utley, qui, finalment coautor de vuit temes, acabaria com a tercer membre oficial.

El seu so inicial el podem qualificar sens dubte d'experimental, amb ritmes lents ("downtempo") i estructures poc convencionals que barrejaven música electrònica amb elements del cool-jazz, el blues, el soul, el hip-hop, el dub i sons prèviament gravats ("samples") que dona la sensació a l'oient d'estar realitzant un viatge ("trip"), per el que es va etiquetar amb el nom de "trip-hop", per cert sempre rebutjat pels interessats (vegeu aquí).

El seu disc de debut, Dummy (1994) va ser un èxit sensacional i està considerat el millor del seu any de publicació i, per a molts, de la dècada dels 90, provocant una allau d'imitadors, els únics dels quals val la pena recordar son Morcheeba, que es van aprofitar de que el grup va desaparèixer d'escena per preparar un segon disc que trigaria tres anys a veure la llum. L'homònim Portishead (1997), demostrant el nul interès dels autors per l'aspecte comercial, accentua el caràcter inquietant del primer i requereix de diverses escoltes, a cada una de les quals, però, resulta més fascinant. 

El trio, en un estat de forma sensacional, va presentar aquell any un espectacle únic amb sublims arranjaments orquestrals al Roseland Ballroom de New York (USA) que va ser gravat en directe (vegeu el vídeo) i publicat amb el títol de Roseland NYC Live (1998), moment en el que cada membre va emprendre sengles projectes personals, havent d'esperar-nos 10 anys fins al següent disc, tercer gravat en estudi i anomenat precisament així, Third (2008), que els ha tornat a l'Olimp, ja sense rastres del (per ells) injuriat trip-hop.

I què podem dir de Dummy que no sigui que és un àlbum perfecte? Si els temes estan excel·lentment composats, la producció, amb la participació de l'enginyer Dave McDonald, és tècnicament impecable, farcida d'efectes de scratch, loops i samples i la interpretació vocal de la Gibbons, plena de  xiuxiuejos i gemecs, l'ha dut a la comparació amb dives com Billie Holiday, Nina Simone o, com dèiem al darrer post, el divendres passat, Dusty Springfield.

Un disc d'onze tracks, que comença amb Mysterons i Sour Times i acaba, 45 minuts desprès i igual de magistralment, amb Glory Box, camí en el que, sense afluixar ni un moment l'ambient de tensió cinematogràfica, gaudirem de temes com Numb o, el que, tot i ser menys conegut, Roads, he triat com a CdD en base als majestuosos arranjaments orquestrals i la dramàtica veu de Beth Gibbons quan fa:

                  Ohhh, can't anybody see

                  We've got a war to fight

                  Never found our way

                  Regardless of what they say...

- PORTISHEAD. Roads. Dummy (1994).

Son Of A Preacher Man (Dusty Springfield)

Nascuda Mary O'Brien, havent triomfat precoçment amb el trio de pop-folk vocal The Springfields, que formava amb el seu germà Dion i amb Tim Feild, i ja amb el nom artístic de DUSTY SPRINGFIELD, la nostra protagonista d'avui va iniciar una carrera en solitari amb clares influències  dels grups de noies de la Tamla Motown Records de Detroit, Michigan (USA). 

I, amb discos com A Girl Called Dusty (1964), You Don't Have To Say You Love Me (1966) o The Look Of Love (1967) es va convertir en la millor  intèrpret de pop-soul blanc, o "blue eyed soul", com sabreu els més atents seguidors del blog (vegeu aquí), a més a més d'una autèntica icona del moviment "mod" en el moment àlgid del Swinging London dels primers anys 60, l'imponent pentinat cardat ros oxigenat (de natural era pellroja) i el maquillatge d'ulls de la qual imitaven milers de joves.

L'adveniment de la cultura hippie i del rock psicodèlic li va suposar una pèrdua de popularitat que va voler redreçar traslladant-se a Memphis, Tennessee (USA) i fitxant per la multinacional Atlantic Records que va posar a la seva disposició tots els mitjans per gravar un àlbum sensacional, Dusty In Memphis (1969), molt ben acollit per la crítica però amb el que, incomprensiblement, no va recuperar l'èxit massiu, el que tampoc va succeir en LP's següents com A Brand New Me (1970) o Cameo (1973), el que li va comportar una greu crisi personal, amb l'addicció a la cocaïna inclosa, de la que no es recuperaria fins que va participat en la gravació d'un tema del disc Actually (1987), de The Pet Shop Boys, que li produirien el seu Reputation (1990), en plena era tecno, penúltim de la seva carrera, que acabaria amb la seva mort, víctima d'un càncer de mama, el 1999, amb 59 anys.

Tornant a Dusty In Memphis, val a dir que no va ser un disc fàcil de gravar. Tot i què Atlantic li va proporcionar l'equip de músics de sessió de la casa, com The Memphis Cats, les vocalistes The Sweet Inspirations i un brillant equip de productors, liderat per Jerry Wexler, la personalitat que Dusty havia demostrat a la vida, en moments com l'enfrontament amb el govern de Sudàfrica, on es va negar a cantar en un auditori segregat racialment, al menystenir en un concert a part de la família reial britànica, afirmant alegrar-se de que la reialesa no estès confinada a la llotja, per a alegria d'un auditori ple de gais i lesbianes o reconeixent ella mateixa la seva bisexualitat (definir-se homosexual hauria estat massa per a la època) no es corresponia amb la inseguretat a l'hora de cantar, el que treia de polleguera a Wexler fins a l'extrem que les preses de veu es van acabar fent a New York.

Però el resulta final va ser una obra excepcional, el seu millor treball i, malgrat el fracàs comercial, un dels millors discos de tots els temps. Un àlbum d'onze tracks, als que, en successives reedicions, se'n han anat afegint, així, si en la remasteritzada  llançada en CD del 1988 en van ser tres, la de luxe del 1999 en conté catorze més, sense millorar el perfecte repertori original.

Una obra mestra que, per la seva sofisticació, ha influït en el so de dècades posteriors, com el trip-hop i en artistes actuals com Adele o la malaurada Amy Winehouse, que conta com a compositors a "monstres" com Carole King, Randy Newman, Michel Legrand, el tàndem Burt Bacharach-Hal David o John Hurley i Ronnie Wilkins, els autors de la CdD, Son Of A Preacher Man.

La lletra d'aquesta tracta de la relació secreta d'una dona amb el fill d'un respectat predicador i els autors la van oferir inicialment a Aretha Franklin qui, casualment filla de predicador, la va rebutjar, tot i què, desprès de l'èxit de la Springfield, la va acabar gravant un parell d'anys desprès, sense superar, a l'igual que les versions de Nancy Sinatra, Liza Minnelli, Dolly Parton, Tina Turner, Janis Joplin i alguna altra,  la que escoltareu a continuació.

- DUSTY SPRINGFIELD. Son Of A Preacher Man. Dusty In Memphis (1969).

Corrido de boxeo (Ry Cooder)

Ry Cooder-3:

El tercer post dedicat al músic angelí RY COODER tracta del seu disc Chávez Ravine (2005), el dotzè de la seva discografia, que inaugura la trilogia “chicana” (mot amb el es coneixen els nord-americans amb arrels mexicanes) que completen My Name Is Buddy (2007) i I, Flathead (2008), en la que relata la desaparició d’una part de la història cultural de la seva ciutat com a resultat del que actualment es coneix com a gentrificació.

Es tracta d’un àlbum conceptual que, inspirat en el llibre “Chávez Ravine 1949: A Los Angeles Story”, del fotògraf Don Normak, reivindica la memòria d’aquest barri, habitat per emigrants hispans que, a principis dels anys 50, van ser desallotjats, i ridículament indemnitzats, per construir-hi habitatges de protecció oficial que mai no es van arribar a edificar perquè allí hi va acabar el nou estadi de l’equip de beisbol Brooklyn Dodgers que, amb el canvi de seu, van passar a anomenar-se Los Angeles Dodgers.

L’estil musical del disc, un dels més ambiciosos de l’autor, és ric i complex, amb cançons que van del blues i el rock a la música atmosfèrica, passant per tot un seguit de ritmes llatins i afrocubans, amb els indispensables “corridos”, per a la gravació del qual Cooder, tot i figurar com a autor en solitari per primera vegada des del 1987, a més a més d’alguns dels seus acompanyants habituals com Jim Keltner, Mike Elizondo, David Hidalgo (de Los Lobos), Flaco Jiménez o el seu fill Joachim Cooder, va contar amb la col·laboració d’artistes de totes les èpoques com les germanes Juliette i Carla Commagere, Ersi Arvizu, William García (Little Willie G.), Don Tosti o Lalo Guerrero, autèntic coprotagonista de l’àlbum, que va morir tot just uns mesos abans de que la obra veiés la llum.

Un LP de 15 tracks que inclou composicions originals i versions de diverses èpoques, cantades en anglès, espanyol i, com no? en “spanglish”, amb expressions com aquestes que s’escolten al tema El UFO cayó:

          Órale esos vatos feos del barrio de Palo Verde...Quiero que sepan que hay unos gabachos que les quieren quitar sus tierras y poner un estadio de beisbol para agringar nuestro barrio...

          Levanten sus chivas y vámonos de volada porque nuestro barrio no lo van a cambiar ese vato...

         Agarren sus tambiaches y sálganse antes de que los apachurren...

       Y súbanse al platillo volador, el UFO, y de volada vámonos a volar, ese vato, porque nuestro barrio ya se lo jambaron los gabachos.

Un disc en el que la denuncia de l’ultraconservadurisme del senador McCarthy i la seva paranoica creuada anticomunista (Don’t Call Me Red) conviu amb moments picants (Muy fifí), paròdies sobre l’estereotip dels asiàtics que regenten bugaderies (Chinito chinito) i reivindicatius, com els tres composats i cantats pel “padre de la música chicana”, l’esmentat Lalo Guerrero, Los Chucos suaves, Barrio Viejo i la CdD, Corrido de boxeo, en el que narra la nostàlgica història de dos honrats púgils amateurs, Carlos i Fabela Chávez, que guanyen combats de boxa però no poden amb la força de les excavadores i que acaba amb la estrofa que fa:

             En la historia del boxeo

             Has ganado o has perdido

             Pero en Chávez Ravine

            Todo quedó en el olvido

            Nadie sabe los secretos

           Que quedaron escondidos

           Ya la pagarán con Dios

          Esa bola de bandidos.

-           RY COODER. Corrido de boxeo. Chávez Ravine (2005).

Your Best American Girl (Mitski)

Mitski Miyawaki, coneguda artísticament com MITSKI, és una jove de 26 anys, japonesa de naixement, que per la professió del seu pare va viure a multitud de països de diversos continents (R.D. del Congo, Malàisia, Xina, Turquia...) fins que, amb 18 anys, es van establir a Brooklyn, New York (USA), on va estudiar música al SUNY (State University of New York) Purchase Conservatory of Music on, fruit dels seus projectes de treball, va gravar i autoeditar dos discos, Lush (2012) i Retired From Sad, New Career In Business (2013), de l'aprenentatge dels quals en va sortir el següent, Bury Me At Makeout Creek (2014), amb el que es va fer un cert nom en el circuit de l’indie-rock, en la ona de bandes dels 90 com Weezer o Pixies.

Però ha estat el darrer àlbum, irònicament titulat Puberty 2 (2016) i gravat a mitges amb el seu productor habitual, Patrick Hyland, el que li augura una carrera que alguns agosarats s'han afanyat a comparar amb altres fèmines conegudes de la CdD com Hope Sandoval (Mazzy Star), Angel Olsen, Annie Clark (St. Vincent) o...ejem! PJ Harvey. Un disc caracteritzat per unes guitarres distorsionades amb capes i més capes de so que als seguidors del blog us sonaran familiars i unes composicions seductores de temàtica complexa sobre el desig, l'amor, la por, la depressió i, com no podia ser d'una altra manera, la identitat racial, i d'una maduresa musical inapel·lable.

Un LP que comença magistralment amb Happy, un tema que s'inicia amb una base rítmica esfereïdora, seguida d'una línia de saxo i, ja amb les guitarres, una tornada que enganxa des de la primera escolta, al que en poc més de mitja hora el segueixen deu tracks més, dels que triat per escoltar avui el seqüenciat al número 5, Your Best American Girl, en el que retrata una jove fent tot el possible per trobar el seu lloc entre les dones nord-americanes. Però no us enganyeu, el que comença com una delicada balada esdevé una cançó esgarrada, en base a les guitarres crues i potents i una tornada que, per contundent, no deixa de ser malenconiosa. El relat de la frustració de desitjar desesperadament l'home ideal i adonar-se de que mai no podrà ser la "la perfecta noia americana".

- MITSKI. Your Best American Girl. Puberty 2 (2016).

Smoke On The Water (Deep Purple)

En escoltar el nom de DEEP PURPLE a la majoria de melòmans d'una certa edat us vindran al cap bandes com Led Zeppelin, Black Sabbath i d'altres que, a finals dels anys 60 i tots els 70, van liderar un estil anomenat hard-rock i el seu subgènere heavy metal (termes que amb perspectiva històrica considero sinònims) que, amb diverses variacions (glam metal, trash...) segueix vigent actualment.

Però els nostres protagonistes d'avui inicialment van ser un grup de rock psicodèlic i progressiu que, per influència del seu teclista Jon Lord, amb formació de conservatori, fins i tot van gravar un disc, Concerto For Group And Orchestra (1969), acompanyats per The Royal Philharmonic Orchestra, el mal resultat comercial del qual va decantar la balança, ara sota el control creatiu del guitarrista Ritchie Blackmore, cap aquest model sonor més dur i pesat que el defineix i amb el que van triomfar.

Malauradament, les picabaralles entre Blackmore i el cantant, Ian Gillan, van comportar la substitució d'aquest últim per David Coverdale i un reguitzell interminable de canvis que van donar lloc a diverses formacions que es coneixen com a mark (o mk), de les que se'n acrediten fins a vuit, entre 1968 i el present, amb un període de inactivitat de vuit anys, entre 1976 i 1984, de les que únicament la VI (amb Joe Satriani a la guitarra) no va publicar cap disc, la més reconeguda de les quals va ser la mark II, completada pel baixista Roger Glover i el bateria Ian Paice, reagrupada en diverses ocasions fins al 2002 en que Lord, qui moriria víctima d'un càncer de pàncrees el 2012, amb 71 anys, es va retirar. Fruit de tantes separacions va resultar un seguit de bandes de notable èxit, conegudes popularment com la "nissaga Purple", de les que cal destacar-ne a Rainbow (de Blackmore), Whitesnake (de Coverdale) i la Ian Gillan Band.

De la seva extensa discografia, amb una vintena d'àlbum d'estudi i uns altres tants en directe, en destacaria quatre, tots de la formació mark II, Deep Purple In Rock (1970), Fireball (1971) i el de més èxit comercial, Machine Head (1972), moment en el que la filial japonesa de la seva discogràfica els va proposar gravar un disc en viu, del que, tot i fer-ho a contracor, en va resultar el doble LP Made In Japan (1972), un dels millors directes de la història del rock i que conté una versió allargada de la CdD d'avui, editada originalment al Machine Head, la història de la qual, com descriu la lletra, val la pena conèixer.

I va ser que el dia 4 de desembre de 1971 el grup estava al Hotel Eden Palace au Lac, de Montreux (Suïssa) per iniciar el dia següent la gravació del disc -amb l'estudi portàtil de The Rolling Stones que havien llogat- al Casino de Montreux, a la vora del Lllac Léman (Llac de Ginebra l'anomenen a la cançó) on aquella nit actuaven Frank Zappa & The Mothers Of Invention. Però a mig concert un energumen va tirar una bengala que va calar foc al sostre de fusta de la sala i ràpidament es va estendre a tot l'edifici. Afortunadament, la serenitat dels espectadors i l'esforç de Claude Nobs (el "Funky" Claude que s'esmenta al text), director del Festival de Jazz de Montreux i a qui finalment es va dedicar el disc, el títol del qual (Machine Head) li fa referència, organitzant la evacuació, va evitar el que hauria pogut estar una tragèdia. 

Aquesta imatge dantesca, vista des de l'hotel on s'allotjaven els Deep Purple, resultava visualment espectacular, amb el fum escampant-se per la superfície de l'aigua, el que va suggerir a Glover el títol de la cançó, la lletra de la qual correria a càrrec de Gillan, que diu:

     We all came out to Montreaux                          Vàrem sortir de Montreaux

     On the Lake Geneva shoreline                          A la vora del Llac de Ginebra

     To make records with a mobile                         Per gravar amb una unitat mòbil

     We didn't have much time...                              No vàrem tenir gaire temps...

amb aquesta tornada que hem escoltat milers de vegades:

   Smoke on the water, a fire in the sky

   Smoke on the water

i, sobretot, el memorable, tot i què senzill de tocar, riff de guitarra de Blackmore que, doblat distorsionat amb l'orgue Hammond de Lord, ha esdevingut paradigmàtic...les dotze notes més famoses de la història del rock:

              

 

- DEEP PURPLE. Smoke On The Water. Machine Head (1972) / Made In Japan (1972).