You're The Firts, The Last, My Everything (Barry White)

MN(I)O 9:
Encara ara, en el moment de publicar aquest post, tinc dubtes sobre si la CdD d'avui es mereix la etiqueta de "Música Negra (Injustament) Oblidada-MN(I)O", ja que la seva transcendència en la música popular queda lluny de les seves predecessores, per el que accepto d'entrada les recances que pugui suscitar entre els seguidors del blog.

Parlem de BARRY WHITE, un texà criat en un ghetto de Los Angeles (Califòrnia, USA), que va tenir la "sort" d'anar a la presó uns dies per un petit furt, el que el va fer reflexionar per abandonar les pernicioses bandes juvenils i dedicar-se al que veritablement li agradava, la música, món en el que aviat va obtenir reconeixement, tot i què com a compositor i productor. Així, va crear el trio vocal femení Love Unlimited, amb una de les quals, Glodean James, es va casar, i una fantàstica orquestra de 40 músics, The Love Unlimited Orchestra, amb la que acabaria gravant ell  també.

Posseïdor d'una preciosa veu de baríton, van ser els seus col·laboradors els que el van empènyer a interpretar les seves composicions, a les que l'arranjador Gene Page, amb formació de conservatori, va dotar un so clàssic i modern alhora. L'instrumental Love's Theme, editat en single i posteriorment a l'àlbum Rhapsody In White (1974), el va portar a la fama mundial però va ser el seu tercer LP, Can't Get Enough (1974), el més impressionant d'una discografia que comprèn més de 25 obres, fins a la seva mort, el 2003, amb només 58 anys, per complicacions derivades de la hipertensió arterial.

En aquest disc White i Page demostren les seves habilitats per a temes instrumentals amb dos breus interludis musicals que enceten i tanquen l'obra, Mellow Mood parts 1 i 2, però son Can't Get Enough Of Your Love, Babe i You're The Firts, The Last, My Everything, la CdD, els dos hits que l'han fet universal.

Els exuberants arranjaments orquestrals i la veu tan sensual l'han posicionat com a "cantant de dormitori", grup en el que en destaquen Isaac Hayes i Marvin Gaye pel fet d'afegir dimensions espirituals i socials en els seus treballs i que, per limitar-se exclusivament a temes amorosos, infravaloren (i d'aquí el meu dubte de qualificar-lo de MN(I)O) al nostre protagonista, qui, no obstant, els guanya per golejada a l'hora de contar els nens que han estat concebuts amb la seva música.

- BARY WHITE. You’re The First, The Last, My Everything. Can't Get Enough (1974).

Bros (Wolf Alice)

Amb aquest nom, inspirat en un relat curt de la escriptora Angela Carter, que barreja de manera una mica retorçada contes clàssics com  La caputxeta vermella i Alicia al país de les meravelles, WOLF ALICE és un grup musical de Londres que va començar l'any 2010 com un duo de folk-pop format per la cantant, lletrista i guitarrista Ellie Rowsell i el també guitarrista Joff Oddie,  per reconvertir-se, amb la incorporació d'una secció rítmica, en una banda d’indie-rock que ens recorda en alguns moments a The Smashing Pumkins, a Elastica o a The Pixies,  així com als seus admirats Nirvana.

Desprès de cridar l'atenció de les xarxes socials amb un grapats de singles, un parell d'EP i una pila de concerts, l'any passat van publicar el seu primer LP, My Love Is Cool (2015), que recull una bona part d'aquests temes ja editats, per el que l'èxit estava assegurat. 
L'àlbum és un autèntic compendi de rock alternatiu dels 90, des del dream-pop que emana de la magnètica i versàtil veu de la Rowsell fins al folk-rock, el grunge i el noise, en la seva versió més shoegaze. Brillantment produït per Mike Crossey, a mi, particularment, m'agraden tots el temes del disc, Your Loves Whore, Moaning Lisa Smile, You're A Germ, Lisbon,Giant Peach, Fluffy...i, és clar, la CdD, Bros, la que va ser el seu segon single al maig del 2013, seqüenciada com a segona track de l'LP, amb una fantàstica línia melòdica i un pont que en recorda (potser excessivament) el Dreams de...ejem! The Cranberries.

- WOLF ALICE. Bros. My Love Is Cool (2015).

Smells Like Teen Spirit (Nirvana)

A finals dels anys 80, dos companys d'institut de Aberdeen (Washington, USA), Kurt Cobain (compositor principal, guitarra i veu) i Krist Novoselic (baix), van formar el grup NIRVANA, per al que van contar amb uns quants bateries diferents i van debutar per a la discogràfica independent Sub Pop, de Seattle, amb l'àlbum Bleach (1989), amb el que van obtenir un cert ressò en un moment en que triomfaven grups com Jane's Addiction o The Pixies, dintre del moviment de la música independent, o indie, per abreviar-ho.

Però res feia pensar en el que vindria a continuació, l'èxit del següent LP, Nevermind (1991), amb la definitiva incorporació del bateria Dave Grohl,  fonamentat en el del tema Smells Like Teen Spirit, va supera totes les expectatives i els va convertir en portaveus, no solament d'un estil musical conegut com a "grunge", del que van formar part altres grups com Pearl Jam, Alice In Chains o Soundgarden, sinó d'una generació,  coneguda com a "Generació X", de la que Cobain va esdevenir icona, situació que li va provocar una gran incomoditat, fins i tot frustració, creient que el seu missatge i visió artística havien estat malinterpretats.

Per això per al següent treball, In Utero (1993) van triar l'afamat productor i vell conegut d'aquest blog, Steve Albini, per obtenir un so més fosc i menys "artificial", amb molt millor resultat de la crítica que no, com era d'esperar, comercial. 

Però si una cosa va caracteritzar a la banda va ser la sobreexposició als mitjans de comunicació de la vida personal de Cobain, destacant xafarderies del seu matrimoni amb Courtney Love, la cantant del grup de punk-rock Hole, la reconeguda addicció dels dos a la heroïna i les diverses temptatives de suïcidi, fruit de la seva inestabilitat psicològica, que acabarien amb la meva mort per un tret al cap el 5 d'abril de 1994, a la "mítica" edat per a la història del rock de 27 anys.

El disc pòstum MTV Unplugged In New York (1994), en el que, lliures de les capes de soroll que les soterraven, va quedar palesa la profunditat de les composicions, no va fer més que incrementar la seva popularitat, que els dos supervivents van aprofitar per engegar sengles carreres alternatives, Grohl com a cantant i, ara, guitarrista de The Foo Fighters, a més a més de col·laboracions amb artistes tan dispars com Queens Of The Stone Age, Nine Inch Nails, Garbage o Cat Power i Novoselic en diversos projectes musicals però, sobretot, com a significat activista polític i social.

A Nevermind l'estiu compositiu i la forma de tocar la guitarra de Cobain, amb constants canvis dinàmics on s'alterna el soroll i la calma i defugint els "solos", al més pur estil dels seus admirats Pixies, sobrepassa els límits del grunge per fer arribar al gran públic el que fins aleshores era un fenomen alternatiu. Un àlbum aclamat per la crítica i el públic, amb un impacte tan aclaparador per a una generació com catastròfic per al seu creador.

I tot, en gran part, gràcies a Smells Like Teen Spirit, la CdD d'avui, composada pels tres membres de la banda en la part musical i amb lletra de Cobain al voltant de la rebel·lia adolescent (tot i què fa referència a una marca de desodorant), un del himnes dels 90 i concretament de la Generació X, èxit al que va contribuir el tanmateix famós vídeo musical que podeu veure tot seguit.

- NIRVANA. Smells Like Teen Spirit. Nevermind (1991).

You Keep Me Hangin' On (Vanilla Fudge/The Supremes)

COVERS 5:

Amb aquest nom de gelat, VANILLA FUDGE és un grup de rock format a meitat dels anys 60 a Long Island (New York, USA), que, desprès de diversos canvis de nom i de membres, va quedar estabilitzat amb Mark Stein (cantant solista i teclats), Tim Bogert (baix), Vince Martell (guitarra) i Carmin Appice (bateria), formació que va gravar el disc de debut i més important de la seva trajectòria, l'homònim Vanilla Fudge (1967).

El seu estil inicial es caracteritzava per la reinterpretació de versions d'altres artistes amb complexos arranjaments psicodèlics ralentitzats en proporcions èpiques que van influir en grups de heavy metal i rock progressiu posteriors. Però aquest (relatiu) èxit els va incitar a fer canvis en els 4 LP's posteriors,  que no van ser gaire ben acceptats per la crítica, motiu per el que, tot i no parar de fer concerts per Nord-Amèrica i Europa acompanyant a estrelles del moment con The Steve Miller Band, Cream, Jimi Hendrix o uns primerencs Led Zeppelin, es van dissoldre el 1970, per iniciar per part de Bogert i Appice, carreres alternatives amb el grup de hard-rock Cactus i, posteriorment, unint-se a Jeff Beck, l'efímer "supergrup" Beck, Bogert & Appice. Des el 1982 fins a l'actualitat han fet diversos reagrupaments i, fins i tot, publicant tres àlbums intranscendents, el darrer el 2007, que no han fet més que revaloritzar la seva obra seminal.

Vanilla Fudge, el disc, comprèn dos covers de The Beatles (Ticket To Ride i Eleanor Rigby), un de Curtis Mayfield (People Get Ready), un de The Zombies (She's Not There), un de Sonny Bono (Bang Bang), tres breus composicions instrumentals pròpies i la CdD, You Keep Me Hangin' On, una altra versió d'un tema dels llegendaris Lamont Dozier i Brian i Eddie Holland per a The Supremes, publicat un any abans per la discogràfica Tamla Motown. Un tema en el que destaquen l'orgue Hammond de Stein i, sobretot, la bateria del virtuós Appice, i que podeu escoltar a continuació, precedint la gravació original de Diana Ross, Florence Ballard i Mary Wilson, acompanyades de The Funk Brothers.

- VANILLA FUDGE. You Keep Me Hangin' On. Vanilla Fudge (1967) / THE SUPREMES. The Supremes Sing Holland-Dozier-Holland (1966).

The Chapter In Your Life Entitled San Francisco (The Lucksmiths)

THE LUCKSMITHS va ser, inicialment, un trio d'indie-pop de Melbourne (Austràlia), format pel guitarrista i compositor principal Marty Donald, el baixista Mark Monnone i el bateria i cantant Tali White que, entre el 1993 i el 2008 van publicar vuit àlbums molt ben acollits per la crítica però sense sobrepassar més que un reduït grup de fans, motiu pel que, a més a més de l'allunyament geogràfic dels seus membres, algun dels quals va anar a viure a Tasmània i a Londres, va comportar la seva dissolució.

El seu estil es caracteritza per un extraordinari sentit melòdic i unes lletres, interpretades amb un càlid accent australià, enginyoses i intel·ligents, plenes de jocs de paraules, al voltant de l'amor, les relacions de parella i altres temes quotidians, per el que han estat reiteradament comparats amb vells coneguts d'aquest blog com Belle & Sebastian, The Magnetic Fields, The Smiths, The Divine Comedy o no, com els seus paisans The Go-Betweens. 

Per a la majoria dels seus seguidors el disc més consistent és el setè de la seva discografia, Warmer Corners (2005), per a la composició i gravació del qual van contar amb un segon guitarrista, Louis Richter, amb el que el seu so es va revitalitzar i, per primera vegada, amb una secció de corda i vents magníficament arranjats pel productor Craig Pilkington en la que va ser la seva tercera col·laboració amb el grup.

Un àlbum nostàlgic però alhora fresc, en el que el romanticisme més malenconiós es combina en perfecte equilibri amb els somriures més maliciosos, de tal manera que vé de gust empassar-se'l sencer i fa difícil escollir un tema per a CdD entre els magnífics com Great Lenghts, Sunlight In A Jar, l'últim i més ambiciós Fiction o el que finalment he triat, "El capítol de la teva vida titulat San Francisco".

Als seguidors del blog que considereu l'indie-pop com un estil de vida estic segur que us fascinarà.

- THE LUCKSMITHS. The Chapter In Your Life Entitled San Francisco. Warmer Corners (2005).

Adore (Savages)

L’àlbum de debut de les londinenques SAVAGES, l’aclamat Silence Yourself (2013), va suposar una alerada d’aire fresc per al post-punk, alguna cosa semblant al que una dècada abans ho havia estat la eclosió de The Strokes i, posteriorment, dels Arctic Monkees per a l’indie, però molts vàrem ser el que dubtàrem de que el seu projecte tingués continuïtat, tement que no es consumissin abans de l’habitualment difícil “segon disc”.

Es tracta d’un quartet de dones, liderat per la corrosiva cantant i lletrista Jehnny Beth, que captiven els seus seguidors, als que demanen que apaguin els mòbils durant els concerts, amb un directe contundent i frenètic, una mica “salvatge”, tot i què auster, amb influències òbvies com Siouxsie & The Banshees (incloent la fascinant estètica amb vestimenta completament negra), Patti Smith, Public Image Ltd. (PIL) o Joy Division, al líder dels quals, el malaurat Ian Curtis, ens recorda amb els seus moviments a l’escenari.

El seu so es basa en els sorollosos i fragmentats riffs de guitarra de Gemma Thompson, una autèntica exploradora en extreure les possibilitats del seu instrument amb els acoblaments, ecos i distorsions i la poderosa base rítmica formada per Ayse Hassan al baix i Fay Milton a la bateria. Un experiment que, en certs moments, les apropa als Swans dels seu admirat Michael Gira i a les seves amigues Bo Ningen, una banda de psych-rock japonesa amb les que han gravat un disc conjuntament.

Però, si en el seu primer LP, del que en destacaria temes con Husbands i Hit Me (cançó  en la que on alguns hi veien violència domèstica –per això de “Pèga’m- quan en realitat es tractava de sexe “brut” consensuat, a l’estil sadomasoquiste), van impressionar, en el segon s’han superat. I per trobar el camí van recórrer a una estratègia similar a la dels “nostres” MiNE! a la Casa Orlandai per el seu La fi del món (2012): van implicar a l’audiència en el procés creatiu, al sol·licitar-li explícitament, en un seguit de nou concerts en diferents espais de New York, la opinió sobre diversos girs compositius, a la recerca de la senda correcta.

I el resultat ha estat Adore Life (2016), un disc produït pel nuvi de Beth, Johnny Hostile, en el que, des de la mateixa portada amb aquest puny en alt que reivindica la seva força, amb deu cançons en només 39 minuts, deixen enrere les influències inicials per buscar el seu propi camí, potenciant les seves virtuts, amb una actitud, coherència, talent i carisma que superarà a les, sembla que definitivament dissoltes, Sleater-Kinney, el millor power-trio femení dels darrers anys.

Un disc amb cançons que giren al voltant de l’amor des de la perspectiva femenina però no tan en el sentit vulgar sinó com a element que proporciona sentiments desconcertants com el plaer i el dolor, la submissió i el control, com una mena de malaltia. Un LP que comença amb The Answer, un tema majúscul que té continuïtat en els següents, Evil i Sad Person, per arribar al clímax amb el quart, Adore, la CdD.

Una balada rodona, amb canvis melòdics que la convertiran en una torch song (allò dels encenedors, i darrerament els mòbils, als concerts), amb una tensió pacient i confiada, tan fosca com atractiva,  que en algun moment em recorda a vells coneguts del blog com PJ Harvey o Nick Cave, a la que ja no sembla que ens cantin  a uns pocs centímetres de la cara fins que no esclata en els moments finals, com podeu comprovar tot seguit, amb un superb crescendo en el que accepta, resignadament, que l'ésser humà ha d’adorar la vida per naturalesa.

-          SAVAGES. Adore. Adore Life (2016).

Ghosts (Japan)

JAPAN és un grup musical britànic difícil de classificar ja que al llarg de la seva existència, entre 1974 i 1982, van experimentar un notable canvi d'estil. Així, amb els dos primers LP's, orientats cap al punk i el glam-rock, no van tenir gaire èxit arreu del mon, excepte al Japó, el que només m'explico per l'afinitat amb el nom, però a partir del tercer, Quiet Life (1979), més aproximat al synthpop imperant a la època, la cosa va canviar, iniciant una ascensió que, passant per Gentlemen Take Polaroids (1980), va tocar sostre en el definitiu Tin Drum (1981), el més aclamat de la seva discografia i reconegut, tot i què amb retard, com un dels àlbums més innovadors de la dècada dels 80, aquella en la que va fer furor un dels estils que més odio de la història de la música popular, el New Romantic, del que en van ser figura destacada els Duran Duran.

Però, com tantes vegades ha passat i s'ha comentat en aquest blog, l'èxit va comportar el desastre i la soterrada lluita d'egos entre David Sylvian (compositor principal i cantant) i Mick Karn  (baix) va esclatar fins a arrossegar a la resta, Steve Jansen (bateria) i Richard Barbieri (teclats) -Rob Dean (guitarra) ja havia plegat abans, al veure la poca transcendència que es donava al seu instrument- que, poc desprès de publicar un interessant disc en directe que també us recomano, Oil On Canvas (1983), van iniciar sengles carreres en solitari, amb resultats dispars. Barbieri segueix en actiu com a membre del grup de rock progressiu Porcupine Tree, Jansen ha participat en múltiples projectes, entre ells els Nine Horses, juntament amb Sylvian, que és a qui li ha anat millor, en aquest grup, en solitari i amb col·laboracions amb estrelles com el pianista  japonès Ryuichi Sakamoto, que es remunten a la època de la seminal Yellow Magic Orchestra i el guitarrista britànic Robert Fripp, el dels mítics King Crimson. De Dean no en he sabut mai més res mentre que de Karn he de dir que  va iniciar una carrera en solitari orientada a la música avant-garde, truncada per la seva mort de càncer el 2011, període en el que va rebre el suport dels seus ex-companys, Sylvian inclòs, el que té mèrit si tenim en conte que un intent de reunió dels quatre membres, a excepció de Dean, amb nou nom i disc homònim, Rain Tree Crow (1991), va tornar a acabar malament, al reaparèixer les friccions entre el cantant i els altres tres.

Tin Drum, un LP amb el mateix títol de la novel·la alemanya de Günter Grass, del 1959, portada al cinema per Volken Schlöndorff el 1978 i coneguda pel nom en espanyol amb que es va estrenar la pel·lícula, El tambor de hojalata, amb aquesta portada amb una imatge de Sylvian menjant sota un quadre de Mao Zedong, es caracteritza per la combinació d'un so nou, barreja d'instruments electrònics i tradicionals, i una estilitzada imatge visual per el que, en contra de la seva voluntat, ja que es consideraven una banda d’art-rock, se'ls va associar a l'esmentada escena New Romantics. És un disc en el que crida l'atenció la peculiar veu de Sylvian, qui per moments sembla voler imitar, sense aconseguir-ho, ni de lluny, a Bryan Ferry, de Roxy Music i, musicalment, la secció rítmica de Karn (amb el seu baix sense "trastes") i Jansen i els arranjaments, que combinen un ampli desplegament tecnològic amb una varietat d'influències asiàtiques, no precisament japoneses sinó arabitzants i xineses, amb un resultat ple de dramatisme, no exempt de grandiloqüència, que es manté fresc encara avui en dia.

Els temes més interessants, per a mi, son l'inicial The Art Of Parties, Talkin Drum, Visions Of China i la CdD, Ghosts, una balada pessimista amb una ombrívola i minimalista instrumentació de la que en destacaria les textures electròniques de Barbieri  i la percussió tonal, xilòfon inclòs, de Jansen.

A veure si us agrada, que cada vegada em costa més trobar coses interessants d'aquells maleïts 80´s.

- JAPAN. Ghosts. Tin Drum (1981).